6. Els espanyols de l'Opus són generalment espanyolistes, quina sorpresa
Vaig acabant. Com deia, estic convençuda del tot, completament segura, que és fals de totes totes que l'Opus estigui al darrere de l'espoliació que Espanya està fent del bisbat de Lleida i del seu patrimoni, un patrimoni adquirit de manera justa, equitativa i transparent al llarg del temps per evitar que es perdés.
Que hi ha un "expert" de la Universitat de Navarra (Opus) nomenat per la Conferència Episcopal espanyola que diu que el patrimoni ha d'anar a l'Aragó? I què? Què voleu que digui un expert nomenat pels bisbes espanyols per tal que els doni la raó, sigui de l'Opus o no sigui de l'Opus? Us penseu que la gent de l'Opus espanyola no són espanyols? És clar que ho són. I molts d'ells nacionalespanyolistes, com ho són la majoria dels espanyols. Però això no afecta l'Opus: afecta Espanya i afecta l'Església espanyola. Afecta la gent que ha demanat a aquest senyor de Pamplona que hi digui la seva, en comptes de demanar-ho a un altre senyor, que també podria ser de l'Opus, que afavorís les raons catalanes, per exemple monsenyor Lluís Clavell o mossèn Francesc Faus (que es va haver d'exiliar al Brasil per la seva militància catalanista, sent capellà: vegeu les memòries d'Albert Manent, que ho explica), o monsenyor Joan-Baptista Torelló, si encara és viu (i suposo que n'hi ha d'altres, però aquests són els catalanistes de l'Opus més famosos que conec).
L'Opus, en aquest punt, és transversal. Quina culpa hi té l'Opus, que demanin l'opinió d'un senyor de Pamplona? O és que volen que l'Opus controli el que diu la seva gent? I llavors acusaran l'Opus de ser una secta on tothom va teledirigit, com se l'ha acusat alguna vegada.
Per sort, els bisbes de Lleida han blindat de mica en mica (gràcies, Malla, Ciuraneta, fins i tot Salinas) amb les seves decisions la permanència al Segrià del patrimoni del bisbat, culminades en la creació del museu interinstitucional. Almenys fins que de l'altra banda no ho demanin ben demanat. Si arriba l'hora de les paraules i cessen els insults, llavors potser se'n podrà parlar. Però sense cap obligació prèvia per part catalana, ni parlar-ne.
No sóc de l'Opus, però en aquest punt defenso l'Opus al màxim i m'hi poso farruca, perquè em molesten molt les acusacions falses, sobretot quan vénen de l'àmbit clerical. O de l'àmbit polític, però orientades des de l'àmbit clerical. Escrivá deia que ell era "anticlerical" en el bon sentit (no fer servir Déu per a finalitats polítiques) i jo en això estic completament d'acord amb ell, només faltaria.
- I. L'interès d'Escrivá pel bisbat de Barbastre
- II. Torreciudad continuaria sent d'Aragó amb Franja o sense
- III. L'Opus, a-català
- IV. I la gent de l'Opus catalana, què?
- V. Catalunya té tota la raó
-----
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Església catòlica. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Església catòlica. Mostrar tots els missatges
dijous, de juny 11, 2009
L'Opus Dei no està al darrere de l'espoli de la Franja de Ponent (V)
5. Catalunya té tota la raó
Encara no ho he dit però cal cridar-ho fort: en aquest cas el dret i la història i la justícia estan de la banda del bisbat de Lleida, i això fins i tot hi ha gent de l'Opus de la banda espanyola que m'ho han reconegut. O sigui: concedeixen que els catalans teníem raó ("teníem", perquè són d'aquells que afegeixen allò de "Roma locuta, causa finita", i no es plantegen res més: obediència cega a Roma, encara que Roma hagi actuat al dictat de Madrid i sense mirar res més que el que li deia la Conferència Episcopal). Ara bé, encara que et reconeguin que teníem raó, ho diuen baixet, perquè si ho diguessin més fort tothom a Espanya se'ls tiraria a sobre. No és cap secret que defensar els catalans fora de Catalunya, ni que sigui en "un antic dret històric" (això és el màxim que són capaços de reconeixe'ns, per allò de "Roma locuta"), no queda gens bé.
Però el fet cert és que la cosa no té nom. Resulta que el bisbat de Lleida s'ha preocupat durant segles de conservar patrimoni que s'hauria perdut, resulta que tots els aragonesos i espanyols poden contemplar-lo sempre que vulguin en un museu molt ben muntat que hi ha a Lleida, i alhora resulta que no sols no agraeixen l'esforç fet sinó que menteixen des d'Espanya dient que Lleida "ha robat" aquest patrimoni (no havíem quedat, des del seu punt de vista, que "Lleida és Espanya"?) i l'exigeixen de mala manera, i menteixen al Vaticà per aconseguir que se'ls "retorni allò que és seu" però que mai no ha sigut "seu": era d'unes parròquies que ARA estan a la seva banda, però quan el títol de propietat de les peces en litigi passà legítimament de les parròquies de la Franja al bisbat de Lleida aquelles parròquies no estaven a la seva banda, sinó a la nostra. Tot plegat, doncs, és vergonyós.
No senyora, no és seu. És de Lleida. I si no es reconeix primer que allò és ARA de Lleida i que ho té amb tots els drets, entenc perfectament l'Ajuntament de Lleida, la Diputació i la Generalitat de Catalunya quan diuen que no pensen cedir ni un mil·límetre.
- I. L'interès d'Escrivá pel bisbat de Barbastre
- II. Torreciudad continuaria sent d'Aragó amb Franja o sense
- III. L'Opus, a-català
- IV. I la gent de l'Opus catalana, què?
- VI. Els espanyols de l'Opus són generalment espanyolistes, quina sorpresa
-----
Encara no ho he dit però cal cridar-ho fort: en aquest cas el dret i la història i la justícia estan de la banda del bisbat de Lleida, i això fins i tot hi ha gent de l'Opus de la banda espanyola que m'ho han reconegut. O sigui: concedeixen que els catalans teníem raó ("teníem", perquè són d'aquells que afegeixen allò de "Roma locuta, causa finita", i no es plantegen res més: obediència cega a Roma, encara que Roma hagi actuat al dictat de Madrid i sense mirar res més que el que li deia la Conferència Episcopal). Ara bé, encara que et reconeguin que teníem raó, ho diuen baixet, perquè si ho diguessin més fort tothom a Espanya se'ls tiraria a sobre. No és cap secret que defensar els catalans fora de Catalunya, ni que sigui en "un antic dret històric" (això és el màxim que són capaços de reconeixe'ns, per allò de "Roma locuta"), no queda gens bé.
Però el fet cert és que la cosa no té nom. Resulta que el bisbat de Lleida s'ha preocupat durant segles de conservar patrimoni que s'hauria perdut, resulta que tots els aragonesos i espanyols poden contemplar-lo sempre que vulguin en un museu molt ben muntat que hi ha a Lleida, i alhora resulta que no sols no agraeixen l'esforç fet sinó que menteixen des d'Espanya dient que Lleida "ha robat" aquest patrimoni (no havíem quedat, des del seu punt de vista, que "Lleida és Espanya"?) i l'exigeixen de mala manera, i menteixen al Vaticà per aconseguir que se'ls "retorni allò que és seu" però que mai no ha sigut "seu": era d'unes parròquies que ARA estan a la seva banda, però quan el títol de propietat de les peces en litigi passà legítimament de les parròquies de la Franja al bisbat de Lleida aquelles parròquies no estaven a la seva banda, sinó a la nostra. Tot plegat, doncs, és vergonyós.
No senyora, no és seu. És de Lleida. I si no es reconeix primer que allò és ARA de Lleida i que ho té amb tots els drets, entenc perfectament l'Ajuntament de Lleida, la Diputació i la Generalitat de Catalunya quan diuen que no pensen cedir ni un mil·límetre.
- I. L'interès d'Escrivá pel bisbat de Barbastre
- II. Torreciudad continuaria sent d'Aragó amb Franja o sense
- III. L'Opus, a-català
- IV. I la gent de l'Opus catalana, què?
- VI. Els espanyols de l'Opus són generalment espanyolistes, quina sorpresa
-----
L'Opus Dei no està al darrere de l'espoli de la Franja de Ponent (IV)
4. I la gent de l'Opus catalana, què?
Hi ha bisbes i capellans catalans de l'Opus o molt pròxims a l'Opus que estan emprenyats amb el fet que la Franja passés a mans aragoneses i consideren que va ser una decisió política, sens dubte. Estan convençuts que l'Opus Dei no hi ha tingut res a veure. També estan emprenyats a la banda espanyola altres bisbes i capellans de l'Opus o pròxims que no estimen gaire Catalunya, o almenys ho sembla, i que volen que els anomenats "béns de la Franja" se'n vagin a l'Aragó, i ho demanen i ho reclamen des de l'any 95. Aquests són els fets, incontrovertibles. O sigui, els catalans de l'Opus, com la majoria dels catalans, estan molt majoritàriament en contra d'enviar el patrimoni diocesà de la Franja a l'Aragó, i els espanyols de l'Opus, com la majoria dels espanyols, fan costat a Barbastre (en bona part per l'anticatalanisme espanyol, que no és exclusiu de l'Opus).
Ara bé, els catalans i les catalanes, siguin de l'Opus o no siguem de l'Opus, en aquest tema i en tots, fins ara, som minoria respecte als espanyols.
Però tot això, tornem-hi, no té a veure amb l'Opus ni amb Torreciudad, i ni l'Opus ni Torreciudad no s'hi fiquen. Hi ha gent de l'Opus o simpatitzants a les terres catalanes de Ponent que em consta que han treballat silenciosament per conservar l'art de la Franja a la banda catalana, o que s'han mobilitzat com tothom quan hi ha hagut manifestacions ciutadanes a Lleida. Ara, és clar, alguns potser després ho han deixat córrer, si a cada reunió o a cada concentració s'han sentit acusats de còmplices de l'espoli. Jo vaig estar fa anys en alguna d'aquestes reunions i, tot i que ja no era de l'Opus, em vaig sentir insultada. Quan t'acusen d'una falsedat us asseguro que et sents molt malament, molt. I hi ha gent que ho fa cada dia, això d'insultar l'Opus i en general l'Església catòlica, cada cop que parlen del tema. Ni tan sols "l'Església" en general, s'ha d'atacar. Quan ens adonarem els catalans que si critiquem "l'Església" quan volem criticar l'organització eclesiàstica espanyola perdem el possible aliat que hauria de ser el Vaticà? No ho veieu, que les crítiques generalitzades, sense distincions, ens fan més sospitosos i, per tant, donen armes retòriques als catòlics espanyols? "Ja ho veieu -criden-, on porta el 'nacionalisme català'!"(com si els espanyols no fossin molt més nacionalistes): "Els porta a rebutjar l'autoritat doctrinal i moral de l'Església! Els porta a la rebel·lió!"
Jo miro de no fer-ho. Si parlant d'aquestes qüestions se m'escapa algun menyspreu, no és voluntari. Jo sóc crítica amb determinades coses pràctiques de l'Opus i del funcionament de l'Església, però faig les crítiques de manera respectuosa, em sembla. En canvi, aquests altres que sempre acusen sense proves, s'estranyen que llavors es trobin gent de l'Opus a l'altra banda, a la banda espanyola? Si els hi han enviat ells mateixos, els han volgut enemics!
Però, hi torno, el col·lectiu Opus (l'Opus Dei corporatiu) no és a l'altra banda. L'Opus, una part del qual podria estar perfectament en aquesta banda, es manté al marge. És clar, faci el que faci (i fins i tot si deixa de fer, com és el cas) rep per tots cantons...
- I. L'interès d'Escrivá pel bisbat de Barbastre
- II. Torreciudad continuaria sent d'Aragó amb Franja o sense
- III. L'Opus, a-català
- V. Catalunya té tota la raó
- VI. Els espanyols de l'Opus són generalment espanyolistes, quina sorpresa
-----
Hi ha bisbes i capellans catalans de l'Opus o molt pròxims a l'Opus que estan emprenyats amb el fet que la Franja passés a mans aragoneses i consideren que va ser una decisió política, sens dubte. Estan convençuts que l'Opus Dei no hi ha tingut res a veure. També estan emprenyats a la banda espanyola altres bisbes i capellans de l'Opus o pròxims que no estimen gaire Catalunya, o almenys ho sembla, i que volen que els anomenats "béns de la Franja" se'n vagin a l'Aragó, i ho demanen i ho reclamen des de l'any 95. Aquests són els fets, incontrovertibles. O sigui, els catalans de l'Opus, com la majoria dels catalans, estan molt majoritàriament en contra d'enviar el patrimoni diocesà de la Franja a l'Aragó, i els espanyols de l'Opus, com la majoria dels espanyols, fan costat a Barbastre (en bona part per l'anticatalanisme espanyol, que no és exclusiu de l'Opus).
Ara bé, els catalans i les catalanes, siguin de l'Opus o no siguem de l'Opus, en aquest tema i en tots, fins ara, som minoria respecte als espanyols.
Però tot això, tornem-hi, no té a veure amb l'Opus ni amb Torreciudad, i ni l'Opus ni Torreciudad no s'hi fiquen. Hi ha gent de l'Opus o simpatitzants a les terres catalanes de Ponent que em consta que han treballat silenciosament per conservar l'art de la Franja a la banda catalana, o que s'han mobilitzat com tothom quan hi ha hagut manifestacions ciutadanes a Lleida. Ara, és clar, alguns potser després ho han deixat córrer, si a cada reunió o a cada concentració s'han sentit acusats de còmplices de l'espoli. Jo vaig estar fa anys en alguna d'aquestes reunions i, tot i que ja no era de l'Opus, em vaig sentir insultada. Quan t'acusen d'una falsedat us asseguro que et sents molt malament, molt. I hi ha gent que ho fa cada dia, això d'insultar l'Opus i en general l'Església catòlica, cada cop que parlen del tema. Ni tan sols "l'Església" en general, s'ha d'atacar. Quan ens adonarem els catalans que si critiquem "l'Església" quan volem criticar l'organització eclesiàstica espanyola perdem el possible aliat que hauria de ser el Vaticà? No ho veieu, que les crítiques generalitzades, sense distincions, ens fan més sospitosos i, per tant, donen armes retòriques als catòlics espanyols? "Ja ho veieu -criden-, on porta el 'nacionalisme català'!"(com si els espanyols no fossin molt més nacionalistes): "Els porta a rebutjar l'autoritat doctrinal i moral de l'Església! Els porta a la rebel·lió!"
Jo miro de no fer-ho. Si parlant d'aquestes qüestions se m'escapa algun menyspreu, no és voluntari. Jo sóc crítica amb determinades coses pràctiques de l'Opus i del funcionament de l'Església, però faig les crítiques de manera respectuosa, em sembla. En canvi, aquests altres que sempre acusen sense proves, s'estranyen que llavors es trobin gent de l'Opus a l'altra banda, a la banda espanyola? Si els hi han enviat ells mateixos, els han volgut enemics!
