Més sobre el Raval de Barcelona

Un altre article sobre el centre Braval, aquest cop sense amagar-ne la filiació opusdeística. I és del diari El País!:

No crean que lo más difícil, en el Raval, es ser un niño inmigrante o hijo de inmigrantes. Quien ha visto a sus padres emprender la tremenda aventura de la migración ha visto ya una demostración de voluntad y de ánimo, y ésa no es una mala lección para empezar. Los educadores de la zona consideran que, en general, son los niños españoles (algo más del 50%) quienes suelen llevarlo peor: están más resignados a su suerte.

En Braval, una de las entidades asistenciales del barrio, se ocupan de la integración de niños y jóvenes españoles y extranjeros. Por explicarlo rápido, les atraen con deportes y actividades extraescolares, les enseñan a convivir e intentan que, ya puestos en ello, estudien. Braval es del Opus Dei, lo cual puede suscitar cierto recelo a según quien. El Ayuntamiento de Barcelona les ha denegado este año la subvención porque sólo trabajan con chicos (tienen otra cosa para chicas y mujeres jóvenes, llamada Terral), y eso no se aviene, al parecer, con las directrices municipales sobre integración sexual.

Tampoco es que la subvención recibida en años anteriores fuera para tirar cohetes. En 2008 ascendió a unos 3.000 euros. Teniendo en cuenta que Braval paga unos 8.000 euros anuales en concepto de alquiler de equipamientos deportivos municipales, sólo significa que el Ayuntamiento hará aún más negocio en el presente ejercicio.
Vale la pena visitar las instalaciones de Braval, fundada en 2002 en la calle de la Cera, para ver el Raval desde abajo, desde el punto de vista de los niños. Tiene sus símbolos cristianos, su capilla y su placa dedicada a Escrivá de Balaguer, pero el barullo (las idas y venidas de los chavales, la limpieza de las camisetas deportivas, la manutención de los ordenadores) y la mezcla (chicos procedentes de 30 países, con 10 idiomas distintos y nueve religiones, sin contar con los no religiosos) generan un cierto ecumenismo. En cualquier caso, el objetivo de Braval no consiste en salvar almas, sino en resolver urgencias muy concretas y materiales. Su director, Pep Masabeu, un tipo tremendamente pesado cuando se trata de conseguir cosas para sus chavales (casi 250 este ejercicio), es pedagogo. ¿Sus máximos orgullos? Que seis de sus críos hayan llegado ya a la Universidad, que una cincuentena hayan encontrado trabajo regular, que varios de ellos se hayan convertido a su vez en voluntarios para ayudar a los que están llegando.

En el Bronx neoyorquino existe un centro similar, el Cretona, también del Opus. Lo visité hace unos años. Pregunté a un voluntario (numerario del Opus Dei) si los chicos, de entre 10 y 18 años, tenían que ir a misa. "¿Misa? Mi trabajo consiste ahora mismo en evitar que ese cabronazo de ahí (y señaló con una sonrisa a un chavalín que tendría 11 o 12) acabe robando en las iglesias pistola en mano, e intentaré que estudie y se imponga un mínimo de autodisciplina; a partir de ahí, él sabrá". La idea viene a ser ésa.

L’article el firma Enric González i s’ha publicat el 4 de novembre del 2009.
-----

Bon article sobre una cosa que es diu Braval

Un bon article sobre una iniciativa solidària al Raval de Barcelona. Bon article si no fos que... després us ho explico.

Braval

Hi ha alguna cosa en el doctor en pedagogia Josep Masabeu del gran Dustin Hoffman. Bastant. Em refereixo al físic. Podrien ser germans. O sigui, que Masabeu és un paio encantador, eficient i necessari. Per això dirigeix Braval, obra social ubicada al Raval, que es proposa, mitjançant el voluntariat, promoure la cohesió social i facilitar la incorporació dels immigrants en la nostra societat.

El que els polítics i les seves lleis ni volen ni saben solucionar ho han de solucionar persones com Masabeu, que és de Sabadell i, a més a més, sap cuinar molt bé. Fins i tot plats filipins, un dels quals vam compartir, entre d’altres, amb l’empresari Josep Maria Pujol i una gran dona, també eficient, Núria Gispert, expresidenta de Càritas. La van decapitar a Madrid quan volia descentralitzar la institució. Aquí l’eficiència sempre et costa el cap. Sobretot en aquests temps que algú, amb un gran encert, va definir com a líquids.

Però érem a Braval, que sorprèn fins i tot per les seves instal·lacions. Braval, que demostra com a través de l’esport, futbol i bàsquet, es pot aconseguir que els xavals del Raval facin cada tarda els seus deures, que estudiïn i que aprovin. Perquè el curs passat, dels 11 nois que estudiaven 4t d’ESO, el van superar 10. Dels tres que cursaven 2n de batxillerat, dos van aprovar la selectivitat i van ingressar a la universitat. Nou van acabar un cicle formatiu de grau mitjà de formació professional. Sis alumnes ja van realitzar estudis universitaris, etcètera. Aquesta autoritat en llibertat que tant es reclama últimament és el que es respira a Braval.

No tot, doncs, al Raval és prostitució, violència i drogues. Que els ho preguntin a aquells nois, autòctons i procedents de 30 països, que van diàriament a Braval. O als seus pares. Nois que, des de fa 10 anys, troben a Braval un espai comú de convivència on se’ls ensenya que qui s’ha d’adaptar a una determinada cultura és el que hi arriba. I no pas al revés.

Colla’ls, Pep. Als polítics.

Arturo San Agustín, "El Pianista del Majestic" (El Periódico de Catalunya, 22 d'octubre del 2009)

Deia que era un bon article... però no esmenta l'Opus Dei, que és l'entitat que està al darrere d'aquesta iniciativa! Ja vaig explicar que l'Opus va ser una de les primeres institucions catòliques que es va ficar al barri del Raval, quan encara no era moda fer-ho. ¿Com voleu que la gent tingui una idea equilibrada de l'Opus si quan es parla de els coses que fa l'Opus de manera corporativa, com aquesta, no s'esmenta l'Opus, i en canvi quan un banquer, un polític, un empresari, etc. diuen o fan a títol personal qualsevol tonteria, de seguida s'esmenta l'Opus, si aquell personatge hi té alguna relació, encara que la relació, real o suposada, sigui només de la persona i no del banc, ni del partit, ni de l'empresa?

Amigues i amics de l'Opus, ja us entenc, ja.

De tota manera, jo sempre em dic a mi mateixa que si gent de bona fe et tracta malament o incorrectament o injustament, potser d'alguna manera t'ho has guanyat... Avui, però, si esteu enfadats, us dono tota la raó del món.
-----

Les estampes de l'Opus

No les tinc totes perquè ara n'hi ha un munt (sant Josepmaria Escrivà, l'"argentino-espanyol" Isidoro Zorzano, la catalana Montse Grases, Álvaro del Portillo, Encarnita Ortega (a qui vaig conèixer personalment), José Luis Múzquiz (també el vaig veure una vegada), José María Hernández Garnica, Tomás i Paquita Alvira, el suís Toni Zweifel (no sé si ho he escrit bé), el doctor Cofiño de Guatemala, els germans Ortiz de Landázuri, i potser no les he vistes totes. Però de les que recordo la de Montse és la que em sembla més correcta. Perquè no és "proselitista", és senzillament una pregària i prou. Algunes de les altres, especialment la de sant Josepmaria i la d'Álvaro del Portillo, són massa "doctrinàries", expliquen moltes coses sobre l'Opus Dei o comprometen massa a qui les resa amb relació a l'Opus, i a molta gent que agafa l'estampa per primer cop no sé si li interessen gaire, o gens ni mica, ser "més de l'Opus". Simplement volen pregar a un sant de l'Església i prou.

Vull dir, de vegades els de l'Opus van massa directes al "proselitisme" (fins quan aquesta paraula, amigues meves?, no veieu que ni tan sols l'Església la utilitza des de fa anys si no és en sentit negatiu?) i s'obliden del fonamental. Abans de resar als sants de l'Opus Dei (o al mateix temps, si voleu), cal inculcar la necessitat de resar, no? Que ara hi ha gent que no sap res de res. O sigui, pot ser que hi hagi gent que vegi un "afany proselitista" innecessari el primer dia que té el primer contacte i el que vol és una orientació espiritual, religiosa, i no específica.

És per això que posats a resar estampes (la qual cosa de vegades és força consoladora, encara que siguis una cristiana "madura i progre" com jo ;-)), la de la Montse m'agrada més que les altres. Jo la reso molts dies.

