Interessant, sens dubte, el balanç que fa Jaume Roures, productor i promotor econòmic de la pel·lícula Camino. Ho trec d'una entrevista publicada a la revista TVManía, de dissabte passat:
"Camino és una aposta excepcional guardonada amb premis, però la gent no ha anat massivament a les sales de cine. També pel problema de les descàrregues a internet (hi va haver tres vegades més descàrregues de Camino per internet que públic a les sales). Jo sempre penso que si un film no funciona és culpa dels que el fem, perquè no hem connectat amb el públic. És clar que influeix la promoció, però les grans pel·lícules funcionen, és una regla matemàtica".
Tot queda clar: en aquesta pel·lícula s'hi han abocat tots els esforços que s'hi podien abocar amb l'ambició de fer una gran pel·lícula: diners, promoció, guió morbós, temàtica polèmica i controvèrsia. No ha sortit bé. L'única pregunta que queda per respondre és si quan Fesser parlava dels 200.000 espectadors de Camino incloïa els d'internet o no. En qualsevol cas, el nombre d'espectadors, amb internet o sense, és molt inferior al de les obres de teatre amb una mica d'èxit (per exemple, Garrick, del Tricicle, i no diguem Mamma mia, de Nina). I un teatre és un sol local que cal omplir cada dia i anar sumant...
Quan jo estava dins l'Opus, les subscripcions als fulls informatius sobre sant Josepmaria es deia que superaven a Espanya el milió d'exemplars. Una altra xifra que ha de fer pensar, per comparació amb la dels 200.000.
Fins aquí les dades. Ara que cadascú ho interpreti com vulgui. Jo ja he fet els comptes: Roures i Fesser s'han equivocat en fer una pel·lícula de dolents molt dolents. L'Opus Dei pot tenir defectes (els té, en sóc testimoni), però ja hi comença a haver una massa crítica en aquest país que coneix de primera mà gent de l'Opus i han tret les seves pròpies conclusions, i són molt lluny dels monstres pintats per Camino.
En resum: Camino ha sigut un fracàs. I me n'alegro. Continuem tenint pendent una pel·lícula sobre l'Opus Dei de veritat, que quan es faci, n'estic segura, interessarà a molta gent.
-----
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Javier Fesser. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Javier Fesser. Mostrar tots els missatges
dilluns, de maig 18, 2009
divendres, d’abril 17, 2009
Punt final sobre "Camino"
Una entrevista de Carme Gironès a la germana Maria Victòria Molins, a l'Avui, em fa tornar a escriure sobre el tema. Francament, em costa d'entendre la germana Molins, la veig com si hagués estat objecte d'una mena de síndrome d'Estocolm amb Javier Fesser. Ja em va passar quan la vaig sentir al programa de TV3 El Club, entrevistada per Albert Om.
-A la família no li agrada que la pel·lícula Camino mencioni l'Alexia explícitament. Què en pensa?
-Jo entenc el patiment de la família, però també entenc Javier Fesser quan diu que ell no podia deixar de dedicar-li la pel·lícula a l'Alexia, perquè quan va llegir el meu llibre el va frapar molt i va ser la primera font d'inspiració per fer Camino. Tot i que ell també diu que la pel·lícula recull moments que van tenir lloc en altres casos que ell coneix, com ara l'aplaudiment en el moment de la mort de la nena, que en el cas de l'Alexia no va ser així.
-Es coneixen, vostè i Javier Fesser?
-Ens vam conèixer el dia de l'estrena de la pel·lícula. Abans no havíem parlat mai, però de seguida hi va haver molt bona sintonia. Ens hem fet molt amics i això a la família i a l'Opus Dei no els ha agradat gens.
"A la família i a l'Opus Dei no els ha agradat gens". No en tinc ni idea, no conec la família tret del que he vist a les entrevistes que hi ha a Youtube, i no conec aquestes reaccions que diu que hi ha hagut de l'Opus respecte a aquesta estranya relació entre Fesser i Molins, però si m'haig de guiar pel meu instint femení jo diria que Fesser ha aconseguit engalipar la germana Molins i se l'ha enduta al seu terreny. Que és, com vaig dir, un terreny a la frontera (per fora) del cristianisme, perquè si alguna cosa critica amb contundència Fesser és l'acceptació cristiana del dolor quan no s'hi pot fer res més. Fesser es rebel·la contra això, no ho accepta de cap manera.
