Llei d'educació de Catalunya: cal felicitar l'Opus Dei

Confesso que no m'ho esperava, i també dic que en el fons me n'alegro pel que suposa de respecte a la llibertat, tot i que el model a mi no em convenci. Contra tots els pronòstics, la nova llei d'educació catalana aprovada avui beneeix els concerts amb les escoles que ofereixen l'ensenyament separat per a nois i noies, i fins i tot obre la porta perquè els governs catalans (no l'actual, segurament) estableixin en el futur nous acords amb aquest tipus d'escoles.

Com deia, doncs, sorpresa i admirada com estic, crec que cal felicitar l'Opus perquè ha aconseguit, amb l'ajuda de CiU, una cosa que semblava impossible. Almenys, a mi m'ho semblava, i ho vaig escriure aquí. Jo estava convençuda que amb els arguments jurídics que havia ofert el Tribunal Suprem d'Espanya, el tripartit ho tenia molt fàcil per resoldre aquesta qüestió per la via directa: s'han acabat els concerts per a aquestes escoles.

I no, no ha estat així. Catalunya demostra un respecte a la llibertat i al pluralisme, davant tot l'Estat i totes les altres comunitats autònomes, que a mi mateixa m'ha sorprès, favorablement.

Felicitats, doncs, a l'Opus, felicitats a CiU pel seu esforç (sobretot perquè no deu creure íntimament massa en el model de la separació d'aules), felicitats al tripartit (fins i tot a Iniciativa, l'aportació dels quals també ha estat important en la capacitat integradora d'aquesta llei, encara que finalment s'hagin desmarcat d'alguns dels acords majoritaris dels altres) i felicitats a Catalunya, perquè s'ha demostrat que tenim un tarannà democràtic bastant arrelat.

I el meu menyspreu al Partit Popular de Catalunya, que ha estat incapaç de superar els seus traumes naziespanyolistes i no ha donat suport ni a un sol article de la llei, perquè "no garantiza suficientemente el castellano". Quina colla d'impresentables paranoics. Espero que la gent de l'Opus catalana que encara dóna suport als "populars" s'hagin adonat que a l'hora de la veritat els seus amics del PP no donaran la cara per ells, i que en canvi sí que ho faran, perquè creuen en la llibertat, els anomenats "nacionalistes catalans", i fins i tot els socialistes (els socialistes!) i els d'Esquerra (Carod i companyia!).

Aquesta llei ha estat una bona lliçó per a molta gent.
-----

L'atemptat de Navarra

He estat a la Universitat de Navarra més d'una vegada i de dues i sempre he trobat que allà hi havia un ambient una mica diferent del que et trobes en els àmbits propers a l'Opus Dei de la resta d'Espanya. Potser és per la proximitat amb Euskadi, o pel fet mateix que hi ha navarresos que pensen que haurien de partir peres amb Espanya i apuntar-se a Euskalherria, i això es deu notar.

El que volia dir és que a la Universitat de Navarra, obra corporativa de l'Opus, com diuen ells, hi ha, tant en el claustre com entre els alumnes, abertzales i fins i tot gudaris, tan abertzales i tan gudaris com ho van ser un dia els que hi van posant bombes de tant en tant (sis en encara no trenta anys). I em sembla impossible que els exgudaris que posen bombes no sàpiguen que allà dins hi ha aquesta mena de gent, dels "seus", com si diguéssim.

Dic "com ho van ser un dia" perquè els que posen bombes per matar o fer mal a gent innocent no es poden considerar ni abertzales ni gudaris, ni tan sols bascos. Són traïdors, ataquen els seus compatriotes, fereixen el poble indiscriminadament.

Jo crec que hi ha motius per voler-se separar d'Espanya i per lluitar per aconseguir-ho, però no hi ha cap motiu que justifiqui matar gent o posar bombes. Això són coses de mentalitat franquista, medieval, d'altres èpoques, no tenen cap sentit a dia d'avui. Els etarres són com el Bush entrant a sac a l'Iraq, que ja és dir.

No hi ha justificació, a la Universitat de Navarra tampoc no hi ha armes de destrucció massiva.