Compromisos juvenils a l'Opus Dei

Uns amics m'han dit que un fill seu els ha anunciat que s'havia fet "de Sant Rafael", i només té 13 anys. Els meus amics no són de l'Opus, però sí bons cristians. Tanmateix, s'han espantat que el seu fill hagi adquirit un compromís tan jovenet.

Sovint s'ataca l'Opus perquè "capta" nens i nenes massa petits. No estic d'acord amb aquesta crítica. No és cristiana, crec, o resulta difícilment compatible amb la praxi cristiana de molts segles.

Faig servir aquí arguments presos d'una explicació sobre el tema d'un de l'Opus que conec. Estic completament d'acord amb ell en aquest punt.

Crec que els cristians no hem de tenir por dels compromisos en coses bones de les criatures. L'Església ha actuat amb aquest criteri sempre. Penseu, per exemple, en el compromís que es demana a un nen o una nena de 6-8 anys quan fa la primera comunió. Es compromet a anar a missa cada diumenge fins que es mori, no? I té 6 anys. I el compromís de la confirmació? I el compromís que es demana als nens acabats de néixer (a través dels pares i padrins) quan se'ls bateja? I les escoles apostòliques dels ordes religiosos? I l'escolania de Montserrat? I els seminaris menors?

No ens podem deixar endur pels fracassos. Les experiències dolentes que tots coneixem, de gent rebotada i allunyada de l'Església després d'una experiència de compromís amb Déu (o amb una institució de l'Església, si ho voleu separar), si ens dominessin, ens farien estar plegats de braços en tot els projectes religiosos que ens plantegéssim. En això no hi ha edats, sempre es pot triomfar i sempre es pot fracassar. Aquestes experiències doloroses no ho són més pel fet que comencessin a la infància; es donen casos traumàtics i no traumàtics en totes les edats. El que passa és que si vas començar de petita, llavors sembla que tens més excusa per rebotar-te i per demanar comptes (als pares, a les que segons tu et van engalipar, a l'Església, a l'Opus, a Déu...)

Que la gent jove es comprometi no és dolent, em sembla que 2000 anys d'experiència de l'Església ho confirmen.

Fa uns dies vaig veure una sèrie de la RAI sobre la vida de sant Joan Bosco. Un dels seus primers seguidors va ser Domingo Savio, un noiet de 12 anys que es va morir de seguida, i els salesians el consideren un dels seus encara que només hi havia un compromís subjectiu: volia ser capellà com don Bosco. I l'Església el va canonitzar, per aquest compromís adquirit per ell quan era petit. El consideren salesià, tot i que es va morir (crec que amb 13 anys, o abans i tot) quan encara no existien els salesians: només hi havia don Bosco i un grupet de nois. I no sé si sant Domènec Savio va ser canonitzat abans que don Bosco i tot.

Penseu en els pastorets de Fàtima, en el seu compromís a 9-10 anys amb la Mare de Déu. O santa Caterina de Siena, una patrona oficial de l'Opus Dei, per cert, que decideix que serà verge a la mateixa edat. I tants sants i tantes santes de la història.

No podem jutjar aquestes coses amb ulls només humans i amb les pors de la societat actual, tan refractària als compromisos de tot tipus. La societat actual viu terroritzada pels compromisos, i les lleis dels homes fan tots els possibles perquè no hi hagi ni tan sols la possibilitat de fer promeses per a tota la vida, com en el cas del matrimoni. Les úniques excepcions són les qüestions econòmiques: si tens una hipoteca per a tota la vida, la tindràs per a tota la vida, peti qui peti; amb els diners, poca broma.

I de què ens queixem ara? D'un nen o una nena que es compromet a rebre formació cristiana en un local de l'Opus? Ens hem d'espantar? Crec que no. Ni ara ni més endavant si hi ha altres compromisos. És Déu qui bufa (servint-se d'altres persones, és clar; o voleu que els vostres fills responguin a una vocació només si els crida directament l'arcàngel sant Gabriel?).

Parlant d'àngels, sant Rafael és l'arcàngel que va portar Tobies fins a trobar la seva dona. És el patró dels qui es casen. La tasca que fa l'Opus amb la gent jove està encomanada a sant Rafael, per una banda, i a sant Joan, l'apòstol cèlibe, per si Déu demana més. Però se'n diu "obra de Sant Rafael", d'aquesta tasca, perquè sabia sant Josep Maria que la immensa majoria dels joves que hi participessin tirarien pel camí del matrimoni.

Ara, si Déu demana més i un fill diu que sí, crec que no s'ha de tenir por. S'ha de deixar que sigui el que Déu vulgui. És molt pitjor retallar la llibertat que impedir fer coses que en principi els cristians hem de considerar bones.

En el que sí que estaria d'acord és en criticar la "captació" d'un nen o una nena sense que els seus pares sabessin ni tan sols que va a un centre o a un esplai de l'Opus. Compromisos adolescents i juvenils sí, però no enganyar els pares.

Ara, un cop que els pares deixen que el seu fill o filla vagi per aquell esplai i se'ls ha dit que allò és de l'Opus Dei i se'ls ha donat informació sobre l'Opus Dei, llavors ja no es poden "queixar" si després el fill o la filla prenen decisions (evidentment orientades pels seus monitors o monitores).

O sigui, no a l'engany, però també no a la ingenuïtat ni a demanar comptes a tercers si el nen o la nena van més enllà del compte. Els pares que volen que els seus fills es formin en un ambient de l'Opus no poden pretendre que la formació i les propostes que rebran els nens i nenes serà "a la carta", d'acord amb els desitjos dels pares: "Al meu li podeu explicar tot, excepte tal cosa." No: serà com a tothom. I si no t'agrada, no l'hi portis. I si l'hi portes, després no et queixis.

La vida cristiana exigent que proposa l'Opus és un risc: et poden captar, pots dir que sí, pots estar-hi una temporada o tota la vida, pots sortir-ne rebotada, pots sortir-ne més o menys indemne (com jo), etc. El risc és el risc.

Jo m'haig de considerar un "fracàs" de l'Opus, perquè no vaig perseverar? Haig de considerar tota la meva vida un fracàs perquè vaig estar a l'Opus una vintena d'anys? No, no ho crec, no hi estic disposada. Hi vaig entrar, en vaig sortir al cap d'uns anys pels motius que siguin i la vida continua. Em dol tot plegat, però no més que el que pot doldre un amor juvenil trencat. Va anar així i punt.

I no diguem res dels "perills" del matrimoni. Quantes parelles acaben trencades? És clar que dol, però no has de deixar de casar-te, o de festejar amb la idea de casar-te més endavant, pel fet que no saps si funcionarà tota la vida. Què, doncs? La gent no ha de festejar per por que no funcioni? La vida és risc per a grans i petits.

L'altra possibilitat és educar els fills perquè no es comprometin a res fins als 18 anys. Però qui es pensi que això no té riscos de cara al futur, és una inconscient de ca l'ample. Perquè als 18 anys és molt possible que ja estigui "compromesa", amb bombo i tot, i el "compromís" (el trauma) no se'l treurà del damunt mai més, tant si tira endavant l'embaràs com si no.

De vegades, la veritat, hi ha gent que sembla que baixi de l'hort. Ni tan sols recorden la seva pròpia història.

Entrevista sobre l'Opus Dei a Catalunya

No coneixia aquest capellà, "el senyor Pujals", que diu la presentadora. A TV3 està prohibit dir "mossèn"? L'entrevista comença al minut 7:15 i dura uns 18 minuts. No és que sigui molt brillant, però això és el que hi ha d'actual, en català i no fet per ells (vull dir: el mossèn és "d'ells", però l'entrevistadora és de TV3).



A YouTube he trobat també en català aquest vídeo supersenzill. Suposo que aquest sí que deu estar fet per algú de l'Opus:


-----

L'Església, Vicente Ferrer i l'Opus Dei

Han atacat l’Església perquè no s’ha lamentat públicament de la mort de Vicente Ferrer. No cal dir que els mateixos que l’han atacada, o molts d’ells, l’ataquen sempre, facin el que facin els bisbes. Simplement aprofiten la més mínima oportunitat per bolcar la seva rancúnia. De vegades, amb motiu. En aquest cas, crec que no. Penso que l’Església, en general, ha mantingut un silenci oficial que s'ha de considerar respectuós. Com deia Escrivá referint-se a coses de l'Església, "si no pots lloar, calla". En el cas de Vicente Ferrer hi ha motius de lloança, però és difícil fer-ho sense que sembli que a l'Església no li ve d'aquí que aquest bon home hagués deixat els jesuïtes. D'altra banda, hi ha hagut moltes lloances d'eclesiàstics i gent de missa, a títol individual, sobre la tasca enorme feta per Ferrer, i aquest vespre a Santa Maria del Mar (potser l'església catòlica més significativa de Barcelona) no s'hi cabia. Amb això crec que n'hi ha prou.

