Benet XVI i els condons

Avui és l'aniversari de l'elecció de Benet XVI i, mira, em ve de gust defensar el papa. I de passada l'Opus, que és una de les institucions catòliques més pròximes al papa actual i una de les que menys s'amaguen a l'hora de defensar-lo... fins i tot quan s'equivoca, com em sembla que va ser el cas de Ratisbona: aquella cita medieval que va reproduir, en un discurs a Alemanya, en què un emperador insultava Mahoma. No passa res perquè el papa s'equivoqui, el papa es pot equivocar en coses secundàries, això no afecta la infal·libilitat, que només està prevista en uns casos molt especials. El discurs de Ratisbona s'ha d'oblidar del tot, com si no hagués existit. No s'hi val a dir: és un bon discurs, tret d'aquell paràgraf. Aquell paràgraf va fer que el discurs quedés tacat i no es pugui aprofitar. Si voleu és una llàstima, però és així. Insistir a recuperar-lo és burxar en una ferida que tornarà a sagnar.

Faig aquesta introducció perquè encara veig que alguns de l'Opus i altres persones benintencionades (fins i tot del Vaticà!) citen en algunes publicacions el discurs de Ratisbona com si fos el non plus ultra. I no s'adonen que cada vegada que es cita Ratisbona es posa novament en peu l'error d'aquell discurs. No, s'equivoquen, l'han d'oblidar. Crec que els catòlics van errats si defensen el papa quan el papa s'equivoca: al papa se l'ha de tractar com a pare, estimar-lo i venerar-lo i tot el que vulgueu, però si algun dia fica la pota (que ja sabem que segurament no ha estat seva la culpa, sinó d'algun dels seus col·laboradors) no passa res; és millor callar i esperar que passi el mal moment. Més encara en aquest cas, que el papa va demanar disculpes: per tant, deixava ben clar que era conscient de l'error. Jo estic convençuda que defensar el papa quan el papa s'equivoca en coses conjunturals és fer un mal favor a l'Església i fins i tot és posar un obstacle al reconeixement de la infal·libilitat tal com ha de ser entesa.

I ja dic que no passa res si el papa s'equivoca o ens sembla que no ha estat del tot encertat. En la meva època dins l'Opus, les directores sovint veies que, sense criticar el papa (a l'època de Pau VI), de vegades es mossegaven la llengua. Doncs això, si el papa et sembla que s'equivoca (com Benet XVI en aquell cas de Ratisbona), et mossegues la llengua, no cal que el defensis com a "bona filla". No és bona filla qui defensa els errors del seu pare, sinó en tot cas el qui els tapa o els relativitza o recorda a tothom que el mateix papa ja va demanar perdó per aquella errada. I en el cas de Pau VI, qui callava no és que fos bona filla per caritat, sinó que ho era per prudent, perquè després hem sabut tots plegats la mena de les circumstàncies que van envoltar el papat de Pau VI i que van fer d'aquell papa un papa màrtir.

Però jo del que volia parlar era dels condons. El papa no pot beneir els condons, i ni tan sols ho farà en "casos especialíssims" en els quals el condó seria una mesura higiènica absolutament recomanable.

El papa no pot aprovar els condons perquè no pot aprovar "la cultura dels condons" que hi ha al darrere. El papa sap que només que digués que "en tal cas el condó seria potser una mesura sanitària adequada" (dins d'un paràgraf llarguíssim i molt mesurat i matisat que parlés d'alguns casos molt especials en què ja s'ha provat tot i el pacient no està disposat a col·laborar amb la salut pública i a ser bona persona i no es pot impedir que es comporti de manera irresponsable; o en casos de violació tècnica, és a dir, una dona de la qual abusa de fet un company sexual passavolant o fins i tot un marit promiscu probablement infectat) immediatament aquella declaració matisada es convertiria en aquest titular: "El papa aprova finalment els condons". És exactament això el que els ha passat a alguns bisbes i capellans quan han intentat explicar de manera detallada quina era exactament la posició de l'Església respecte a les gomes: que s'han trobat amb el titular esmentat.

I és per aquest mateix motiu que s'equivoquen, em penso, alguns altres capellans i monges quan parlen d'aquest tema a la gent de la premsa sensacionalista i els diuen que "en determinats casos...": per molt que matisin, el titular és sempre el mateix: "Mossèn Tal o la germana Qual aproven els preservatius". És veritat que si tens prou confiança amb un o amb una periodista, potser pots intentar explicar-li els detalls de la qüestió, però fins i tot en el cas que aquella periodista reculli bé la declaració i els matisos, automàticament ho reproduirà una agència o una altra periodista que hi posarà només el titular: "Tal personatge catòlic aprova els condons".

En fi, que els catòlics en aquest punt ho tenim difícil. En bona part és perquè la gent està molt sexualitzada però alhora tenen problemes de consciència i res els agradaria tant, per quedar descansats, com sentir que el papa beneeix el seu comportament tan "divertit" i tan "natural" pel que fa al sexe. I com que el papa no el beneeix, s'emprenyen. Exigeixen llavors que almenys el papa no jutgi desfavorablement la seva conducta, ja que "jutjar desfavorablement", en els titulars de la premsa, es converteix en "el papa condemna", i això no li agrada a ningú. I com que el papa sí que ho jutja desfavorablement, llavors s'empipen encara més: "Que el papa no es fiqui allà on no el demanen! Que es preocupi dels seus capellans pederastes i ens deixi en pau als altres! Que no interfereixi en qüestions sanitàries!"...