Una cosa sí que sé del cert. Fesser ha parlat des del primer dia de les "reaccions negatives" de l'Opus a la seva pel·lícula, ho ha fet com si aquestes reaccions ("desproporcionades i injustes", per descomptat) formessin part del seu guió. I jo, que em miro bastant la premsa, que segueixo un munt de portals i de blogs i de diaris per internet, que tinc interès per l'Opus Dei, etc., jo no he vist enlloc aquestes reaccions "desproporcionades" de l'Opus, francament. Em penso que vaig llegir una carta que es va publicar en alguns diaris, potser dues (versus pàgines i pàgines i més pàgines de propaganda acrítica i lloances sense fi sobre la pel·lícula, a tots els diaris d'aquest país). I després comentaris diversos a internet, alguns molt durs contra la pel·lícula, de gent molt diferent, però al costat de milers i milers de missatges a favor de la pel·lícula. Això són "reaccions negatives desproporcionades", un parell de cartes i uns quants fòrums d'internet? La gent de l'Opus, que queden globalment com uns fanàtics irracionals a Camino, havien d'aplaudir corporativament i individualment la pel·lícula? No n'hi havia prou que callessin, com han fet de manera molt general, i també oficialment? Sisplau, germana...
El que més dol, per això, és que la germana Molins, que va tenir una reacció molt interessant, en calent, quan es va estrenar la pel·lícula (vegeu-ho a l'entrevista que hi ha penjada, en fragments, a Youtube, cercant Alexia González Barros), ara, després de fer-se amiga de Fesser, parla d'aquesta manera, diguem-ne, deseixida de la família González Barros, que va confiar en ella i li va donar el material perquè pogués escriure la biografia de la nena, i segueix fil per randa les instruccions de Fesser sobre les "reaccions negatives" de l'Opus (que formen part del guió plantejat inicialment per Fesser: necessitava escàndol per promocionar la seva trista història). Així ho paga la bona dona. Que lleig.
Germana Molins, si llegeix això: creu realment que paga més la pena buscar abans l'aplaudiment dels mitjans de comunicació i de cineastes descreguts que l'entesa i la comprensió amb aquesta família que ha patit tant amb tota aquesta història? No creu que la família González Barros hauria agraït no ja compassió, però almenys silenci, i que no aplaudís el "botxí" (amb tota la bona intenció, per descomptat)?
És en casos com aquests, d'injustícia flagrant, quan em sento més propera a l'Opus Dei i quan entenc els motius que m'hi van portar a dins, i quan em dol haver-ne marxat... No, això no em dol, va anar així i era inevitable. Però suposo que m'enteneu. És com si un teu exmarit o exnòvio o exalgo pateix injustícies, que llavors te l'estimes més i el compadeixes, encara que no pots fer marxa enrere perquè ja és impossible.
Em sap greu, amigues i amics de l'Opus. No hi ha dret. Hi ha motius per criticar-vos, però també hi ha maneres i maneres. I dins l'Església hi ha una cosa que es diu "correcció fraterna", que es fa a soles amb els interessats, no davant tota la premsa que t'aplaudeix perquè els encanta que una religiosa critiqui el Papa o uns altres cristians.
Ara una amiga de l'Opus m'ha dit que al poble de Nerea Camacho, la protagonista de la pel·lícula (una nena que, evidentment, no sap el que fa, el que ha contribuït a fer), una veïna ha fet una donació important de terrenys del mateix poble a l'Opus Dei o a una entitat vinculada a l'Opus, com a desgreuge, reparació i penitència pel fet que el poble sigui ara conegut arreu com el lloc de naixement de l'actriu principal d'una de les pel·lícules més anticatòliques de la història del cinema espanyol. Això deia la veïna, es veu, entre llàgrimes. Hi ha hagut moltes pel·lícules espanyoles anticlericals, i algunes jo mateixa les aplaudeixo perquè fan justícia a una història vergonyosa de la jerarquia episcopal i de tants cristians d'aquest país, però aquesta de Fesser va a l'arrel del cristianisme, va contra les creences més fondes, diguin el que diguin determinades veus capellanesques o mongívoles només preocupades per aplaudir el botxí "i que no sigui dit que som poc dialogants".
