"Don" Álvaro?

Les meves amigues de l'Opus Dei continuen parlant de "don Álvaro".

S'han parat a pensar com sona "don Álvaro" fora de l'àmbit estricte del castellà (del castellà de Castella, no pas l'espanyol de l'Amèrica Llatina) i de l'italià? Sona com "don Quijote", un tractament encarcarat, antic. O sona elitista, de "señorito" andalús o madrileny. Ja sé que en castellà sona normal, un tractament com tenim en català el de "senyor Tal" o "senyora Qual". Però com és que els meus amics i les meves amigues de l'Opus no ho "tradueixen"? Per què ho deixen en castellà?

No han pensat, a més, que quan una persona mor ja no calen tractaments? Oi que estan convençudes i convençuts que "mossèn Álvaro" (o "monsenyor Álvaro") és al cel? I jo també n'estic convençuda i fins i tot li reso l'oració alguna vegada, tot i que no m'agrada gaire com està formulada (em sembla massa complexa, com la de sant Josepmaria, tal com vaig escriure l'altre dia: es volen dir massa coses). Però encara que no fos sant, no veuen que continuar tractant una persona amb aquest títol resulta poc natural? Quin problema hi ha que li diguin "Álvaro", sense el "don", ni el "mossèn", ni el monsenyor", ni el "padre"?

I en català "Àlvar", per suposat, només faltaria. Com tots els sants i santes del món, o els candidats a ser sants o santes.

Les estampes de l'Opus

No les tinc totes perquè ara n'hi ha un munt (sant Josepmaria Escrivà, l'"argentino-espanyol" Isidoro Zorzano, la catalana Montse Grases, Álvaro del Portillo, Encarnita Ortega (a qui vaig conèixer personalment), José Luis Múzquiz (també el vaig veure una vegada), José María Hernández Garnica, Tomás i Paquita Alvira, el suís Toni Zweifel (no sé si ho he escrit bé), el doctor Cofiño de Guatemala, els germans Ortiz de Landázuri, i potser no les he vistes totes. Però de les que recordo la de Montse és la que em sembla més correcta. Perquè no és "proselitista", és senzillament una pregària i prou. Algunes de les altres, especialment la de sant Josepmaria i la d'Álvaro del Portillo, són massa "doctrinàries", expliquen moltes coses sobre l'Opus Dei o comprometen massa a qui les resa amb relació a l'Opus, i a molta gent que agafa l'estampa per primer cop no sé si li interessen gaire, o gens ni mica, ser "més de l'Opus". Simplement volen pregar a un sant de l'Església i prou.

Vull dir, de vegades els de l'Opus van massa directes al "proselitisme" (fins quan aquesta paraula, amigues meves?, no veieu que ni tan sols l'Església la utilitza des de fa anys si no és en sentit negatiu?) i s'obliden del fonamental. Abans de resar als sants de l'Opus Dei (o al mateix temps, si voleu), cal inculcar la necessitat de resar, no? Que ara hi ha gent que no sap res de res. O sigui, pot ser que hi hagi gent que vegi un "afany proselitista" innecessari el primer dia que té el primer contacte i el que vol és una orientació espiritual, religiosa, i no específica.

És per això que posats a resar estampes (la qual cosa de vegades és força consoladora, encara que siguis una cristiana "madura i progre" com jo ;-)), la de la Montse m'agrada més que les altres. Jo la reso molts dies.