Més sobre el Raval de Barcelona

Un altre article sobre el centre Braval, aquest cop sense amagar-ne la filiació opusdeística. I és del diari El País!:

No crean que lo más difícil, en el Raval, es ser un niño inmigrante o hijo de inmigrantes. Quien ha visto a sus padres emprender la tremenda aventura de la migración ha visto ya una demostración de voluntad y de ánimo, y ésa no es una mala lección para empezar. Los educadores de la zona consideran que, en general, son los niños españoles (algo más del 50%) quienes suelen llevarlo peor: están más resignados a su suerte.

En Braval, una de las entidades asistenciales del barrio, se ocupan de la integración de niños y jóvenes españoles y extranjeros. Por explicarlo rápido, les atraen con deportes y actividades extraescolares, les enseñan a convivir e intentan que, ya puestos en ello, estudien. Braval es del Opus Dei, lo cual puede suscitar cierto recelo a según quien. El Ayuntamiento de Barcelona les ha denegado este año la subvención porque sólo trabajan con chicos (tienen otra cosa para chicas y mujeres jóvenes, llamada Terral), y eso no se aviene, al parecer, con las directrices municipales sobre integración sexual.

Tampoco es que la subvención recibida en años anteriores fuera para tirar cohetes. En 2008 ascendió a unos 3.000 euros. Teniendo en cuenta que Braval paga unos 8.000 euros anuales en concepto de alquiler de equipamientos deportivos municipales, sólo significa que el Ayuntamiento hará aún más negocio en el presente ejercicio.
Vale la pena visitar las instalaciones de Braval, fundada en 2002 en la calle de la Cera, para ver el Raval desde abajo, desde el punto de vista de los niños. Tiene sus símbolos cristianos, su capilla y su placa dedicada a Escrivá de Balaguer, pero el barullo (las idas y venidas de los chavales, la limpieza de las camisetas deportivas, la manutención de los ordenadores) y la mezcla (chicos procedentes de 30 países, con 10 idiomas distintos y nueve religiones, sin contar con los no religiosos) generan un cierto ecumenismo. En cualquier caso, el objetivo de Braval no consiste en salvar almas, sino en resolver urgencias muy concretas y materiales. Su director, Pep Masabeu, un tipo tremendamente pesado cuando se trata de conseguir cosas para sus chavales (casi 250 este ejercicio), es pedagogo. ¿Sus máximos orgullos? Que seis de sus críos hayan llegado ya a la Universidad, que una cincuentena hayan encontrado trabajo regular, que varios de ellos se hayan convertido a su vez en voluntarios para ayudar a los que están llegando.

En el Bronx neoyorquino existe un centro similar, el Cretona, también del Opus. Lo visité hace unos años. Pregunté a un voluntario (numerario del Opus Dei) si los chicos, de entre 10 y 18 años, tenían que ir a misa. "¿Misa? Mi trabajo consiste ahora mismo en evitar que ese cabronazo de ahí (y señaló con una sonrisa a un chavalín que tendría 11 o 12) acabe robando en las iglesias pistola en mano, e intentaré que estudie y se imponga un mínimo de autodisciplina; a partir de ahí, él sabrá". La idea viene a ser ésa.

L’article el firma Enric González i s’ha publicat el 4 de novembre del 2009.
-----

Bon article sobre una cosa que es diu Braval

Un bon article sobre una iniciativa solidària al Raval de Barcelona. Bon article si no fos que... després us ho explico.

Braval

Hi ha alguna cosa en el doctor en pedagogia Josep Masabeu del gran Dustin Hoffman. Bastant. Em refereixo al físic. Podrien ser germans. O sigui, que Masabeu és un paio encantador, eficient i necessari. Per això dirigeix Braval, obra social ubicada al Raval, que es proposa, mitjançant el voluntariat, promoure la cohesió social i facilitar la incorporació dels immigrants en la nostra societat.

El que els polítics i les seves lleis ni volen ni saben solucionar ho han de solucionar persones com Masabeu, que és de Sabadell i, a més a més, sap cuinar molt bé. Fins i tot plats filipins, un dels quals vam compartir, entre d’altres, amb l’empresari Josep Maria Pujol i una gran dona, també eficient, Núria Gispert, expresidenta de Càritas. La van decapitar a Madrid quan volia descentralitzar la institució. Aquí l’eficiència sempre et costa el cap. Sobretot en aquests temps que algú, amb un gran encert, va definir com a líquids.