S'han acabat les escoles diferenciades

S'han acabat a Espanya, si és que volen continuar sent concertades. A partir d'ara, els governs autonòmics podran decidir no atorgar el concert als col·legis que separin nois i noies, i això afecta a casa nostra quasi exclusivament les escoles relacionades amb l'Opus Dei. Ho ha dit el Tribunal Suprem espanyol. Acaben de donar la notícia.

Fins ara, els tribunals havien avalat la constitucionalitat dels concerts amb aquestes escoles, però el govern de Castella - La Manxa ho ha plantejat de manera diferent. Ha preguntat si anava d'acord amb la llei negar-se a concertar aquestes escoles. I el Suprem ha dit que sí, que és legal negar-s'hi. O sigui, segons aquest tribunal és lícit concertar aquestes escoles, però també és lícit no concertar-les: la decisió depèn de l'autoritat responsable d'educació. No es pot invocar el dret per part dels pares, doncs, a ser concertats. Aquest dret no existeix, almenys en aquest punt, perquè xoca amb un altre dret, que és el de les autoritats educatives, que poden orientar la política educativa d'una manera o d'una altra. O sigui, les autoritats poden decidir legítimament en una "comunitat autònoma" que l'educació sigui mixta, i tothom a creure, i poden decidir que l'educació pot ser tan mixta com diferenciada en una altra "comunitat". Com que l'educació depèn de les autonomies, en la majoria del territori anomenat espanyol, cada autonomia decidirà el que vulgui. I la catalana sembla ben clarament decidida a establir l'educació mixta com a condició sine qua non perquè hi hagi concert.

Veurem què dirà el Constitucional, a on suposo que recorreran els de l'Opus, però no crec que els donin la raó. Després suposo que aniran a Estrasburg... i allà sí que és possible que els la donin.

A mi m'entristeix això pel que té de falta de respecte a la llibertat, però m'alegra perquè obligarà l'Opus Dei a replantejar la seva estratègia de les escoles: o bé es queda amb escoles exclusivament privades, o bé es retira de les escoles, com vaig dir, i deixa que els pares que vulguin, solets, les tirin endavant com a escoles mixtes, i per tant sense participació institucional de la prelatura.

26 de juny

Vaig anar a treure el cap a l'església de Montalegre el dia 26 al vespre, que hi feien la missa de sant Josemaria Escrivà. Hi havia força gent. El que em va cridar més l'atenció és que al sermó el capellà que presidia va parlar una estona de la necessitat d'estimar el món tal com és, de vibrar amb les il·lusions i els afanys dels homes i dones actuals, amb els seus desigs de pau i de solidaritat, i vaig pensar: carai, això comença a canviar. Fins ara, tot eren condemnes i crides a la prudència davant el món.

L'Opus Dei només tirarà endavant si s'adona d'una vegada que la "societat cristiana" és no només una utopia, sinó, allà on ha existit, una fàbrica d'hipòcrites. Que la gent no se "salvarà" mai a la força. Que els temps de la "civilització catòlica" i dels "països catòlics" ja han passat i, si Déu vol -i segur que ho vol-, no tornaran.

Dins d'aquest món que cal estimar, no poden ser crítics, els de l'Opus Dei? Sí, és clar, com a ciutadans poden dir i pensar el que els roti, però han d'anar amb molt de compte que les seves actituds individuals o col·lectives -ai, aquests bisbes i capellans que sembla que encara enyoren el franquisme i la "unidad sacrosanta de España"!- no facin pensar a la gent normal i corrent que volen tornar a l'edat mitjana.

Hi ha encara massa llast franquista en determinades actituds públiques de gent de l'Opus Dei. I que no em diguin que és opinable: quan es fa mal a l'Església-misteri, i se'n fa, les actituds properes al nacionalcatolicisme no són opinables: són rebutjables, són dissolvents, són menyspreables.

Senyors i senyores de l'Opus Dei que ja ho aneu entenent, com el capellà de l'altre dia: benvinguts al món! Al món que heu de santificar. Treieu-vos de sobre la mentalitat de gueto, que no es correspon amb el vostre esperit, i fareu una bona feina.

Una bona feina que, a Catalunya, heu de començar per fer-la en català: això també és part de la vostra vocació de santificar-vos enmig del món... del món català, en aquest cas.

Que cansada estic de repetir sempre el mateix...