En aquest cas, a més a més, hi ha hagut un articulista a l’Avui que ha posat el dit a la nafra:

"L’energia desplegada a alinear el senyor Ferrer amb el concepte esbiaixat que els catalans tenim de la solidaritat ha estat colossal. Si poden, observin les entrevistes que li van fer en vida. Tot volent aprofitar que va abandonar la Companyia de Jesús, els entrevistadors s’entossudien a fer que el senyor Ferrer renegués del Papa, que assegurés que l'avortament ha de ser lliure i gratuït... o que afirmés que la causa de la pobresa mundial és culpa de l'Occident colonial. Però mai ho va fer." (Xavier Roig, Avui, 26 de juny del 2009).

La història aquesta de Vicente Ferrer i el seu funeral m'ha recordat que l’Opus Dei ha conegut almenys un episodi similar recentment, per una actuació que va tenir fa dos o tres anys anys amb motiu també d'un difunt. Hi ha un grupet d'antics rebotats de l’Opus (en algun cas coneguts militants antieclesiàstics, com Alberto Moncada, i no em feu dir més noms perquè en conec més d'un i d'una, encara que s'amaguin amb pseudònim) que mantenen tres o quatre poderoses webs (dues a l'Estat Espanyol) per reivindicar la maldat de l'Opus, del seu fundador i de tots els que "encara hi són dins" o n'hem marxat però "amb síndrome d'Estocolm" (són les seves expressions habituals). Vaig llegir fa un temps en una d'aquestes webs que criticaven fortament la seva ex-institució perquè l'Opus va organitzar un funeral a un capellà que es veu que estava en tràmits per abandonar la prelatura, i mentre s'arreglaven els papers es va morir de sobte. Criticaven l’Opus per organitzar-li un funeral amb divuit celebrants, quan aquell capellà ja no volia saber res de l’Opus! Què haurien dit si l’Opus no li hagués fet el funeral? Pots comptar. Haurien dit que "ni tan sols en la mort li han fet costat!, quan tècnicament encara era de l'Opus!!". Etcètera.

Quan al teu cor només hi ha odi (a l’Església, a l’Opus, a l'ex-cònjuge, etc.), qualsevol cosa et servirà per atacar allò que odies. És exactament això el que els ha passat als bisbes catalans i espanyols per no haver-se apuntat al cerimonial general de lloances a l’exjesuïta Vicente Ferrer. Dic "exjesuïta" amb tots els respectes i de cap manera pejorativament: no seré jo precisament qui farà el judici d'algú per ser "ex", i menys encara en aquest cas, que el bon home va ser fidel a les seves idees i, com deia Roig, no va fer mai sang amb les idees de l'Església, tot i que evidentment no hi combregava. Als crítics dels bisbes, doncs, els és igual Ferrer i el que Ferrer hagi fet: el cooperant mort de l'Índia és només una excusa per a la tasca incansable del menjacapellanisme.

I tornant als ex-Opus i a les seves crítiques constants a l'Opus i als seus membres, és curiós com funcionen aquests caus. Diuen que han sortit "gràcies a Déu" d'una secta i resulta que aquestes webs no accepten ni un sol punt d'autocrítica pel que diuen. (Per començar, a tall d'anècdota, ells ni tan sols tenen cap versió catalana de la seva web, com sí que té l'Opus des del primer dia. O sigui, acusen l'Opus de secta i ells continuen tancats amb l'espanyol, sense saber que "el castellano" no és la llengua comuna de l'univers, i ni tan sols de tot Espanya. Però això, com dic, sent significatiu del tipus de gent que ho porta, és anecdòtic.)

El cas més clar del funcionament sectari d'aquests ex-Opus és el del capellà que dèiem més amunt. Els ex-Opus reprodueixen sense vergonya la carta dura que el prelat Echevarría li va enviar a aquell pobre home (es va morir al cap de poc, mentre encara durava l'anomenat "procés canònic" de les dispenses) i en canvi no reprodueixen la carta o les cartes que es veu que el capellà va enviar al prelat abans, uns escrits als quals la carta del prelat fa referència explícita, i Déu n'hi do com devien ser aquestes cartes prèvies, per la reacció contundent d'Echevarría.

Quina barra! Publiquen només la meitat de la història del capellà (almenys pel que fa als documents) i tenen la barra de dir que l'Opus és una secta! Si l'Opus és una secta, que jo no ho crec (té defectes però no és sectària), vosaltres sou doblement secta. Perquè com vosaltres mateixos dieu l'Opus d'aquest tema dels exmembres no en parla, senzillament, i això vol dir que no critica els exmembres, els ignora, com si no existissin (com fan d'altra banda moltes ex parelles respecte a l'altre). En canvi, vosaltres, al explicar la meitat de la història amb la meitat dels documents, no sols amagueu la meitat de la veritat, sinó que mentiu descaradament, calumnieu i difameu (com fan una part, crec que petita, de les ex-parelles, que van a vendre l'exclusiva de la seva mitja història a la revista de torn o a la perruqueria de la cantonada). Quina barra que teniu!! I encara una altra cosa que se'm va acudir al llegir la famosa carta del prelat i la vostra mitja història: pel que dieu, sembla que el capellà va escriure al prelat acomiadant-se i va marxar tot seguit, sense esperar resposta: va desaparèixer. O sigui, ni tan sols els quinze dies de termini d'un contracte laboral? També això ho trobeu normal, després del munt d'anys de relació que dieu que havia tingut el pobre home amb l'Opus? Una carta de comiat i desaparèixer?

No vaig conèixer aquest capellà i em sap molt de greu el que va passar. Sembla que tenia molt mala salut (per això es va morir). Us asseguro, si algun ex-membre llegeix això, que no li faltarà un Parenostre meu quan pensi en ell (i ara mateix n'acabo de resar un), perquè em saben molt de greu aquestes històries, però el que no podeu fer és, com deia, criticar l'Opus pel que fa (un funeral) i alhora pel que no fa (s'oblida dels exmembres). Jo he conegut un altre excapellà de l'Opus i l'he tractat sempre molt bé. Fins i tot un cop em vaig anar a confessar amb ell, a la parròquia on ell estava. O sigui que jo de sectària ni gota.

Em consta de tota manera, com deia, que els ex-Opus que participen en aquestes webs són una ínfima minoria dels exmembres. Em sembla que una gran majoria, com ja vaig explicar, érem a Roma a la canonització del "nostre" sant, almenys parcialment nostre, l'any 2002. Jo hi vaig veure un munt d'antigues companyes meves que, com jo, eren ex-Opus i hi havien anat amb les seves actuals famílies, tan contentes.
-----

Llei d'educació de Catalunya: cal felicitar l'Opus Dei

Confesso que no m'ho esperava, i també dic que en el fons me n'alegro pel que suposa de respecte a la llibertat, tot i que el model a mi no em convenci. Contra tots els pronòstics, la nova llei d'educació catalana aprovada avui beneeix els concerts amb les escoles que ofereixen l'ensenyament separat per a nois i noies, i fins i tot obre la porta perquè els governs catalans (no l'actual, segurament) estableixin en el futur nous acords amb aquest tipus d'escoles.

Com deia, doncs, sorpresa i admirada com estic, crec que cal felicitar l'Opus perquè ha aconseguit, amb l'ajuda de CiU, una cosa que semblava impossible. Almenys, a mi m'ho semblava, i ho vaig escriure aquí. Jo estava convençuda que amb els arguments jurídics que havia ofert el Tribunal Suprem d'Espanya, el tripartit ho tenia molt fàcil per resoldre aquesta qüestió per la via directa: s'han acabat els concerts per a aquestes escoles.

I no, no ha estat així. Catalunya demostra un respecte a la llibertat i al pluralisme, davant tot l'Estat i totes les altres comunitats autònomes, que a mi mateixa m'ha sorprès, favorablement.

Felicitats, doncs, a l'Opus, felicitats a CiU pel seu esforç (sobretot perquè no deu creure íntimament massa en el model de la separació d'aules), felicitats al tripartit (fins i tot a Iniciativa, l'aportació dels quals també ha estat important en la capacitat integradora d'aquesta llei, encara que finalment s'hagin desmarcat d'alguns dels acords majoritaris dels altres) i felicitats a Catalunya, perquè s'ha demostrat que tenim un tarannà democràtic bastant arrelat.

