Les meves amigues de l'Opus Dei continuen parlant de "don Álvaro".
S'han parat a pensar com sona "don Álvaro" fora de l'àmbit estricte del castellà (del castellà de Castella, no pas l'espanyol de l'Amèrica Llatina) i de l'italià? Sona com "don Quijote", un tractament encarcarat, antic. O sona elitista, de "señorito" andalús o madrileny. Ja sé que en castellà sona normal, un tractament com tenim en català el de "senyor Tal" o "senyora Qual". Però com és que els meus amics i les meves amigues de l'Opus no ho "tradueixen"? Per què ho deixen en castellà?
No han pensat, a més, que quan una persona mor ja no calen tractaments? Oi que estan convençudes i convençuts que "mossèn Álvaro" (o "monsenyor Álvaro") és al cel? I jo també n'estic convençuda i fins i tot li reso l'oració alguna vegada, tot i que no m'agrada gaire com està formulada (em sembla massa complexa, com la de sant Josepmaria, tal com vaig escriure l'altre dia: es volen dir massa coses). Però encara que no fos sant, no veuen que continuar tractant una persona amb aquest títol resulta poc natural? Quin problema hi ha que li diguin "Álvaro", sense el "don", ni el "mossèn", ni el monsenyor", ni el "padre"?
I en català "Àlvar", per suposat, només faltaria. Com tots els sants i santes del món, o els candidats a ser sants o santes.
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris castellà. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris castellà. Mostrar tots els missatges
dimecres, d’octubre 07, 2009
dissabte, de maig 24, 2008
Les autoritats militars
No tinc temps per entretindre'm aquí ara, però volia dir que vaig estar a la reunió de monsenyor Javier Echevarría, prelat de l'Opus Dei, al col·legi Viaró, dissabte passat, i haig de dir un parell o tres de coses. Si puc, més endavant en faré alguna glosa més extensa.
Una, em vaig quedar parada de la quantitat de gent jove que hi havia. Jo em pensava que la cosa anava de baixa i no, ni de lluny.
Dues, el tema del castellà no minva. Ni una sola paraula en català, ni un avemaria (mira que és fàcil dir-li al del costat: resa tu una avemaria en català, que la gent estarà contenta, doncs res). O sigui, molta gent, però m'imagino que la majoria tipus PP sector Aznar, per entendre'ns (ho dic després de sentir unes quantes converses allà).
Tres, monsenyor va pregar en públic per les autoritats militars. Sembla que ningú li ha explicat que a l'Estat espanyol no n'hi ha, d'autoritats militars (són tots funcionaris d'un ministeri, com els mestres o els metges que treballen en el sector públic), i que pregant per ells d'aquesta manera diguem-ne distingida, a més de fer "cosa" a molta gent, sembla que vulguis cridar-los a fer un pas endavant.
L'Opus és una entitat destinada a santificar el món des de dins, però n'hi ha que viuen molt fora del món. I aquí no vull culpar el bisbe Echevarría: són altres els que l'haurien d'avisar que hi ha coses tan anacròniques que el situen en un altre planeta. També sobre això vaig sentir algun comentari aïllat.
Una, em vaig quedar parada de la quantitat de gent jove que hi havia. Jo em pensava que la cosa anava de baixa i no, ni de lluny.
Dues, el tema del castellà no minva. Ni una sola paraula en català, ni un avemaria (mira que és fàcil dir-li al del costat: resa tu una avemaria en català, que la gent estarà contenta, doncs res). O sigui, molta gent, però m'imagino que la majoria tipus PP sector Aznar, per entendre'ns (ho dic després de sentir unes quantes converses allà).
Tres, monsenyor va pregar en públic per les autoritats militars. Sembla que ningú li ha explicat que a l'Estat espanyol no n'hi ha, d'autoritats militars (són tots funcionaris d'un ministeri, com els mestres o els metges que treballen en el sector públic), i que pregant per ells d'aquesta manera diguem-ne distingida, a més de fer "cosa" a molta gent, sembla que vulguis cridar-los a fer un pas endavant.
L'Opus és una entitat destinada a santificar el món des de dins, però n'hi ha que viuen molt fora del món. I aquí no vull culpar el bisbe Echevarría: són altres els que l'haurien d'avisar que hi ha coses tan anacròniques que el situen en un altre planeta. També sobre això vaig sentir algun comentari aïllat.
dissabte, de gener 13, 2007
Opus Dei català
(Aquí sembla que no hi entra gaire gent. Suposo que deu ser que si no en fas propaganda i no mantens el blog al dia no hi ha manera que aparegui als cercadors. I jo cada dia tinc altres coses a fer que no parlar de l’Opus. Estimo l’Opus, de la meva manera, però no fins al punt d’estar-hi pensant cada dia de cada dia. El cas és que encara no m'he atrevit a dir-li a ningú que tinc aquest blog obert).