Un dèficit cultural

Un dels problemes que té la gent de l'Opus (el tenen els i les que jo conec, que per dir-ho d'alguna manera són els més progres, si em permeteu l'expressió, o sigui que imagineu com són els altres) és d'un dèficit cultural bestial. Parlo dels espanyols i dels catalans, que de la resta en sé poca cosa, excepte d'uns italians que conec i uns francesos, que són molt diferents dels d'aquí. Han quedat descol·locats, ells que eren tan moderns i que haurien de ser moderns de manera automàtica per la seva vocació d'estar-se enmig del món. Han quedat descol·locats perquè no saben destriar el gra de la palla, l'essencial de la fe catòlica que professen (i en això els acompanyo: jo també sóc tan catòlica com ells) del que són els corrents culturals de l'època. És veritat que hi ha molta gent que no són de l'Opus Dei i que no són cristians que també tenen aquestes confusions. L'altre dia vaig llegir un article, i d'aquests se'n publiquen molts, d'un historiador que titllava els bisbes espanyols de franquistes perquè defensen la unitat d'Espanya com una cosa sagrada i també "perquè defensen el matrimoni tradicional". Jo estic d'acord amb els bisbes que cal defensar la família de tota la vida (una mare i un pare, sempre que sigui possible, i fills, si en tenen), tot i que jo no la defensaria amb els mateixos arguments que els bisbes, i em sembla evident que defensar això no té res a veure amb el franquisme. Però és clar, com que alguns bisbes, alhora, defensen tant la unitat d'Espanya (com una cosa sagrada, ho diuen ells!), posen aquesta mena de crítiques de doble tall ("defensen la unitat d'Espanya i el matrimoni!") en safata.

Doncs, bé, com deia, els de l'Opus molt sovint s'han quedat sols defensant coses opinables, costums, maneres de fer, idees que són d'altres èpoques. No han assimilat prou bé el Concili Vaticà II (n'hi ha que el miren com amb sospita, i com dient "bé, ara toca defensar-lo i apuntar-nos-hi, però tots sabem el que va passar allà i...") i tampoc són capaços d'assimilar moltes coses de la modernitat que són ben positives. Tot el que és modern els sembla sospitós: "per aquí es comença...", diuen, com avisant que la cosa anirà a mal borràs. Que les dones treballin fora de casa, que els adolescents duguin pírcings, que la gent sigui més sentimental que abans, que es pot vestir de moltes maneres i anar igualment elegants, que es pot ser monolingüe català, etc. etc. etc. Si algú vol, ja li faré una llista. Estic cansada de dir a les meves amigues de l'Opus que així no van enlloc i que un dia tindran un col·lapse... Però res, elles (i ells també, pel que veig en els seus col·legis i clubs, els ecos que m'arriben) estan tan contentes perquè continuen tenint famílies al seu voltant i gent jove i tal. No s'adonen que cada cop es tanquen més dins un gueto. I em sap greu, perquè l'Opus és una bona idea... sempre que funcioni com Déu mana.

Navarro-Valls

Ara que ha plegat de portaveu del Vaticà, he de dir tres coses que no m’han agradat de la seva tasca: una, que ha transcendit molts cops que és un nacionalista espanyol de pedra picada, i a mi sempre m’han molestat els nacionalismes imperialistes. Dues, que quan va començar la guerra de l’Iraq, crec que era la segona, la de la foto a les Açores de Bush-Blair-Aznar, es va notar molt que el senyor Navarro-Valls no volia molestar els amos del món ni sobretot el president espanyol i va ser més papista que el Papa, va “traduir” diverses vegades els missatges de condemna del Papa com si no fossin de condemna, com si fossin condescendents, i va arribar a dir que el papa Joan Pau II no era pacifista. Si Wojtyla no és pacifista, Navarro, què és? Bel·licista? Això, que és més papista que el papa. I tres, ara fa unes setmanes, quan el papa Benet va venir a València –per mi si algú va a València en dic “venir”, no “anar”, i no precisament perquè em senti espanyola–, el senyor Navarro-Valls va fer unes consideracions sobre l’absència del senyor Zapatero –pel qual no tinc cap mena de simpatia, que quedi clar– que eren clarament partidistes. Va dir que Fidel Castro i no sé qui més van anar a la missa del papa i que no entenia com és que Zapatero no hi anava –quina mala educació i que poc ecumènic i diplomàtic, no trobeu?–, i es va “oblidar” que altres dirigents més democràtics que Castro –com els mateixos Bush i Blair, o Chirac– tampoc no solien assistir a la missa del papa quan el papa anava al seu país.

