Més sobre el Raval de Barcelona

Un altre article sobre el centre Braval, aquest cop sense amagar-ne la filiació opusdeística. I és del diari El País!:

No crean que lo más difícil, en el Raval, es ser un niño inmigrante o hijo de inmigrantes. Quien ha visto a sus padres emprender la tremenda aventura de la migración ha visto ya una demostración de voluntad y de ánimo, y ésa no es una mala lección para empezar. Los educadores de la zona consideran que, en general, son los niños españoles (algo más del 50%) quienes suelen llevarlo peor: están más resignados a su suerte.

En Braval, una de las entidades asistenciales del barrio, se ocupan de la integración de niños y jóvenes españoles y extranjeros. Por explicarlo rápido, les atraen con deportes y actividades extraescolares, les enseñan a convivir e intentan que, ya puestos en ello, estudien. Braval es del Opus Dei, lo cual puede suscitar cierto recelo a según quien. El Ayuntamiento de Barcelona les ha denegado este año la subvención porque sólo trabajan con chicos (tienen otra cosa para chicas y mujeres jóvenes, llamada Terral), y eso no se aviene, al parecer, con las directrices municipales sobre integración sexual.

Tampoco es que la subvención recibida en años anteriores fuera para tirar cohetes. En 2008 ascendió a unos 3.000 euros. Teniendo en cuenta que Braval paga unos 8.000 euros anuales en concepto de alquiler de equipamientos deportivos municipales, sólo significa que el Ayuntamiento hará aún más negocio en el presente ejercicio.
Vale la pena visitar las instalaciones de Braval, fundada en 2002 en la calle de la Cera, para ver el Raval desde abajo, desde el punto de vista de los niños. Tiene sus símbolos cristianos, su capilla y su placa dedicada a Escrivá de Balaguer, pero el barullo (las idas y venidas de los chavales, la limpieza de las camisetas deportivas, la manutención de los ordenadores) y la mezcla (chicos procedentes de 30 países, con 10 idiomas distintos y nueve religiones, sin contar con los no religiosos) generan un cierto ecumenismo. En cualquier caso, el objetivo de Braval no consiste en salvar almas, sino en resolver urgencias muy concretas y materiales. Su director, Pep Masabeu, un tipo tremendamente pesado cuando se trata de conseguir cosas para sus chavales (casi 250 este ejercicio), es pedagogo. ¿Sus máximos orgullos? Que seis de sus críos hayan llegado ya a la Universidad, que una cincuentena hayan encontrado trabajo regular, que varios de ellos se hayan convertido a su vez en voluntarios para ayudar a los que están llegando.

En el Bronx neoyorquino existe un centro similar, el Cretona, también del Opus. Lo visité hace unos años. Pregunté a un voluntario (numerario del Opus Dei) si los chicos, de entre 10 y 18 años, tenían que ir a misa. "¿Misa? Mi trabajo consiste ahora mismo en evitar que ese cabronazo de ahí (y señaló con una sonrisa a un chavalín que tendría 11 o 12) acabe robando en las iglesias pistola en mano, e intentaré que estudie y se imponga un mínimo de autodisciplina; a partir de ahí, él sabrá". La idea viene a ser ésa.

L’article el firma Enric González i s’ha publicat el 4 de novembre del 2009.
-----

Bon article sobre una cosa que es diu Braval

Un bon article sobre una iniciativa solidària al Raval de Barcelona. Bon article si no fos que... després us ho explico.

Braval

Hi ha alguna cosa en el doctor en pedagogia Josep Masabeu del gran Dustin Hoffman. Bastant. Em refereixo al físic. Podrien ser germans. O sigui, que Masabeu és un paio encantador, eficient i necessari. Per això dirigeix Braval, obra social ubicada al Raval, que es proposa, mitjançant el voluntariat, promoure la cohesió social i facilitar la incorporació dels immigrants en la nostra societat.

El que els polítics i les seves lleis ni volen ni saben solucionar ho han de solucionar persones com Masabeu, que és de Sabadell i, a més a més, sap cuinar molt bé. Fins i tot plats filipins, un dels quals vam compartir, entre d’altres, amb l’empresari Josep Maria Pujol i una gran dona, també eficient, Núria Gispert, expresidenta de Càritas. La van decapitar a Madrid quan volia descentralitzar la institució. Aquí l’eficiència sempre et costa el cap. Sobretot en aquests temps que algú, amb un gran encert, va definir com a líquids.