Però, hi torno, el col·lectiu Opus (l'Opus Dei corporatiu) no és a l'altra banda. L'Opus, una part del qual podria estar perfectament en aquesta banda, es manté al marge. És clar, faci el que faci (i fins i tot si deixa de fer, com és el cas) rep per tots cantons...
- I. L'interès d'Escrivá pel bisbat de Barbastre
- II. Torreciudad continuaria sent d'Aragó amb Franja o sense
- III. L'Opus, a-català
- V. Catalunya té tota la raó
- VI. Els espanyols de l'Opus són generalment espanyolistes, quina sorpresa
-----
L'Opus Dei no està al darrere de l'espoli de la Franja de Ponent (III)
3. L'Opus, a-català
Ara seriosament: l'Opus podríem dir (i ho he dit més d'una vegada) que és a-català, però no crec que sigui anticatalà. És a dir, no ha assumit que Catalunya, tot i no ser estat, és un país, una nació. I llavors tracta Catalunya com si fos una regió que parla una mena de patuès, i a vegades es nota que els molesta. L'espanyolisme fàctic (cert) de l'Opus actual (i Déu n'hi do l'evolució que hi ha hagut els últims anys, tot s'ha de dir) està encara molt lluny del que molts catalans desitjaríem per a tota l'Església i per a cadascuna de les seves institucions. Però l'actitud de l'Opus respecte al catalanisme crec que no es manifesta a través d'una via política activa, és més aviat inercial. Simplement, com que a l'Església-Vaticà i a l'episcopat espanyol els sembla que les fronteres estatals ho són tot a l'hora d'autoorganitzar-se, és per això que l'Opus actua adaptat a aquesta mentalitat (l'Opus Dei, si alguna cosa té, és que és molt "institucional"), i se'ns presenta "molt espanyol" també a Catalunya (últimament no tant, però, com bastants ordes religiosos de monges i frares que només parlen en castellà i només fan misses en castellà), senzillament perquè és un fet que avui i ara Catalunya, políticament, és Espanya. I llavors ells diuen: no som nosaltres els qui hem de resoldre aquesta qüestió, no ens toca a nosaltres posicionar-nos. Aquesta és la descripció més exacta, crec, del que pensa l'Opus sobre tot plegat.
En resum, el dia que Catalunya sigui independent (si hi arribem un dia), jo diria que l'Opus serà el primer de canviar, de manera radical, sense problemes, com va ser una de les primeres entitats a apuntar-se al .cat de seguida que es va aprovar internacionalment aquesta matrícula d'internet. Ho va fer el primer dia (vaig llegir-ho al Racó Català, cau d'independentistes, i la notícia anava acompanyada de comentaris admirats). Això sí, si arriba la independència, hi haurà gent de l'Opus que ara viu a Catalunya que marxarà, sens dubte, com hi haurà molts espanyols que també marxaran. Catòlics i no catòlics.
- I. L'interès d'Escrivá pel bisbat de Barbastre
- II. Torreciudad continuaria sent d'Aragó amb Franja o sense
- IV. I la gent de l'Opus catalana, què?
- V. Catalunya té tota la raó
- VI. Els espanyols de l'Opus són generalment espanyolistes, quina sorpresa
-----
Ara seriosament: l'Opus podríem dir (i ho he dit més d'una vegada) que és a-català, però no crec que sigui anticatalà. És a dir, no ha assumit que Catalunya, tot i no ser estat, és un país, una nació. I llavors tracta Catalunya com si fos una regió que parla una mena de patuès, i a vegades es nota que els molesta. L'espanyolisme fàctic (cert) de l'Opus actual (i Déu n'hi do l'evolució que hi ha hagut els últims anys, tot s'ha de dir) està encara molt lluny del que molts catalans desitjaríem per a tota l'Església i per a cadascuna de les seves institucions. Però l'actitud de l'Opus respecte al catalanisme crec que no es manifesta a través d'una via política activa, és més aviat inercial. Simplement, com que a l'Església-Vaticà i a l'episcopat espanyol els sembla que les fronteres estatals ho són tot a l'hora d'autoorganitzar-se, és per això que l'Opus actua adaptat a aquesta mentalitat (l'Opus Dei, si alguna cosa té, és que és molt "institucional"), i se'ns presenta "molt espanyol" també a Catalunya (últimament no tant, però, com bastants ordes religiosos de monges i frares que només parlen en castellà i només fan misses en castellà), senzillament perquè és un fet que avui i ara Catalunya, políticament, és Espanya. I llavors ells diuen: no som nosaltres els qui hem de resoldre aquesta qüestió, no ens toca a nosaltres posicionar-nos. Aquesta és la descripció més exacta, crec, del que pensa l'Opus sobre tot plegat.
En resum, el dia que Catalunya sigui independent (si hi arribem un dia), jo diria que l'Opus serà el primer de canviar, de manera radical, sense problemes, com va ser una de les primeres entitats a apuntar-se al .cat de seguida que es va aprovar internacionalment aquesta matrícula d'internet. Ho va fer el primer dia (vaig llegir-ho al Racó Català, cau d'independentistes, i la notícia anava acompanyada de comentaris admirats). Això sí, si arriba la independència, hi haurà gent de l'Opus que ara viu a Catalunya que marxarà, sens dubte, com hi haurà molts espanyols que també marxaran. Catòlics i no catòlics.
- I. L'interès d'Escrivá pel bisbat de Barbastre
- II. Torreciudad continuaria sent d'Aragó amb Franja o sense
- IV. I la gent de l'Opus catalana, què?
- V. Catalunya té tota la raó
- VI. Els espanyols de l'Opus són generalment espanyolistes, quina sorpresa
-----
L'Opus Dei no està al darrere de l'espoli de la Franja de Ponent (II)
2. Torreciudad continuaria sent d'Aragó amb Franja o sense
Que l'Església redissenyi els bisbats i segueixi fil per randa les fronteres de les províncies dibuixades per l'Estat també podria ser a canvi de res: pur possibilisme polític ("les fronteres són les que són, adaptem-nos-hi"). O potser és a canvi d'alguna cosa (els acords Espanya-Vaticà del 1979?, l'assignació tributària?), però sé gairebé amb certesa (amb més certesa que els que diuen el contrari, perquè jo he vist més documents que ells no han vist) que l'Opus no hi ha intervingut. Hi torno: Escrivà es va limitar a pressionar la cúria perquè no fos eliminat el bisbat els anys 40-50. Un cop aconseguit allò, ja en va tenir prou. I el 75, com deia, es va morir.
O sigui, tota la "informació actual" sobre "l'Opus barbastrenc" que ha corregut els darrers trenta anys per la banda catalana és pura invenció, creada o deduïda a partir d'uns fets (reals) de fa més de 50 anys. Jo crec, i us asseguro que sóc sincera, que als de Torreciudad els és ben igual que la seva diòcesi sigui Barbastre com Lleida, perquè això no afecta el seu funcionament. Però és que en qualsevol cas, si la seva diòcesi no fos la de Barbastre, seria la d'Osca!, no la de Lleida, que això sembla que ningú no ho tingui en compte.
Osca, no Lleida! Si hagués desaparegut Barbastre, el seu territori (el que tenia d'abans de l'annexió de la franja nostra) hauria anat a parar a Osca. Aquest és l'error fatal, radical, dels autors esmentats més amunt i d'uns quants més que també han tocat el tema sense tenir prou clares les dades. Torreciudad és a la banda est del riu Cinca, certament, però aquella zona pertany a l'Aragó civilment i eclesiàsticament des de fa molts segles, no és una cosa del segle passat: la comarca del Sobrarb passà a l'Aragó l'any 1305. Per tant, no hi té res a veure Escrivà, en això, ni per tant l'Opus, que no existia. La franja superior de l'est del Cinca la va perdre Catalunya "in illo tempore". Torreciudad, doncs, com deia, si Barbastre desaparegués passaria a dependre d'una hipotètica diòcesi anomenada Osca-Barbastre-Montsó, o Osca a seques. Això sembla que no ho hagin tingut en compte, o que ho amaguin els interessats a aprofundir l'anticatalanisme del qual té tanta fama l'Opus.
Després hi ha el tema "Torreciudad com a centre de poder mundial de l'Opus", però aquesta teoria, que podia ser bona l'any 75, ara ja falla: primer perquè s'ha confirmat el que l'Opus va dir des del primer dia, que a Escrivá no l'enterrarien allà, i segon perquè ja hi ha al món instal·lacions de l'Opus més potents, molt més, que Torreciudad: a Amèrica del Sud (els complexos universitaris de l'Argentina i Xile, especialment) i del Nord (un gratacels a Nova York, altres complexos enormes a Mèxic), per exemple. Fins i tot l'IESE de Barcelona deu ser ara més gran que Torreciudad, amb els edificis nous que han fet al capdamunt de l'avinguda Pearson. Si els va inaugurar el rei d'Espanya i tot, em penso!
El que no ens expliquen mai els amants de les conspiracions (que sembla que hagin inspirat el poti-poti aquell del Codi da Vinci) és què aconseguiria exactament l'Opus amb això de Barbastre. Es dóna per descomptat que "l'Opus pressiona i hi està interessat" i que "és lògic, perquè allà hi ha Torreciudad". Però jo no hi veig la lògica. Sóc tonta?
- I. L'interès d'Escrivá pel bisbat de Barbastre
- III. L'Opus, a-català
- IV. I la gent de l'Opus catalana, què?
- V. Catalunya té tota la raó
- VI. Els espanyols de l'Opus són generalment espanyolistes, quina sorpresa
-----
Que l'Església redissenyi els bisbats i segueixi fil per randa les fronteres de les províncies dibuixades per l'Estat també podria ser a canvi de res: pur possibilisme polític ("les fronteres són les que són, adaptem-nos-hi"). O potser és a canvi d'alguna cosa (els acords Espanya-Vaticà del 1979?, l'assignació tributària?), però sé gairebé amb certesa (amb més certesa que els que diuen el contrari, perquè jo he vist més documents que ells no han vist) que l'Opus no hi ha intervingut. Hi torno: Escrivà es va limitar a pressionar la cúria perquè no fos eliminat el bisbat els anys 40-50. Un cop aconseguit allò, ja en va tenir prou. I el 75, com deia, es va morir.
O sigui, tota la "informació actual" sobre "l'Opus barbastrenc" que ha corregut els darrers trenta anys per la banda catalana és pura invenció, creada o deduïda a partir d'uns fets (reals) de fa més de 50 anys. Jo crec, i us asseguro que sóc sincera, que als de Torreciudad els és ben igual que la seva diòcesi sigui Barbastre com Lleida, perquè això no afecta el seu funcionament. Però és que en qualsevol cas, si la seva diòcesi no fos la de Barbastre, seria la d'Osca!, no la de Lleida, que això sembla que ningú no ho tingui en compte.
Osca, no Lleida! Si hagués desaparegut Barbastre, el seu territori (el que tenia d'abans de l'annexió de la franja nostra) hauria anat a parar a Osca. Aquest és l'error fatal, radical, dels autors esmentats més amunt i d'uns quants més que també han tocat el tema sense tenir prou clares les dades. Torreciudad és a la banda est del riu Cinca, certament, però aquella zona pertany a l'Aragó civilment i eclesiàsticament des de fa molts segles, no és una cosa del segle passat: la comarca del Sobrarb passà a l'Aragó l'any 1305. Per tant, no hi té res a veure Escrivà, en això, ni per tant l'Opus, que no existia. La franja superior de l'est del Cinca la va perdre Catalunya "in illo tempore". Torreciudad, doncs, com deia, si Barbastre desaparegués passaria a dependre d'una hipotètica diòcesi anomenada Osca-Barbastre-Montsó, o Osca a seques. Això sembla que no ho hagin tingut en compte, o que ho amaguin els interessats a aprofundir l'anticatalanisme del qual té tanta fama l'Opus.
Després hi ha el tema "Torreciudad com a centre de poder mundial de l'Opus", però aquesta teoria, que podia ser bona l'any 75, ara ja falla: primer perquè s'ha confirmat el que l'Opus va dir des del primer dia, que a Escrivá no l'enterrarien allà, i segon perquè ja hi ha al món instal·lacions de l'Opus més potents, molt més, que Torreciudad: a Amèrica del Sud (els complexos universitaris de l'Argentina i Xile, especialment) i del Nord (un gratacels a Nova York, altres complexos enormes a Mèxic), per exemple. Fins i tot l'IESE de Barcelona deu ser ara més gran que Torreciudad, amb els edificis nous que han fet al capdamunt de l'avinguda Pearson. Si els va inaugurar el rei d'Espanya i tot, em penso!
El que no ens expliquen mai els amants de les conspiracions (que sembla que hagin inspirat el poti-poti aquell del Codi da Vinci) és què aconseguiria exactament l'Opus amb això de Barbastre. Es dóna per descomptat que "l'Opus pressiona i hi està interessat" i que "és lògic, perquè allà hi ha Torreciudad". Però jo no hi veig la lògica. Sóc tonta?
- I. L'interès d'Escrivá pel bisbat de Barbastre
- III. L'Opus, a-català
- IV. I la gent de l'Opus catalana, què?
- V. Catalunya té tota la raó
- VI. Els espanyols de l'Opus són generalment espanyolistes, quina sorpresa
-----
L'Opus Dei no està al darrere de l'espoli de la Franja de Ponent (I)
1. L'interès d'Escrivá pel bisbat de Barbastre
L'Opus Dei no està al darrere de l'espoli de la Franja. Cal dir-ho així, de manera contundent, perquè hi ha gent que diu de la mateixa manera contundent el contrari. I el contrari és fals.
Anem a pams, que ho he estudiat i he examinat amb calma les dades. Joaquim Montclús, Eugeni Casanova, Montse Macià, Jaume Gilabert, Joaquim Garriga, Anscari Mundó i d'altres que han parlat d'aquesta qüestió amb tanta seguretat tenen les mateixes dades que jo, però els falten les dades de l'altra part: mai no han volgut saber què diu l'Opus (i altra gent no-Opus que els autors esmentats consideren pro-Opus simplement perquè no els dóna la raó) sobre el tema o, si mai s'ho miren pel damunt, ho despatxen amb un "què vols que digui aquest, si és d'ells?". I jo sí que m'ho he mirat amb detall, des de fa anys. Perquè sóc catalana i m'interessa l'afer, perquè se'm feia difícil de creure que Escrivá i els seus es fiquessin en aquestes històries i perquè em dolia la posició del Vaticà (de no voler entrar al fons del problema) en aquesta qüestió. (Aquí quan parlo de Vaticà vull dir Vaticà-estat, no Santa Seu, no autoritat religiosa del sant pare. Hi ha qui no distingeix aquests dos vessants, i em penso que és molt important, molt, distingir-los; els catòlics ens estalviaríem molts maldecaps: l'Estat del Vaticà no és inherent a l'Església catòlica, sinó una circumstància històrica que de moment és d'aquesta manera però demà podria ser d'una altra).