Ara dit això, suposo que ha fet globalment una molt bona tasca a favor de l’Església, especialment de cara a altres països. De cara a altres països, perquè de cara a l’Estat espanyol i no diguem de cara a la visibilitat i l’amabilitat de l’Església a Catalunya, no ha fet gaires coses positives. De fet, mires al voltant i sembla que el pontificat del papa Wojtyla a Catalunya sigui un miratge. Aquí ha deixat poca empremta, és veritat, en part per culpa del soroll eclesiàstic espanyolista, magnificat per l’actitud nacionalista del senyor Navarro-Valls.

Però és molt guapo, eh? I seductor, i parla molt bé. I és molt intel·ligent, molt espavilat: sap treure partit de les coses més menudes. Era un portaveu a la mesura d’un papa gran com ho va ser Joan Pau II. Llàstima, doncs, que Navarro-Valls tingués aquest defecte torero de ser tan i tan espanyol. En fi, ja veieu que és un defecte que no em puc treure del cap.

L'escàndol de la Cope

No és fàcil de resumir en poques paraules el que sento com a catòlica per l’emissora CoPPe i la meva convicció que aquesta ràdio està allargant els efectes perversos del franquisme i del nacionalcatolicisme en molta gent que amb els anys que han passat des de la mort del dictador ja haurien tornat a plantejar-se el retorn a l’Església, o si més no la mirarien amb més respecte. En canvi, el rebuig provocat per la imposició franquista i els eclesiàstics que es van repenjar en el règim de mala manera perdura per aquesta manera barroera de “defensar la fe”, i d'“atacar els enemics”, enemics que molts cops no ho són de l’Església, o almenys no ho eren, sinó que són en tot cas enemics d’Espanya, i no dels espanyols, sinó d’aquesta manera tan poc afortunada de defensar una Espanya unitària i tronada.

Ara, fins i tot el diari ABC ha rebut de valent per no compartir les maneres de fer de la CoPPe. Es veu que ara l’emissora tracta aquest diari monàrquic, centralista, espanyol i (suposadament) catòlic de “traïdor”. I llavors l’ABC, que fins ara s’havia alineat amb la CoPPe i altres mitjans en tots els seus atacs als catalans, ara que ha tastat la mateixa medecina intenta que la gent el defensi. No séré jo qui defensi l’ABC, ni de lluny. Jo no escolto la CoPPe, ni llegeixo l’ABC, ni res d’això, però em preocupa el mal que tota aquesta gent fa a la religió catòlica. I no cal dir-ho, quan aquesta gent parla de l'Opus Dei, llavors m'emprenyo i penso si la gent de l'Opus que es dedica a tenir contactes amb els mitjans de comunicació no es deuen haver tornar ximples. Que no ho veuen que si parlen bé de tu a la CoPPe o a l'ABC i companyia no et fan cap favor? Els de l’ABC tenen ben merescut el que ara reben. Així sabran que quan ells cometien injustícies juntament amb la Coppe i altres, els insultats es trobaven també sols i s’ho passaven malament. Tastar la pròpia medecina els pot fer reflexionar. A veure.

Els bisbes espanyols, mentrestant, quin mal fan a l’Església catòlica i a la fe, amb el seu manteniment d’aquesta emissora diabòlica! (Ep, aclareixo, “diabòlica” no perquè diu el que diu, sinó perquè diu el que diu sent qui és i havent-hi qui hi ha al darrere. Jo sóc absolutament partidària de la llibertat d’expressió, però penso que quan una persona o institució està constituïda en autoritat religiosa o aixeca la bandera de la religió, té el doble d’obligació de ser exemplar. Aconsello als de la CoPPe que repassin el que diu el Catecisme de l’Església Catòlica sobre les causes de l’ateisme. Parla d’ells.)