-----
-A la família no li agrada que la pel·lícula Camino mencioni l'Alexia explícitament. Què en pensa?
-Jo entenc el patiment de la família, però també entenc Javier Fesser quan diu que ell no podia deixar de dedicar-li la pel·lícula a l'Alexia, perquè quan va llegir el meu llibre el va frapar molt i va ser la primera font d'inspiració per fer Camino. Tot i que ell també diu que la pel·lícula recull moments que van tenir lloc en altres casos que ell coneix, com ara l'aplaudiment en el moment de la mort de la nena, que en el cas de l'Alexia no va ser així.
-Es coneixen, vostè i Javier Fesser?
-Ens vam conèixer el dia de l'estrena de la pel·lícula. Abans no havíem parlat mai, però de seguida hi va haver molt bona sintonia. Ens hem fet molt amics i això a la família i a l'Opus Dei no els ha agradat gens.
"A la família i a l'Opus Dei no els ha agradat gens". No en tinc ni idea, no conec la família tret del que he vist a les entrevistes que hi ha a Youtube, i no conec aquestes reaccions que diu que hi ha hagut de l'Opus respecte a aquesta estranya relació entre Fesser i Molins, però si m'haig de guiar pel meu instint femení jo diria que Fesser ha aconseguit engalipar la germana Molins i se l'ha enduta al seu terreny. Que és, com vaig dir, un terreny a la frontera (per fora) del cristianisme, perquè si alguna cosa critica amb contundència Fesser és l'acceptació cristiana del dolor quan no s'hi pot fer res més. Fesser es rebel·la contra això, no ho accepta de cap manera.
Una cosa sí que sé del cert. Fesser ha parlat des del primer dia de les "reaccions negatives" de l'Opus a la seva pel·lícula, ho ha fet com si aquestes reaccions ("desproporcionades i injustes", per descomptat) formessin part del seu guió. I jo, que em miro bastant la premsa, que segueixo un munt de portals i de blogs i de diaris per internet, que tinc interès per l'Opus Dei, etc., jo no he vist enlloc aquestes reaccions "desproporcionades" de l'Opus, francament. Em penso que vaig llegir una carta que es va publicar en alguns diaris, potser dues (versus pàgines i pàgines i més pàgines de propaganda acrítica i lloances sense fi sobre la pel·lícula, a tots els diaris d'aquest país). I després comentaris diversos a internet, alguns molt durs contra la pel·lícula, de gent molt diferent, però al costat de milers i milers de missatges a favor de la pel·lícula. Això són "reaccions negatives desproporcionades", un parell de cartes i uns quants fòrums d'internet? La gent de l'Opus, que queden globalment com uns fanàtics irracionals a Camino, havien d'aplaudir corporativament i individualment la pel·lícula? No n'hi havia prou que callessin, com han fet de manera molt general, i també oficialment? Sisplau, germana...
El que més dol, per això, és que la germana Molins, que va tenir una reacció molt interessant, en calent, quan es va estrenar la pel·lícula (vegeu-ho a l'entrevista que hi ha penjada, en fragments, a Youtube, cercant Alexia González Barros), ara, després de fer-se amiga de Fesser, parla d'aquesta manera, diguem-ne, deseixida de la família González Barros, que va confiar en ella i li va donar el material perquè pogués escriure la biografia de la nena, i segueix fil per randa les instruccions de Fesser sobre les "reaccions negatives" de l'Opus (que formen part del guió plantejat inicialment per Fesser: necessitava escàndol per promocionar la seva trista història). Així ho paga la bona dona. Que lleig.
Germana Molins, si llegeix això: creu realment que paga més la pena buscar abans l'aplaudiment dels mitjans de comunicació i de cineastes descreguts que l'entesa i la comprensió amb aquesta família que ha patit tant amb tota aquesta història? No creu que la família González Barros hauria agraït no ja compassió, però almenys silenci, i que no aplaudís el "botxí" (amb tota la bona intenció, per descomptat)?