Però érem a Braval, que sorprèn fins i tot per les seves instal·lacions. Braval, que demostra com a través de l’esport, futbol i bàsquet, es pot aconseguir que els xavals del Raval facin cada tarda els seus deures, que estudiïn i que aprovin. Perquè el curs passat, dels 11 nois que estudiaven 4t d’ESO, el van superar 10. Dels tres que cursaven 2n de batxillerat, dos van aprovar la selectivitat i van ingressar a la universitat. Nou van acabar un cicle formatiu de grau mitjà de formació professional. Sis alumnes ja van realitzar estudis universitaris, etcètera. Aquesta autoritat en llibertat que tant es reclama últimament és el que es respira a Braval.

No tot, doncs, al Raval és prostitució, violència i drogues. Que els ho preguntin a aquells nois, autòctons i procedents de 30 països, que van diàriament a Braval. O als seus pares. Nois que, des de fa 10 anys, troben a Braval un espai comú de convivència on se’ls ensenya que qui s’ha d’adaptar a una determinada cultura és el que hi arriba. I no pas al revés.

Colla’ls, Pep. Als polítics.

Arturo San Agustín, "El Pianista del Majestic" (El Periódico de Catalunya, 22 d'octubre del 2009)

Deia que era un bon article... però no esmenta l'Opus Dei, que és l'entitat que està al darrere d'aquesta iniciativa! Ja vaig explicar que l'Opus va ser una de les primeres institucions catòliques que es va ficar al barri del Raval, quan encara no era moda fer-ho. ¿Com voleu que la gent tingui una idea equilibrada de l'Opus si quan es parla de els coses que fa l'Opus de manera corporativa, com aquesta, no s'esmenta l'Opus, i en canvi quan un banquer, un polític, un empresari, etc. diuen o fan a títol personal qualsevol tonteria, de seguida s'esmenta l'Opus, si aquell personatge hi té alguna relació, encara que la relació, real o suposada, sigui només de la persona i no del banc, ni del partit, ni de l'empresa?

Amigues i amics de l'Opus, ja us entenc, ja.

De tota manera, jo sempre em dic a mi mateixa que si gent de bona fe et tracta malament o incorrectament o injustament, potser d'alguna manera t'ho has guanyat... Avui, però, si esteu enfadats, us dono tota la raó del món.
-----

L’Opus Dei al Raval de Barcelona

Des de fa uns quants anys és moda –disculpeu-me l'expressió– que tota mena d’ONGs i entitats religioses i laiques instal·lin al Raval els seus locals i mirin d’ajudar en el que poden la gent que hi malviu, molts cops amuntegats en pisos, gent pobra que hi és de sempre o immigrants acabats d’arribar. El problema del Raval, abans barri xino, fa molts i molts anys que dura, potser segles. El fet és que de totes aquestes ajudes no cal dir que no en sobra cap, jo mateixa hi he fet de voluntària en diferents etapes de la vida i sempre hi falten mans. De manera que tota aquesta moda, benvinguda.

Ara, us volia explicar que l’Opus –sí, l’Opus, el famós Opus Dei suposadament elitista i tota la pesca– fa gairebé quaranta anys que treballa al Raval. Quan l’Opus, a mitjans dels anys 60, havia crescut una mica a Barcelona i potser ja no es parlava de secretismes però es trobava a faltar la seva presència institucional catòlica fora dels seus centres propis, com una entitat eclesial més, amb el seu aparador públic de serveis religiosos, va demanar al bisbe Gregorio Modrego Casaus una església o capella on poder fer també la seva tasca pastoral oberta a tothom. I "l’arquebisbe-bisbe Modrego-Drego" –la broma la feia ell mateix– va oferir a l'Opus Dei la capella de l’antiga Casa de la Caritat, molt atrotinada en aquell moment –de fet, gairebé ruïnosa– que havia estat cedida de feia poc per la Diputació a l'Arquebisbat en unes condicions molt dolentes –un regal enverinat, va ser allò.

En poc temps, però, l’església de Montalegre es va convertir en un referent principal al barri, i encara ho és. D’allà ha sorgit també la famosa fundació Raval Solidari, que darrerament he vist que han obert un blog i tot. Hi han passat rectors que tothom coneix perquè hi van deixar petjada fonda, com els mossens Benet Badrinas, Francesc Mas, Emili Roure... El pedagog Josep Masabeu va escriure fa poc temps una història –aquí en teniu un extracte– sobre el primer centenari de la capella, i hi destacava el paper de l’Opus Dei en els darrers anys. És clar que ell mateix hi està molt vinculat... Però crida l’atenció el fet que aquests gairebé quatre decennis d’involucració activa de l’Opus en un dels barris més problemàtics d’Europa passi gairebé inadvertida per a la gent que parla de l’Opus a nivell mediàtic, que només es fixen en tal escola elitista que fa anar els nens amb corbata o en l’IESE de Pedralbes.

No deu ser que qui parla d’èlits i no veu els fruits globals és que té una lleganya a l’ull, potser perquè ell mateix forma part de l’èlit, i per això no veu la resta?