Tancar els col·legis de l'Opus Dei

És fort que jo ho digui perquè em considero cooperadora (i coopero amb ells i me'ls estimo), però sí, crec que és el que caldria fer, rebus sic stantibus (estant les coses com estan). Perquè la gent de l'Opus no han d'enarborar cap bandera social de cap cosa opinable, i ara, aquí a Catalunya, l'enarboren. Enarboren la bandera de les escoles separades per sexes, i això en contra del que fa tota la societat i tota l'Església. Són els únics que ho fan a Catalunya. De manera que contravenen l'esperit de l'Opus, tal com l'explicava el seu fundador. L'Opus no ha de defensar de manera corporativa res opinable. Ara ho fan, hi dediquen molts esforços.

Ja sé que l'Opus no pot acceptar que les seves escoles siguin mixtes i que això és una cosa estructural a l'Opus Dei. Però justament per això, si no pot ser que l'Opus dirigeixi escoles normals i corrents, ha de deixar de fer-ho. No té cap sentit que es dediquin a dirigir escoles de tipus gueto.

Em direu: però sense col·legis, què farà l'Opus? El que ha de fer: ser sal i llum enmig del món, en els col·legis, guarderies, escoles i instituts on tothom porta els seus fills. Fent això, a més a més, ajudarien a regenerar molts ambients infantils i juvenils dels quals ara s'han apartat, capficats en els seus col·legis, guarderies i instituts.

Hi podria haver una solució intermitja, que seria que simplement l'Opus com a tal i els seus capellans es retiressin d'aquests col·legis (és a dir, que deixessin de tenir la garantia de l'Opus Dei, ni personal ni corporativa) i que les escoles funcionessin com a escoles concertades normals i corrents, per descomptat mixtes (la majoria dels pares segur que hi estaria d'acord; si hi estan en contra és perquè la gent de l'Opus mateixa els inculca que hi han d'estar en contra), i que fossin dirigides pels equips actuals o pels que diguin els pares que teòricament (Opus Dei mitjançant) ja les dirigeixen.

Però hi torno: no té cap sentit que l'Opus Dei enarbori una bandera com la de l'escola separada, si l'Església deixa llibertat en aquesta matèria. A Catalunya, no sols deixa aquesta llibertat, sinó que tothom, absolutament tothom a l'Església, ha decidit fer el que es feia en el món laic. Escoles mixtes, amb tots els seus inconvenients (per a la gent de l'Opus, que exigeixen separació estricta de les seves activitats, i no em sembla malament) i amb tots els seus avantatges.

Ara, a més a més, la preocupació pel tema de la promiscuïtat sexual que hi pot haver en les escoles mixtes ja no ve gaire d'aquí, perquè la promiscuïtat i els problemes els pots tenir exactament iguals amb escoles on tothom sigui home o on tothom sigui dona. Han canviat les coses, en aquest punt.

Opus Dei i capellans pederastes

Els catòlics, darrerament, quan parlem amb la gent, sentim que ens carreguen molt sovint al damunt el pes de la culpa dels capellans pederastes, els dels Estats Units i els que també van sortint a Europa i en altres indrets. I aquesta crítica, ho sento, és injust que la rebem gent que des de fa molts anys ens hem queixat –discretament, però ens hem queixat– de la formació deficient que rebien els capellans en molts seminaris, i de la manca de control sobre l’estabilitat psicològica de molts candidats al sacerdoci. Ens queixàvem discretament perquè llavors les que dèiem aquestes coses de seguida érem titllades de retrògrades, de covardes i de “controllers”, que l’Església era de tots i que s’havia de “deixar fer a l’Esperit”, com es deia llavors. Bé, d’aquelles pólvores vénen aquests llots, si es pot dir així. I bé, els de l’Opus Dei, que a hores d’ara no em sona que hagin tingut cap cas de pederàstia en les seves files –potser n’hi pot haver hagut algun, o en pot sorgir algun en el futur, perquè és impossible la garantia absoluta sobre el comportament dels altres en cap organització amb un nombre prou important de persones, però en qualsevol cas em sembla que seria una excepció–, és una de les institucions que han estat més sòlides i constants a l’hora de vigilar aquesta qüestió i segurament una de les que dins l’Església catòlica ha rebut més crítiques, durant decennis, pel control sobre el capteniment públic de la seva gent en matèria sexual, i especialment pel que fa als candidats al sacerdoci i als mateixos sacerdots.