És en casos com aquests, d'injustícia flagrant, quan em sento més propera a l'Opus Dei i quan entenc els motius que m'hi van portar a dins, i quan em dol haver-ne marxat... No, això no em dol, va anar així i era inevitable. Però suposo que m'enteneu. És com si un teu exmarit o exnòvio o exalgo pateix injustícies, que llavors te l'estimes més i el compadeixes, encara que no pots fer marxa enrere perquè ja és impossible.
Em sap greu, amigues i amics de l'Opus. No hi ha dret. Hi ha motius per criticar-vos, però també hi ha maneres i maneres. I dins l'Església hi ha una cosa que es diu "correcció fraterna", que es fa a soles amb els interessats, no davant tota la premsa que t'aplaudeix perquè els encanta que una religiosa critiqui el Papa o uns altres cristians.
Ara una amiga de l'Opus m'ha dit que al poble de Nerea Camacho, la protagonista de la pel·lícula (una nena que, evidentment, no sap el que fa, el que ha contribuït a fer), una veïna ha fet una donació important de terrenys del mateix poble a l'Opus Dei o a una entitat vinculada a l'Opus, com a desgreuge, reparació i penitència pel fet que el poble sigui ara conegut arreu com el lloc de naixement de l'actriu principal d'una de les pel·lícules més anticatòliques de la història del cinema espanyol. Això deia la veïna, es veu, entre llàgrimes. Hi ha hagut moltes pel·lícules espanyoles anticlericals, i algunes jo mateixa les aplaudeixo perquè fan justícia a una història vergonyosa de la jerarquia episcopal i de tants cristians d'aquest país, però aquesta de Fesser va a l'arrel del cristianisme, va contra les creences més fondes, diguin el que diguin determinades veus capellanesques o mongívoles només preocupades per aplaudir el botxí "i que no sigui dit que som poc dialogants".
-----
dissabte, d’abril 04, 2009
Més sobre "Camino"
A la pel·lícula “Camino” potser no hi ha grans mentides (sí que n’hi ha de petites, que el director col·loca com a exigència del guió, perquè li encaixi tot), però tot plegat és una caricatura cruel. És impossible que hi hagi cap família així, és impossible que hi hagi hagut cap història com aquesta. Tens la sensació com si un marcià que veu per primer cop un partit de futbol te’l descriu. Es notaria que no entén les regles del joc, que no sap per què l’home que fa de jutge entre els dos equips de tant en tant atura el joc sense que hi hagi cap agressió. El marcià no entendria per què de vegades, encara que entri la pilota dins d’aquells tres pals, el punt no val (si bé això ni jo mateixa ho entenc de vegades, tot i ser una mica aficionada al futbol). I llavors la mateixa descripció no pot amagar la frustració, el desengany i fins i tot la irritació del marcià, per no entendre el que passa en aquell terreny de joc. Per descriure amb una mica d’objectivitat una realitat cal acostar-s’hi amb més respecte, amb humilitat. La pel·lícula està feta comptant només com a testimonis amb antics jugadors de futbol ressentits amb el joc, ressentits perquè van quedar lesionats, perquè mai van entendre les regles o perquè ells en realitat volien jugar a bàsquet i els seus pares els van apuntar de molt petits al futbol base. I llavors contemplen el joc posant de manifest les contradiccions d'aquest esport, les seves mancances i la seva violència intrínseca. “Que no ho veieu, que un joc que es juga amb els peus és impossible que no acabi a puntades?” No menteixen del tot, però amaguen una part important de la realitat; que, és veritat, potser no resulta fàcil de filmar, de descriure amb una càmera, tot i que altres directors ho hagin fet. El primer testimoni de la germana Molins (dic el primer perquè després s'ha fet amiga de Fesser i s'ha desdit), la monja que va escriure la primera biografia de la nena protagonista (és un testimoni que podeu trobar a YouTube, cercant Alexia González Barros) és prou significatiu.
La descripció d’una institució humana i per tant complexa com l’Opus Dei no es pot ventilar amb quatre ratlles, amb un esbós ràpid, amb una descripció epidèrmica i sentimental. Fesser no ha captat el fons de l’assumpte i, potser inconscientment, ha fet trampa. No nego, però, la possibilitat que hi hagués una bona voluntat inicial bàsica, en encetar el projecte. Però em penso que després es va obsedir amb el seu projecte en blanc i negre i no va ser capaç d’incloure-hi els matisos que haurien calgut.