Però érem a Braval, que sorprèn fins i tot per les seves instal·lacions. Braval, que demostra com a través de l’esport, futbol i bàsquet, es pot aconseguir que els xavals del Raval facin cada tarda els seus deures, que estudiïn i que aprovin. Perquè el curs passat, dels 11 nois que estudiaven 4t d’ESO, el van superar 10. Dels tres que cursaven 2n de batxillerat, dos van aprovar la selectivitat i van ingressar a la universitat. Nou van acabar un cicle formatiu de grau mitjà de formació professional. Sis alumnes ja van realitzar estudis universitaris, etcètera. Aquesta autoritat en llibertat que tant es reclama últimament és el que es respira a Braval.

No tot, doncs, al Raval és prostitució, violència i drogues. Que els ho preguntin a aquells nois, autòctons i procedents de 30 països, que van diàriament a Braval. O als seus pares. Nois que, des de fa 10 anys, troben a Braval un espai comú de convivència on se’ls ensenya que qui s’ha d’adaptar a una determinada cultura és el que hi arriba. I no pas al revés.

Colla’ls, Pep. Als polítics.

Arturo San Agustín, "El Pianista del Majestic" (El Periódico de Catalunya, 22 d'octubre del 2009)

Deia que era un bon article... però no esmenta l'Opus Dei, que és l'entitat que està al darrere d'aquesta iniciativa! Ja vaig explicar que l'Opus va ser una de les primeres institucions catòliques que es va ficar al barri del Raval, quan encara no era moda fer-ho. ¿Com voleu que la gent tingui una idea equilibrada de l'Opus si quan es parla de els coses que fa l'Opus de manera corporativa, com aquesta, no s'esmenta l'Opus, i en canvi quan un banquer, un polític, un empresari, etc. diuen o fan a títol personal qualsevol tonteria, de seguida s'esmenta l'Opus, si aquell personatge hi té alguna relació, encara que la relació, real o suposada, sigui només de la persona i no del banc, ni del partit, ni de l'empresa?

Amigues i amics de l'Opus, ja us entenc, ja.

De tota manera, jo sempre em dic a mi mateixa que si gent de bona fe et tracta malament o incorrectament o injustament, potser d'alguna manera t'ho has guanyat... Avui, però, si esteu enfadats, us dono tota la raó del món.
-----

Fins i tot els teòlegs més progres donen suport al papa sobre els preservatius

La pobra Txell estava una mica moixa perquè havia rebut un missatge d'un anònim que es presentava com a catòlic i que li retreia a la meva alter ego que s'havia equivocat defensant el papa en el tema dels condons. Li deia l'anònim que no passava res si el papa s'equivocava en qüestions secundàries, que ella mateixa ho havia dit...

I resulta que ara ve a socórrer la Txell qui menys s'esperava que ho fes: José Ignacio González Faus, el teòleg jesuïta, normalment força antipapa (també aquest cop, que escriu algunes frases que ara no reproduiré perquè no vénen a tomb). Abans-d'ahir escrivia a La Vanguardia:

Gracias a los media el único recuerdo vivo (es refereix al viatge del papa a Angola) es que "el Papa condenó los preservativos".

Titulares malintencionados ("El Papa desautoriza en África los preservativos") dieron la sensación de que eso había sido dicho en un discurso. Y así, una frase que fue sólo una respuesta dada en el avión a la pregunta de cuatro periodistas, y que no iba en ningún texto papal, eclipsó todo lo demás, dejando una sensación falsa: porque el Papa esta vez no pronunció ninguna condena moral; se limitó a decir que no le parecía una solución global del problema.

Hubiera sido más veraz un titular como: "El Papa pide en África tratamiento gratuito para los enfermos de sida" (que así fue). Pero si propones eso a un periodista, responderá como los economistas neoliberales: "Tú no entiendes de periodismo". La norma fundamental es: no dejes que la verdad te estropee un buen titular. Y esa tergiversación le valió a Benedicto XVI la acusación de genocida y una propuesta de reprobación en el Parlamento. El espíritu medieval de la caza de brujas pervive en las personas humanas aunque, gracias al progreso de las estructuras, no las cacemos de manera tan bestia como antaño. Y entretanto, las farmacéuticas, las más culpables de la extensión de la epidemia, se frotan sigilosamente las manos.

Creo estar a años luz del Ratzinger de hoy (me siento más cercano al que conocí en Tubinga en 1966). Y no dudo de que, con la moral más tradicional (la de nuestros siglos XVI y XVII, no la de hoy), es defendible la licitud al menos parcial del preservativo. Pero una canallada no deja de ser canallada porque se la hagan a un enemigo. Además, me gustaría conocer ¡una sola persona! que (se) infectara por abstenerse del condón en obediencia a Roma: con el descrédito actual de cuanto dice la institución romana en este punto, tengo la certeza de que nadie hace caso de esa prohibición entre las gentes expuestas al contagio.