I els més extremats fins i tot acusen el papa d'"assassí"! (diuen cínicament que el papa serà culpable de la gent que folli sense preservatiu i quedi infectada de sida). O sigui, primer deformen el missatge de l'Església ("L'Església condemna el preservatiu" i prou, sense matisos), i després fan responsable d'aquesta deformació la mateixa víctima de la deformació, que és el papa.

Dit de passada: fan gràcia aquests clams esverats demanant al papa la benedicció dels condons. Que obliga algú, l'Església, a no posar-se el condó? No diem sempre que l'Església va de baixa, que ningú no li fa cas, que els joves se'n desmarquen? Llavors, com és que ens interessa tant que l'Església digui això o allò? De vegades se sent: "És que a l'Àfrica o a Sud-amèrica el papa té molt predicament". No hi ha una mica de racisme, en aquesta afirmació, com un aire de superioritat occidental?

En resum, que hi ha moltes contradiccions en aquest punt, i molt cinisme. El que volem és fer el que ens dóna la gana i que tothom ens aplaudeixi, fins i tot en el cas que tots plegats ens en anem al precipici. "Quina falta de solidaritat, l'Església, que no ve amb nosaltres a estimbar-se!" És això, en el fons.

El papa i l'Església sempre han dit el mateix: cal abstenir-se de sexe si no és en un context de compromís mutu, estable i únic. I si no t'agrada fes el que vulguis, però no pretenguis canviar el que pensa l'Església i continuar considerant-te catòlic. L'Església diu que el sexe és bo, però només amb la teva parella i en un context de compromís. O sigui, tampoc s'hi val a canviar de parella; si amb la que vas triar ja no funciona, mala sort, per a tu s'ha acabat el joc.

"I el condó?????", criden i clamen insistentment. "El condó, diu l'Església, no és el meu problema, no forma part del meu missatge. El meu missatge és: 'Sigueu bona gent, sigueu castos, sigueu fidels, no sigueu irresponsables'." I afegeix l'Església que la cultura del condó no afavoreix gens el context de la fidelitat i de la responsabilitat, sinó que hi va en contra, perquè elimina el missatge principal i fa que la gent arribi a la conclusió que amb condó tot és bo i tot és sa i tot és natural. En la cultura del condó, explica l'Església i té raó, molta gent es pensa que la promiscuïtat sexual "ja no és tan perillosa com abans, ja no hi ha el perill de la sida i els embarassos i tots aquests mals rotllos; per tant, som-hi, amb condó estarem segures". Ja us ho trobareu, els diu l'Església. I no pot dir res més que el que els repeteix: sigueu bona gent i espereu a trobar la parella de la vostra vida, i després sigueu fidels.

Perquè s'entengui millor, ho explico amb un exemple. És com si l'Església digués: "No fumeu". I en canvi, els governs occidentals i altres, empesos per interessos empresarials i utilitzant arguments paracientífics presumptament asèptics, diguessin: "Si fumes, fuma amb pipa". Llavors l'Església diu: "Aquest missatge de fumar amb pipa, a curt termini, fomenta que la gent fumi més i que fumi més gent, perquè transmet el missatge que fumar no és tan perillós". Els governs diuen: "Ui, l'Església va contra les pipes, si algú ara fuma sense pipa i agafa càncer l'Església en serà còmplice".

Un altre exemple. Us imagineu que els governs no arreglessin les carreteres, no posessin senyals de trànsit, no establissin limitacions de velocitat i la seva única preocupació fos que la gent anés amb el cinturó de seguretat cordat? Evidentment, el cinturó evitaria algunes morts, però tot plegat seria un desori de ca l'ample, hi hauria milers i milers d'accidents, de ferits i de morts. Doncs això del condó és igual: com si només l'Església digués "No correu amb el cotxe" (que ho diu, per cert, ara fa poc va recordar que era pecat saltar-se els límits de velocitat).

L'Església diu: "No folleu si no és amb la vostra parella de sempre!" i els governs diuen: "Si folleu, poseu-vos un preservatiu!". I els governs ataquen l'Església per dir el que diu! Tot això és tan clar que gairebé fa vergonya haver d'explicar-ho.

La "cultura del condó" és, doncs, una cultura malvada, capaç de fer aquesta mena de manipulacions en l'opinió pública, i causa grans mals a la societat, en pervertir el sexe. Els governs que segueixen aquesta cultura i no fan cas de les crides de l'Església i altres persones assenyades a ser castos i a ser fidels a la pròpia parella (titllen aquestes crides d'utòpiques, com si no fos igualment utòpic fer crides contra la brutícia, contra el tabac, contra l'alcohol, contra el crim organitzat, contra els robatoris o contra la corrupció), els governs que es burlen de l'Església perquè diu les coses pel seu nom i perquè denuncia la "cultura del condó" són governs mentiders i corruptors de menors.