Per a molts catòlics que no som de l'Opus seria molt còmode dir, davant d'aquesta història, que és problema d'ells (de l'Opus), que ja s'ho faran, que són massa extremats, etc. Però no, en bona part la crítica que fa "Camino" és a la doctrina i a l'Església catòliques. I encara diria que els punts més precisos de la crítica són contra el catolicisme, no (específicament) contra l'Opus Dei. I en canvi hi ha molts detallets sobre l'Opus que són discutibles i, des del meu punt de vista, no generalitzables a tot membre de l'Opus Dei. Són les crítiques parcials que entén només la gent "introduïda", els exmembres o exsimpatitzants rebotats, són crítiques que la majoria de la gent segurament es mira perplexa, i les accepta acríticament.
Criticar l'Opus té més glamur que criticar el catolicisme, perquè si critiques l'Opus Dei saps que de seguida tindràs uns quants catòlics (de nom) al teu costat que t'aplaudiran les crítiques. A criticar l'Opus s'hi apunta sempre més gent.
Però el tema estrella de la pel·lícula és criticar i burlar-se d'un punt clau del catolicisme: trobar un valor al sofriment quan no es pot fer res més per evitar-lo. O acompanyar el dolor inevitable amb una acceptació voluntària, en solidaritat amb la passió de Jesucrist. Fesser, amb evident mala fe, adorna aquesta actitud amb un suposat agraïment a Déu per part de la família, com si la família i els capellans que l'envolten estiguessin molt satisfets de la malaltia de la nena i només pensessin en com treure-li rendiment. Aquesta és l'altra gran mentida de Fesser: ell sap que no va ser així, però llavors, quan li ho retreuen, diu que "podria haver estat així" o que "la seva història, en els detalls, no és un retrat exacte". I tot seguit torna enrere i diu que ell fa una crítica noble a l'Opus, i que l'Opus no l'ha sabut aprofitar per rectificar. Increïble.
L'altra gran mentida de la pel·lícula ("és una pel·lícula!", es defensa Fesser, com si no ho sabéssim ni veiéssim el seu constant doble joc) és presentar la nena que tothom qui la va conèixer considerava una gran creient com una il·luminada que en realitat només pensava en el seu xicot (un amor platònic, un noi al qual gairebé no coneixia) i en el teatre al qual era tan aficionada. Llavors quan ella parlava de "Jesús" (enmig d'un sofriment bestial, anorreador, mortal) diu Fesser que en realitat s'adreçava a aquell xicot que havia conegut un dia; i quan parlava de "l'obra" (invenció de Fesser, perquè al llibre ella no parla de "l'obra") es referia a "l'obra de teatre" però els que l'envolten pensen, "és clar", que parla de "l'obra de Déu", de l'Opus Dei, perquè aquesta és la història que ens vol col·locar el director: que la família només pensava, enmig d'aquells patiments horribles de la filla i germana, en com aprofitar de cara a l'Opus la seva mort inexorable.
Pornogràficament increïble. Llàstima, Fesser, que els fets desmenteixin la realitat. Perquè la família va posar en mans d'una monja que no tenia ni té res a veure amb l'Opus la història de la nena, i va ser la monja la que va "explotar" (en el bon sentit, almenys fins ara) la seva vida amb edicions i més edicions del seu llibre, a partir del qual ell ha fet la pel·lícula. És aquest el llibre que s'ha reeditat ara amb gran soroll mediàtic, no pas el que, efectivament, va escriure anys després un capellà de l'Opus que havia conegut Alexia a l'hospital on va morir (i que sembla que ha estat l'origen de tot plegat, la "gran manipulació de l'Opus"; jo pregunto: aquell capellà no tenia dret a escriure el seu testimoni personal sobre la nena?).