I el meu menyspreu al Partit Popular de Catalunya, que ha estat incapaç de superar els seus traumes naziespanyolistes i no ha donat suport ni a un sol article de la llei, perquè "no garantiza suficientemente el castellano". Quina colla d'impresentables paranoics. Espero que la gent de l'Opus catalana que encara dóna suport als "populars" s'hagin adonat que a l'hora de la veritat els seus amics del PP no donaran la cara per ells, i que en canvi sí que ho faran, perquè creuen en la llibertat, els anomenats "nacionalistes catalans", i fins i tot els socialistes (els socialistes!) i els d'Esquerra (Carod i companyia!).

Aquesta llei ha estat una bona lliçó per a molta gent.
-----

L'Opus Dei no està al darrere de l'espoli de la Franja de Ponent (VI)

6. Els espanyols de l'Opus són generalment espanyolistes, quina sorpresa

Vaig acabant. Com deia, estic convençuda del tot, completament segura, que és fals de totes totes que l'Opus estigui al darrere de l'espoliació que Espanya està fent del bisbat de Lleida i del seu patrimoni, un patrimoni adquirit de manera justa, equitativa i transparent al llarg del temps per evitar que es perdés.

Que hi ha un "expert" de la Universitat de Navarra (Opus) nomenat per la Conferència Episcopal espanyola que diu que el patrimoni ha d'anar a l'Aragó? I què? Què voleu que digui un expert nomenat pels bisbes espanyols per tal que els doni la raó, sigui de l'Opus o no sigui de l'Opus? Us penseu que la gent de l'Opus espanyola no són espanyols? És clar que ho són. I molts d'ells nacionalespanyolistes, com ho són la majoria dels espanyols. Però això no afecta l'Opus: afecta Espanya i afecta l'Església espanyola. Afecta la gent que ha demanat a aquest senyor de Pamplona que hi digui la seva, en comptes de demanar-ho a un altre senyor, que també podria ser de l'Opus, que afavorís les raons catalanes, per exemple monsenyor Lluís Clavell o mossèn Francesc Faus (que es va haver d'exiliar al Brasil per la seva militància catalanista, sent capellà: vegeu les memòries d'Albert Manent, que ho explica), o monsenyor Joan-Baptista Torelló, si encara és viu (i suposo que n'hi ha d'altres, però aquests són els catalanistes de l'Opus més famosos que conec).

L'Opus, en aquest punt, és transversal. Quina culpa hi té l'Opus, que demanin l'opinió d'un senyor de Pamplona? O és que volen que l'Opus controli el que diu la seva gent? I llavors acusaran l'Opus de ser una secta on tothom va teledirigit, com se l'ha acusat alguna vegada.

Per sort, els bisbes de Lleida han blindat de mica en mica (gràcies, Malla, Ciuraneta, fins i tot Salinas) amb les seves decisions la permanència al Segrià del patrimoni del bisbat, culminades en la creació del museu interinstitucional. Almenys fins que de l'altra banda no ho demanin ben demanat. Si arriba l'hora de les paraules i cessen els insults, llavors potser se'n podrà parlar. Però sense cap obligació prèvia per part catalana, ni parlar-ne.

No sóc de l'Opus, però en aquest punt defenso l'Opus al màxim i m'hi poso farruca, perquè em molesten molt les acusacions falses, sobretot quan vénen de l'àmbit clerical. O de l'àmbit polític, però orientades des de l'àmbit clerical. Escrivá deia que ell era "anticlerical" en el bon sentit (no fer servir Déu per a finalitats polítiques) i jo en això estic completament d'acord amb ell, només faltaria.

- I. L'interès d'Escrivá pel bisbat de Barbastre
- II. Torreciudad continuaria sent d'Aragó amb Franja o sense
- III. L'Opus, a-català
- IV. I la gent de l'Opus catalana, què?
- V. Catalunya té tota la raó
-----

L'Opus Dei no està al darrere de l'espoli de la Franja de Ponent (V)

5. Catalunya té tota la raó

Encara no ho he dit però cal cridar-ho fort: en aquest cas el dret i la història i la justícia estan de la banda del bisbat de Lleida, i això fins i tot hi ha gent de l'Opus de la banda espanyola que m'ho han reconegut. O sigui: concedeixen que els catalans teníem raó ("teníem", perquè són d'aquells que afegeixen allò de "Roma locuta, causa finita", i no es plantegen res més: obediència cega a Roma, encara que Roma hagi actuat al dictat de Madrid i sense mirar res més que el que li deia la Conferència Episcopal). Ara bé, encara que et reconeguin que teníem raó, ho diuen baixet, perquè si ho diguessin més fort tothom a Espanya se'ls tiraria a sobre. No és cap secret que defensar els catalans fora de Catalunya, ni que sigui en "un antic dret històric" (això és el màxim que són capaços de reconeixe'ns, per allò de "Roma locuta"), no queda gens bé.

Però el fet cert és que la cosa no té nom. Resulta que el bisbat de Lleida s'ha preocupat durant segles de conservar patrimoni que s'hauria perdut, resulta que tots els aragonesos i espanyols poden contemplar-lo sempre que vulguin en un museu molt ben muntat que hi ha a Lleida, i alhora resulta que no sols no agraeixen l'esforç fet sinó que menteixen des d'Espanya dient que Lleida "ha robat" aquest patrimoni (no havíem quedat, des del seu punt de vista, que "Lleida és Espanya"?) i l'exigeixen de mala manera, i menteixen al Vaticà per aconseguir que se'ls "retorni allò que és seu" però que mai no ha sigut "seu": era d'unes parròquies que ARA estan a la seva banda, però quan el títol de propietat de les peces en litigi passà legítimament de les parròquies de la Franja al bisbat de Lleida aquelles parròquies no estaven a la seva banda, sinó a la nostra. Tot plegat, doncs, és vergonyós.

No senyora, no és seu. És de Lleida. I si no es reconeix primer que allò és ARA de Lleida i que ho té amb tots els drets, entenc perfectament l'Ajuntament de Lleida, la Diputació i la Generalitat de Catalunya quan diuen que no pensen cedir ni un mil·límetre.

- I. L'interès d'Escrivá pel bisbat de Barbastre
- II. Torreciudad continuaria sent d'Aragó amb Franja o sense
- III. L'Opus, a-català
- IV. I la gent de l'Opus catalana, què?
- VI. Els espanyols de l'Opus són generalment espanyolistes, quina sorpresa
-----

L'Opus Dei no està al darrere de l'espoli de la Franja de Ponent (IV)

4. I la gent de l'Opus catalana, què?

Hi ha bisbes i capellans catalans de l'Opus o molt pròxims a l'Opus que estan emprenyats amb el fet que la Franja passés a mans aragoneses i consideren que va ser una decisió política, sens dubte. Estan convençuts que l'Opus Dei no hi ha tingut res a veure. També estan emprenyats a la banda espanyola altres bisbes i capellans de l'Opus o pròxims que no estimen gaire Catalunya, o almenys ho sembla, i que volen que els anomenats "béns de la Franja" se'n vagin a l'Aragó, i ho demanen i ho reclamen des de l'any 95. Aquests són els fets, incontrovertibles. O sigui, els catalans de l'Opus, com la majoria dels catalans, estan molt majoritàriament en contra d'enviar el patrimoni diocesà de la Franja a l'Aragó, i els espanyols de l'Opus, com la majoria dels espanyols, fan costat a Barbastre (en bona part per l'anticatalanisme espanyol, que no és exclusiu de l'Opus).

Ara bé, els catalans i les catalanes, siguin de l'Opus o no siguem de l'Opus, en aquest tema i en tots, fins ara, som minoria respecte als espanyols.

Però tot això, tornem-hi, no té a veure amb l'Opus ni amb Torreciudad, i ni l'Opus ni Torreciudad no s'hi fiquen. Hi ha gent de l'Opus o simpatitzants a les terres catalanes de Ponent que em consta que han treballat silenciosament per conservar l'art de la Franja a la banda catalana, o que s'han mobilitzat com tothom quan hi ha hagut manifestacions ciutadanes a Lleida. Ara, és clar, alguns potser després ho han deixat córrer, si a cada reunió o a cada concentració s'han sentit acusats de còmplices de l'espoli. Jo vaig estar fa anys en alguna d'aquestes reunions i, tot i que ja no era de l'Opus, em vaig sentir insultada. Quan t'acusen d'una falsedat us asseguro que et sents molt malament, molt. I hi ha gent que ho fa cada dia, això d'insultar l'Opus i en general l'Església catòlica, cada cop que parlen del tema. Ni tan sols "l'Església" en general, s'ha d'atacar. Quan ens adonarem els catalans que si critiquem "l'Església" quan volem criticar l'organització eclesiàstica espanyola perdem el possible aliat que hauria de ser el Vaticà? No ho veieu, que les crítiques generalitzades, sense distincions, ens fan més sospitosos i, per tant, donen armes retòriques als catòlics espanyols? "Ja ho veieu -criden-, on porta el 'nacionalisme català'!"(com si els espanyols no fossin molt més nacionalistes): "Els porta a rebutjar l'autoritat doctrinal i moral de l'Església! Els porta a la rebel·lió!"