Ja ho he dit alguna altra vegada. L’Opus Dei té mala peça al teler a Catalunya, si no canvia. He parlat fa poc amb una amiga que hi ha estat bastants anys i que ho ha deixat córrer fa poc. No ha marxat per despit ni massa emprenyada, només enamorada d’un company de feina, però sí que diu que tenia des de gairebe el primer dia un fibló clavat que li molestava. I era el tema del castellà. L’Opus a Catalunya funciona molt en castellà. Els catalanoparlants són com a màxim una mena de reserva índia a la qual se’ls concedeix alguna engruna, però són la minoria. I com que són la minoria, ho continuaran sent, perquè les amigues de la meva amiga, per exemple, no volien anar als centres de l’Obra de cap manera. Com les meves amigues, de fet, si alguna vegada he mirat d’anar-hi amb alguna. Ara, quan vaig a alguna cosa de l’Opus, quasi sempre hi vaig sola... i allà ja em trobo “les amigues”, però és com si fossin d’un món a part. Perquè parlar en castellà i fer les coses en castellà vol dir, a Catalunya, envoltar-te de gent d’un àmbit cultural molt concret, molt exclusiu i força excloent. I això és el que no m’agrada a mi i a les meves amigues, i a la meva amiga que ha marxat i a les seves pròpies amigues. L'Opus s'està desenvolupant (?) a Catalunya deixant de banda la meitat de la població, i justament la meitat de la població més arrelada, la de tota la vida. Això em sembla que contradiu el que segons els papers vol ser l'Opus Dei a cada lloc on fa la seva tasca.
O sigui, si la cosa continua, l’Opus caldrà que algun dia es refundi a Catalunya: col·legis, clubs, recessos, convivències, etc. “Refundar” és una paraula forta, però la cosa del castellà fa massa anys que dura i s’ha fet crònica, de manera que ja trobes molt poca gent de l’Opus, ells i elles, que siguin catalanoparlants d'origen. N’hi ha molt poques i molt pocs! I això... vol dir que es tanca cada vegada més el cercle viciós.
Com a mínim, si no es refunda, almenys caldrà començar per obrir algun centre clarament catalanoparlant, algun club clarament catalanoparlant i alguns altres àmbits, sobretot a Barcelona, que siguin clarament catalanoparlants. Enteneu-me: catalanoparlant no vol dir “exclusivament catalanoparlant”, perquè això ara com ara tampoc existeix massa a la societat, però sí majoritàriament catalanoparlant, o inicialment catalanoparlant, o naturalment catalanoparlant. Centres on quan t’obren la porta o et despengin el telèfon no et diguin “Buenas tardes” o “Digame”, sinó “Bona tarda” i “Digui?”. I que continuïn parlant en català un cop que ets dins la casa o continua la conversa.
Si no, ja ho dic, aquestes i aquests de l’Opus Dei tenen mala peça al teler. Si Catalunya no s’ensorra (que també pot passar, i llavors els de l'Opus podran dir que ells ja s'havien avançat a la nova situació), seran ells els que s’ensorraran. I això em faria molta pena. Perquè aquesta manera d’actuar no era, n’estic segura, la que voldria el fundador de l’Opus Dei, sant Josepmaria Escrivà de Balaguer. O si la volia així, era per l’època i les circumstàncies que ell va viure (es va morir abans que Franco, i podria ser que tingués poca cultura sobre fets diferencials “regionals”). Ara, a començaments del 2006, segur que seria partidari que l’Opus Dei a Catalunya fos un Opus Dei català. Català i universal, però aquí català.
Caldrà esperar que hi hagi un “Padre” o prelat no espanyol, perquè facin el tomb?
Ja ho he dit alguna altra vegada. L’Opus Dei té mala peça al teler a Catalunya, si no canvia. He parlat fa poc amb una amiga que hi ha estat bastants anys i que ho ha deixat córrer fa poc. No ha marxat per despit ni massa emprenyada, només enamorada d’un company de feina, però sí que diu que tenia des de gairebe el primer dia un fibló clavat que li molestava. I era el tema del castellà. L’Opus a Catalunya funciona molt en castellà. Els catalanoparlants són com a màxim una mena de reserva índia a la qual se’ls concedeix alguna engruna, però són la minoria. I com que són la minoria, ho continuaran sent, perquè les amigues de la meva amiga, per exemple, no volien anar als centres de l’Obra de cap manera. Com les meves amigues, de fet, si alguna vegada he mirat d’anar-hi amb alguna. Ara, quan vaig a alguna cosa de l’Opus, quasi sempre hi vaig sola... i allà ja em trobo “les amigues”, però és com si fossin d’un món a part. Perquè parlar en castellà i fer les coses en castellà vol dir, a Catalunya, envoltar-te de gent d’un àmbit cultural molt concret, molt exclusiu i força excloent. I això és el que no m’agrada a mi i a les meves amigues, i a la meva amiga que ha marxat i a les seves pròpies amigues. L'Opus s'està desenvolupant (?) a Catalunya deixant de banda la meitat de la població, i justament la meitat de la població més arrelada, la de tota la vida. Això em sembla que contradiu el que segons els papers vol ser l'Opus Dei a cada lloc on fa la seva tasca.