Curiosament, però, sembla que la monja s'ha apuntat després a les tesis de Javier Fesser, tot i que ella és la primera que sap que la història de Fesser és una gran manipulació de la història que ella havia escrit. Però la dona resol el conflicte dient: "No, és que és una pel·lícula". Déu n'hi do: diuen que l'infern és empedrat de bones intencions. Això és només una frase feta, no vull cap mal a la monja, però es veu que ara ella, un cop convertida a la causa de Fesser, es dedica a anar pels mitjans de comunicació per donar credibilitat a la pel·lícula. No he vist aquestes últimes entrevistes, quan les vegi ja en parlaré. Però de moment em sembla sospitós que de les primeres entrevistes d'ella, que eren bàsicament crítiques amb la pel·lícula, els mitjans generals no en fessin cap cas i despatxessin el que deia llavors la bona dona amb allò de "ja se sap, què voleu que digui una monja?" i després, quan ella ha començat a defensar "la història tan bonica de Fesser", ara sí, la convidin a anar a tot arreu.
I escriu això una que sap de què parla perquè va ser durant uns quants anys numerària de l’Opus i ho va deixar córrer. Ho repeteixo de tant en tant perquè quedi clar que no m'encega la passió opusdeista quan defenso l'Opus Dei.
-----
La descripció d’una institució humana i per tant complexa com l’Opus Dei no es pot ventilar amb quatre ratlles, amb un esbós ràpid, amb una descripció epidèrmica i sentimental. Fesser no ha captat el fons de l’assumpte i, potser inconscientment, ha fet trampa. No nego, però, la possibilitat que hi hagués una bona voluntat inicial bàsica, en encetar el projecte. Però em penso que després es va obsedir amb el seu projecte en blanc i negre i no va ser capaç d’incloure-hi els matisos que haurien calgut.
Per a molts catòlics que no som de l'Opus seria molt còmode dir, davant d'aquesta història, que és problema d'ells (de l'Opus), que ja s'ho faran, que són massa extremats, etc. Però no, en bona part la crítica que fa "Camino" és a la doctrina i a l'Església catòliques. I encara diria que els punts més precisos de la crítica són contra el catolicisme, no (específicament) contra l'Opus Dei. I en canvi hi ha molts detallets sobre l'Opus que són discutibles i, des del meu punt de vista, no generalitzables a tot membre de l'Opus Dei. Són les crítiques parcials que entén només la gent "introduïda", els exmembres o exsimpatitzants rebotats, són crítiques que la majoria de la gent segurament es mira perplexa, i les accepta acríticament.
Criticar l'Opus té més glamur que criticar el catolicisme, perquè si critiques l'Opus Dei saps que de seguida tindràs uns quants catòlics (de nom) al teu costat que t'aplaudiran les crítiques. A criticar l'Opus s'hi apunta sempre més gent.
Però el tema estrella de la pel·lícula és criticar i burlar-se d'un punt clau del catolicisme: trobar un valor al sofriment quan no es pot fer res més per evitar-lo. O acompanyar el dolor inevitable amb una acceptació voluntària, en solidaritat amb la passió de Jesucrist. Fesser, amb evident mala fe, adorna aquesta actitud amb un suposat agraïment a Déu per part de la família, com si la família i els capellans que l'envolten estiguessin molt satisfets de la malaltia de la nena i només pensessin en com treure-li rendiment. Aquesta és l'altra gran mentida de Fesser: ell sap que no va ser així, però llavors, quan li ho retreuen, diu que "podria haver estat així" o que "la seva història, en els detalls, no és un retrat exacte". I tot seguit torna enrere i diu que ell fa una crítica noble a l'Opus, i que l'Opus no l'ha sabut aprofitar per rectificar. Increïble.
L'altra gran mentida de la pel·lícula ("és una pel·lícula!", es defensa Fesser, com si no ho sabéssim ni veiéssim el seu constant doble joc) és presentar la nena que tothom qui la va conèixer considerava una gran creient com una il·luminada que en realitat només pensava en el seu xicot (un amor platònic, un noi al qual gairebé no coneixia) i en el teatre al qual era tan aficionada. Llavors quan ella parlava de "Jesús" (enmig d'un sofriment bestial, anorreador, mortal) diu Fesser que en realitat s'adreçava a aquell xicot que havia conegut un dia; i quan parlava de "l'obra" (invenció de Fesser, perquè al llibre ella no parla de "l'obra") es referia a "l'obra de teatre" però els que l'envolten pensen, "és clar", que parla de "l'obra de Déu", de l'Opus Dei, perquè aquesta és la història que ens vol col·locar el director: que la família només pensava, enmig d'aquells patiments horribles de la filla i germana, en com aprofitar de cara a l'Opus la seva mort inexorable.