Escrivà de Balaguer, nascut a Barbastre l'any 1902, va tenir interès, certament, en la conservació del bisbat de Barbastre. Si bé des de l'any 1915, que tota la família va haver de marxar del poble (van fugir de nit!, perquè no els veiés ningú) per uns motius econòmics que ells sempre van considerar injustos, fins als anys 70 (55 anys després!) ell no hi va tornar a posar els peus, sentia un cert afecte pel seu poble natal. Hi ha uns fets (cartes, peticions i gestions diverses) que estan recollits i reconeguts per l'Opus mateix, públicament, en diversos llocs: hi ha testimonis i documents en abundància (cf. Barbastro y el Beato Josemaría Escrivá, Manuel Garrido, Ayuntamiento de Barbastro, 1995). El Vaticà volia suprimir el petit bisbat de Barbastre entre els anys 40 i 50 del segle passat (per exemple, va estar des de la guerra civil fins al 1946 sense bisbe) i alguns barbastrencs es van adreçar a l'encara jove prevere, aviat monsenyor, que ja vivia a Roma (igual van fer amb altres aragonesos no de l'Opus que vivien també a Roma i tenien relacions amb la cúria), perquè fes valdre la seva encara petita influència (per exemple, llavors eren amics amb monsenyor Montini, que després seria el papa Pau VI) per aconseguir que aquell pla no es dugués a terme. El Vaticà, finalment, es va desdir dels seus propòsits i va garantir la continuïtat del bisbat. El mateix Pau VI es va adreçar anys després a uns pelegrins de Barbastre i va fer referència explícita a Escrivá com a fill il·lustre de la població. Aquí, però, segons els documents, es va acabar l'assumpte. Com he dit, Escrivá s'estimava el seu poble però fins a cert punt, perquè la família es va sentir maltractada en haver d'anar-se'n d'allà, humiliada i empobrida, l'any 1915. I no hi van tornar.
Els de l'Opus, cap als anys 60-70, van adquirir la casa natal d'Escrivá a Barbastre, ja molt malmesa, però no amb la idea de fer-hi un museu, sinó un esplai per al jovent del poble, un cop que s'enderroqués l'edifici. I això és el que han fet. En aquell racó de la plaça del Mercado hi ha un local dirigit per les dones de l'Obra. Jo mateixa hi he estat, fa anys. No crida l'atenció, ni hi ha rètols al carrer que diguin que allà hi va néixer Escrivá. O sigui, ja es veu que no busquen mitificar res.
A partir d'això que he explicat, la resta d'interessos suposats de l'Opus sobre els límits de les diòcesis, sobre el museu de Lleida, etc., és pura invenció. Escrivà es va morir l'any 1975 i amb això es va acabar "la influència de l'Opus" als bisbats aragonesos. Ell està enterrat a Roma i mai no hi ha hagut cap propòsit, que jo sàpiga (no consta absolutament enlloc), de portar-lo a Torreciudad. En tot el que ha vingut després, inclòs l'escapçament del bisbat de Lleida dissenyat des de Madrid a partir de finals dels anys 70 i començaments dels 80, ni Escrivà ni l'Opus no hi han tingut res a veure. El propòsit espanyol era retallar Lleida, recloure el seu bisbat en el límit provincial; el fet que la diòcesi veïna (i, per tant, beneficiada) fos Barbastre era una qüestió absolutament col·lateral. I qui digui el contrari ha de demostrar-ho, perquè és molt fàcil dir-ho però no n'hi ha prou amb dir-ho. També diuen des de l'altra banda (la banda espanyola) que "l'Opus català controla els bisbes de Lleida" i que a través d'ells el mateix Opus Dei està impedint que "tornin" a l'Aragó les peces del museu! No, no menteixo, no exagero: aquestes coses sobre l'Opus també es diuen a Espanya. Feu una cerca amb el Google i ho trobareu de seguida.
I és que si fas afirmacions d'aquesta mena ("l'Opus està al darrere de tot això!") tothom t'aplaudeix, aquí i allà, perquè la gent necessita un culpable, un boc expiatori, i l'Opus és un bon culpable: té la fama que té. Les teories sobre conspiracions ocultes sempre han tingut èxit per consolar-se de la impotència. Jo crec que en bona part la fama de mafiosa és immerescuda, pel que jo hi he vist, però el que volia dir és que no es pot negar que l'Opus té aquesta mala fama (com els jesuïtes tenen altres creus, per fets històrics reals, apòcrifs o mig inventats). I llavors, qualsevol cosa que diguis sobre l'Opus, si és dolenta, la gent se la creu sense necessitat de demostració. "Ah, és clar, ara s'explica tot". (Jo, quan sento un historiador o una historiadora que diuen això, penso: així és com s'escriu la història?, i em passen les ganes de continuar llegint aquell/a erudit/a). A més, avui dia és més fàcil que et faci de boc l'Opus Dei, que últimament calla bastant (i ben fet que fa) que no pas l'Església sencera (que quan s'hi torna de vegades fa por) o el govern d'Espanya, que estic convençuda que no és gens innocent en tot aquest afer (tots: des del primer postfranquisme de la UCD i les seves suposades "reformes", passant pel PP digne hereu del franquisme, i fins al PSOE actual tan "constitucionalista").
- II. Torreciudad continuaria sent d'Aragó amb Franja o sense
- III. L'Opus, a-català
- IV. I la gent de l'Opus catalana, què?
- V. Catalunya té tota la raó
- VI. Els espanyols de l'Opus són generalment espanyolistes, quina sorpresa
-----
L'Opus Dei no està al darrere de l'espoli de la Franja. Cal dir-ho així, de manera contundent, perquè hi ha gent que diu de la mateixa manera contundent el contrari. I el contrari és fals.
Anem a pams, que ho he estudiat i he examinat amb calma les dades. Joaquim Montclús, Eugeni Casanova, Montse Macià, Jaume Gilabert, Joaquim Garriga, Anscari Mundó i d'altres que han parlat d'aquesta qüestió amb tanta seguretat tenen les mateixes dades que jo, però els falten les dades de l'altra part: mai no han volgut saber què diu l'Opus (i altra gent no-Opus que els autors esmentats consideren pro-Opus simplement perquè no els dóna la raó) sobre el tema o, si mai s'ho miren pel damunt, ho despatxen amb un "què vols que digui aquest, si és d'ells?". I jo sí que m'ho he mirat amb detall, des de fa anys. Perquè sóc catalana i m'interessa l'afer, perquè se'm feia difícil de creure que Escrivá i els seus es fiquessin en aquestes històries i perquè em dolia la posició del Vaticà (de no voler entrar al fons del problema) en aquesta qüestió. (Aquí quan parlo de Vaticà vull dir Vaticà-estat, no Santa Seu, no autoritat religiosa del sant pare. Hi ha qui no distingeix aquests dos vessants, i em penso que és molt important, molt, distingir-los; els catòlics ens estalviaríem molts maldecaps: l'Estat del Vaticà no és inherent a l'Església catòlica, sinó una circumstància històrica que de moment és d'aquesta manera però demà podria ser d'una altra).
Escrivà de Balaguer, nascut a Barbastre l'any 1902, va tenir interès, certament, en la conservació del bisbat de Barbastre. Si bé des de l'any 1915, que tota la família va haver de marxar del poble (van fugir de nit!, perquè no els veiés ningú) per uns motius econòmics que ells sempre van considerar injustos, fins als anys 70 (55 anys després!) ell no hi va tornar a posar els peus, sentia un cert afecte pel seu poble natal. Hi ha uns fets (cartes, peticions i gestions diverses) que estan recollits i reconeguts per l'Opus mateix, públicament, en diversos llocs: hi ha testimonis i documents en abundància (cf. Barbastro y el Beato Josemaría Escrivá, Manuel Garrido, Ayuntamiento de Barbastro, 1995). El Vaticà volia suprimir el petit bisbat de Barbastre entre els anys 40 i 50 del segle passat (per exemple, va estar des de la guerra civil fins al 1946 sense bisbe) i alguns barbastrencs es van adreçar a l'encara jove prevere, aviat monsenyor, que ja vivia a Roma (igual van fer amb altres aragonesos no de l'Opus que vivien també a Roma i tenien relacions amb la cúria), perquè fes valdre la seva encara petita influència (per exemple, llavors eren amics amb monsenyor Montini, que després seria el papa Pau VI) per aconseguir que aquell pla no es dugués a terme. El Vaticà, finalment, es va desdir dels seus propòsits i va garantir la continuïtat del bisbat. El mateix Pau VI es va adreçar anys després a uns pelegrins de Barbastre i va fer referència explícita a Escrivá com a fill il·lustre de la població. Aquí, però, segons els documents, es va acabar l'assumpte. Com he dit, Escrivá s'estimava el seu poble però fins a cert punt, perquè la família es va sentir maltractada en haver d'anar-se'n d'allà, humiliada i empobrida, l'any 1915. I no hi van tornar.
Els de l'Opus, cap als anys 60-70, van adquirir la casa natal d'Escrivá a Barbastre, ja molt malmesa, però no amb la idea de fer-hi un museu, sinó un esplai per al jovent del poble, un cop que s'enderroqués l'edifici. I això és el que han fet. En aquell racó de la plaça del Mercado hi ha un local dirigit per les dones de l'Obra. Jo mateixa hi he estat, fa anys. No crida l'atenció, ni hi ha rètols al carrer que diguin que allà hi va néixer Escrivá. O sigui, ja es veu que no busquen mitificar res.
A partir d'això que he explicat, la resta d'interessos suposats de l'Opus sobre els límits de les diòcesis, sobre el museu de Lleida, etc., és pura invenció. Escrivà es va morir l'any 1975 i amb això es va acabar "la influència de l'Opus" als bisbats aragonesos. Ell està enterrat a Roma i mai no hi ha hagut cap propòsit, que jo sàpiga (no consta absolutament enlloc), de portar-lo a Torreciudad. En tot el que ha vingut després, inclòs l'escapçament del bisbat de Lleida dissenyat des de Madrid a partir de finals dels anys 70 i començaments dels 80, ni Escrivà ni l'Opus no hi han tingut res a veure. El propòsit espanyol era retallar Lleida, recloure el seu bisbat en el límit provincial; el fet que la diòcesi veïna (i, per tant, beneficiada) fos Barbastre era una qüestió absolutament col·lateral. I qui digui el contrari ha de demostrar-ho, perquè és molt fàcil dir-ho però no n'hi ha prou amb dir-ho. També diuen des de l'altra banda (la banda espanyola) que "l'Opus català controla els bisbes de Lleida" i que a través d'ells el mateix Opus Dei està impedint que "tornin" a l'Aragó les peces del museu! No, no menteixo, no exagero: aquestes coses sobre l'Opus també es diuen a Espanya. Feu una cerca amb el Google i ho trobareu de seguida.
I és que si fas afirmacions d'aquesta mena ("l'Opus està al darrere de tot això!") tothom t'aplaudeix, aquí i allà, perquè la gent necessita un culpable, un boc expiatori, i l'Opus és un bon culpable: té la fama que té. Les teories sobre conspiracions ocultes sempre han tingut èxit per consolar-se de la impotència. Jo crec que en bona part la fama de mafiosa és immerescuda, pel que jo hi he vist, però el que volia dir és que no es pot negar que l'Opus té aquesta mala fama (com els jesuïtes tenen altres creus, per fets històrics reals, apòcrifs o mig inventats). I llavors, qualsevol cosa que diguis sobre l'Opus, si és dolenta, la gent se la creu sense necessitat de demostració. "Ah, és clar, ara s'explica tot". (Jo, quan sento un historiador o una historiadora que diuen això, penso: així és com s'escriu la història?, i em passen les ganes de continuar llegint aquell/a erudit/a). A més, avui dia és més fàcil que et faci de boc l'Opus Dei, que últimament calla bastant (i ben fet que fa) que no pas l'Església sencera (que quan s'hi torna de vegades fa por) o el govern d'Espanya, que estic convençuda que no és gens innocent en tot aquest afer (tots: des del primer postfranquisme de la UCD i les seves suposades "reformes", passant pel PP digne hereu del franquisme, i fins al PSOE actual tan "constitucionalista").
- II. Torreciudad continuaria sent d'Aragó amb Franja o sense
- III. L'Opus, a-català
- IV. I la gent de l'Opus catalana, què?
- V. Catalunya té tota la raó
- VI. Els espanyols de l'Opus són generalment espanyolistes, quina sorpresa
-----
dilluns, de juny 08, 2009
Bisbes i lingüistes
Avui tampoc parlo de l'Opus.
Ignasi Aragay entrevistava ahir a l'Avui el lingüista Joan Solà, membre de l'IEC, catedràtic de llengua de la Universitat de Barcelona, autor de la Gramàtica del català contemporani i un munt de coses més. Una autèntica patum de Catalunya, especialment de la llengua.
L'última pregunta feia així:
La Conferència Episcopal Espanyola no és un col·lectiu que em caigui gaire bé. Sé que allà dins hi ha el meu bisbe Lluís (Martínez Sistach), diluït entre tants altres. Sé que les coses de l'Església van a poc a poc i que normalment els bisbes no s'avancen als estats en els seus posicionaments polítics si no és que consideren que són causes de força major o situacions que realment clamen al cel. L'Església ha actuat moltes vegades al llarg de la història com a refugi de perseguits, sobretot quan els perseguits ho eren per causes injustes. També Catalunya, el català, els catalans com a col·lectiu nacional, han tingut protectors eclesiàstics en alguns moments de la història, però no han trobat precisament aquesta protecció gaires vegades en els eclesiàstics espanyols, i de vegades potser tampoc l'han trobat amb prou contundència per part del Vaticà justament per les influències de bisbes espanyols que han orientat malament Roma (i Roma s'ha deixat orientar, és clar). El que vull dir és que per a l'Església com a institució humana (d'aquesta església parlo aquí, no de l'Església-misteri), en general, compta molt l'statu quo polític, i en situacions conflictives no prou clares tendeix a pensar que el millor que pot fer és no intervenir, encara que aquesta no-intervenció comporti, de fet, donar suport als poderosos estats que són els que han construït aquell statu quo. I de vegades, com deia, l'Església trenca aquesta dinàmica, però no sempre ho fa. En el cas de catalunya, poques vegades, almenys de manera institucional (altra cosa són els posicionaments individuals d'un o d'un altre).
Però bé, posades aquestes premisses davant la taula (un cert distanciament respecte al col·lectiu dels bisbes espanyols, com a col·lectiu que per mi no representa l'Església, o almenys tota l'Església), dic: per què un personatge com Joan Solà pot fer perfectament una comparació (adequada, des del meu punt de vista) entre un gos i un nen sense que ningú no se li tiri al damunt i en canvi als bisbes tothom els blasma si fan exactament la mateixa comparació ("i jo?", deia un nen petit al costat d’un linx protegit) quan volen defensar la vida dels nens concebuts encara no nascuts?