Por otro lado, que el preservativo no es solución global lo dicen especialistas en el tema de África, de Harvard o de Washington. Fundamentalmente por dos razones: en África resulta muy contrario a la cultura africana. La resistencia al preservativo es allí de carácter cultural: cooperantes y religiosas que trabajan en estos campos pueden confirmarlo. Y un cambio cultural no se hace por imposición ni en pocos años.

En el mundo rico el preservativo genera un exceso de confianza que multiplica la promiscuidad. Y hay una resistencia que no se da sólo en África: en la España progre de hoy conozco clientes de prostitutas que rechazan a la mujer si esta les pide ponerse el condón: "Ahí te quedas, ya encontraré a otra". Y es que, cuando sólo cuento yo, todo lo demás está de más. Cualquier catalán conoce el chiste de aquel señor al que no le salían los presupuestos porque siempre comenzaba: "Vint de vi". Pues bien: quizá el Papa sólo quiso decir que si comenzamos siempre con "vint de fotre" no nos saldrán los cálculos.

(...) Puestos a reprobar, ¿no sería mejor reprobar a los periodistas que hicieron una pregunta cuya respuesta conocían de antemano y con la que sólo buscaban armar camorra? Porque hoy los media se han convertido en una especie de iglesia que no se equivoca nunca, tienen siempre la última palabra, son crueles con sus críticos y se arrogan una autoridad parecida a la de los apóstoles ("lo que ataréis en el papel quedará atado en la realidad, y lo que ignoréis en el papel queda fuera de la realidad"). (extracte de l'article publicat a La Vanguardia el 29 de juny del 2009)

La Txell ha quedat ben tranquil·la.

Benet XVI i els condons
Més sobre el papa i els preservatius
Més sobre l’Àfrica, el papa i els preservatius
El papa hauria de dir a Berlusconi: "Silvio, utilitza preservatiu"

-----

Més sobre el papa i els preservatius

Ho copio d'un diari soi disant progre: El Periódico de Catalunya. La posició de l'articulista no és una posició exactament catòlica, però dóna una bona lliçó als supersavis europeus sobre la cultura dels condons de la qual parlava l'altre dia. Firma José Carlos Rodríguez, de l'ONG Xarxa Esport i Cooperació:

"El Papa, l'Àfrica i els condons

M'agradaria llançar una pregunta innocent: ¿Heu sentit que cap país africà protestés per les paraules del papa Benet XVI en contra dels preservatius durant el seu viatge a l'Àfrica al març? Jo encara no he sentit ni mitja paraula respecte a això. Després de 20 anys a Uganda, la recent admissió a tràmit al Congrés dels Diputats espanyol d'una reprovació al Papa per aquestes paraules no deixa de semblar-me una manera subtil del paternalisme que patim els occidentals: pretendre saber el que és millor per a l'Àfrica sense molestar-nos a consultar els africans.

Sobre el preservatiu, i més a l'Àfrica, hi ha molt a matisar. Jo, personalment, no estic d'acord al cent per cent amb la posició oficial de l'Església catòlica en aquest tema perquè, sense anar més lluny, en el cas de les parelles discordants (en què un dels seus membres està infectat pel VIH i l'altre, no) em sembla que no hi ha més remei que acceptar que el condó és el remei més viable, una opinió que és compartida per una infinitat de sacerdots, religioses i bisbes que viuen el dia a dia de la dura realitat sobre el terreny. També hem de ser realistes i poder ajudar les dones, amb uns marits que fan el que els dóna la gana, perquè es protegeixin si no hi poden fer res més.

Però una cosa és això i una altra molt diferent és aconsellar als que tenen una vida irresponsablement promíscua que es posin la gometa i a viure que són dos dies. I a l'Àfrica, la promiscuïtat --molt associada al masclisme-- és una plaga que per a la seva eradicació demana la resposta més lògica i raonable: treballar pel canvi de comportament.

I aquest canvi és possible, i aquí és on jo penso que Benet XVI sí que té raó. Durant els meus primers anys de treball a Uganda, la taxa d'infecció pel VIH era espantosa, al voltant del 30%. El percentatge de prevalença ha caigut fins a arribar a l'actual 6%, i no crec que l'ús del condó hagi jugat en aquesta situació un paper de primer ordre. Primer, perquè en un país on més de la meitat dels habitants viuen amb menys d'un dòlar al dia, no penso que hi hagi gaire gent que es gasti 500 xílings (un terç de dòlar) en una capseta de tres profilàctics.

