Les autoritats militars

No tinc temps per entretindre'm aquí ara, però volia dir que vaig estar a la reunió de monsenyor Javier Echevarría, prelat de l'Opus Dei, al col·legi Viaró, dissabte passat, i haig de dir un parell o tres de coses. Si puc, més endavant en faré alguna glosa més extensa.

Una, em vaig quedar parada de la quantitat de gent jove que hi havia. Jo em pensava que la cosa anava de baixa i no, ni de lluny.

Dues, el tema del castellà no minva. Ni una sola paraula en català, ni un avemaria (mira que és fàcil dir-li al del costat: resa tu una avemaria en català, que la gent estarà contenta, doncs res). O sigui, molta gent, però m'imagino que la majoria tipus PP sector Aznar, per entendre'ns (ho dic després de sentir unes quantes converses allà).

Tres, monsenyor va pregar en públic per les autoritats militars. Sembla que ningú li ha explicat que a l'Estat espanyol no n'hi ha, d'autoritats militars (són tots funcionaris d'un ministeri, com els mestres o els metges que treballen en el sector públic), i que pregant per ells d'aquesta manera diguem-ne distingida, a més de fer "cosa" a molta gent, sembla que vulguis cridar-los a fer un pas endavant.

L'Opus és una entitat destinada a santificar el món des de dins, però n'hi ha que viuen molt fora del món. I aquí no vull culpar el bisbe Echevarría: són altres els que l'haurien d'avisar que hi ha coses tan anacròniques que el situen en un altre planeta. També sobre això vaig sentir algun comentari aïllat.

No tinc cap pla determinat

Tot el que he escrit fins ara no respon a cap pla predeterminat. Només volia dir per endavant quins són els punts que crec que l’Obra ha de revisar, des del meu punt de vista –suposo que tan respectable com qualsevol altre, ni més ni menys– i llavors ja estaré preparada per anar parlant d’altres coses de l’Opus, generalment per defensar-les, perquè crec que en línies generals, i especialment pel que fa al seu servei a l’Església i fins i tot a l’aportació social, s’ho mereixen. Ho crec sincerament.

Però deixeu-me dir una última cosa sobre el tema del castellà. No explicaré aquí gaires coses sobre la meva vida personal perquè almenys de moment no vull que sapigueu qui sóc, però sí que us puc dir que un fill d’uns amics íntims també bastant pròxims a l’Opus va anar una bona temporada a un esplai de l’Obra de Barcelona, i després a un altre, i se’n va desenganyar per motius diguem-ne político-lingüístics. Segons la criatura, només s’hi parlava castellà –ho vaig comprovar personalment un parell de vegades que vaig anar a reunions que hi feien per a pares, a les quals els meus amics em van convidar– i l’ambient en general era absolutament castellanista, amb allò típic de dir de tant en tant una paraula en català per fer veure que valoren molt “el sano regionalismo”, tot bastant pepero. A mi em sap molt greu, que això sigui així. I això que era un local de nois, que jo em pensava que eren una mica més oberts...!

Ja sé que una flor no fa estiu, però crec que els i les dirigents de l’Opus Dei a Catalunya haurien de vigilar l’ambient sociològic que es pot crear en els seus centres juvenils. Perquè ja no dic res dels esplais de noies de Barcelona... La mateixa paraula "esplai" ja els fa riure... Elles van a "un club"! Un club!! Però saben aquestes xiquetes el que vol dir "un club" avui en dia?!