O sigui, si la cosa continua, l’Opus caldrà que algun dia es refundi a Catalunya: col·legis, clubs, recessos, convivències, etc. “Refundar” és una paraula forta, però la cosa del castellà fa massa anys que dura i s’ha fet crònica, de manera que ja trobes molt poca gent de l’Opus, ells i elles, que siguin catalanoparlants d'origen. N’hi ha molt poques i molt pocs! I això... vol dir que es tanca cada vegada més el cercle viciós.
Com a mínim, si no es refunda, almenys caldrà començar per obrir algun centre clarament catalanoparlant, algun club clarament catalanoparlant i alguns altres àmbits, sobretot a Barcelona, que siguin clarament catalanoparlants. Enteneu-me: catalanoparlant no vol dir “exclusivament catalanoparlant”, perquè això ara com ara tampoc existeix massa a la societat, però sí majoritàriament catalanoparlant, o inicialment catalanoparlant, o naturalment catalanoparlant. Centres on quan t’obren la porta o et despengin el telèfon no et diguin “Buenas tardes” o “Digame”, sinó “Bona tarda” i “Digui?”. I que continuïn parlant en català un cop que ets dins la casa o continua la conversa.
Si no, ja ho dic, aquestes i aquests de l’Opus Dei tenen mala peça al teler. Si Catalunya no s’ensorra (que també pot passar, i llavors els de l'Opus podran dir que ells ja s'havien avançat a la nova situació), seran ells els que s’ensorraran. I això em faria molta pena. Perquè aquesta manera d’actuar no era, n’estic segura, la que voldria el fundador de l’Opus Dei, sant Josepmaria Escrivà de Balaguer. O si la volia així, era per l’època i les circumstàncies que ell va viure (es va morir abans que Franco, i podria ser que tingués poca cultura sobre fets diferencials “regionals”). Ara, a començaments del 2006, segur que seria partidari que l’Opus Dei a Catalunya fos un Opus Dei català. Català i universal, però aquí català.
Caldrà esperar que hi hagi un “Padre” o prelat no espanyol, perquè facin el tomb?
dijous, de gener 26, 2006
No tinc cap pla determinat
Tot el que he escrit fins ara no respon a cap pla predeterminat. Només volia dir per endavant quins són els punts que crec que l’Obra ha de revisar, des del meu punt de vista –suposo que tan respectable com qualsevol altre, ni més ni menys– i llavors ja estaré preparada per anar parlant d’altres coses de l’Opus, generalment per defensar-les, perquè crec que en línies generals, i especialment pel que fa al seu servei a l’Església i fins i tot a l’aportació social, s’ho mereixen. Ho crec sincerament.
Però deixeu-me dir una última cosa sobre el tema del castellà. No explicaré aquí gaires coses sobre la meva vida personal perquè almenys de moment no vull que sapigueu qui sóc, però sí que us puc dir que un fill d’uns amics íntims també bastant pròxims a l’Opus va anar una bona temporada a un esplai de l’Obra de Barcelona, i després a un altre, i se’n va desenganyar per motius diguem-ne político-lingüístics. Segons la criatura, només s’hi parlava castellà –ho vaig comprovar personalment un parell de vegades que vaig anar a reunions que hi feien per a pares, a les quals els meus amics em van convidar– i l’ambient en general era absolutament castellanista, amb allò típic de dir de tant en tant una paraula en català per fer veure que valoren molt “el sano regionalismo”, tot bastant pepero. A mi em sap molt greu, que això sigui així. I això que era un local de nois, que jo em pensava que eren una mica més oberts...!
Ja sé que una flor no fa estiu, però crec que els i les dirigents de l’Opus Dei a Catalunya haurien de vigilar l’ambient sociològic que es pot crear en els seus centres juvenils. Perquè ja no dic res dels esplais de noies de Barcelona... La mateixa paraula "esplai" ja els fa riure... Elles van a "un club"! Un club!! Però saben aquestes xiquetes el que vol dir "un club" avui en dia?!
Però deixeu-me dir una última cosa sobre el tema del castellà. No explicaré aquí gaires coses sobre la meva vida personal perquè almenys de moment no vull que sapigueu qui sóc, però sí que us puc dir que un fill d’uns amics íntims també bastant pròxims a l’Opus va anar una bona temporada a un esplai de l’Obra de Barcelona, i després a un altre, i se’n va desenganyar per motius diguem-ne político-lingüístics. Segons la criatura, només s’hi parlava castellà –ho vaig comprovar personalment un parell de vegades que vaig anar a reunions que hi feien per a pares, a les quals els meus amics em van convidar– i l’ambient en general era absolutament castellanista, amb allò típic de dir de tant en tant una paraula en català per fer veure que valoren molt “el sano regionalismo”, tot bastant pepero. A mi em sap molt greu, que això sigui així. I això que era un local de nois, que jo em pensava que eren una mica més oberts...!
Ja sé que una flor no fa estiu, però crec que els i les dirigents de l’Opus Dei a Catalunya haurien de vigilar l’ambient sociològic que es pot crear en els seus centres juvenils. Perquè ja no dic res dels esplais de noies de Barcelona... La mateixa paraula "esplai" ja els fa riure... Elles van a "un club"! Un club!! Però saben aquestes xiquetes el que vol dir "un club" avui en dia?!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)