Per tant, crec que és profundament injust que els de l’Opus o els que hi som més o menys propers rebem unes crítiques que a nosaltres, justament a nosaltres, no ens pertoquen, al contrari. Dic aquestes crítiques, que d’altres ja en parlarem i ja n’hem parlat.

L'Opus Dei també celebra el Dia de la Dona Treballadora

M'ha alegrat que el bisbe de l'Opus Dei, Javier Echevarría, "don Javier" –jo el vaig conèixer quan tothom li deia així– hagi escrit un article de premsa amb motiu del Dia Internacional de la Dona Treballadora, que va ser el dia 8. Van publicar l'article diversos diaris d'Europa i Amèrica. Jo l'he llegit al Corriere della Sera. Us en reprodueixo uns quants fragments:

«El món necessita el geni femení

»El 8 de març és una data que recorda la història dels esforços per superar la discriminació de la dona: una tasca que afecta també el present. Convé a més mirar al futur, imaginar què succeirà i quants beneficis s'assoliran quan la dona estigui plenament incorporada als àmbits de la societat. Abans de res, però, cal partir del reconeixement de la dignitat igual entre home i dona. Des del principi mateix de la Sagrada Escriptura, als relats del Gènesi, se'ns revela que Déu ha creat l'home i la dona com dues formes de ser persona, dues expressions d'una humanitat comuna. La dona és imatge de Déu, ni més ni menys que l’home, i els dos són cridats a la identificació amb Jesucrist, perfecte Déu i perfecte home.

»Amb aquestes premisses essencials de fe cristiana, s'entén amb profunditat especial la perversió que suposa maltractar qualsevol persona, home o dona. Els maltractaments prenen de vegades forma violenta i, en altres ocasions, maneres molt subtils: es comercia brutalment amb el cos de la dona, considerant-la com a cosa, no com a persona; o bé se li fa saber, amablement però insidiosa, que un embaràs és incompatible amb el seu contracte laboral. Segueixen existint molts motius per a recordar la necessitat d'oposar-se a aquestes discriminacions. També al Gènesi trobem un segon element fonamental i evident: la diversitat. Pensem per exemple en la família: pare i mare ocupen rols distints, igualment necessaris, però no intercanviables. La responsabilitat és la mateixa, però difereix la modalitat de participació. Sol dir-se que un dels problemes més aguts de la família en els nostres dies consisteix precisament en la crisi de la paternitat. L’home no pot considerar-se «una segona mare», ni tampoc ha de desatendre les responsabilitats de la llar, sinó que necessita aprendre a ser pare. Una mica el mateix cal dir de la societat en el seu conjunt, on cadascú ha de trobar la seva posició. L’home té el dret a desenvolupar-se com a home; la dona, com a dona. Sempre sense donar cabuda a mimetismes que produeixen crisis d'identitat, complexos psicològics i problemes socials de gran transcendència.

»[...] En les primeres paraules del Gènesi llegim també que Déu, en la seva bondat, confia el món a l'home i a la dona. Hem rebut la missió de tenir cura junts del món i de fer-lo progressar. Aquest apassionant projecte compartit ajuda a col•locar al seu lloc la qüestió de la relació entre ambdós sexes. No estem davant un assumpte tancat sobre ell mateix, estret i problemàtic, sinó davant una qüestió positiva i oberta: amb igual responsabilitat, amb aportacions adequades al propi geni, hem de treballar junts per una societat millor. Les qualitats masculines i les femenines es necessiten mútuament per a realitzar aquesta tasca col•lectiva. En definitiva, només s'arriba al bé comú –comú a tots, homes i dones– mitjançant un treball conjunt. Aquest quadre mostra que la discriminació de la dona no representa només una ofensa per a ella: constitueix una vergonya també per a l’home i un problema molt seriós per al món.

»[...] Sant Josepmaria recordava que "davant Déu, cap ocupació és per ella mateixa gran ni petita. Tot adquireix el valor de l'Amor amb què es realitza". Quan descobrim que l'important és la persona, les discriminacions de tot gènere tenen els dies comptats. La fe cristiana posseeix la capacitat de ser veritable ferment d'un canvi cultural en aquest terreny, si les dones i els homes de fe sabem encarnar-la a la nostra vida corrent.»