Ben dit, papa

“Déu, creador i pare de tots, demanarà comptes encara més severament a qui vessa en nom seu la sang d’un germà.” Això va dir diumenge el papa Benet XVI. El seu predecessor ja va dir coses semblants i suposo que convindrà que ho vagin dient sovint, perquè se n’assabentin no sols els fidels d’altres religions, sinó també uns quants cristians, començant per alguns bisbes i sacerdots i seglars que pensen que si és per un fi bo, la guerra i la violència són justificables. I n’hi ha d’altres que pensen que si és per un bon fi –“cal fer fora els socialistes de La Moncloa”, diuen– poden mentir, manipular, insultar, enganyar i enfrontar els espanyols contra els catalans. I molts dels que tenen idees equivocades com aquestes giren al voltant d’un partit polític que sovint es refugia en el para-sol dels capellans. Sí, convé molt que el papa de Roma repeteixi sovint aquestes idees, tot i que potser caldran generacions i papes fins que s’aconsegueixi que determinades persones de determinada cultura i determinades tradicions seculars se n’assabentin i actuïn en conseqüència.

No tinc cap pla determinat

Tot el que he escrit fins ara no respon a cap pla predeterminat. Només volia dir per endavant quins són els punts que crec que l’Obra ha de revisar, des del meu punt de vista –suposo que tan respectable com qualsevol altre, ni més ni menys– i llavors ja estaré preparada per anar parlant d’altres coses de l’Opus, generalment per defensar-les, perquè crec que en línies generals, i especialment pel que fa al seu servei a l’Església i fins i tot a l’aportació social, s’ho mereixen. Ho crec sincerament.

Però deixeu-me dir una última cosa sobre el tema del castellà. No explicaré aquí gaires coses sobre la meva vida personal perquè almenys de moment no vull que sapigueu qui sóc, però sí que us puc dir que un fill d’uns amics íntims també bastant pròxims a l’Opus va anar una bona temporada a un esplai de l’Obra de Barcelona, i després a un altre, i se’n va desenganyar per motius diguem-ne político-lingüístics. Segons la criatura, només s’hi parlava castellà –ho vaig comprovar personalment un parell de vegades que vaig anar a reunions que hi feien per a pares, a les quals els meus amics em van convidar– i l’ambient en general era absolutament castellanista, amb allò típic de dir de tant en tant una paraula en català per fer veure que valoren molt “el sano regionalismo”, tot bastant pepero. A mi em sap molt greu, que això sigui així. I això que era un local de nois, que jo em pensava que eren una mica més oberts...!

Ja sé que una flor no fa estiu, però crec que els i les dirigents de l’Opus Dei a Catalunya haurien de vigilar l’ambient sociològic que es pot crear en els seus centres juvenils. Perquè ja no dic res dels esplais de noies de Barcelona... La mateixa paraula "esplai" ja els fa riure... Elles van a "un club"! Un club!! Però saben aquestes xiquetes el que vol dir "un club" avui en dia?!

Anar-me'n de l'Opus, per culpa meva?

Del que deia aquest matí, i de cara a la història, perquè de moment aquí sembla que no hi entra ningú ;-) voldria fer un parell de precisions:

1, encara que ho he dit així com qui no vol la cosa, que me'n vaig anar de l'Opus per culpa meva, la veritat és que em costa dir-ho. En el fons del fons sé que va ser així, però em costa reconeixe-ho perquè sempre hi ha el cuc que et diu que tal persona et va fer això, i tal altra persona allò altre, i va passar allò, i allò de més enllà... Però sé que són excuses. És allò que deia de les parelles que es trenquen, que moltes vegades -no sempre- la culpa és de tots dos, però en primer lloc del que trenca la relació i no dóna cap més opció a l'altre.... encara que estigui carregada de raons per emprenyar-se. O sigui, reconec que en el meu cas hi havia "raons", tal com diu Escrivá, però jo no tenia prou raó. Si l'Opus és una família, que ho és, no té sentit que en un moment determinat vulguem escollir les característiques dels nostres familiars per fer-los al nostre gust. No sé si s'entén. Si de cas, ja hi tornaré un altre dia. En qualsevol cas, tot i que em costa dir-ho, jo em vaig equivocar plantejant-ho com ho vaig plantejar.

