Vaig anar a treure el cap a l'església de Montalegre el dia 26 al vespre, que hi feien la missa de sant Josemaria Escrivà. Hi havia força gent. El que em va cridar més l'atenció és que al sermó el capellà que presidia va parlar una estona de la necessitat d'estimar el món tal com és, de vibrar amb les il·lusions i els afanys dels homes i dones actuals, amb els seus desigs de pau i de solidaritat, i vaig pensar: carai, això comença a canviar. Fins ara, tot eren condemnes i crides a la prudència davant el món.
L'Opus Dei només tirarà endavant si s'adona d'una vegada que la "societat cristiana" és no només una utopia, sinó, allà on ha existit, una fàbrica d'hipòcrites. Que la gent no se "salvarà" mai a la força. Que els temps de la "civilització catòlica" i dels "països catòlics" ja han passat i, si Déu vol -i segur que ho vol-, no tornaran.
Dins d'aquest món que cal estimar, no poden ser crítics, els de l'Opus Dei? Sí, és clar, com a ciutadans poden dir i pensar el que els roti, però han d'anar amb molt de compte que les seves actituds individuals o col·lectives -ai, aquests bisbes i capellans que sembla que encara enyoren el franquisme i la "unidad sacrosanta de España"!- no facin pensar a la gent normal i corrent que volen tornar a l'edat mitjana.
Hi ha encara massa llast franquista en determinades actituds públiques de gent de l'Opus Dei. I que no em diguin que és opinable: quan es fa mal a l'Església-misteri, i se'n fa, les actituds properes al nacionalcatolicisme no són opinables: són rebutjables, són dissolvents, són menyspreables.
Senyors i senyores de l'Opus Dei que ja ho aneu entenent, com el capellà de l'altre dia: benvinguts al món! Al món que heu de santificar. Treieu-vos de sobre la mentalitat de gueto, que no es correspon amb el vostre esperit, i fareu una bona feina.
Una bona feina que, a Catalunya, heu de començar per fer-la en català: això també és part de la vostra vocació de santificar-vos enmig del món... del món català, en aquest cas.
Que cansada estic de repetir sempre el mateix...
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris església de Montalegre. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris església de Montalegre. Mostrar tots els missatges
dissabte, de juny 30, 2007
divendres, de gener 27, 2006
L’Opus Dei al Raval de Barcelona
Des de fa uns quants anys és moda –disculpeu-me l'expressió– que tota mena d’ONGs i entitats religioses i laiques instal·lin al Raval els seus locals i mirin d’ajudar en el que poden la gent que hi malviu, molts cops amuntegats en pisos, gent pobra que hi és de sempre o immigrants acabats d’arribar. El problema del Raval, abans barri xino, fa molts i molts anys que dura, potser segles. El fet és que de totes aquestes ajudes no cal dir que no en sobra cap, jo mateixa hi he fet de voluntària en diferents etapes de la vida i sempre hi falten mans. De manera que tota aquesta moda, benvinguda.
Ara, us volia explicar que l’Opus –sí, l’Opus, el famós Opus Dei suposadament elitista i tota la pesca– fa gairebé quaranta anys que treballa al Raval. Quan l’Opus, a mitjans dels anys 60, havia crescut una mica a Barcelona i potser ja no es parlava de secretismes però es trobava a faltar la seva presència institucional catòlica fora dels seus centres propis, com una entitat eclesial més, amb el seu aparador públic de serveis religiosos, va demanar al bisbe Gregorio Modrego Casaus una església o capella on poder fer també la seva tasca pastoral oberta a tothom. I "l’arquebisbe-bisbe Modrego-Drego" –la broma la feia ell mateix– va oferir a l'Opus Dei la capella de l’antiga Casa de la Caritat, molt atrotinada en aquell moment –de fet, gairebé ruïnosa– que havia estat cedida de feia poc per la Diputació a l'Arquebisbat en unes condicions molt dolentes –un regal enverinat, va ser allò.
En poc temps, però, l’església de Montalegre es va convertir en un referent principal al barri, i encara ho és. D’allà ha sorgit també la famosa fundació Raval Solidari, que darrerament he vist que han obert un blog i tot. Hi han passat rectors que tothom coneix perquè hi van deixar petjada fonda, com els mossens Benet Badrinas, Francesc Mas, Emili Roure... El pedagog Josep Masabeu va escriure fa poc temps una història –aquí en teniu un extracte– sobre el primer centenari de la capella, i hi destacava el paper de l’Opus Dei en els darrers anys. És clar que ell mateix hi està molt vinculat... Però crida l’atenció el fet que aquests gairebé quatre decennis d’involucració activa de l’Opus en un dels barris més problemàtics d’Europa passi gairebé inadvertida per a la gent que parla de l’Opus a nivell mediàtic, que només es fixen en tal escola elitista que fa anar els nens amb corbata o en l’IESE de Pedralbes.
No deu ser que qui parla d’èlits i no veu els fruits globals és que té una lleganya a l’ull, potser perquè ell mateix forma part de l’èlit, i per això no veu la resta?
Ara, us volia explicar que l’Opus –sí, l’Opus, el famós Opus Dei suposadament elitista i tota la pesca– fa gairebé quaranta anys que treballa al Raval. Quan l’Opus, a mitjans dels anys 60, havia crescut una mica a Barcelona i potser ja no es parlava de secretismes però es trobava a faltar la seva presència institucional catòlica fora dels seus centres propis, com una entitat eclesial més, amb el seu aparador públic de serveis religiosos, va demanar al bisbe Gregorio Modrego Casaus una església o capella on poder fer també la seva tasca pastoral oberta a tothom. I "l’arquebisbe-bisbe Modrego-Drego" –la broma la feia ell mateix– va oferir a l'Opus Dei la capella de l’antiga Casa de la Caritat, molt atrotinada en aquell moment –de fet, gairebé ruïnosa– que havia estat cedida de feia poc per la Diputació a l'Arquebisbat en unes condicions molt dolentes –un regal enverinat, va ser allò.
En poc temps, però, l’església de Montalegre es va convertir en un referent principal al barri, i encara ho és. D’allà ha sorgit també la famosa fundació Raval Solidari, que darrerament he vist que han obert un blog i tot. Hi han passat rectors que tothom coneix perquè hi van deixar petjada fonda, com els mossens Benet Badrinas, Francesc Mas, Emili Roure... El pedagog Josep Masabeu va escriure fa poc temps una història –aquí en teniu un extracte– sobre el primer centenari de la capella, i hi destacava el paper de l’Opus Dei en els darrers anys. És clar que ell mateix hi està molt vinculat... Però crida l’atenció el fet que aquests gairebé quatre decennis d’involucració activa de l’Opus en un dels barris més problemàtics d’Europa passi gairebé inadvertida per a la gent que parla de l’Opus a nivell mediàtic, que només es fixen en tal escola elitista que fa anar els nens amb corbata o en l’IESE de Pedralbes.
No deu ser que qui parla d’èlits i no veu els fruits globals és que té una lleganya a l’ull, potser perquè ell mateix forma part de l’èlit, i per això no veu la resta?
Subscriure's a:
Missatges (Atom)