Jo miro de no fer-ho. Si parlant d'aquestes qüestions se m'escapa algun menyspreu, no és voluntari. Jo sóc crítica amb determinades coses pràctiques de l'Opus i del funcionament de l'Església, però faig les crítiques de manera respectuosa, em sembla. En canvi, aquests altres que sempre acusen sense proves, s'estranyen que llavors es trobin gent de l'Opus a l'altra banda, a la banda espanyola? Si els hi han enviat ells mateixos, els han volgut enemics!

Però, hi torno, el col·lectiu Opus (l'Opus Dei corporatiu) no és a l'altra banda. L'Opus, una part del qual podria estar perfectament en aquesta banda, es manté al marge. És clar, faci el que faci (i fins i tot si deixa de fer, com és el cas) rep per tots cantons...

- I. L'interès d'Escrivá pel bisbat de Barbastre
- II. Torreciudad continuaria sent d'Aragó amb Franja o sense
- III. L'Opus, a-català
- V. Catalunya té tota la raó
- VI. Els espanyols de l'Opus són generalment espanyolistes, quina sorpresa
-----

L'Opus Dei no està al darrere de l'espoli de la Franja de Ponent (III)

3. L'Opus, a-català

Ara seriosament: l'Opus podríem dir (i ho he dit més d'una vegada) que és a-català, però no crec que sigui anticatalà. És a dir, no ha assumit que Catalunya, tot i no ser estat, és un país, una nació. I llavors tracta Catalunya com si fos una regió que parla una mena de patuès, i a vegades es nota que els molesta. L'espanyolisme fàctic (cert) de l'Opus actual (i Déu n'hi do l'evolució que hi ha hagut els últims anys, tot s'ha de dir) està encara molt lluny del que molts catalans desitjaríem per a tota l'Església i per a cadascuna de les seves institucions. Però l'actitud de l'Opus respecte al catalanisme crec que no es manifesta a través d'una via política activa, és més aviat inercial. Simplement, com que a l'Església-Vaticà i a l'episcopat espanyol els sembla que les fronteres estatals ho són tot a l'hora d'autoorganitzar-se, és per això que l'Opus actua adaptat a aquesta mentalitat (l'Opus Dei, si alguna cosa té, és que és molt "institucional"), i se'ns presenta "molt espanyol" també a Catalunya (últimament no tant, però, com bastants ordes religiosos de monges i frares que només parlen en castellà i només fan misses en castellà), senzillament perquè és un fet que avui i ara Catalunya, políticament, és Espanya. I llavors ells diuen: no som nosaltres els qui hem de resoldre aquesta qüestió, no ens toca a nosaltres posicionar-nos. Aquesta és la descripció més exacta, crec, del que pensa l'Opus sobre tot plegat.

En resum, el dia que Catalunya sigui independent (si hi arribem un dia), jo diria que l'Opus serà el primer de canviar, de manera radical, sense problemes, com va ser una de les primeres entitats a apuntar-se al .cat de seguida que es va aprovar internacionalment aquesta matrícula d'internet. Ho va fer el primer dia (vaig llegir-ho al Racó Català, cau d'independentistes, i la notícia anava acompanyada de comentaris admirats). Això sí, si arriba la independència, hi haurà gent de l'Opus que ara viu a Catalunya que marxarà, sens dubte, com hi haurà molts espanyols que també marxaran. Catòlics i no catòlics.

- I. L'interès d'Escrivá pel bisbat de Barbastre
- II. Torreciudad continuaria sent d'Aragó amb Franja o sense
- IV. I la gent de l'Opus catalana, què?
- V. Catalunya té tota la raó
- VI. Els espanyols de l'Opus són generalment espanyolistes, quina sorpresa
-----

L'Opus Dei no està al darrere de l'espoli de la Franja de Ponent (II)

2. Torreciudad continuaria sent d'Aragó amb Franja o sense

Que l'Església redissenyi els bisbats i segueixi fil per randa les fronteres de les províncies dibuixades per l'Estat també podria ser a canvi de res: pur possibilisme polític ("les fronteres són les que són, adaptem-nos-hi"). O potser és a canvi d'alguna cosa (els acords Espanya-Vaticà del 1979?, l'assignació tributària?), però sé gairebé amb certesa (amb més certesa que els que diuen el contrari, perquè jo he vist més documents que ells no han vist) que l'Opus no hi ha intervingut. Hi torno: Escrivà es va limitar a pressionar la cúria perquè no fos eliminat el bisbat els anys 40-50. Un cop aconseguit allò, ja en va tenir prou. I el 75, com deia, es va morir.

O sigui, tota la "informació actual" sobre "l'Opus barbastrenc" que ha corregut els darrers trenta anys per la banda catalana és pura invenció, creada o deduïda a partir d'uns fets (reals) de fa més de 50 anys. Jo crec, i us asseguro que sóc sincera, que als de Torreciudad els és ben igual que la seva diòcesi sigui Barbastre com Lleida, perquè això no afecta el seu funcionament. Però és que en qualsevol cas, si la seva diòcesi no fos la de Barbastre, seria la d'Osca!, no la de Lleida, que això sembla que ningú no ho tingui en compte.

Osca, no Lleida! Si hagués desaparegut Barbastre, el seu territori (el que tenia d'abans de l'annexió de la franja nostra) hauria anat a parar a Osca. Aquest és l'error fatal, radical, dels autors esmentats més amunt i d'uns quants més que també han tocat el tema sense tenir prou clares les dades. Torreciudad és a la banda est del riu Cinca, certament, però aquella zona pertany a l'Aragó civilment i eclesiàsticament des de fa molts segles, no és una cosa del segle passat: la comarca del Sobrarb passà a l'Aragó l'any 1305. Per tant, no hi té res a veure Escrivà, en això, ni per tant l'Opus, que no existia. La franja superior de l'est del Cinca la va perdre Catalunya "in illo tempore". Torreciudad, doncs, com deia, si Barbastre desaparegués passaria a dependre d'una hipotètica diòcesi anomenada Osca-Barbastre-Montsó, o Osca a seques. Això sembla que no ho hagin tingut en compte, o que ho amaguin els interessats a aprofundir l'anticatalanisme del qual té tanta fama l'Opus.

Després hi ha el tema "Torreciudad com a centre de poder mundial de l'Opus", però aquesta teoria, que podia ser bona l'any 75, ara ja falla: primer perquè s'ha confirmat el que l'Opus va dir des del primer dia, que a Escrivá no l'enterrarien allà, i segon perquè ja hi ha al món instal·lacions de l'Opus més potents, molt més, que Torreciudad: a Amèrica del Sud (els complexos universitaris de l'Argentina i Xile, especialment) i del Nord (un gratacels a Nova York, altres complexos enormes a Mèxic), per exemple. Fins i tot l'IESE de Barcelona deu ser ara més gran que Torreciudad, amb els edificis nous que han fet al capdamunt de l'avinguda Pearson. Si els va inaugurar el rei d'Espanya i tot, em penso!

El que no ens expliquen mai els amants de les conspiracions (que sembla que hagin inspirat el poti-poti aquell del Codi da Vinci) és què aconseguiria exactament l'Opus amb això de Barbastre. Es dóna per descomptat que "l'Opus pressiona i hi està interessat" i que "és lògic, perquè allà hi ha Torreciudad". Però jo no hi veig la lògica. Sóc tonta?

- I. L'interès d'Escrivá pel bisbat de Barbastre
- III. L'Opus, a-català
- IV. I la gent de l'Opus catalana, què?
- V. Catalunya té tota la raó
- VI. Els espanyols de l'Opus són generalment espanyolistes, quina sorpresa
-----

L'Opus Dei no està al darrere de l'espoli de la Franja de Ponent (I)

1. L'interès d'Escrivá pel bisbat de Barbastre

L'Opus Dei no està al darrere de l'espoli de la Franja. Cal dir-ho així, de manera contundent, perquè hi ha gent que diu de la mateixa manera contundent el contrari. I el contrari és fals.