Per què hi ha aquesta animadversió contra els bisbes, per què reben tants atacs de totes bandes diguin el que diguin? Per què només els aplaudim quan un d'ells es desmarca de la resta i diu el que en espanyol anomenen "una machada"... de la qual s'ha de desdir normalment l'endemà? És una pregunta, aquest "per què?", que em sembla que ens hauria de fer reflexionar a tots: a la gent que ens queixem dels bisbes, que potser hauríem d'afluixar una mica la pressió (almenys els que som catòlics) i als mateixos bisbes, que potser s'haurien de preguntar com és que hi ha encara tanta animadversió contra ells, fins i tot quan diuen coses assenyades. Potser és perquè no sempre diuen coses assenyades i llavors ja tenen tan poca credibilitat que a la gent els molesta el fet mateix que parlin "com qui té autoritat"? Potser és perquè de vegades es fiquen on no els demanen? I m'avanço a dir que jo sí que els demano que diguin la seva en qüestions de sexe, que crec que és un dels àmbits que són propis de la moral cristiana, i també en matèria de dret a la vida. Però potser podrien fer-ho de manera més sòbria, sense crits, sense manifestacions i plataformes ciutadanes on saben que les coses es polititzaran i es barrejaran amb qüestions secundàries. No creuen els senyors bisbes espanyols que haurien de mantenir un perfil més baix d'actuació pública, limitar-se a dir el que han de dir (poc i ben meditat) i dir-ho de manera més amable i menys conflictiva, amb menys soroll de fons?
Però ja dic que primer l'animadversió general amb els bisbes ens hauria de fer reflexionar a tots, a veure si és que no tenim tots plegats amb els bisbes ni la paciència ni la comprensió que tenim amb qualsevol altre col·lectiu humà del nostre entorn immediat.
El notari López Burniol, amic i assessor oficial del Partit Socialista, escriu avui mateix més o menys sobre la mateixa qüestió, vista des de la perspectiva laica:
-----
Ignasi Aragay entrevistava ahir a l'Avui el lingüista Joan Solà, membre de l'IEC, catedràtic de llengua de la Universitat de Barcelona, autor de la Gramàtica del català contemporani i un munt de coses més. Una autèntica patum de Catalunya, especialment de la llengua.
L'última pregunta feia així:
—Als joves què els diria?
—Que defensar la llengua és tan digne com qualsevol altra causa. L'altre dia sortia un dibuix d'un nen petit i un gos. El gos estava protegit perquè no sé de quina raça és. I el nen demanava: "I jo?". [Riu.] Doncs és el mateix. "I el català?". N'hi ha que ens retreuen que sempre ens queixem. No és que sempre ens estiguem queixant de la llengua, és que ens queixarem sempre, per sistema, fins que no obtinguem el que volem, fins que no ens deixin d'emprenyar.
La Conferència Episcopal Espanyola no és un col·lectiu que em caigui gaire bé. Sé que allà dins hi ha el meu bisbe Lluís (Martínez Sistach), diluït entre tants altres. Sé que les coses de l'Església van a poc a poc i que normalment els bisbes no s'avancen als estats en els seus posicionaments polítics si no és que consideren que són causes de força major o situacions que realment clamen al cel. L'Església ha actuat moltes vegades al llarg de la història com a refugi de perseguits, sobretot quan els perseguits ho eren per causes injustes. També Catalunya, el català, els catalans com a col·lectiu nacional, han tingut protectors eclesiàstics en alguns moments de la història, però no han trobat precisament aquesta protecció gaires vegades en els eclesiàstics espanyols, i de vegades potser tampoc l'han trobat amb prou contundència per part del Vaticà justament per les influències de bisbes espanyols que han orientat malament Roma (i Roma s'ha deixat orientar, és clar). El que vull dir és que per a l'Església com a institució humana (d'aquesta església parlo aquí, no de l'Església-misteri), en general, compta molt l'statu quo polític, i en situacions conflictives no prou clares tendeix a pensar que el millor que pot fer és no intervenir, encara que aquesta no-intervenció comporti, de fet, donar suport als poderosos estats que són els que han construït aquell statu quo. I de vegades, com deia, l'Església trenca aquesta dinàmica, però no sempre ho fa. En el cas de catalunya, poques vegades, almenys de manera institucional (altra cosa són els posicionaments individuals d'un o d'un altre).
Però bé, posades aquestes premisses davant la taula (un cert distanciament respecte al col·lectiu dels bisbes espanyols, com a col·lectiu que per mi no representa l'Església, o almenys tota l'Església), dic: per què un personatge com Joan Solà pot fer perfectament una comparació (adequada, des del meu punt de vista) entre un gos i un nen sense que ningú no se li tiri al damunt i en canvi als bisbes tothom els blasma si fan exactament la mateixa comparació ("i jo?", deia un nen petit al costat d’un linx protegit) quan volen defensar la vida dels nens concebuts encara no nascuts?
Per què hi ha aquesta animadversió contra els bisbes, per què reben tants atacs de totes bandes diguin el que diguin? Per què només els aplaudim quan un d'ells es desmarca de la resta i diu el que en espanyol anomenen "una machada"... de la qual s'ha de desdir normalment l'endemà? És una pregunta, aquest "per què?", que em sembla que ens hauria de fer reflexionar a tots: a la gent que ens queixem dels bisbes, que potser hauríem d'afluixar una mica la pressió (almenys els que som catòlics) i als mateixos bisbes, que potser s'haurien de preguntar com és que hi ha encara tanta animadversió contra ells, fins i tot quan diuen coses assenyades. Potser és perquè no sempre diuen coses assenyades i llavors ja tenen tan poca credibilitat que a la gent els molesta el fet mateix que parlin "com qui té autoritat"? Potser és perquè de vegades es fiquen on no els demanen? I m'avanço a dir que jo sí que els demano que diguin la seva en qüestions de sexe, que crec que és un dels àmbits que són propis de la moral cristiana, i també en matèria de dret a la vida. Però potser podrien fer-ho de manera més sòbria, sense crits, sense manifestacions i plataformes ciutadanes on saben que les coses es polititzaran i es barrejaran amb qüestions secundàries. No creuen els senyors bisbes espanyols que haurien de mantenir un perfil més baix d'actuació pública, limitar-se a dir el que han de dir (poc i ben meditat) i dir-ho de manera més amable i menys conflictiva, amb menys soroll de fons?
Però ja dic que primer l'animadversió general amb els bisbes ens hauria de fer reflexionar a tots, a veure si és que no tenim tots plegats amb els bisbes ni la paciència ni la comprensió que tenim amb qualsevol altre col·lectiu humà del nostre entorn immediat.
El notari López Burniol, amic i assessor oficial del Partit Socialista, escriu avui mateix més o menys sobre la mateixa qüestió, vista des de la perspectiva laica:
Europa: de laics i laïcistes
Juan-José López Burniol
El president Zapatero ha dit recentment que Europa «és el bressol» d’una visió laica de la societat. Estic d’acord amb ell, sempre que no entengui per laic el contrari de catòlic, cosa de la qual no estic segur del tot, ja que intueixo que usa deliberadament –més d’una vegada– aquesta contraposició barroera per atiar el seu electorat potencial amb l’estímul sempre picant de la confrontació religiosa.
La laïcitat no constitueix un sistema d’idees i creences contraposat al catolicisme o a qualsevol altra confessió religiosa, sinó que és una actitud vital o pauta de comportament que imposa una rigorosa separació entre l’àmbit de la fe i l’àmbit de la ciència, entre l’esfera de l’Església i l’esfera de l’Estat. A Déu el que és de Déu i al cèsar el que és del cèsar. Conseqüentment, la laïcitat no constitueix un repertori de dogmes i principis, ni una ideologia, ni una concepció filosòfica. La laïcitat exigeix, per contra, esperit relativitzador respecte de les creences pròpies, tolerància amb les alienes, així com una punta de soterrada i distanciada ironia per a totes, cosa que impedeix tant l’exaltació fanàtica com la visceralitat agressiva.
D’aquí es desprèn que s’ha de distingir el laic del laïcista, «terme aquest últim –escriu Claudio Magris– usat per designar una arrogància agressiva i intolerant, oposada i especular a la del clericalisme», ja que «no només el clericalisme ingerent i intolerant és el contrari d’aquesta laïcitat, sinó també la cultura o pseudocultura radicaloide i secularitzada dominant, amb una pompositat que és bastant poc laica, igual que la beateria».
És bo –més que bo: exigible– que tots els polítics siguin verdaderament laics, perquè cap d’ells es proposi –com tantes vegades en el passat– l’objectiu de canviar la mentalitat de la gent. Tant és, a aquests efectes, que siguin de dretes o d’esquerres, perquè el mal no radica en el contingut del respectiu dogma, sinó en el que significa l’intent d’imposició: la negació de la llibertat personal. Perquè, posats al mateix sac, tots els clericalismes són iguals.
(El Periódico de Catalunya, 8 de juny de 2009)
-----
dilluns, de maig 11, 2009
Més sobre el papa i els preservatius
Ho copio d'un diari soi disant progre: El Periódico de Catalunya. La posició de l'articulista no és una posició exactament catòlica, però dóna una bona lliçó als supersavis europeus sobre la cultura dels condons de la qual parlava l'altre dia. Firma José Carlos Rodríguez, de l'ONG Xarxa Esport i Cooperació:
"El Papa, l'Àfrica i els condons
M'agradaria llançar una pregunta innocent: ¿Heu sentit que cap país africà protestés per les paraules del papa Benet XVI en contra dels preservatius durant el seu viatge a l'Àfrica al març? Jo encara no he sentit ni mitja paraula respecte a això. Després de 20 anys a Uganda, la recent admissió a tràmit al Congrés dels Diputats espanyol d'una reprovació al Papa per aquestes paraules no deixa de semblar-me una manera subtil del paternalisme que patim els occidentals: pretendre saber el que és millor per a l'Àfrica sense molestar-nos a consultar els africans.
Sobre el preservatiu, i més a l'Àfrica, hi ha molt a matisar. Jo, personalment, no estic d'acord al cent per cent amb la posició oficial de l'Església catòlica en aquest tema perquè, sense anar més lluny, en el cas de les parelles discordants (en què un dels seus membres està infectat pel VIH i l'altre, no) em sembla que no hi ha més remei que acceptar que el condó és el remei més viable, una opinió que és compartida per una infinitat de sacerdots, religioses i bisbes que viuen el dia a dia de la dura realitat sobre el terreny. També hem de ser realistes i poder ajudar les dones, amb uns marits que fan el que els dóna la gana, perquè es protegeixin si no hi poden fer res més.
Però una cosa és això i una altra molt diferent és aconsellar als que tenen una vida irresponsablement promíscua que es posin la gometa i a viure que són dos dies. I a l'Àfrica, la promiscuïtat --molt associada al masclisme-- és una plaga que per a la seva eradicació demana la resposta més lògica i raonable: treballar pel canvi de comportament.
I aquest canvi és possible, i aquí és on jo penso que Benet XVI sí que té raó. Durant els meus primers anys de treball a Uganda, la taxa d'infecció pel VIH era espantosa, al voltant del 30%. El percentatge de prevalença ha caigut fins a arribar a l'actual 6%, i no crec que l'ús del condó hagi jugat en aquesta situació un paper de primer ordre. Primer, perquè en un país on més de la meitat dels habitants viuen amb menys d'un dòlar al dia, no penso que hi hagi gaire gent que es gasti 500 xílings (un terç de dòlar) en una capseta de tres profilàctics.
El Govern d'Uganda va voler destacar, en les seves campanyes, l'abstinència sexual per als joves i la fidelitat per als casats, i no sembla que els hagi anat gaire malament amb aquesta manera de fer les coses. De fet, tots els països africans que han volgut afrontar el tema de la sida de manera assenyada han intentat aprendre del model ugandès.
L'Església proposa les seves posicions doctrinals i després cadascú té tot el dret d'acceptar-les o no. Per això, no entenc que hi hagi països europeus --Bèlgica i ara Espanya-- que es permetin recriminar el Papa per les seves paraules a l'Àfrica, quan els mateixos africans no ho han fet. Si de veritat estan tan preocupats per l'Àfrica, podrien començar per revisar la seva política comercial, que margina els productes africans." (El Periódico de Catalunya, 11 de maig de 2009)
Olé la teva mare, José Carlos Rodríguez!
Benet XVI i els condons
Més sobre l’Àfrica, el papa i els preservatius
Fins i tot els teòlegs més progres donen suport al papa sobre els preservatius
El papa hauria de dir a Berlusconi: "Silvio, utilitza preservatiu"
-----
"El Papa, l'Àfrica i els condons
M'agradaria llançar una pregunta innocent: ¿Heu sentit que cap país africà protestés per les paraules del papa Benet XVI en contra dels preservatius durant el seu viatge a l'Àfrica al març? Jo encara no he sentit ni mitja paraula respecte a això. Després de 20 anys a Uganda, la recent admissió a tràmit al Congrés dels Diputats espanyol d'una reprovació al Papa per aquestes paraules no deixa de semblar-me una manera subtil del paternalisme que patim els occidentals: pretendre saber el que és millor per a l'Àfrica sense molestar-nos a consultar els africans.
Sobre el preservatiu, i més a l'Àfrica, hi ha molt a matisar. Jo, personalment, no estic d'acord al cent per cent amb la posició oficial de l'Església catòlica en aquest tema perquè, sense anar més lluny, en el cas de les parelles discordants (en què un dels seus membres està infectat pel VIH i l'altre, no) em sembla que no hi ha més remei que acceptar que el condó és el remei més viable, una opinió que és compartida per una infinitat de sacerdots, religioses i bisbes que viuen el dia a dia de la dura realitat sobre el terreny. També hem de ser realistes i poder ajudar les dones, amb uns marits que fan el que els dóna la gana, perquè es protegeixin si no hi poden fer res més.
Però una cosa és això i una altra molt diferent és aconsellar als que tenen una vida irresponsablement promíscua que es posin la gometa i a viure que són dos dies. I a l'Àfrica, la promiscuïtat --molt associada al masclisme-- és una plaga que per a la seva eradicació demana la resposta més lògica i raonable: treballar pel canvi de comportament.
I aquest canvi és possible, i aquí és on jo penso que Benet XVI sí que té raó. Durant els meus primers anys de treball a Uganda, la taxa d'infecció pel VIH era espantosa, al voltant del 30%. El percentatge de prevalença ha caigut fins a arribar a l'actual 6%, i no crec que l'ús del condó hagi jugat en aquesta situació un paper de primer ordre. Primer, perquè en un país on més de la meitat dels habitants viuen amb menys d'un dòlar al dia, no penso que hi hagi gaire gent que es gasti 500 xílings (un terç de dòlar) en una capseta de tres profilàctics.