El Govern d'Uganda va voler destacar, en les seves campanyes, l'abstinència sexual per als joves i la fidelitat per als casats, i no sembla que els hagi anat gaire malament amb aquesta manera de fer les coses. De fet, tots els països africans que han volgut afrontar el tema de la sida de manera assenyada han intentat aprendre del model ugandès.

L'Església proposa les seves posicions doctrinals i després cadascú té tot el dret d'acceptar-les o no. Per això, no entenc que hi hagi països europeus --Bèlgica i ara Espanya-- que es permetin recriminar el Papa per les seves paraules a l'Àfrica, quan els mateixos africans no ho han fet. Si de veritat estan tan preocupats per l'Àfrica, podrien començar per revisar la seva política comercial, que margina els productes africans." (El Periódico de Catalunya, 11 de maig de 2009)

Olé la teva mare, José Carlos Rodríguez!

Benet XVI i els condons
Més sobre l’Àfrica, el papa i els preservatius
Fins i tot els teòlegs més progres donen suport al papa sobre els preservatius
El papa hauria de dir a Berlusconi: "Silvio, utilitza preservatiu"

-----

La missa en llatí, una novetat?

Ara resulta que el papa ha dit que es podia tornar a fer la missa d’abans del Concili Vaticà II i els diaris han dit que es tornava a les misses en llatí. Un dels problemes més grossos que té la gent d’Església és aconseguir que els seus missatges es reprodueixin tal com els han expressat. I la premsa no fila gaire prim (en cap tema, però quan et toca més de prop te n’adones). Aquest és un dels problemes més grossos que ha tingut l’Opus al llarg de la seva història, aconseguir que el seu missatge arribi al públic nítidament. És veritat que ells mateixos de vegades el compliquen i també de vegades hi ha membres de l’Opus Dei que no fan prou bé les coses, però després hi ha la dada objectiva que el seu missatge no és tan fàcil d’explicar com el de les monges de Mare Teresa o les missions dels claretians, i llavors passa que el missatge, a més de ser complex, arriba distorsionat.

Bé, en el cas de la missa en llatí, em consta que no havia desaparegut mai. Molt sovint hem vist per la TV com el papa –aquest, l’anterior i l’altre, o sigui tots des del Concili– feia la missa en llatí. I ara diuen que “torna la missa en llatí”? La missa en llatí no havia desaparegut, i era relativament freqüent trobar-te-la en ambients catòlics internacionals, posant per cas als grans santuaris. La prova és que en la majoria dels missals de tots els idiomes al final hi ha sempre el formulari de la missa en llatí. El que torna, doncs, diguin el que diguin els mitjans de comunicació, no és la missa en llatí, que no havia marxat mai, sinó un ritu de la missa, una manera de celebrar-la que havia desaparegut (no del tot, hi havia gent que tenia permís per fer-la) arran del Concili. I no és que torni i prengui el lloc de la missa en llengües modernes, sinó que torna com una possibilitat més per a tothom que tingui raons per fer la missa de la manera antiga.

Enfrontar-se a un best seller

Un dia –el primer dia, de fet– vaig dir aquí de passada que la millor manera d'enfrontar-se a les bestieses que sembla que diu sobre Jesucrist, l'Església, l'Opus Dei i companyia determinada novel·la que ha estat últimament un best seller mundial era fer com si no existís. Ara he descobert que hi ha una manera encara més bona d'enfrontar-s'hi: aquesta.

L'escàndol de la Cope

No és fàcil de resumir en poques paraules el que sento com a catòlica per l’emissora CoPPe i la meva convicció que aquesta ràdio està allargant els efectes perversos del franquisme i del nacionalcatolicisme en molta gent que amb els anys que han passat des de la mort del dictador ja haurien tornat a plantejar-se el retorn a l’Església, o si més no la mirarien amb més respecte. En canvi, el rebuig provocat per la imposició franquista i els eclesiàstics que es van repenjar en el règim de mala manera perdura per aquesta manera barroera de “defensar la fe”, i d'“atacar els enemics”, enemics que molts cops no ho són de l’Església, o almenys no ho eren, sinó que són en tot cas enemics d’Espanya, i no dels espanyols, sinó d’aquesta manera tan poc afortunada de defensar una Espanya unitària i tronada.