2, sobre el tema de mirar a Madrid, penso que a Catalunya les coses de l'Església han anat sempre bé quan s'ha mirat més a Roma que a Madrid, i les coses han anat força malament quan s'ha mirat més a Madrid que a Roma. Ara no sé cap a on mirem els catòlics catalans, començant pels nostres bisbes, i jo diria que més aviat no mirem gaire cap a enlloc, però hi ha un ròssec de dependència de Madrid que fins que no ens l'espolsem del damunt aniran mal dades. Amb Madrid col·laboració, però no submissió, perquè el que hi surt perdent és l'Església. El tarannà català mai no l'entendran a Madrid. A Roma, potser amb dificultats, si voleu, però és més fàcil que ens entenguem si hi tenim relació directa. I doncs, mutatis mutandis pel que fa a l'Opus. Mentre depengui tant de Madrid la gent de l'Opus catalana, i en depèn molt, no anirem bé. I si a tot arreu costen les noves vocacions, sobretot de gent jove, aquí costaran el doble, perquè es deixa de banda una part molt important de la societat catalana, la més genuïna, que no mira contínuament a Madrid i que s'expressa en català, especialment en les relacions amb Déu i amb l'Església. Això, l'Opus ho té mal entès, continua funcionant amb les categories del franquisme. Les últimes catalanes-catalanes de l'Opus som les que hi vam entrar en l'època de Franco. (Ara hi ha algunes excepcions, però poques). Llavors no t'estranyava que es parlés en castellà, perquè era com ho feia tothom gairebé a tot arreu, i els catalans no ens hi sentíem discriminats. Però va arribar una època, ja amb Franco enterrat, que es va posar molt de manifest la distància progressiva que els ambients de l'Opus creaven respecte a la societat catòlica que els envoltava. I parlo dels catòlics ortodoxos, eh? Però catalanoparlants. Va ser llavors quan jo ho vaig deixar córrer, no per això, però sí, parcialment, amb aquesta excusa.

Les meves credencials

Sembla que de moment navego tota sola per aquest mar de blogs. Tinc la certesa que ja m’acabaran trobant, jo no penso fer res. Els cercadors d’internet ja faran la feina, “Opus Dei” és un tag que es repeteix molt sovint a les cerques. De tota manera, potser un dia d’aquests dic alguna cosa al blog del madrileny que tinc enllaçat aquí a la dreta, més que res perquè si té lectors catalans sàpiguen que no tot l’Opus bloguer s’acaba a Madrid. A Madrid, per desgràcia, s’hi acaben bastantes coses en aquest Estat, i també bastantes coses de l’Opus –aquesta serà segurament una crítica recurrent en mig de l’apologia general–, però amb aquest blog meu aspiro que hi hagi un lloc obert i sa on, sense fanatismes de cap mena –i us asseguro que he vist fanàtics molt més desllorigats antiopus que intraopus–, es pugui parlar tranquil·lament de l’Obra en català.

Les meves credencials. He sigut de l’Opus força anys. Per això tinc informació de primera mà. Ho vaig deixar córrer per culpa meva, ho reconec. Potser un dia ho explico amb més detall (però no gaires detalls, perquè no vull que m’identifiqueu, almenys de moment). Vistos tots els pros i contres, a dins s’hi estava força bé. La gent té defectes com en qualsevol família. Després, passat el temps, em vaig plantejar jo soleta de tornar-hi com a supernumerària, però fins ara no m’he vist amb cor de fer el pas, potser en part per la qüestió nacional que deia abans: l’Opus, sobretot a l'Estat espanyol (i per tant a Catalunya), és molt nacionalista castellà, mira molt a Madrid, i això no m’ho acabo d’empassar. De fet, ja va ser una cosa que m’emprenyava quan hi era dins. Però a diferència d’unes quantes rebotades i rebotats que corren pel món, i que fan tant soroll, jo i la majoria d’ex-Opus, almenys la immensa majoria que jo conec, tenen una bona impressió global de l’Opus Dei i de la seva gent. De vegades han hagut de passar un tràngol, el mateix que passa qui es divorcia o qui penja els hàbits, que totes les culpes són de l’altre, però després el seny s’imposa. Si la majoria dels ex érem a la plaça de Sant Pere de Roma a la canonització. Jo n’hi vaig veure milers!

Ah, no em dic Txell, és un pseudònim. El nom que vaig posar quan me'l demanaven, a l'obrir el blog, va ser Meritxell Bonaigua. A qui no li faci gràcia, que s'aguanti.