El Govern d'Uganda va voler destacar, en les seves campanyes, l'abstinència sexual per als joves i la fidelitat per als casats, i no sembla que els hagi anat gaire malament amb aquesta manera de fer les coses. De fet, tots els països africans que han volgut afrontar el tema de la sida de manera assenyada han intentat aprendre del model ugandès.
L'Església proposa les seves posicions doctrinals i després cadascú té tot el dret d'acceptar-les o no. Per això, no entenc que hi hagi països europeus --Bèlgica i ara Espanya-- que es permetin recriminar el Papa per les seves paraules a l'Àfrica, quan els mateixos africans no ho han fet. Si de veritat estan tan preocupats per l'Àfrica, podrien començar per revisar la seva política comercial, que margina els productes africans." (El Periódico de Catalunya, 11 de maig de 2009)
Olé la teva mare, José Carlos Rodríguez!
Benet XVI i els condons
Més sobre l’Àfrica, el papa i els preservatius
Fins i tot els teòlegs més progres donen suport al papa sobre els preservatius
El papa hauria de dir a Berlusconi: "Silvio, utilitza preservatiu"
-----
dilluns, d’abril 20, 2009
Benet XVI i els condons
Avui és l'aniversari de l'elecció de Benet XVI i, mira, em ve de gust defensar el papa. I de passada l'Opus, que és una de les institucions catòliques més pròximes al papa actual i una de les que menys s'amaguen a l'hora de defensar-lo... fins i tot quan s'equivoca, com em sembla que va ser el cas de Ratisbona: aquella cita medieval que va reproduir, en un discurs a Alemanya, en què un emperador insultava Mahoma. No passa res perquè el papa s'equivoqui, el papa es pot equivocar en coses secundàries, això no afecta la infal·libilitat, que només està prevista en uns casos molt especials. El discurs de Ratisbona s'ha d'oblidar del tot, com si no hagués existit. No s'hi val a dir: és un bon discurs, tret d'aquell paràgraf. Aquell paràgraf va fer que el discurs quedés tacat i no es pugui aprofitar. Si voleu és una llàstima, però és així. Insistir a recuperar-lo és burxar en una ferida que tornarà a sagnar.
Faig aquesta introducció perquè encara veig que alguns de l'Opus i altres persones benintencionades (fins i tot del Vaticà!) citen en algunes publicacions el discurs de Ratisbona com si fos el non plus ultra. I no s'adonen que cada vegada que es cita Ratisbona es posa novament en peu l'error d'aquell discurs. No, s'equivoquen, l'han d'oblidar. Crec que els catòlics van errats si defensen el papa quan el papa s'equivoca: al papa se l'ha de tractar com a pare, estimar-lo i venerar-lo i tot el que vulgueu, però si algun dia fica la pota (que ja sabem que segurament no ha estat seva la culpa, sinó d'algun dels seus col·laboradors) no passa res; és millor callar i esperar que passi el mal moment. Més encara en aquest cas, que el papa va demanar disculpes: per tant, deixava ben clar que era conscient de l'error. Jo estic convençuda que defensar el papa quan el papa s'equivoca en coses conjunturals és fer un mal favor a l'Església i fins i tot és posar un obstacle al reconeixement de la infal·libilitat tal com ha de ser entesa.
I ja dic que no passa res si el papa s'equivoca o ens sembla que no ha estat del tot encertat. En la meva època dins l'Opus, les directores sovint veies que, sense criticar el papa (a l'època de Pau VI), de vegades es mossegaven la llengua. Doncs això, si el papa et sembla que s'equivoca (com Benet XVI en aquell cas de Ratisbona), et mossegues la llengua, no cal que el defensis com a "bona filla". No és bona filla qui defensa els errors del seu pare, sinó en tot cas el qui els tapa o els relativitza o recorda a tothom que el mateix papa ja va demanar perdó per aquella errada. I en el cas de Pau VI, qui callava no és que fos bona filla per caritat, sinó que ho era per prudent, perquè després hem sabut tots plegats la mena de les circumstàncies que van envoltar el papat de Pau VI i que van fer d'aquell papa un papa màrtir.
Però jo del que volia parlar era dels condons. El papa no pot beneir els condons, i ni tan sols ho farà en "casos especialíssims" en els quals el condó seria una mesura higiènica absolutament recomanable.
El papa no pot aprovar els condons perquè no pot aprovar "la cultura dels condons" que hi ha al darrere. El papa sap que només que digués que "en tal cas el condó seria potser una mesura sanitària adequada" (dins d'un paràgraf llarguíssim i molt mesurat i matisat que parlés d'alguns casos molt especials en què ja s'ha provat tot i el pacient no està disposat a col·laborar amb la salut pública i a ser bona persona i no es pot impedir que es comporti de manera irresponsable; o en casos de violació tècnica, és a dir, una dona de la qual abusa de fet un company sexual passavolant o fins i tot un marit promiscu probablement infectat) immediatament aquella declaració matisada es convertiria en aquest titular: "El papa aprova finalment els condons". És exactament això el que els ha passat a alguns bisbes i capellans quan han intentat explicar de manera detallada quina era exactament la posició de l'Església respecte a les gomes: que s'han trobat amb el titular esmentat.
I és per aquest mateix motiu que s'equivoquen, em penso, alguns altres capellans i monges quan parlen d'aquest tema a la gent de la premsa sensacionalista i els diuen que "en determinats casos...": per molt que matisin, el titular és sempre el mateix: "Mossèn Tal o la germana Qual aproven els preservatius". És veritat que si tens prou confiança amb un o amb una periodista, potser pots intentar explicar-li els detalls de la qüestió, però fins i tot en el cas que aquella periodista reculli bé la declaració i els matisos, automàticament ho reproduirà una agència o una altra periodista que hi posarà només el titular: "Tal personatge catòlic aprova els condons".
En fi, que els catòlics en aquest punt ho tenim difícil. En bona part és perquè la gent està molt sexualitzada però alhora tenen problemes de consciència i res els agradaria tant, per quedar descansats, com sentir que el papa beneeix el seu comportament tan "divertit" i tan "natural" pel que fa al sexe. I com que el papa no el beneeix, s'emprenyen. Exigeixen llavors que almenys el papa no jutgi desfavorablement la seva conducta, ja que "jutjar desfavorablement", en els titulars de la premsa, es converteix en "el papa condemna", i això no li agrada a ningú. I com que el papa sí que ho jutja desfavorablement, llavors s'empipen encara més: "Que el papa no es fiqui allà on no el demanen! Que es preocupi dels seus capellans pederastes i ens deixi en pau als altres! Que no interfereixi en qüestions sanitàries!"...
I els més extremats fins i tot acusen el papa d'"assassí"! (diuen cínicament que el papa serà culpable de la gent que folli sense preservatiu i quedi infectada de sida). O sigui, primer deformen el missatge de l'Església ("L'Església condemna el preservatiu" i prou, sense matisos), i després fan responsable d'aquesta deformació la mateixa víctima de la deformació, que és el papa.
Dit de passada: fan gràcia aquests clams esverats demanant al papa la benedicció dels condons. Que obliga algú, l'Església, a no posar-se el condó? No diem sempre que l'Església va de baixa, que ningú no li fa cas, que els joves se'n desmarquen? Llavors, com és que ens interessa tant que l'Església digui això o allò? De vegades se sent: "És que a l'Àfrica o a Sud-amèrica el papa té molt predicament". No hi ha una mica de racisme, en aquesta afirmació, com un aire de superioritat occidental?
En resum, que hi ha moltes contradiccions en aquest punt, i molt cinisme. El que volem és fer el que ens dóna la gana i que tothom ens aplaudeixi, fins i tot en el cas que tots plegats ens en anem al precipici. "Quina falta de solidaritat, l'Església, que no ve amb nosaltres a estimbar-se!" És això, en el fons.
El papa i l'Església sempre han dit el mateix: cal abstenir-se de sexe si no és en un context de compromís mutu, estable i únic. I si no t'agrada fes el que vulguis, però no pretenguis canviar el que pensa l'Església i continuar considerant-te catòlic. L'Església diu que el sexe és bo, però només amb la teva parella i en un context de compromís. O sigui, tampoc s'hi val a canviar de parella; si amb la que vas triar ja no funciona, mala sort, per a tu s'ha acabat el joc.
"I el condó?????", criden i clamen insistentment. "El condó, diu l'Església, no és el meu problema, no forma part del meu missatge. El meu missatge és: 'Sigueu bona gent, sigueu castos, sigueu fidels, no sigueu irresponsables'." I afegeix l'Església que la cultura del condó no afavoreix gens el context de la fidelitat i de la responsabilitat, sinó que hi va en contra, perquè elimina el missatge principal i fa que la gent arribi a la conclusió que amb condó tot és bo i tot és sa i tot és natural. En la cultura del condó, explica l'Església i té raó, molta gent es pensa que la promiscuïtat sexual "ja no és tan perillosa com abans, ja no hi ha el perill de la sida i els embarassos i tots aquests mals rotllos; per tant, som-hi, amb condó estarem segures". Ja us ho trobareu, els diu l'Església. I no pot dir res més que el que els repeteix: sigueu bona gent i espereu a trobar la parella de la vostra vida, i després sigueu fidels.
Perquè s'entengui millor, ho explico amb un exemple. És com si l'Església digués: "No fumeu". I en canvi, els governs occidentals i altres, empesos per interessos empresarials i utilitzant arguments paracientífics presumptament asèptics, diguessin: "Si fumes, fuma amb pipa". Llavors l'Església diu: "Aquest missatge de fumar amb pipa, a curt termini, fomenta que la gent fumi més i que fumi més gent, perquè transmet el missatge que fumar no és tan perillós". Els governs diuen: "Ui, l'Església va contra les pipes, si algú ara fuma sense pipa i agafa càncer l'Església en serà còmplice".
Un altre exemple. Us imagineu que els governs no arreglessin les carreteres, no posessin senyals de trànsit, no establissin limitacions de velocitat i la seva única preocupació fos que la gent anés amb el cinturó de seguretat cordat? Evidentment, el cinturó evitaria algunes morts, però tot plegat seria un desori de ca l'ample, hi hauria milers i milers d'accidents, de ferits i de morts. Doncs això del condó és igual: com si només l'Església digués "No correu amb el cotxe" (que ho diu, per cert, ara fa poc va recordar que era pecat saltar-se els límits de velocitat).
L'Església diu: "No folleu si no és amb la vostra parella de sempre!" i els governs diuen: "Si folleu, poseu-vos un preservatiu!". I els governs ataquen l'Església per dir el que diu! Tot això és tan clar que gairebé fa vergonya haver d'explicar-ho.
La "cultura del condó" és, doncs, una cultura malvada, capaç de fer aquesta mena de manipulacions en l'opinió pública, i causa grans mals a la societat, en pervertir el sexe. Els governs que segueixen aquesta cultura i no fan cas de les crides de l'Església i altres persones assenyades a ser castos i a ser fidels a la pròpia parella (titllen aquestes crides d'utòpiques, com si no fos igualment utòpic fer crides contra la brutícia, contra el tabac, contra l'alcohol, contra el crim organitzat, contra els robatoris o contra la corrupció), els governs que es burlen de l'Església perquè diu les coses pel seu nom i perquè denuncia la "cultura del condó" són governs mentiders i corruptors de menors.
I per això ens trobem que com més informada està la societat, cada vegada fan falta més condons, la gent folla pels descosits. Esclar, perquè les relacions sexuals irresponsables, en la cultura del condó, es multipliquen exponencialment i baixen a edats cada cop més joves.
I és curiós, ara que tant es parla (els darrers anys) de corruptors sexuals eclesiàstics (i ben fet que es fa de parlar-ne: era i és un escàndol), al mateix temps els governs de gairebé tot el món (hi ha excepcions) fomenten el sexe irresponsable a tort i a dret, dient només a les nenes i als nens, a les adultes i als adults que es posin el condó "abans de fer-ho". Diuen: jo no puc evitar que ho facin. El missatge, llavors, és clar: "Mentre ho feu amb condó, no passa res: és bonic, no pareu, endavaaaaant amb l'amooooor".
I augmenten les MTS, els embarassos de nenes, les píndoles del dia després, els avortaments... Tot això és resultat de la cultura del condó, o almenys la cultura del condó contribueix a accelerar-ho. Perquè a mesura que hi ha més relacions sexuals irresponsables, encara que en un percentatge alt la gent es posi el condó, creixen les possibilitats de contagi i d'embaràs. És pura estadística.
Mentrestant, és clar, unes quantes fàbriques de condons, de píndoles i d'altres productes similars anomenats "sanitaris", van fent el seu agost. I segurament financen campanyes electorals.
No parlo de cap polític concret, ni d'un partit ni d'un altre. Em penso que no n'hi ha cap, dels que tenen representació parlamentària a Europa i a Amèrica del Nord (als països occidentals) que no participin de manera absolutament convençuda, festiva i irresponsable de la cultura del condó.
Però mira, passarà el temps i la civilització de demà, n'estic convençuda, donarà la raó a l'Església d'avui en aquest punt. Aquests tristos episodis d'ara, en que l'Església pateix atacs injustos per aquest motiu, taparan errors de l'Església d'altres èpoques, també d'èpoques potser no tan allunyades (hi va haver molt de bonisme irresponsable a l'Església dels anys 50-70: no es va vigilar prou ni l'exposició clara de la doctrina ni el nivell humà i espiritual dels pastors, i això és el que s'ha recollit després).
Estic ben segura que en aquest punt, des de la Humanae Vitae de Pau VI, l'Església ha pres el camí correcte. Que la societat capitalista i hedonista actual no ho reconegui... no és problema de l'Església.
En aquest tema, ni l'Església ni el papa s'han equivocat. Benet XVI no ha demanat perdó per les seves declaracions sobre la cultura del condó, ni ho farà. Aquí sí que és de "bona filla" defensar el papa i posar-se al seu costat. No és com allò de Ratisbona.
Per cert, el que va dir el papa el 17 de març d'aquest any, a l'avió que el duia al Camerun, va ser exactament això que segueix (s'ha publicat en molt pocs llocs tot sencer). Un periodista li pregunta: "Entre els molts mals que afligeixen l'Àfrica, hi ha particularment la difusió de la sida. La postura de l'Església catòlica sobre la manera de lluitar-hi és considerada sovint no realista ni eficaç. Vostè afrontarà aquest tema durant el viatge?"
