Opus Dei i capellans pederastes

Els catòlics, darrerament, quan parlem amb la gent, sentim que ens carreguen molt sovint al damunt el pes de la culpa dels capellans pederastes, els dels Estats Units i els que també van sortint a Europa i en altres indrets. I aquesta crítica, ho sento, és injust que la rebem gent que des de fa molts anys ens hem queixat –discretament, però ens hem queixat– de la formació deficient que rebien els capellans en molts seminaris, i de la manca de control sobre l’estabilitat psicològica de molts candidats al sacerdoci. Ens queixàvem discretament perquè llavors les que dèiem aquestes coses de seguida érem titllades de retrògrades, de covardes i de “controllers”, que l’Església era de tots i que s’havia de “deixar fer a l’Esperit”, com es deia llavors. Bé, d’aquelles pólvores vénen aquests llots, si es pot dir així. I bé, els de l’Opus Dei, que a hores d’ara no em sona que hagin tingut cap cas de pederàstia en les seves files –potser n’hi pot haver hagut algun, o en pot sorgir algun en el futur, perquè és impossible la garantia absoluta sobre el comportament dels altres en cap organització amb un nombre prou important de persones, però en qualsevol cas em sembla que seria una excepció–, és una de les institucions que han estat més sòlides i constants a l’hora de vigilar aquesta qüestió i segurament una de les que dins l’Església catòlica ha rebut més crítiques, durant decennis, pel control sobre el capteniment públic de la seva gent en matèria sexual, i especialment pel que fa als candidats al sacerdoci i als mateixos sacerdots.

Per tant, crec que és profundament injust que els de l’Opus o els que hi som més o menys propers rebem unes crítiques que a nosaltres, justament a nosaltres, no ens pertoquen, al contrari. Dic aquestes crítiques, que d’altres ja en parlarem i ja n’hem parlat.