Ara, fins i tot el diari ABC ha rebut de valent per no compartir les maneres de fer de la CoPPe. Es veu que ara l’emissora tracta aquest diari monàrquic, centralista, espanyol i (suposadament) catòlic de “traïdor”. I llavors l’ABC, que fins ara s’havia alineat amb la CoPPe i altres mitjans en tots els seus atacs als catalans, ara que ha tastat la mateixa medecina intenta que la gent el defensi. No séré jo qui defensi l’ABC, ni de lluny. Jo no escolto la CoPPe, ni llegeixo l’ABC, ni res d’això, però em preocupa el mal que tota aquesta gent fa a la religió catòlica. I no cal dir-ho, quan aquesta gent parla de l'Opus Dei, llavors m'emprenyo i penso si la gent de l'Opus que es dedica a tenir contactes amb els mitjans de comunicació no es deuen haver tornar ximples. Que no ho veuen que si parlen bé de tu a la CoPPe o a l'ABC i companyia no et fan cap favor? Els de l’ABC tenen ben merescut el que ara reben. Així sabran que quan ells cometien injustícies juntament amb la Coppe i altres, els insultats es trobaven també sols i s’ho passaven malament. Tastar la pròpia medecina els pot fer reflexionar. A veure.

Els bisbes espanyols, mentrestant, quin mal fan a l’Església catòlica i a la fe, amb el seu manteniment d’aquesta emissora diabòlica! (Ep, aclareixo, “diabòlica” no perquè diu el que diu, sinó perquè diu el que diu sent qui és i havent-hi qui hi ha al darrere. Jo sóc absolutament partidària de la llibertat d’expressió, però penso que quan una persona o institució està constituïda en autoritat religiosa o aixeca la bandera de la religió, té el doble d’obligació de ser exemplar. Aconsello als de la CoPPe que repassin el que diu el Catecisme de l’Església Catòlica sobre les causes de l’ateisme. Parla d’ells.)

Funeral de Lluís Valls i Taberner

Avui estic creativa. M’ha arribat la notícia que Lluís Valls i Taberner ha mort aquest cap de setmana. Lluís Valls, membre de l’Opus Dei numerari –i no “honorari”, com ha escrit el diari Avui–, era un català de Madrid que no exercia gaire com a català –es feia dir Luis–, però vaig tenir ocasió de saludar-lo un parell de vegades ja fa anys per raons professionals i em va parlar en català amb tota naturalitat, davant altres persones que segurament no ens entenien, i allò la veritat és que em va deixar encantada. Era guapo, amb una planta admirable i el que se’n diu un senyor. Massa liberal, pel meu gust: vull dir que no era gaire partidari de les intervencions dels poders públics en els afers que, segons ell, s’havien de deixar a l’albir del mercat. Allò famós –i per mi fals– de considerar el mercat i la llibertat absoluta com a únics conductors de la vida econòmica dels països i del món, i l’ètica –se suposa que consubstancial als empresaris, perquè diuen que a llarg termini sempre és rendible– i el mercat mateix ja corregiran les desviacions que es puguin produir. En això, evidentment, no ens hauríem posat mai d’acord. Per a ell, com per a la immensa majoria dels banquers i grans empresaris del món occidental, els Estats i altres administracions s’haurien de limitar a atendre els marginats que queden fora del sistema i, per tant, deixar que el sistema es governi “sol” –o sigui, deixar que el governin ells, els amos dels quartos. En fi, Lluís Valls, a qui la premsa anomenava el banquer florentí, era un banquer.

Ara, es veu que va deixar escrit que a la seva mort no volia funerals ni pompes, ni parafernàlies, ni cerimònies, ni històries. Ni tan sols esqueles als diaris. Una missa privada per a la família i prou. Enterrament en la intimitat. Lluís Valls no volia convocar al seu comiat tota la patum, tota aquella mena de gent que s’aplega en aquestes circumstàncies a les esglésies i que no s’hi saben comportar, perquè no hi van mai o, si hi van, són uns maleducats. No hi saben estar en silenci, no saben respectar ni el més sagrat. I de vegades, quan no saben segur si després podran saludar la família, n’hi ha que s’acosten a combregar i tot, encara que no ho facin mai ni creguin en res, només per fer-se veure, perquè la família sàpiga que hi han anat. En resum, m’alegra molt que una persona important i a més de l’Opus hagi deixat dit això i que li ho hagin respectat. Amb exemples com aquest potser al final els capellans s’adonaran que val la pena plantejar-se les cerimònies religioses estrictament com a tals i estrictament per als creients, i reservar els comiats socials dels difunts, qui en vulgui fer, per a la societat civil, a l’ajuntament, a casa de la família, al tanatori o al cementiri, però fora de les capelles, les esglésies i les catedrals. Les capelles, per als creients. Encara haurem de tornar a allò de la missa dels catecúmens? No ho sé, però de vegades en tens ganes, veient segons qui i segons què dins les esglésies. És que et fan venir basques, gairebé...