La resposta del papa va ser: "Jo diria el contrari: penso que la realitat més eficient, més present en el front de la lluita contra la sida és precisament l'Església catòlica, amb els seus moviments, amb les seves diverses realitats. Diria que no es pot superar el problema de la sida només amb eslògans publicitaris. Si no hi ha l'ànima, si no s'ajuda els africans, no es pot solucionar aquest flagell només distribuint profilàctics: al contrari, existeix el risc d'augmentar el problema. La solució es pot trobar només en una doble línia: primera, una humanització de la sexualitat, és a dir, una renovació espiritual i humana que comporti una nova manera de relacionar-se l'un amb l'altra. I segona, una vertadera amistat també i sobretot vers les persones que pateixen, estar disponibles fins i tot amb sacrificis, amb renúncies personals, per fer costat als que pateixen. Aquests són els factors que ajuden i que porten a progressos visibles. Per tant, diria, aquesta doble força nostra de renovar l'home interiorment, de donar-li força espiritual i humana perquè es comporti justament vers el propi cos i vers el proïsme, i aquesta capacitat de patir amb els que pateixen, de quedar-s'hi al costat en els moments de prova. Em sembla que aquesta és la resposta correcta, i que l'Església la dóna i ofereix així una contribució grandíssima i important. Donem les gràcies a tothom que hi col·labora."
Per fer aquesta reflexió, hi ha governs occidentals suposadament democràtics que han declarat una mena de fàtwa contra el papa de Roma. Déu n'hi do, i mai més ben dit.
Més sobre el papa i els preservatius
Més sobre l’Àfrica, el papa i els preservatius
Fins i tot els teòlegs més progres donen suport al papa sobre els preservatius
El papa hauria de dir a Berlusconi: "Silvio, utilitza preservatiu"
-----
Faig aquesta introducció perquè encara veig que alguns de l'Opus i altres persones benintencionades (fins i tot del Vaticà!) citen en algunes publicacions el discurs de Ratisbona com si fos el non plus ultra. I no s'adonen que cada vegada que es cita Ratisbona es posa novament en peu l'error d'aquell discurs. No, s'equivoquen, l'han d'oblidar. Crec que els catòlics van errats si defensen el papa quan el papa s'equivoca: al papa se l'ha de tractar com a pare, estimar-lo i venerar-lo i tot el que vulgueu, però si algun dia fica la pota (que ja sabem que segurament no ha estat seva la culpa, sinó d'algun dels seus col·laboradors) no passa res; és millor callar i esperar que passi el mal moment. Més encara en aquest cas, que el papa va demanar disculpes: per tant, deixava ben clar que era conscient de l'error. Jo estic convençuda que defensar el papa quan el papa s'equivoca en coses conjunturals és fer un mal favor a l'Església i fins i tot és posar un obstacle al reconeixement de la infal·libilitat tal com ha de ser entesa.
I ja dic que no passa res si el papa s'equivoca o ens sembla que no ha estat del tot encertat. En la meva època dins l'Opus, les directores sovint veies que, sense criticar el papa (a l'època de Pau VI), de vegades es mossegaven la llengua. Doncs això, si el papa et sembla que s'equivoca (com Benet XVI en aquell cas de Ratisbona), et mossegues la llengua, no cal que el defensis com a "bona filla". No és bona filla qui defensa els errors del seu pare, sinó en tot cas el qui els tapa o els relativitza o recorda a tothom que el mateix papa ja va demanar perdó per aquella errada. I en el cas de Pau VI, qui callava no és que fos bona filla per caritat, sinó que ho era per prudent, perquè després hem sabut tots plegats la mena de les circumstàncies que van envoltar el papat de Pau VI i que van fer d'aquell papa un papa màrtir.
Però jo del que volia parlar era dels condons. El papa no pot beneir els condons, i ni tan sols ho farà en "casos especialíssims" en els quals el condó seria una mesura higiènica absolutament recomanable.
El papa no pot aprovar els condons perquè no pot aprovar "la cultura dels condons" que hi ha al darrere. El papa sap que només que digués que "en tal cas el condó seria potser una mesura sanitària adequada" (dins d'un paràgraf llarguíssim i molt mesurat i matisat que parlés d'alguns casos molt especials en què ja s'ha provat tot i el pacient no està disposat a col·laborar amb la salut pública i a ser bona persona i no es pot impedir que es comporti de manera irresponsable; o en casos de violació tècnica, és a dir, una dona de la qual abusa de fet un company sexual passavolant o fins i tot un marit promiscu probablement infectat) immediatament aquella declaració matisada es convertiria en aquest titular: "El papa aprova finalment els condons". És exactament això el que els ha passat a alguns bisbes i capellans quan han intentat explicar de manera detallada quina era exactament la posició de l'Església respecte a les gomes: que s'han trobat amb el titular esmentat.
I és per aquest mateix motiu que s'equivoquen, em penso, alguns altres capellans i monges quan parlen d'aquest tema a la gent de la premsa sensacionalista i els diuen que "en determinats casos...": per molt que matisin, el titular és sempre el mateix: "Mossèn Tal o la germana Qual aproven els preservatius". És veritat que si tens prou confiança amb un o amb una periodista, potser pots intentar explicar-li els detalls de la qüestió, però fins i tot en el cas que aquella periodista reculli bé la declaració i els matisos, automàticament ho reproduirà una agència o una altra periodista que hi posarà només el titular: "Tal personatge catòlic aprova els condons".
En fi, que els catòlics en aquest punt ho tenim difícil. En bona part és perquè la gent està molt sexualitzada però alhora tenen problemes de consciència i res els agradaria tant, per quedar descansats, com sentir que el papa beneeix el seu comportament tan "divertit" i tan "natural" pel que fa al sexe. I com que el papa no el beneeix, s'emprenyen. Exigeixen llavors que almenys el papa no jutgi desfavorablement la seva conducta, ja que "jutjar desfavorablement", en els titulars de la premsa, es converteix en "el papa condemna", i això no li agrada a ningú. I com que el papa sí que ho jutja desfavorablement, llavors s'empipen encara més: "Que el papa no es fiqui allà on no el demanen! Que es preocupi dels seus capellans pederastes i ens deixi en pau als altres! Que no interfereixi en qüestions sanitàries!"...
I els més extremats fins i tot acusen el papa d'"assassí"! (diuen cínicament que el papa serà culpable de la gent que folli sense preservatiu i quedi infectada de sida). O sigui, primer deformen el missatge de l'Església ("L'Església condemna el preservatiu" i prou, sense matisos), i després fan responsable d'aquesta deformació la mateixa víctima de la deformació, que és el papa.
Dit de passada: fan gràcia aquests clams esverats demanant al papa la benedicció dels condons. Que obliga algú, l'Església, a no posar-se el condó? No diem sempre que l'Església va de baixa, que ningú no li fa cas, que els joves se'n desmarquen? Llavors, com és que ens interessa tant que l'Església digui això o allò? De vegades se sent: "És que a l'Àfrica o a Sud-amèrica el papa té molt predicament". No hi ha una mica de racisme, en aquesta afirmació, com un aire de superioritat occidental?
En resum, que hi ha moltes contradiccions en aquest punt, i molt cinisme. El que volem és fer el que ens dóna la gana i que tothom ens aplaudeixi, fins i tot en el cas que tots plegats ens en anem al precipici. "Quina falta de solidaritat, l'Església, que no ve amb nosaltres a estimbar-se!" És això, en el fons.
El papa i l'Església sempre han dit el mateix: cal abstenir-se de sexe si no és en un context de compromís mutu, estable i únic. I si no t'agrada fes el que vulguis, però no pretenguis canviar el que pensa l'Església i continuar considerant-te catòlic. L'Església diu que el sexe és bo, però només amb la teva parella i en un context de compromís. O sigui, tampoc s'hi val a canviar de parella; si amb la que vas triar ja no funciona, mala sort, per a tu s'ha acabat el joc.
"I el condó?????", criden i clamen insistentment. "El condó, diu l'Església, no és el meu problema, no forma part del meu missatge. El meu missatge és: 'Sigueu bona gent, sigueu castos, sigueu fidels, no sigueu irresponsables'." I afegeix l'Església que la cultura del condó no afavoreix gens el context de la fidelitat i de la responsabilitat, sinó que hi va en contra, perquè elimina el missatge principal i fa que la gent arribi a la conclusió que amb condó tot és bo i tot és sa i tot és natural. En la cultura del condó, explica l'Església i té raó, molta gent es pensa que la promiscuïtat sexual "ja no és tan perillosa com abans, ja no hi ha el perill de la sida i els embarassos i tots aquests mals rotllos; per tant, som-hi, amb condó estarem segures". Ja us ho trobareu, els diu l'Església. I no pot dir res més que el que els repeteix: sigueu bona gent i espereu a trobar la parella de la vostra vida, i després sigueu fidels.
Perquè s'entengui millor, ho explico amb un exemple. És com si l'Església digués: "No fumeu". I en canvi, els governs occidentals i altres, empesos per interessos empresarials i utilitzant arguments paracientífics presumptament asèptics, diguessin: "Si fumes, fuma amb pipa". Llavors l'Església diu: "Aquest missatge de fumar amb pipa, a curt termini, fomenta que la gent fumi més i que fumi més gent, perquè transmet el missatge que fumar no és tan perillós". Els governs diuen: "Ui, l'Església va contra les pipes, si algú ara fuma sense pipa i agafa càncer l'Església en serà còmplice".
Un altre exemple. Us imagineu que els governs no arreglessin les carreteres, no posessin senyals de trànsit, no establissin limitacions de velocitat i la seva única preocupació fos que la gent anés amb el cinturó de seguretat cordat? Evidentment, el cinturó evitaria algunes morts, però tot plegat seria un desori de ca l'ample, hi hauria milers i milers d'accidents, de ferits i de morts. Doncs això del condó és igual: com si només l'Església digués "No correu amb el cotxe" (que ho diu, per cert, ara fa poc va recordar que era pecat saltar-se els límits de velocitat).
L'Església diu: "No folleu si no és amb la vostra parella de sempre!" i els governs diuen: "Si folleu, poseu-vos un preservatiu!". I els governs ataquen l'Església per dir el que diu! Tot això és tan clar que gairebé fa vergonya haver d'explicar-ho.
La "cultura del condó" és, doncs, una cultura malvada, capaç de fer aquesta mena de manipulacions en l'opinió pública, i causa grans mals a la societat, en pervertir el sexe. Els governs que segueixen aquesta cultura i no fan cas de les crides de l'Església i altres persones assenyades a ser castos i a ser fidels a la pròpia parella (titllen aquestes crides d'utòpiques, com si no fos igualment utòpic fer crides contra la brutícia, contra el tabac, contra l'alcohol, contra el crim organitzat, contra els robatoris o contra la corrupció), els governs que es burlen de l'Església perquè diu les coses pel seu nom i perquè denuncia la "cultura del condó" són governs mentiders i corruptors de menors.
I per això ens trobem que com més informada està la societat, cada vegada fan falta més condons, la gent folla pels descosits. Esclar, perquè les relacions sexuals irresponsables, en la cultura del condó, es multipliquen exponencialment i baixen a edats cada cop més joves.
I és curiós, ara que tant es parla (els darrers anys) de corruptors sexuals eclesiàstics (i ben fet que es fa de parlar-ne: era i és un escàndol), al mateix temps els governs de gairebé tot el món (hi ha excepcions) fomenten el sexe irresponsable a tort i a dret, dient només a les nenes i als nens, a les adultes i als adults que es posin el condó "abans de fer-ho". Diuen: jo no puc evitar que ho facin. El missatge, llavors, és clar: "Mentre ho feu amb condó, no passa res: és bonic, no pareu, endavaaaaant amb l'amooooor".
I augmenten les MTS, els embarassos de nenes, les píndoles del dia després, els avortaments... Tot això és resultat de la cultura del condó, o almenys la cultura del condó contribueix a accelerar-ho. Perquè a mesura que hi ha més relacions sexuals irresponsables, encara que en un percentatge alt la gent es posi el condó, creixen les possibilitats de contagi i d'embaràs. És pura estadística.
Mentrestant, és clar, unes quantes fàbriques de condons, de píndoles i d'altres productes similars anomenats "sanitaris", van fent el seu agost. I segurament financen campanyes electorals.
No parlo de cap polític concret, ni d'un partit ni d'un altre. Em penso que no n'hi ha cap, dels que tenen representació parlamentària a Europa i a Amèrica del Nord (als països occidentals) que no participin de manera absolutament convençuda, festiva i irresponsable de la cultura del condó.
Però mira, passarà el temps i la civilització de demà, n'estic convençuda, donarà la raó a l'Església d'avui en aquest punt. Aquests tristos episodis d'ara, en que l'Església pateix atacs injustos per aquest motiu, taparan errors de l'Església d'altres èpoques, també d'èpoques potser no tan allunyades (hi va haver molt de bonisme irresponsable a l'Església dels anys 50-70: no es va vigilar prou ni l'exposició clara de la doctrina ni el nivell humà i espiritual dels pastors, i això és el que s'ha recollit després).
Estic ben segura que en aquest punt, des de la Humanae Vitae de Pau VI, l'Església ha pres el camí correcte. Que la societat capitalista i hedonista actual no ho reconegui... no és problema de l'Església.
En aquest tema, ni l'Església ni el papa s'han equivocat. Benet XVI no ha demanat perdó per les seves declaracions sobre la cultura del condó, ni ho farà. Aquí sí que és de "bona filla" defensar el papa i posar-se al seu costat. No és com allò de Ratisbona.
Per cert, el que va dir el papa el 17 de març d'aquest any, a l'avió que el duia al Camerun, va ser exactament això que segueix (s'ha publicat en molt pocs llocs tot sencer). Un periodista li pregunta: "Entre els molts mals que afligeixen l'Àfrica, hi ha particularment la difusió de la sida. La postura de l'Església catòlica sobre la manera de lluitar-hi és considerada sovint no realista ni eficaç. Vostè afrontarà aquest tema durant el viatge?"
La resposta del papa va ser: "Jo diria el contrari: penso que la realitat més eficient, més present en el front de la lluita contra la sida és precisament l'Església catòlica, amb els seus moviments, amb les seves diverses realitats. Diria que no es pot superar el problema de la sida només amb eslògans publicitaris. Si no hi ha l'ànima, si no s'ajuda els africans, no es pot solucionar aquest flagell només distribuint profilàctics: al contrari, existeix el risc d'augmentar el problema. La solució es pot trobar només en una doble línia: primera, una humanització de la sexualitat, és a dir, una renovació espiritual i humana que comporti una nova manera de relacionar-se l'un amb l'altra. I segona, una vertadera amistat també i sobretot vers les persones que pateixen, estar disponibles fins i tot amb sacrificis, amb renúncies personals, per fer costat als que pateixen. Aquests són els factors que ajuden i que porten a progressos visibles. Per tant, diria, aquesta doble força nostra de renovar l'home interiorment, de donar-li força espiritual i humana perquè es comporti justament vers el propi cos i vers el proïsme, i aquesta capacitat de patir amb els que pateixen, de quedar-s'hi al costat en els moments de prova. Em sembla que aquesta és la resposta correcta, i que l'Església la dóna i ofereix així una contribució grandíssima i important. Donem les gràcies a tothom que hi col·labora."
Per fer aquesta reflexió, hi ha governs occidentals suposadament democràtics que han declarat una mena de fàtwa contra el papa de Roma. Déu n'hi do, i mai més ben dit.