Pornogràficament increïble. Llàstima, Fesser, que els fets desmenteixin la realitat. Perquè la família va posar en mans d'una monja que no tenia ni té res a veure amb l'Opus la història de la nena, i va ser la monja la que va "explotar" (en el bon sentit, almenys fins ara) la seva vida amb edicions i més edicions del seu llibre, a partir del qual ell ha fet la pel·lícula. És aquest el llibre que s'ha reeditat ara amb gran soroll mediàtic, no pas el que, efectivament, va escriure anys després un capellà de l'Opus que havia conegut Alexia a l'hospital on va morir (i que sembla que ha estat l'origen de tot plegat, la "gran manipulació de l'Opus"; jo pregunto: aquell capellà no tenia dret a escriure el seu testimoni personal sobre la nena?).
Curiosament, però, sembla que la monja s'ha apuntat després a les tesis de Javier Fesser, tot i que ella és la primera que sap que la història de Fesser és una gran manipulació de la història que ella havia escrit. Però la dona resol el conflicte dient: "No, és que és una pel·lícula". Déu n'hi do: diuen que l'infern és empedrat de bones intencions. Això és només una frase feta, no vull cap mal a la monja, però es veu que ara ella, un cop convertida a la causa de Fesser, es dedica a anar pels mitjans de comunicació per donar credibilitat a la pel·lícula. No he vist aquestes últimes entrevistes, quan les vegi ja en parlaré. Però de moment em sembla sospitós que de les primeres entrevistes d'ella, que eren bàsicament crítiques amb la pel·lícula, els mitjans generals no en fessin cap cas i despatxessin el que deia llavors la bona dona amb allò de "ja se sap, què voleu que digui una monja?" i després, quan ella ha començat a defensar "la història tan bonica de Fesser", ara sí, la convidin a anar a tot arreu.
I escriu això una que sap de què parla perquè va ser durant uns quants anys numerària de l’Opus i ho va deixar córrer. Ho repeteixo de tant en tant perquè quedi clar que no m'encega la passió opusdeista quan defenso l'Opus Dei.
-----
divendres, de febrer 06, 2009
La pel·lícula “Camino”
Dues coses sobre aquesta pel·lícula.
La primera és que crec que el director, Javier Fesser, s’ha equivocat d’objectiu, perquè el que retrata no és tant la gent de l’Opus com, amb exageracions evidents, gent catòlica d’un determinat país en una determinada època. O sigui, la pel·lícula de Fesser no és sobre l’Opus Dei, sinó sobre el nacionalcatolicisme. No s’ha d’oblidar que la gent de l’Opus, tret d’excepcions, són gent del seu temps i del seu país. Segons com i segons on, seran més extremats que la resta de catòlics del seu entorn; segons com i segons on, són més avançats que la resta (en general no a Espanya, precisament, ja ho concedeixo) o almenys que una part de la resta. Això és així. Per tant, el que diu Fesser, que ha fet un retrat de l’Opus, no és veritat. L’Opus, ara, no és així. Hi ha gent de l’Opus que s’hi pot assemblar una mica, però les exageracions i els extremismes de la pel·lícula fan que la seva denúncia (que vol ser terapèutica, diu, com es pot ser tan cínic?) sigui bastant inútil.
Pel que fa a les cartes que diu que ha rebut de pares de numeraris, simplement no m’ho crec. Ja li explicaré jo com es poden enviar cartes per correu electrònic, les que vulgui i sobre qualsevol tema, sobretot si comptes amb determinada secta antiopus que sembla que Fesser s’ha oblidat de valorar que potser també existeix, i molt activa. I si els pares són de debò, encara que no siguin 60... pobres pares, confiar a un malànima (de seguida diré el perquè) com Fesser la seva intimitat. No tenen enlloc més on anar a plorar la seva desgràcia que a un director de cine que ha fet el que ha fet aquest? (llegiu el següent paràgraf).