I per això ens trobem que com més informada està la societat, cada vegada fan falta més condons, la gent folla pels descosits. Esclar, perquè les relacions sexuals irresponsables, en la cultura del condó, es multipliquen exponencialment i baixen a edats cada cop més joves.

I és curiós, ara que tant es parla (els darrers anys) de corruptors sexuals eclesiàstics (i ben fet que es fa de parlar-ne: era i és un escàndol), al mateix temps els governs de gairebé tot el món (hi ha excepcions) fomenten el sexe irresponsable a tort i a dret, dient només a les nenes i als nens, a les adultes i als adults que es posin el condó "abans de fer-ho". Diuen: jo no puc evitar que ho facin. El missatge, llavors, és clar: "Mentre ho feu amb condó, no passa res: és bonic, no pareu, endavaaaaant amb l'amooooor".

I augmenten les MTS, els embarassos de nenes, les píndoles del dia després, els avortaments... Tot això és resultat de la cultura del condó, o almenys la cultura del condó contribueix a accelerar-ho. Perquè a mesura que hi ha més relacions sexuals irresponsables, encara que en un percentatge alt la gent es posi el condó, creixen les possibilitats de contagi i d'embaràs. És pura estadística.

Mentrestant, és clar, unes quantes fàbriques de condons, de píndoles i d'altres productes similars anomenats "sanitaris", van fent el seu agost. I segurament financen campanyes electorals.

No parlo de cap polític concret, ni d'un partit ni d'un altre. Em penso que no n'hi ha cap, dels que tenen representació parlamentària a Europa i a Amèrica del Nord (als països occidentals) que no participin de manera absolutament convençuda, festiva i irresponsable de la cultura del condó.

Però mira, passarà el temps i la civilització de demà, n'estic convençuda, donarà la raó a l'Església d'avui en aquest punt. Aquests tristos episodis d'ara, en que l'Església pateix atacs injustos per aquest motiu, taparan errors de l'Església d'altres èpoques, també d'èpoques potser no tan allunyades (hi va haver molt de bonisme irresponsable a l'Església dels anys 50-70: no es va vigilar prou ni l'exposició clara de la doctrina ni el nivell humà i espiritual dels pastors, i això és el que s'ha recollit després).

Estic ben segura que en aquest punt, des de la Humanae Vitae de Pau VI, l'Església ha pres el camí correcte. Que la societat capitalista i hedonista actual no ho reconegui... no és problema de l'Església.

En aquest tema, ni l'Església ni el papa s'han equivocat. Benet XVI no ha demanat perdó per les seves declaracions sobre la cultura del condó, ni ho farà. Aquí sí que és de "bona filla" defensar el papa i posar-se al seu costat. No és com allò de Ratisbona.

Per cert, el que va dir el papa el 17 de març d'aquest any, a l'avió que el duia al Camerun, va ser exactament això que segueix (s'ha publicat en molt pocs llocs tot sencer). Un periodista li pregunta: "Entre els molts mals que afligeixen l'Àfrica, hi ha particularment la difusió de la sida. La postura de l'Església catòlica sobre la manera de lluitar-hi és considerada sovint no realista ni eficaç. Vostè afrontarà aquest tema durant el viatge?"

La resposta del papa va ser: "Jo diria el contrari: penso que la realitat més eficient, més present en el front de la lluita contra la sida és precisament l'Església catòlica, amb els seus moviments, amb les seves diverses realitats. Diria que no es pot superar el problema de la sida només amb eslògans publicitaris. Si no hi ha l'ànima, si no s'ajuda els africans, no es pot solucionar aquest flagell només distribuint profilàctics: al contrari, existeix el risc d'augmentar el problema. La solució es pot trobar només en una doble línia: primera, una humanització de la sexualitat, és a dir, una renovació espiritual i humana que comporti una nova manera de relacionar-se l'un amb l'altra. I segona, una vertadera amistat també i sobretot vers les persones que pateixen, estar disponibles fins i tot amb sacrificis, amb renúncies personals, per fer costat als que pateixen. Aquests són els factors que ajuden i que porten a progressos visibles. Per tant, diria, aquesta doble força nostra de renovar l'home interiorment, de donar-li força espiritual i humana perquè es comporti justament vers el propi cos i vers el proïsme, i aquesta capacitat de patir amb els que pateixen, de quedar-s'hi al costat en els moments de prova. Em sembla que aquesta és la resposta correcta, i que l'Església la dóna i ofereix així una contribució grandíssima i important. Donem les gràcies a tothom que hi col·labora."

Per fer aquesta reflexió, hi ha governs occidentals suposadament democràtics que han declarat una mena de fàtwa contra el papa de Roma. Déu n'hi do, i mai més ben dit.


Més sobre el papa i els preservatius
Més sobre l’Àfrica, el papa i els preservatius
Fins i tot els teòlegs més progres donen suport al papa sobre els preservatius
El papa hauria de dir a Berlusconi: "Silvio, utilitza preservatiu"

-----