Més sobre el papa i els preservatius
Més sobre l’Àfrica, el papa i els preservatius
Fins i tot els teòlegs més progres donen suport al papa sobre els preservatius
El papa hauria de dir a Berlusconi: "Silvio, utilitza preservatiu"
-----
dissabte, de setembre 13, 2008
Amb el cardenal de Toledo
(Últimament està entrant força gent al blog, provinents dels cercadors, sobretot de Google. Si escrius "Opus Dei català", aquest blog hi surt ben col·locat. Això és el que buscava: ser una alternativa a les webs oficials i a les purament insultadores o calumnioses. Ja sé que hauria de dedicar més temps al blog, però no en tinc.)
Els de l'Opus han convidat avui el cardenal de Toledo, conegut per les seves posicions polítiques extremades, a presidir una jornada de famílies a l'emblemàtic santuari de Torreciudad, a Osca. Ja suposo que no l'han convidat per les seves opinions sobre la unitat d'Espanya i companyia, però el fet cert és que per a determinats catòlics espanyols la unitat eterna de la seva pàtria és indestriable de l'ortodòxia romana, i el cardenal Cañizares és el màxim exponent d'aquest neo-nacional-catolicisme.
Quan veuran els meus amics de l'Opus Dei que així no van bé?
Els de l'Opus han convidat avui el cardenal de Toledo, conegut per les seves posicions polítiques extremades, a presidir una jornada de famílies a l'emblemàtic santuari de Torreciudad, a Osca. Ja suposo que no l'han convidat per les seves opinions sobre la unitat d'Espanya i companyia, però el fet cert és que per a determinats catòlics espanyols la unitat eterna de la seva pàtria és indestriable de l'ortodòxia romana, i el cardenal Cañizares és el màxim exponent d'aquest neo-nacional-catolicisme.
Quan veuran els meus amics de l'Opus Dei que així no van bé?
dijous, d’abril 10, 2008
Tancar els col·legis de l'Opus Dei
És fort que jo ho digui perquè em considero cooperadora (i coopero amb ells i me'ls estimo), però sí, crec que és el que caldria fer, rebus sic stantibus (estant les coses com estan). Perquè la gent de l'Opus no han d'enarborar cap bandera social de cap cosa opinable, i ara, aquí a Catalunya, l'enarboren. Enarboren la bandera de les escoles separades per sexes, i això en contra del que fa tota la societat i tota l'Església. Són els únics que ho fan a Catalunya. De manera que contravenen l'esperit de l'Opus, tal com l'explicava el seu fundador. L'Opus no ha de defensar de manera corporativa res opinable. Ara ho fan, hi dediquen molts esforços.
Ja sé que l'Opus no pot acceptar que les seves escoles siguin mixtes i que això és una cosa estructural a l'Opus Dei. Però justament per això, si no pot ser que l'Opus dirigeixi escoles normals i corrents, ha de deixar de fer-ho. No té cap sentit que es dediquin a dirigir escoles de tipus gueto.
Em direu: però sense col·legis, què farà l'Opus? El que ha de fer: ser sal i llum enmig del món, en els col·legis, guarderies, escoles i instituts on tothom porta els seus fills. Fent això, a més a més, ajudarien a regenerar molts ambients infantils i juvenils dels quals ara s'han apartat, capficats en els seus col·legis, guarderies i instituts.
Hi podria haver una solució intermitja, que seria que simplement l'Opus com a tal i els seus capellans es retiressin d'aquests col·legis (és a dir, que deixessin de tenir la garantia de l'Opus Dei, ni personal ni corporativa) i que les escoles funcionessin com a escoles concertades normals i corrents, per descomptat mixtes (la majoria dels pares segur que hi estaria d'acord; si hi estan en contra és perquè la gent de l'Opus mateixa els inculca que hi han d'estar en contra), i que fossin dirigides pels equips actuals o pels que diguin els pares que teòricament (Opus Dei mitjançant) ja les dirigeixen.
Però hi torno: no té cap sentit que l'Opus Dei enarbori una bandera com la de l'escola separada, si l'Església deixa llibertat en aquesta matèria. A Catalunya, no sols deixa aquesta llibertat, sinó que tothom, absolutament tothom a l'Església, ha decidit fer el que es feia en el món laic. Escoles mixtes, amb tots els seus inconvenients (per a la gent de l'Opus, que exigeixen separació estricta de les seves activitats, i no em sembla malament) i amb tots els seus avantatges.
Ara, a més a més, la preocupació pel tema de la promiscuïtat sexual que hi pot haver en les escoles mixtes ja no ve gaire d'aquí, perquè la promiscuïtat i els problemes els pots tenir exactament iguals amb escoles on tothom sigui home o on tothom sigui dona. Han canviat les coses, en aquest punt.
Ja sé que l'Opus no pot acceptar que les seves escoles siguin mixtes i que això és una cosa estructural a l'Opus Dei. Però justament per això, si no pot ser que l'Opus dirigeixi escoles normals i corrents, ha de deixar de fer-ho. No té cap sentit que es dediquin a dirigir escoles de tipus gueto.
Em direu: però sense col·legis, què farà l'Opus? El que ha de fer: ser sal i llum enmig del món, en els col·legis, guarderies, escoles i instituts on tothom porta els seus fills. Fent això, a més a més, ajudarien a regenerar molts ambients infantils i juvenils dels quals ara s'han apartat, capficats en els seus col·legis, guarderies i instituts.
Hi podria haver una solució intermitja, que seria que simplement l'Opus com a tal i els seus capellans es retiressin d'aquests col·legis (és a dir, que deixessin de tenir la garantia de l'Opus Dei, ni personal ni corporativa) i que les escoles funcionessin com a escoles concertades normals i corrents, per descomptat mixtes (la majoria dels pares segur que hi estaria d'acord; si hi estan en contra és perquè la gent de l'Opus mateixa els inculca que hi han d'estar en contra), i que fossin dirigides pels equips actuals o pels que diguin els pares que teòricament (Opus Dei mitjançant) ja les dirigeixen.
Però hi torno: no té cap sentit que l'Opus Dei enarbori una bandera com la de l'escola separada, si l'Església deixa llibertat en aquesta matèria. A Catalunya, no sols deixa aquesta llibertat, sinó que tothom, absolutament tothom a l'Església, ha decidit fer el que es feia en el món laic. Escoles mixtes, amb tots els seus inconvenients (per a la gent de l'Opus, que exigeixen separació estricta de les seves activitats, i no em sembla malament) i amb tots els seus avantatges.
Ara, a més a més, la preocupació pel tema de la promiscuïtat sexual que hi pot haver en les escoles mixtes ja no ve gaire d'aquí, perquè la promiscuïtat i els problemes els pots tenir exactament iguals amb escoles on tothom sigui home o on tothom sigui dona. Han canviat les coses, en aquest punt.
dissabte, d’agost 25, 2007
Opus Dei i capellans pederastes
Els catòlics, darrerament, quan parlem amb la gent, sentim que ens carreguen molt sovint al damunt el pes de la culpa dels capellans pederastes, els dels Estats Units i els que també van sortint a Europa i en altres indrets. I aquesta crítica, ho sento, és injust que la rebem gent que des de fa molts anys ens hem queixat –discretament, però ens hem queixat– de la formació deficient que rebien els capellans en molts seminaris, i de la manca de control sobre l’estabilitat psicològica de molts candidats al sacerdoci. Ens queixàvem discretament perquè llavors les que dèiem aquestes coses de seguida érem titllades de retrògrades, de covardes i de “controllers”, que l’Església era de tots i que s’havia de “deixar fer a l’Esperit”, com es deia llavors. Bé, d’aquelles pólvores vénen aquests llots, si es pot dir així. I bé, els de l’Opus Dei, que a hores d’ara no em sona que hagin tingut cap cas de pederàstia en les seves files –potser n’hi pot haver hagut algun, o en pot sorgir algun en el futur, perquè és impossible la garantia absoluta sobre el comportament dels altres en cap organització amb un nombre prou important de persones, però en qualsevol cas em sembla que seria una excepció–, és una de les institucions que han estat més sòlides i constants a l’hora de vigilar aquesta qüestió i segurament una de les que dins l’Església catòlica ha rebut més crítiques, durant decennis, pel control sobre el capteniment públic de la seva gent en matèria sexual, i especialment pel que fa als candidats al sacerdoci i als mateixos sacerdots.
Per tant, crec que és profundament injust que els de l’Opus o els que hi som més o menys propers rebem unes crítiques que a nosaltres, justament a nosaltres, no ens pertoquen, al contrari. Dic aquestes crítiques, que d’altres ja en parlarem i ja n’hem parlat.
Per tant, crec que és profundament injust que els de l’Opus o els que hi som més o menys propers rebem unes crítiques que a nosaltres, justament a nosaltres, no ens pertoquen, al contrari. Dic aquestes crítiques, que d’altres ja en parlarem i ja n’hem parlat.
dissabte, de març 31, 2007
Un dèficit cultural
Un dels problemes que té la gent de l'Opus (el tenen els i les que jo conec, que per dir-ho d'alguna manera són els més progres, si em permeteu l'expressió, o sigui que imagineu com són els altres) és d'un dèficit cultural bestial. Parlo dels espanyols i dels catalans, que de la resta en sé poca cosa, excepte d'uns italians que conec i uns francesos, que són molt diferents dels d'aquí. Han quedat descol·locats, ells que eren tan moderns i que haurien de ser moderns de manera automàtica per la seva vocació d'estar-se enmig del món. Han quedat descol·locats perquè no saben destriar el gra de la palla, l'essencial de la fe catòlica que professen (i en això els acompanyo: jo també sóc tan catòlica com ells) del que són els corrents culturals de l'època. És veritat que hi ha molta gent que no són de l'Opus Dei i que no són cristians que també tenen aquestes confusions. L'altre dia vaig llegir un article, i d'aquests se'n publiquen molts, d'un historiador que titllava els bisbes espanyols de franquistes perquè defensen la unitat d'Espanya com una cosa sagrada i també "perquè defensen el matrimoni tradicional". Jo estic d'acord amb els bisbes que cal defensar la família de tota la vida (una mare i un pare, sempre que sigui possible, i fills, si en tenen), tot i que jo no la defensaria amb els mateixos arguments que els bisbes, i em sembla evident que defensar això no té res a veure amb el franquisme. Però és clar, com que alguns bisbes, alhora, defensen tant la unitat d'Espanya (com una cosa sagrada, ho diuen ells!), posen aquesta mena de crítiques de doble tall ("defensen la unitat d'Espanya i el matrimoni!") en safata.
Doncs, bé, com deia, els de l'Opus molt sovint s'han quedat sols defensant coses opinables, costums, maneres de fer, idees que són d'altres èpoques. No han assimilat prou bé el Concili Vaticà II (n'hi ha que el miren com amb sospita, i com dient "bé, ara toca defensar-lo i apuntar-nos-hi, però tots sabem el que va passar allà i...") i tampoc són capaços d'assimilar moltes coses de la modernitat que són ben positives. Tot el que és modern els sembla sospitós: "per aquí es comença...", diuen, com avisant que la cosa anirà a mal borràs. Que les dones treballin fora de casa, que els adolescents duguin pírcings, que la gent sigui més sentimental que abans, que es pot vestir de moltes maneres i anar igualment elegants, que es pot ser monolingüe català, etc. etc. etc. Si algú vol, ja li faré una llista. Estic cansada de dir a les meves amigues de l'Opus que així no van enlloc i que un dia tindran un col·lapse... Però res, elles (i ells també, pel que veig en els seus col·legis i clubs, els ecos que m'arriben) estan tan contentes perquè continuen tenint famílies al seu voltant i gent jove i tal. No s'adonen que cada cop es tanquen més dins un gueto. I em sap greu, perquè l'Opus és una bona idea... sempre que funcioni com Déu mana.
Doncs, bé, com deia, els de l'Opus molt sovint s'han quedat sols defensant coses opinables, costums, maneres de fer, idees que són d'altres èpoques. No han assimilat prou bé el Concili Vaticà II (n'hi ha que el miren com amb sospita, i com dient "bé, ara toca defensar-lo i apuntar-nos-hi, però tots sabem el que va passar allà i...") i tampoc són capaços d'assimilar moltes coses de la modernitat que són ben positives. Tot el que és modern els sembla sospitós: "per aquí es comença...", diuen, com avisant que la cosa anirà a mal borràs. Que les dones treballin fora de casa, que els adolescents duguin pírcings, que la gent sigui més sentimental que abans, que es pot vestir de moltes maneres i anar igualment elegants, que es pot ser monolingüe català, etc. etc. etc. Si algú vol, ja li faré una llista. Estic cansada de dir a les meves amigues de l'Opus que així no van enlloc i que un dia tindran un col·lapse... Però res, elles (i ells també, pel que veig en els seus col·legis i clubs, els ecos que m'arriben) estan tan contentes perquè continuen tenint famílies al seu voltant i gent jove i tal. No s'adonen que cada cop es tanquen més dins un gueto. I em sap greu, perquè l'Opus és una bona idea... sempre que funcioni com Déu mana.
dimecres, de novembre 08, 2006
La missa en llatí, una novetat?
Ara resulta que el papa ha dit que es podia tornar a fer la missa d’abans del Concili Vaticà II i els diaris han dit que es tornava a les misses en llatí. Un dels problemes més grossos que té la gent d’Església és aconseguir que els seus missatges es reprodueixin tal com els han expressat. I la premsa no fila gaire prim (en cap tema, però quan et toca més de prop te n’adones). Aquest és un dels problemes més grossos que ha tingut l’Opus al llarg de la seva història, aconseguir que el seu missatge arribi al públic nítidament. És veritat que ells mateixos de vegades el compliquen i també de vegades hi ha membres de l’Opus Dei que no fan prou bé les coses, però després hi ha la dada objectiva que el seu missatge no és tan fàcil d’explicar com el de les monges de Mare Teresa o les missions dels claretians, i llavors passa que el missatge, a més de ser complex, arriba distorsionat.
Bé, en el cas de la missa en llatí, em consta que no havia desaparegut mai. Molt sovint hem vist per la TV com el papa –aquest, l’anterior i l’altre, o sigui tots des del Concili– feia la missa en llatí. I ara diuen que “torna la missa en llatí”? La missa en llatí no havia desaparegut, i era relativament freqüent trobar-te-la en ambients catòlics internacionals, posant per cas als grans santuaris. La prova és que en la majoria dels missals de tots els idiomes al final hi ha sempre el formulari de la missa en llatí. El que torna, doncs, diguin el que diguin els mitjans de comunicació, no és la missa en llatí, que no havia marxat mai, sinó un ritu de la missa, una manera de celebrar-la que havia desaparegut (no del tot, hi havia gent que tenia permís per fer-la) arran del Concili. I no és que torni i prengui el lloc de la missa en llengües modernes, sinó que torna com una possibilitat més per a tothom que tingui raons per fer la missa de la manera antiga.