Anem a pams, que ho he estudiat i he examinat amb calma les dades. Joaquim Montclús, Eugeni Casanova, Montse Macià, Jaume Gilabert, Joaquim Garriga, Anscari Mundó i d'altres que han parlat d'aquesta qüestió amb tanta seguretat tenen les mateixes dades que jo, però els falten les dades de l'altra part: mai no han volgut saber què diu l'Opus (i altra gent no-Opus que els autors esmentats consideren pro-Opus simplement perquè no els dóna la raó) sobre el tema o, si mai s'ho miren pel damunt, ho despatxen amb un "què vols que digui aquest, si és d'ells?". I jo sí que m'ho he mirat amb detall, des de fa anys. Perquè sóc catalana i m'interessa l'afer, perquè se'm feia difícil de creure que Escrivá i els seus es fiquessin en aquestes històries i perquè em dolia la posició del Vaticà (de no voler entrar al fons del problema) en aquesta qüestió. (Aquí quan parlo de Vaticà vull dir Vaticà-estat, no Santa Seu, no autoritat religiosa del sant pare. Hi ha qui no distingeix aquests dos vessants, i em penso que és molt important, molt, distingir-los; els catòlics ens estalviaríem molts maldecaps: l'Estat del Vaticà no és inherent a l'Església catòlica, sinó una circumstància històrica que de moment és d'aquesta manera però demà podria ser d'una altra).

Escrivà de Balaguer, nascut a Barbastre l'any 1902, va tenir interès, certament, en la conservació del bisbat de Barbastre. Si bé des de l'any 1915, que tota la família va haver de marxar del poble (van fugir de nit!, perquè no els veiés ningú) per uns motius econòmics que ells sempre van considerar injustos, fins als anys 70 (55 anys després!) ell no hi va tornar a posar els peus, sentia un cert afecte pel seu poble natal. Hi ha uns fets (cartes, peticions i gestions diverses) que estan recollits i reconeguts per l'Opus mateix, públicament, en diversos llocs: hi ha testimonis i documents en abundància (cf. Barbastro y el Beato Josemaría Escrivá, Manuel Garrido, Ayuntamiento de Barbastro, 1995). El Vaticà volia suprimir el petit bisbat de Barbastre entre els anys 40 i 50 del segle passat (per exemple, va estar des de la guerra civil fins al 1946 sense bisbe) i alguns barbastrencs es van adreçar a l'encara jove prevere, aviat monsenyor, que ja vivia a Roma (igual van fer amb altres aragonesos no de l'Opus que vivien també a Roma i tenien relacions amb la cúria), perquè fes valdre la seva encara petita influència (per exemple, llavors eren amics amb monsenyor Montini, que després seria el papa Pau VI) per aconseguir que aquell pla no es dugués a terme. El Vaticà, finalment, es va desdir dels seus propòsits i va garantir la continuïtat del bisbat. El mateix Pau VI es va adreçar anys després a uns pelegrins de Barbastre i va fer referència explícita a Escrivá com a fill il·lustre de la població. Aquí, però, segons els documents, es va acabar l'assumpte. Com he dit, Escrivá s'estimava el seu poble però fins a cert punt, perquè la família es va sentir maltractada en haver d'anar-se'n d'allà, humiliada i empobrida, l'any 1915. I no hi van tornar.

Els de l'Opus, cap als anys 60-70, van adquirir la casa natal d'Escrivá a Barbastre, ja molt malmesa, però no amb la idea de fer-hi un museu, sinó un esplai per al jovent del poble, un cop que s'enderroqués l'edifici. I això és el que han fet. En aquell racó de la plaça del Mercado hi ha un local dirigit per les dones de l'Obra. Jo mateixa hi he estat, fa anys. No crida l'atenció, ni hi ha rètols al carrer que diguin que allà hi va néixer Escrivá. O sigui, ja es veu que no busquen mitificar res.

A partir d'això que he explicat, la resta d'interessos suposats de l'Opus sobre els límits de les diòcesis, sobre el museu de Lleida, etc., és pura invenció. Escrivà es va morir l'any 1975 i amb això es va acabar "la influència de l'Opus" als bisbats aragonesos. Ell està enterrat a Roma i mai no hi ha hagut cap propòsit, que jo sàpiga (no consta absolutament enlloc), de portar-lo a Torreciudad. En tot el que ha vingut després, inclòs l'escapçament del bisbat de Lleida dissenyat des de Madrid a partir de finals dels anys 70 i començaments dels 80, ni Escrivà ni l'Opus no hi han tingut res a veure. El propòsit espanyol era retallar Lleida, recloure el seu bisbat en el límit provincial; el fet que la diòcesi veïna (i, per tant, beneficiada) fos Barbastre era una qüestió absolutament col·lateral. I qui digui el contrari ha de demostrar-ho, perquè és molt fàcil dir-ho però no n'hi ha prou amb dir-ho. També diuen des de l'altra banda (la banda espanyola) que "l'Opus català controla els bisbes de Lleida" i que a través d'ells el mateix Opus Dei està impedint que "tornin" a l'Aragó les peces del museu! No, no menteixo, no exagero: aquestes coses sobre l'Opus també es diuen a Espanya. Feu una cerca amb el Google i ho trobareu de seguida.

I és que si fas afirmacions d'aquesta mena ("l'Opus està al darrere de tot això!") tothom t'aplaudeix, aquí i allà, perquè la gent necessita un culpable, un boc expiatori, i l'Opus és un bon culpable: té la fama que té. Les teories sobre conspiracions ocultes sempre han tingut èxit per consolar-se de la impotència. Jo crec que en bona part la fama de mafiosa és immerescuda, pel que jo hi he vist, però el que volia dir és que no es pot negar que l'Opus té aquesta mala fama (com els jesuïtes tenen altres creus, per fets històrics reals, apòcrifs o mig inventats). I llavors, qualsevol cosa que diguis sobre l'Opus, si és dolenta, la gent se la creu sense necessitat de demostració. "Ah, és clar, ara s'explica tot". (Jo, quan sento un historiador o una historiadora que diuen això, penso: així és com s'escriu la història?, i em passen les ganes de continuar llegint aquell/a erudit/a). A més, avui dia és més fàcil que et faci de boc l'Opus Dei, que últimament calla bastant (i ben fet que fa) que no pas l'Església sencera (que quan s'hi torna de vegades fa por) o el govern d'Espanya, que estic convençuda que no és gens innocent en tot aquest afer (tots: des del primer postfranquisme de la UCD i les seves suposades "reformes", passant pel PP digne hereu del franquisme, i fins al PSOE actual tan "constitucionalista").

- II. Torreciudad continuaria sent d'Aragó amb Franja o sense
- III. L'Opus, a-català
- IV. I la gent de l'Opus catalana, què?
- V. Catalunya té tota la raó
- VI. Els espanyols de l'Opus són generalment espanyolistes, quina sorpresa
-----

Més sobre "Camino"

A la pel·lícula “Camino” potser no hi ha grans mentides (sí que n’hi ha de petites, que el director col·loca com a exigència del guió, perquè li encaixi tot), però tot plegat és una caricatura cruel. És impossible que hi hagi cap família així, és impossible que hi hagi hagut cap història com aquesta. Tens la sensació com si un marcià que veu per primer cop un partit de futbol te’l descriu. Es notaria que no entén les regles del joc, que no sap per què l’home que fa de jutge entre els dos equips de tant en tant atura el joc sense que hi hagi cap agressió. El marcià no entendria per què de vegades, encara que entri la pilota dins d’aquells tres pals, el punt no val (si bé això ni jo mateixa ho entenc de vegades, tot i ser una mica aficionada al futbol). I llavors la mateixa descripció no pot amagar la frustració, el desengany i fins i tot la irritació del marcià, per no entendre el que passa en aquell terreny de joc. Per descriure amb una mica d’objectivitat una realitat cal acostar-s’hi amb més respecte, amb humilitat. La pel·lícula està feta comptant només com a testimonis amb antics jugadors de futbol ressentits amb el joc, ressentits perquè van quedar lesionats, perquè mai van entendre les regles o perquè ells en realitat volien jugar a bàsquet i els seus pares els van apuntar de molt petits al futbol base. I llavors contemplen el joc posant de manifest les contradiccions d'aquest esport, les seves mancances i la seva violència intrínseca. “Que no ho veieu, que un joc que es juga amb els peus és impossible que no acabi a puntades?” No menteixen del tot, però amaguen una part important de la realitat; que, és veritat, potser no resulta fàcil de filmar, de descriure amb una càmera, tot i que altres directors ho hagin fet. El primer testimoni de la germana Molins (dic el primer perquè després s'ha fet amiga de Fesser i s'ha desdit), la monja que va escriure la primera biografia de la nena protagonista (és un testimoni que podeu trobar a YouTube, cercant Alexia González Barros) és prou significatiu.

La descripció d’una institució humana i per tant complexa com l’Opus Dei no es pot ventilar amb quatre ratlles, amb un esbós ràpid, amb una descripció epidèrmica i sentimental. Fesser no ha captat el fons de l’assumpte i, potser inconscientment, ha fet trampa. No nego, però, la possibilitat que hi hagués una bona voluntat inicial bàsica, en encetar el projecte. Però em penso que després es va obsedir amb el seu projecte en blanc i negre i no va ser capaç d’incloure-hi els matisos que haurien calgut.