Perquè la segona cosa que volia dir de la pel·lícula, i la més greu, és que em sembla mentida que algú pugui valorar i fins i tot aplaudir la manipulació que s’ha fet sobre la tragèdia d’una família, sense ni demanar permís ni disculpes, sense ni voler parlar amb ells. Feu un cop d’ull als vídeos que hi ha al Youtube sobre Alexia González Barros i veureu els seus germans, que no sé si són de l’Opus ni m’importa (però em sembla que almenys no tots ho són, pel que diuen), i veureu la monja teresiana que va escriure la seva primera biografia, i us escandalitzareu com jo de com és possible que davant una tragèdia com aquesta, amb les víctimes (els familiars) encara vives, un director de cine hagi volgut fer la seva pel·liculeta de denúncia... contra ells!, passant per damunt del dolor i del patiment d’aquesta gent. I que li donin premis i tal, em sembla pornogràfic, aberrant. Quin horror.
Encara sort que a hores d’ara, quan la pel·lícula ja ha deixat de projectar-se, només l’han vista 200.000 espectadors (que Déu n’hi do, però podien ser més, molts més) i és la pel·lícula de menys èxit de totes les que ha fet fins ara el senyor Fesser, segons ha reconegut ell mateix fa un parell de dies.
La primera és que crec que el director, Javier Fesser, s’ha equivocat d’objectiu, perquè el que retrata no és tant la gent de l’Opus com, amb exageracions evidents, gent catòlica d’un determinat país en una determinada època. O sigui, la pel·lícula de Fesser no és sobre l’Opus Dei, sinó sobre el nacionalcatolicisme. No s’ha d’oblidar que la gent de l’Opus, tret d’excepcions, són gent del seu temps i del seu país. Segons com i segons on, seran més extremats que la resta de catòlics del seu entorn; segons com i segons on, són més avançats que la resta (en general no a Espanya, precisament, ja ho concedeixo) o almenys que una part de la resta. Això és així. Per tant, el que diu Fesser, que ha fet un retrat de l’Opus, no és veritat. L’Opus, ara, no és així. Hi ha gent de l’Opus que s’hi pot assemblar una mica, però les exageracions i els extremismes de la pel·lícula fan que la seva denúncia (que vol ser terapèutica, diu, com es pot ser tan cínic?) sigui bastant inútil.
Pel que fa a les cartes que diu que ha rebut de pares de numeraris, simplement no m’ho crec. Ja li explicaré jo com es poden enviar cartes per correu electrònic, les que vulgui i sobre qualsevol tema, sobretot si comptes amb determinada secta antiopus que sembla que Fesser s’ha oblidat de valorar que potser també existeix, i molt activa. I si els pares són de debò, encara que no siguin 60... pobres pares, confiar a un malànima (de seguida diré el perquè) com Fesser la seva intimitat. No tenen enlloc més on anar a plorar la seva desgràcia que a un director de cine que ha fet el que ha fet aquest? (llegiu el següent paràgraf).
Perquè la segona cosa que volia dir de la pel·lícula, i la més greu, és que em sembla mentida que algú pugui valorar i fins i tot aplaudir la manipulació que s’ha fet sobre la tragèdia d’una família, sense ni demanar permís ni disculpes, sense ni voler parlar amb ells. Feu un cop d’ull als vídeos que hi ha al Youtube sobre Alexia González Barros i veureu els seus germans, que no sé si són de l’Opus ni m’importa (però em sembla que almenys no tots ho són, pel que diuen), i veureu la monja teresiana que va escriure la seva primera biografia, i us escandalitzareu com jo de com és possible que davant una tragèdia com aquesta, amb les víctimes (els familiars) encara vives, un director de cine hagi volgut fer la seva pel·liculeta de denúncia... contra ells!, passant per damunt del dolor i del patiment d’aquesta gent. I que li donin premis i tal, em sembla pornogràfic, aberrant. Quin horror.
Encara sort que a hores d’ara, quan la pel·lícula ja ha deixat de projectar-se, només l’han vista 200.000 espectadors (que Déu n’hi do, però podien ser més, molts més) i és la pel·lícula de menys èxit de totes les que ha fet fins ara el senyor Fesser, segons ha reconegut ell mateix fa un parell de dies.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)