Opus Dei i Franco

Fa uns anys vaig poder llegir un treball d’una periodista italiana que parlava de l’Opus Dei i el franquisme. Curiosament, en aquell treball es donaven dades que no he vist mai enlloc més. Entenc que si a Espanya no s’han publicat deu ser perquè encara molesta desfer mites i prejudicis del franquisme, entre els quals un de molt fixat entre la majoria dels historiadors: l’Opus va ser un suport important per al franquisme, especialment al final. I després, entre la gent de l'Opus em sembla que encara manen força alguns nostàlgics del franquisme, tot s'ha de dir, i controlen bastant les publicacions, de manera que fins que no passi una generació més no sembla probable que surtin a la llum dades que comportin un allunyament més clar de l'Opus i el franquisme.

Ara no tinc aquell document de la italiana, no en conservo la referència i no sé on trobar-lo, però recordo que aportava documentació sobre gent de l’Opus que va patir repressió, presó i exili per oposar-se a Franco. Entre els de l’Opus dels primers temps hi havia també republicans i nacionalistes bascos, cosa que sempre s’ha negat des de la historiografia teòricament més solvent. I allò de la repressió i la presó no era només per a Calvo Serer i prou –Calvo, a més, havia estat un reaccionari d'allò més bel·ligerant en els primers anys del franquisme–, no, eren més d’una vintena de casos, i la majoria molt sincers i dramàtics. Però alguns d’ells, prou coneguts –recordo, per exemple, que hi havia una persona molt propera a Azaña–, no eren coneguts per ser de l’Opus. Per què? No sé, suposo que a ells mateixos no els devia agradar que se sabés... i menys quan va començar a córrer la veu que l’Opus formava part del règim, que va ser un cop que van fracassar els frustrats intents falangistes de posar l’Opus fora de la llei –fora de la llei franquista, s’entén–, ja que en 40 anys van passar moltes coses i al començament l'Opus va ser perseguit, sí.

Em direu: i els exercicis que Escrivá va predicar a Franco? Doncs, per descomptat que no seré jo qui negarà la immensa ingenuïtat d’Escrivá en tots aquells anys –la carta que va escriure a Solís Ruiz anys després, i que jo vaig veure amb els meus ulls perquè se’n van fer milers de còpies, demanant-li una treva en els atacs de la premsa contra l’Opus, és una manifestació d’ingenuïtat gairebé patètica, com si Escrivá no sabés que a Espanya hi havia una dictadura–, no seré jo qui aplaudiré Escrivá per haver anat a El Pardo a complaure el dictador, que volia comprovar el bitxo, a veure si mossegava. Però el fet que Escrivá cedís a una petició d’aquesta mena els anys 40, quan resistir-se un capellà a una petició del Generalísimo hauria estat impossible (i més si es té en compte que fins no feia gaire l'Opus estava sota sospita i vigilat per la Falange), no invalida la tesi principal meva, avalada amb dades, que a l’Opus hi havia ja des del començament gent de tota mena, i després de la guerra també antifranquistes, en uns moments en què ser antifranquista i catòlic era gairebé un miracle dins l’Estat espanyol. I també és curiós que es parli tan poc dels religiosos que aquells mateixos anys van predicar exercicis a Franco, i no una vegada sinó unes quantes. Ningú no parla dels exercicis i hores santes dels pares jesuïtes Barcón, De la Cueva, Peiró... I, com els jesuïtes, els dominics, els benedictins, els agustins, els franciscans i tota la resta, molts dels quals repetien. Escrivá no va repetir, i no em sona que ningú de l'Opus fes altres exercicis a El Pardo (els crítics sempre parlen dels "exercicis que va predicar Escrivá"; si no parlen d'exercicis predicats per altres capellans de l'Opus, suposo que vol dir que no n'hi va haver, perquè si n'hi hagués hagut ho dirien, n'estic ben segura). Potser és perquè Escrivá va dir coses que no agradaven al dictador? És una hipòtesi com qualsevol altra.

L’altre episodi famós d'Escrivá i el franquisme és el del marquesat de Peralta. En parlarem un altre dia. Però ja avanço que per mi en aquella ocasió Escrivá es va equivocar molt. I és que, tot i la maldat que alguns li atribueixen, estic convençuda que en realitat era força ingenu.