Per a molts catòlics que no som de l'Opus seria molt còmode dir, davant d'aquesta història, que és problema d'ells (de l'Opus), que ja s'ho faran, que són massa extremats, etc. Però no, en bona part la crítica que fa "Camino" és a la doctrina i a l'Església catòliques. I encara diria que els punts més precisos de la crítica són contra el catolicisme, no (específicament) contra l'Opus Dei. I en canvi hi ha molts detallets sobre l'Opus que són discutibles i, des del meu punt de vista, no generalitzables a tot membre de l'Opus Dei. Són les crítiques parcials que entén només la gent "introduïda", els exmembres o exsimpatitzants rebotats, són crítiques que la majoria de la gent segurament es mira perplexa, i les accepta acríticament.

Criticar l'Opus té més glamur que criticar el catolicisme, perquè si critiques l'Opus Dei saps que de seguida tindràs uns quants catòlics (de nom) al teu costat que t'aplaudiran les crítiques. A criticar l'Opus s'hi apunta sempre més gent.

Però el tema estrella de la pel·lícula és criticar i burlar-se d'un punt clau del catolicisme: trobar un valor al sofriment quan no es pot fer res més per evitar-lo. O acompanyar el dolor inevitable amb una acceptació voluntària, en solidaritat amb la passió de Jesucrist. Fesser, amb evident mala fe, adorna aquesta actitud amb un suposat agraïment a Déu per part de la família, com si la família i els capellans que l'envolten estiguessin molt satisfets de la malaltia de la nena i només pensessin en com treure-li rendiment. Aquesta és l'altra gran mentida de Fesser: ell sap que no va ser així, però llavors, quan li ho retreuen, diu que "podria haver estat així" o que "la seva història, en els detalls, no és un retrat exacte". I tot seguit torna enrere i diu que ell fa una crítica noble a l'Opus, i que l'Opus no l'ha sabut aprofitar per rectificar. Increïble.

L'altra gran mentida de la pel·lícula ("és una pel·lícula!", es defensa Fesser, com si no ho sabéssim ni veiéssim el seu constant doble joc) és presentar la nena que tothom qui la va conèixer considerava una gran creient com una il·luminada que en realitat només pensava en el seu xicot (un amor platònic, un noi al qual gairebé no coneixia) i en el teatre al qual era tan aficionada. Llavors quan ella parlava de "Jesús" (enmig d'un sofriment bestial, anorreador, mortal) diu Fesser que en realitat s'adreçava a aquell xicot que havia conegut un dia; i quan parlava de "l'obra" (invenció de Fesser, perquè al llibre ella no parla de "l'obra") es referia a "l'obra de teatre" però els que l'envolten pensen, "és clar", que parla de "l'obra de Déu", de l'Opus Dei, perquè aquesta és la història que ens vol col·locar el director: que la família només pensava, enmig d'aquells patiments horribles de la filla i germana, en com aprofitar de cara a l'Opus la seva mort inexorable.

Pornogràficament increïble. Llàstima, Fesser, que els fets desmenteixin la realitat. Perquè la família va posar en mans d'una monja que no tenia ni té res a veure amb l'Opus la història de la nena, i va ser la monja la que va "explotar" (en el bon sentit, almenys fins ara) la seva vida amb edicions i més edicions del seu llibre, a partir del qual ell ha fet la pel·lícula. És aquest el llibre que s'ha reeditat ara amb gran soroll mediàtic, no pas el que, efectivament, va escriure anys després un capellà de l'Opus que havia conegut Alexia a l'hospital on va morir (i que sembla que ha estat l'origen de tot plegat, la "gran manipulació de l'Opus"; jo pregunto: aquell capellà no tenia dret a escriure el seu testimoni personal sobre la nena?).

Curiosament, però, sembla que la monja s'ha apuntat després a les tesis de Javier Fesser, tot i que ella és la primera que sap que la història de Fesser és una gran manipulació de la història que ella havia escrit. Però la dona resol el conflicte dient: "No, és que és una pel·lícula". Déu n'hi do: diuen que l'infern és empedrat de bones intencions. Això és només una frase feta, no vull cap mal a la monja, però es veu que ara ella, un cop convertida a la causa de Fesser, es dedica a anar pels mitjans de comunicació per donar credibilitat a la pel·lícula. No he vist aquestes últimes entrevistes, quan les vegi ja en parlaré. Però de moment em sembla sospitós que de les primeres entrevistes d'ella, que eren bàsicament crítiques amb la pel·lícula, els mitjans generals no en fessin cap cas i despatxessin el que deia llavors la bona dona amb allò de "ja se sap, què voleu que digui una monja?" i després, quan ella ha començat a defensar "la història tan bonica de Fesser", ara sí, la convidin a anar a tot arreu.

I escriu això una que sap de què parla perquè va ser durant uns quants anys numerària de l’Opus i ho va deixar córrer. Ho repeteixo de tant en tant perquè quedi clar que no m'encega la passió opusdeista quan defenso l'Opus Dei.
-----

Carrers a l'Opus Dei, només per unanimitat

Fa uns dies es va saber que l'alcalde de Saragossa, del PSOE, havia decidit dedicar un carrer de la ciutat a sant Josepmaria, i l'opinió pública de la ciutat (sobretot les esquerres, és clar..., tot i que no hauria de ser "és clar", perquè l'Opus no hauria de veure's com una cosa de dretes) es va posar a bullir.

Jo crec que l'Opus Dei hauria de plantejar-se seriosament aquest tema, no veure'l només com una mena de "reconeixement públic merescut" i prou. Darrere de la majoria d'aquestes distincions hi ha gent de l'Opus que ho demana, que ho busca. I no crec que actuïn pel seu compte. Crec que s'haurien de plantejar molt seriosament no acceptar mai cap reconeixement d'aquest tipus si no és per unanimitat de tots els que ho han de decidir (en aquest cas, tots els regidors de l'ajuntament de Saragossa). I això en situacions democràtiques. Perquè en situacions no democràtiques crec que s'haurian de plantejar molt seriosament no acceptar de cap manera ni carrers, ni terrenys, ni reconeixements, ni favors de cap mena. En situacions no democràtiques (franquisme, pinochetisme, etc.), si l'Opus hagués estat una mica menys protagonista (no dic els seus membres, dic l'Opus com a institució, els seus dirigents, les seves obres corporatives, que podien haver defugit una mica més els contactes amb el poder), la seva credibilitat no hauria quedat tan injustament malmesa com va passr a Espanya, a Xile i en algun altre país, i el temps que durarà.

O sigui, carrers a l'Opus Dei, a sant Josepmaria, etcètera, només per unanimitat.
-----

La pel·lícula “Camino”

Dues coses sobre aquesta pel·lícula.

La primera és que crec que el director, Javier Fesser, s’ha equivocat d’objectiu, perquè el que retrata no és tant la gent de l’Opus com, amb exageracions evidents, gent catòlica d’un determinat país en una determinada època. O sigui, la pel·lícula de Fesser no és sobre l’Opus Dei, sinó sobre el nacionalcatolicisme. No s’ha d’oblidar que la gent de l’Opus, tret d’excepcions, són gent del seu temps i del seu país. Segons com i segons on, seran més extremats que la resta de catòlics del seu entorn; segons com i segons on, són més avançats que la resta (en general no a Espanya, precisament, ja ho concedeixo) o almenys que una part de la resta. Això és així. Per tant, el que diu Fesser, que ha fet un retrat de l’Opus, no és veritat. L’Opus, ara, no és així. Hi ha gent de l’Opus que s’hi pot assemblar una mica, però les exageracions i els extremismes de la pel·lícula fan que la seva denúncia (que vol ser terapèutica, diu, com es pot ser tan cínic?) sigui bastant inútil.

Pel que fa a les cartes que diu que ha rebut de pares de numeraris, simplement no m’ho crec. Ja li explicaré jo com es poden enviar cartes per correu electrònic, les que vulgui i sobre qualsevol tema, sobretot si comptes amb determinada secta antiopus que sembla que Fesser s’ha oblidat de valorar que potser també existeix, i molt activa. I si els pares són de debò, encara que no siguin 60... pobres pares, confiar a un malànima (de seguida diré el perquè) com Fesser la seva intimitat. No tenen enlloc més on anar a plorar la seva desgràcia que a un director de cine que ha fet el que ha fet aquest? (llegiu el següent paràgraf).