Bé, en el cas de la missa en llatí, em consta que no havia desaparegut mai. Molt sovint hem vist per la TV com el papa –aquest, l’anterior i l’altre, o sigui tots des del Concili– feia la missa en llatí. I ara diuen que “torna la missa en llatí”? La missa en llatí no havia desaparegut, i era relativament freqüent trobar-te-la en ambients catòlics internacionals, posant per cas als grans santuaris. La prova és que en la majoria dels missals de tots els idiomes al final hi ha sempre el formulari de la missa en llatí. El que torna, doncs, diguin el que diguin els mitjans de comunicació, no és la missa en llatí, que no havia marxat mai, sinó un ritu de la missa, una manera de celebrar-la que havia desaparegut (no del tot, hi havia gent que tenia permís per fer-la) arran del Concili. I no és que torni i prengui el lloc de la missa en llengües modernes, sinó que torna com una possibilitat més per a tothom que tingui raons per fer la missa de la manera antiga.
dissabte, d’octubre 07, 2006
Litúrgia pròpia
M’expliquen els meus amics de l’Opus –i jo mateixa ho he vist, en cerimònies que fan a les seves esglésies públiques– que encara conserven alguns costums litúrgics d’abans del Concili Vaticà II: postures, vestidures, detallets que sols conserven ells... Entre poc i massa, no? No ha passat prou temps com perquè integrin les novetats. Jo recordo de la meva època que els de l’Opus es distingien sobretot perquè complien les normes establertes. I ara suposo que també, oi?, però ¿cal també que conservin determinats trets que ara com ara només els veus en ells –ni el Papa!, penseu en els dits junts després de la consagració, o en la manera d’aixecar l’hòstia–, cal que els de l’Opus es distingeixin no sols per una litúrgia ben cuidada –que això em sembla correcte–, sinó també per una litúrgia pròpia?
divendres, de maig 12, 2006
Numeràries auxiliars
Això que diré és molt políticament incorrecte, però la veritat és que si hi ha un fenomen dins l’Opus que em té el cor robat és el de les numeràries auxiliars. Tant, que de vegades m’ha vingut al cap la idea que si jo tornés a l’Obra com a soltera –i per això haurien de passar moltes coses, entre altres que el meu marit em deixés o es morís, etc. etc., però ho dic com una hipòtesi– demanaria de fer-ho com a auxiliar. Perquè em sembla una de les vocacions més boniques i més transcendentals de la història de l’Església, la veritat, no ho dic com una ironia.
Dedicar la vida a servir els altres en una feina que no es veu, o que es veu poc, i que des de fora està mal vista, però que converteix un grup de gent heterogènia en una família, en una família que té ganes d’anar a dinar a casa, en una família que té ganes d’anar a dormir a casa, en una família que a casa s’hi està bé, em sembla una vocació molt bonica, i fins i tot satisfactòria psicològicament, perquè pots comprovar l’eficàcia del teu gra de sorra cada dia. Elles aconsegueixen que l’Obra sigui una família amb aquesta feina tan mal vista. Per mi, són el més important de l’Opus com a família després del Pare –o “el Padre”, com diuen la majoria, també catalanoparlants–. El més important, sens dubte. Donen cohesió, donen bon ambient, donen allò que una mare o una germana gran saben fer perquè els seus s’oblidin dels problemes.
Ho he vist i ho he experimentat, i a més ho he sentit explicar a més d’una i a més d’un. Potser no se n’adonen prou, potser fins i tot de vegades els que es beneficien d’aquest servei es comporten d’una manera poc agraïda amb aquestes noies i senyores que els fan de mama, però el fet cert és que, per poc que coneguin món, la gent de l’Opus sap valorar aquest tresor que té. Des de fora no s’entén, i especialment la gent crítica ho veu com una antiguitat i com una cosa que desapareixerà inexorablement. Però no crec que sigui així. Perquè si desapareixen les numeràries auxiliars, l’Opus Dei se’n va a fer pastar fang, així de clar.
Dedicar la vida a servir els altres en una feina que no es veu, o que es veu poc, i que des de fora està mal vista, però que converteix un grup de gent heterogènia en una família, en una família que té ganes d’anar a dinar a casa, en una família que té ganes d’anar a dormir a casa, en una família que a casa s’hi està bé, em sembla una vocació molt bonica, i fins i tot satisfactòria psicològicament, perquè pots comprovar l’eficàcia del teu gra de sorra cada dia. Elles aconsegueixen que l’Obra sigui una família amb aquesta feina tan mal vista. Per mi, són el més important de l’Opus com a família després del Pare –o “el Padre”, com diuen la majoria, també catalanoparlants–. El més important, sens dubte. Donen cohesió, donen bon ambient, donen allò que una mare o una germana gran saben fer perquè els seus s’oblidin dels problemes.
Ho he vist i ho he experimentat, i a més ho he sentit explicar a més d’una i a més d’un. Potser no se n’adonen prou, potser fins i tot de vegades els que es beneficien d’aquest servei es comporten d’una manera poc agraïda amb aquestes noies i senyores que els fan de mama, però el fet cert és que, per poc que coneguin món, la gent de l’Opus sap valorar aquest tresor que té. Des de fora no s’entén, i especialment la gent crítica ho veu com una antiguitat i com una cosa que desapareixerà inexorablement. Però no crec que sigui així. Perquè si desapareixen les numeràries auxiliars, l’Opus Dei se’n va a fer pastar fang, així de clar.
dilluns, d’abril 10, 2006
L'escàndol de la Cope
No és fàcil de resumir en poques paraules el que sento com a catòlica per l’emissora CoPPe i la meva convicció que aquesta ràdio està allargant els efectes perversos del franquisme i del nacionalcatolicisme en molta gent que amb els anys que han passat des de la mort del dictador ja haurien tornat a plantejar-se el retorn a l’Església, o si més no la mirarien amb més respecte. En canvi, el rebuig provocat per la imposició franquista i els eclesiàstics que es van repenjar en el règim de mala manera perdura per aquesta manera barroera de “defensar la fe”, i d'“atacar els enemics”, enemics que molts cops no ho són de l’Església, o almenys no ho eren, sinó que són en tot cas enemics d’Espanya, i no dels espanyols, sinó d’aquesta manera tan poc afortunada de defensar una Espanya unitària i tronada.
Ara, fins i tot el diari ABC ha rebut de valent per no compartir les maneres de fer de la CoPPe. Es veu que ara l’emissora tracta aquest diari monàrquic, centralista, espanyol i (suposadament) catòlic de “traïdor”. I llavors l’ABC, que fins ara s’havia alineat amb la CoPPe i altres mitjans en tots els seus atacs als catalans, ara que ha tastat la mateixa medecina intenta que la gent el defensi. No séré jo qui defensi l’ABC, ni de lluny. Jo no escolto la CoPPe, ni llegeixo l’ABC, ni res d’això, però em preocupa el mal que tota aquesta gent fa a la religió catòlica. I no cal dir-ho, quan aquesta gent parla de l'Opus Dei, llavors m'emprenyo i penso si la gent de l'Opus que es dedica a tenir contactes amb els mitjans de comunicació no es deuen haver tornar ximples. Que no ho veuen que si parlen bé de tu a la CoPPe o a l'ABC i companyia no et fan cap favor? Els de l’ABC tenen ben merescut el que ara reben. Així sabran que quan ells cometien injustícies juntament amb la Coppe i altres, els insultats es trobaven també sols i s’ho passaven malament. Tastar la pròpia medecina els pot fer reflexionar. A veure.
Els bisbes espanyols, mentrestant, quin mal fan a l’Església catòlica i a la fe, amb el seu manteniment d’aquesta emissora diabòlica! (Ep, aclareixo, “diabòlica” no perquè diu el que diu, sinó perquè diu el que diu sent qui és i havent-hi qui hi ha al darrere. Jo sóc absolutament partidària de la llibertat d’expressió, però penso que quan una persona o institució està constituïda en autoritat religiosa o aixeca la bandera de la religió, té el doble d’obligació de ser exemplar. Aconsello als de la CoPPe que repassin el que diu el Catecisme de l’Església Catòlica sobre les causes de l’ateisme. Parla d’ells.)
Ara, fins i tot el diari ABC ha rebut de valent per no compartir les maneres de fer de la CoPPe. Es veu que ara l’emissora tracta aquest diari monàrquic, centralista, espanyol i (suposadament) catòlic de “traïdor”. I llavors l’ABC, que fins ara s’havia alineat amb la CoPPe i altres mitjans en tots els seus atacs als catalans, ara que ha tastat la mateixa medecina intenta que la gent el defensi. No séré jo qui defensi l’ABC, ni de lluny. Jo no escolto la CoPPe, ni llegeixo l’ABC, ni res d’això, però em preocupa el mal que tota aquesta gent fa a la religió catòlica. I no cal dir-ho, quan aquesta gent parla de l'Opus Dei, llavors m'emprenyo i penso si la gent de l'Opus que es dedica a tenir contactes amb els mitjans de comunicació no es deuen haver tornar ximples. Que no ho veuen que si parlen bé de tu a la CoPPe o a l'ABC i companyia no et fan cap favor? Els de l’ABC tenen ben merescut el que ara reben. Així sabran que quan ells cometien injustícies juntament amb la Coppe i altres, els insultats es trobaven també sols i s’ho passaven malament. Tastar la pròpia medecina els pot fer reflexionar. A veure.
Els bisbes espanyols, mentrestant, quin mal fan a l’Església catòlica i a la fe, amb el seu manteniment d’aquesta emissora diabòlica! (Ep, aclareixo, “diabòlica” no perquè diu el que diu, sinó perquè diu el que diu sent qui és i havent-hi qui hi ha al darrere. Jo sóc absolutament partidària de la llibertat d’expressió, però penso que quan una persona o institució està constituïda en autoritat religiosa o aixeca la bandera de la religió, té el doble d’obligació de ser exemplar. Aconsello als de la CoPPe que repassin el que diu el Catecisme de l’Església Catòlica sobre les causes de l’ateisme. Parla d’ells.)
dilluns, de gener 30, 2006
Els de l’Opus, continuen combregat a la boca?
Una de freda i una de calenta. Avui em voldria referir al costum que ten(i)en els de l’Opus Dei de combregar a la boca. Entenc que hi ha(via) una raó exemplar perquè això es fes així en altres temps en cerimònies públiques, i no la gent de l’Opus sinó tothom, i era per evitar que hi hagués persones malvades que s’aprofitessin de la confiança que els capellans tenen en la gent que fa cua per combregar, i utilitzessin les formes consagrades per a comèdies aberrants. És veritat, això hi ha gent que ho fa, i va bé saber-ho i no anar tant amb el lliri a la mà. Com diu no sé quin llibre de l’Escriptura o no sé quin sant, els dimonis també creuen en Déu, i se'n burlen. I hi ha desgraciats que hi creuen, i l'insulten. És la prova més clara que a l’altra vida hi ha d’haver infern, havent-hi com hi ha gent que vol anar-hi de totes totes. Déu és molt respectuós amb la llibertat de la gent.
Ara, si abans entenia que es fomentés la comunió de tothom a la boca per evitar aquests abusos en cerimònies públiques, ara no entenc dues coses: una, un cop que la raó de procurar donar exemple a altres s’ha comprovat que no funciona, perquè gairebé ningú enlloc combrega a la boca fora dels de l’Opus i quatre més, per què aquests han conservat una litúrgia pròpia en aquest punt, com si no hi hagués entre els seus militants possibilitat d’elecció? (i pel que veig sembla que és així, que continua havent-hi una norma vinculant en aquest sentit almenys quan van a missa fora de les seves cases). I dues, que encara menys veig el sentit que ho facin, si és que ho fan, quan són ells solets als seus locals. O sigui hi havia un motiu per fer-ho per donar exemple, però no sé quin sentit té que ho facin quan hi són ells sols i no hi ha el perill d’abusos que deia abans.
Ja els sento: jo recordo del meu temps allà que ens deien que era molt més “piadós” fer-ho d’aquesta manera, combregar a la boca, i jo m'ho creia perquè sí, però ara penso sincerament que això no té res a veure amb la pietat, sinó amb la desconfiança de la jerarquia –desconfiança justificada– davant els possibles abusos de possibles passavolants. Es pot ser tan o més piadós combregant amb la mà que amb la boca.
I després hi ha una raó de salut pública. A mi em feia angúnia combregar a la boca perquè no era estrany que el capellà et toqués de vegades la llengua o els llavis, perquè hi ha capellans més hàbils que altres a l’hora de fer això tan difícil de posar-te una hòstia a la boca, i perquè la feligresia també tenim dies més bons que altres i a vegades costa la coordinació. I pensaves: “Si m’ha tocat la llengua, és molt possible que també l’hagi tocat a altres, abans i després que a mi.” I això em feia patir, a part que em distreia bastant de l’essència de la missa, per suposat.
I és per això que encara no entenc que els de l'Opus combreguin tots a la boca.
Ara, si abans entenia que es fomentés la comunió de tothom a la boca per evitar aquests abusos en cerimònies públiques, ara no entenc dues coses: una, un cop que la raó de procurar donar exemple a altres s’ha comprovat que no funciona, perquè gairebé ningú enlloc combrega a la boca fora dels de l’Opus i quatre més, per què aquests han conservat una litúrgia pròpia en aquest punt, com si no hi hagués entre els seus militants possibilitat d’elecció? (i pel que veig sembla que és així, que continua havent-hi una norma vinculant en aquest sentit almenys quan van a missa fora de les seves cases). I dues, que encara menys veig el sentit que ho facin, si és que ho fan, quan són ells solets als seus locals. O sigui hi havia un motiu per fer-ho per donar exemple, però no sé quin sentit té que ho facin quan hi són ells sols i no hi ha el perill d’abusos que deia abans.
Ja els sento: jo recordo del meu temps allà que ens deien que era molt més “piadós” fer-ho d’aquesta manera, combregar a la boca, i jo m'ho creia perquè sí, però ara penso sincerament que això no té res a veure amb la pietat, sinó amb la desconfiança de la jerarquia –desconfiança justificada– davant els possibles abusos de possibles passavolants. Es pot ser tan o més piadós combregant amb la mà que amb la boca.
I després hi ha una raó de salut pública. A mi em feia angúnia combregar a la boca perquè no era estrany que el capellà et toqués de vegades la llengua o els llavis, perquè hi ha capellans més hàbils que altres a l’hora de fer això tan difícil de posar-te una hòstia a la boca, i perquè la feligresia també tenim dies més bons que altres i a vegades costa la coordinació. I pensaves: “Si m’ha tocat la llengua, és molt possible que també l’hagi tocat a altres, abans i després que a mi.” I això em feia patir, a part que em distreia bastant de l’essència de la missa, per suposat.
I és per això que encara no entenc que els de l'Opus combreguin tots a la boca.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)