Perquè la segona cosa que volia dir de la pel·lícula, i la més greu, és que em sembla mentida que algú pugui valorar i fins i tot aplaudir la manipulació que s’ha fet sobre la tragèdia d’una família, sense ni demanar permís ni disculpes, sense ni voler parlar amb ells. Feu un cop d’ull als vídeos que hi ha al Youtube sobre Alexia González Barros i veureu els seus germans, que no sé si són de l’Opus ni m’importa (però em sembla que almenys no tots ho són, pel que diuen), i veureu la monja teresiana que va escriure la seva primera biografia, i us escandalitzareu com jo de com és possible que davant una tragèdia com aquesta, amb les víctimes (els familiars) encara vives, un director de cine hagi volgut fer la seva pel·liculeta de denúncia... contra ells!, passant per damunt del dolor i del patiment d’aquesta gent. I que li donin premis i tal, em sembla pornogràfic, aberrant. Quin horror.

Encara sort que a hores d’ara, quan la pel·lícula ja ha deixat de projectar-se, només l’han vista 200.000 espectadors (que Déu n’hi do, però podien ser més, molts més) i és la pel·lícula de menys èxit de totes les que ha fet fins ara el senyor Fesser, segons ha reconegut ell mateix fa un parell de dies.

"Camí", comentari de l'Evangeli

El llibre "Camí" de sant Josepmaria, tan maltractat avui pels ben pensants de la societat occidental, no deixa de ser un comentari, punt per punt, de l'Evangeli i de la sagrada escriptura. I igual com no es pot criticar la Bíblia des de coordenades d'avui, perquè no és honrat, tampoc no es pot criticar "Camí" des de la mentalitat d'avui.

A mi també hi ha punts que no m'agraden, és clar, com aquell que apel·la a la discreció de les dones, però després he descobert que l'autor es limitava a copiar justament en aquell punt un text de l'escriptura, ara no me'n recordo si era del llibre dels Proverbis. O sigui, no s'hi val a ser superficial en la crítica.

I cal tenir sempre en compte que l'autor parlava a nois, majoria universitaris, dels anys 30. I llavors era revolucionari el que deia! Per tant, no es pot dir, com fan alguns, que és una vergonya que els de l'Opus tinguin aquest llibre com a referent, i coses similars. No el tenen com a referent, pel que jo sé (i ja no ho era quan jo estava a dins, i mira que fa anys), però de fet fa servei encara a molta gent no tan enrarida ni complexa com l'opulenta i superdesenvolupada del món occidental, gent del "sud", per dir-ho així. I, d'altra banda, els de l'Opus no poden fer res per "maquillar" el text: va ser escrit així els anys 30 i així s'ha quedat. Què volen els crítics que facin els de l'Opus? Que publiquin un "Camí" censurat, "políticament correcte"? Llavors sí que hi hauria crítiques per amagar l'ou, i llavors sí que les crítiques serien justes.

Suposo que, en el futur, "Camí" sortirà en versions adaptades al llenguatge actual, o en la "versió original" però amb notes a peu de pàgina, per explicar alguna cosa del context que a mesura que passa el temps costa més de comprendre. Per cert, quan es faci això, ja avanço una idea. No he entès mai com l'autor, a Camí i en altres llibres, parla de la vocació de Mateu com un exemple que Jesús crida els seus "enmig" de la seva feina ordinària, com dient: això vol dir que els de l'Opus, com Mateu, també poden santificar-se fent de banquers. Contesto: sens dubte els de l'Opus poden santificar-se fent de banquers i fins i tot de cobradors d'impostos i altres feines similars, però no es pot al·legar com a raó que Jesús cridés sant Mateu quan s'hi dedicava, perquè si alguna cosa queda clara a l'evangeli és que Mateu, quan va ser cridat, va deixar immediatament la seva feina, i no consta enlloc (com sí que consta d'altres apòstols, com ara els pescadors) que s'hi tornés a dedicar. O sigui, en aquest punt Escrivá va fallar, perquè em sembla clar que la vocació de Mateu no serveix com a exemple de "crida universal" o de "crida a santificar-se en la pròpia feina".

L'atemptat de Navarra

He estat a la Universitat de Navarra més d'una vegada i de dues i sempre he trobat que allà hi havia un ambient una mica diferent del que et trobes en els àmbits propers a l'Opus Dei de la resta d'Espanya. Potser és per la proximitat amb Euskadi, o pel fet mateix que hi ha navarresos que pensen que haurien de partir peres amb Espanya i apuntar-se a Euskalherria, i això es deu notar.

El que volia dir és que a la Universitat de Navarra, obra corporativa de l'Opus, com diuen ells, hi ha, tant en el claustre com entre els alumnes, abertzales i fins i tot gudaris, tan abertzales i tan gudaris com ho van ser un dia els que hi van posant bombes de tant en tant (sis en encara no trenta anys). I em sembla impossible que els exgudaris que posen bombes no sàpiguen que allà dins hi ha aquesta mena de gent, dels "seus", com si diguéssim.

Dic "com ho van ser un dia" perquè els que posen bombes per matar o fer mal a gent innocent no es poden considerar ni abertzales ni gudaris, ni tan sols bascos. Són traïdors, ataquen els seus compatriotes, fereixen el poble indiscriminadament.

Jo crec que hi ha motius per voler-se separar d'Espanya i per lluitar per aconseguir-ho, però no hi ha cap motiu que justifiqui matar gent o posar bombes. Això són coses de mentalitat franquista, medieval, d'altres èpoques, no tenen cap sentit a dia d'avui. Els etarres són com el Bush entrant a sac a l'Iraq, que ja és dir.

No hi ha justificació, a la Universitat de Navarra tampoc no hi ha armes de destrucció massiva.

Amb el cardenal de Toledo

(Últimament està entrant força gent al blog, provinents dels cercadors, sobretot de Google. Si escrius "Opus Dei català", aquest blog hi surt ben col·locat. Això és el que buscava: ser una alternativa a les webs oficials i a les purament insultadores o calumnioses. Ja sé que hauria de dedicar més temps al blog, però no en tinc.)

Els de l'Opus han convidat avui el cardenal de Toledo, conegut per les seves posicions polítiques extremades, a presidir una jornada de famílies a l'emblemàtic santuari de Torreciudad, a Osca. Ja suposo que no l'han convidat per les seves opinions sobre la unitat d'Espanya i companyia, però el fet cert és que per a determinats catòlics espanyols la unitat eterna de la seva pàtria és indestriable de l'ortodòxia romana, i el cardenal Cañizares és el màxim exponent d'aquest neo-nacional-catolicisme.

Quan veuran els meus amics de l'Opus Dei que així no van bé?

S'han acabat les escoles diferenciades

S'han acabat a Espanya, si és que volen continuar sent concertades. A partir d'ara, els governs autonòmics podran decidir no atorgar el concert als col·legis que separin nois i noies, i això afecta a casa nostra quasi exclusivament les escoles relacionades amb l'Opus Dei. Ho ha dit el Tribunal Suprem espanyol. Acaben de donar la notícia.

Fins ara, els tribunals havien avalat la constitucionalitat dels concerts amb aquestes escoles, però el govern de Castella - La Manxa ho ha plantejat de manera diferent. Ha preguntat si anava d'acord amb la llei negar-se a concertar aquestes escoles. I el Suprem ha dit que sí, que és legal negar-s'hi. O sigui, segons aquest tribunal és lícit concertar aquestes escoles, però també és lícit no concertar-les: la decisió depèn de l'autoritat responsable d'educació. No es pot invocar el dret per part dels pares, doncs, a ser concertats. Aquest dret no existeix, almenys en aquest punt, perquè xoca amb un altre dret, que és el de les autoritats educatives, que poden orientar la política educativa d'una manera o d'una altra. O sigui, les autoritats poden decidir legítimament en una "comunitat autònoma" que l'educació sigui mixta, i tothom a creure, i poden decidir que l'educació pot ser tan mixta com diferenciada en una altra "comunitat". Com que l'educació depèn de les autonomies, en la majoria del territori anomenat espanyol, cada autonomia decidirà el que vulgui. I la catalana sembla ben clarament decidida a establir l'educació mixta com a condició sine qua non perquè hi hagi concert.

Veurem què dirà el Constitucional, a on suposo que recorreran els de l'Opus, però no crec que els donin la raó. Després suposo que aniran a Estrasburg... i allà sí que és possible que els la donin.

A mi m'entristeix això pel que té de falta de respecte a la llibertat, però m'alegra perquè obligarà l'Opus Dei a replantejar la seva estratègia de les escoles: o bé es queda amb escoles exclusivament privades, o bé es retira de les escoles, com vaig dir, i deixa que els pares que vulguin, solets, les tirin endavant com a escoles mixtes, i per tant sense participació institucional de la prelatura.