L'Església, Vicente Ferrer i l'Opus Dei

Han atacat l’Església perquè no s’ha lamentat públicament de la mort de Vicente Ferrer. No cal dir que els mateixos que l’han atacada, o molts d’ells, l’ataquen sempre, facin el que facin els bisbes. Simplement aprofiten la més mínima oportunitat per bolcar la seva rancúnia. De vegades, amb motiu. En aquest cas, crec que no. Penso que l’Església, en general, ha mantingut un silenci oficial que s'ha de considerar respectuós. Com deia Escrivá referint-se a coses de l'Església, "si no pots lloar, calla". En el cas de Vicente Ferrer hi ha motius de lloança, però és difícil fer-ho sense que sembli que a l'Església no li ve d'aquí que aquest bon home hagués deixat els jesuïtes. D'altra banda, hi ha hagut moltes lloances d'eclesiàstics i gent de missa, a títol individual, sobre la tasca enorme feta per Ferrer, i aquest vespre a Santa Maria del Mar (potser l'església catòlica més significativa de Barcelona) no s'hi cabia. Amb això crec que n'hi ha prou.

En aquest cas, a més a més, hi ha hagut un articulista a l’Avui que ha posat el dit a la nafra:

"L’energia desplegada a alinear el senyor Ferrer amb el concepte esbiaixat que els catalans tenim de la solidaritat ha estat colossal. Si poden, observin les entrevistes que li van fer en vida. Tot volent aprofitar que va abandonar la Companyia de Jesús, els entrevistadors s’entossudien a fer que el senyor Ferrer renegués del Papa, que assegurés que l'avortament ha de ser lliure i gratuït... o que afirmés que la causa de la pobresa mundial és culpa de l'Occident colonial. Però mai ho va fer." (Xavier Roig, Avui, 26 de juny del 2009).

La història aquesta de Vicente Ferrer i el seu funeral m'ha recordat que l’Opus Dei ha conegut almenys un episodi similar recentment, per una actuació que va tenir fa dos o tres anys anys amb motiu també d'un difunt. Hi ha un grupet d'antics rebotats de l’Opus (en algun cas coneguts militants antieclesiàstics, com Alberto Moncada, i no em feu dir més noms perquè en conec més d'un i d'una, encara que s'amaguin amb pseudònim) que mantenen tres o quatre poderoses webs (dues a l'Estat Espanyol) per reivindicar la maldat de l'Opus, del seu fundador i de tots els que "encara hi són dins" o n'hem marxat però "amb síndrome d'Estocolm" (són les seves expressions habituals). Vaig llegir fa un temps en una d'aquestes webs que criticaven fortament la seva ex-institució perquè l'Opus va organitzar un funeral a un capellà que es veu que estava en tràmits per abandonar la prelatura, i mentre s'arreglaven els papers es va morir de sobte. Criticaven l’Opus per organitzar-li un funeral amb divuit celebrants, quan aquell capellà ja no volia saber res de l’Opus! Què haurien dit si l’Opus no li hagués fet el funeral? Pots comptar. Haurien dit que "ni tan sols en la mort li han fet costat!, quan tècnicament encara era de l'Opus!!". Etcètera.

Quan al teu cor només hi ha odi (a l’Església, a l’Opus, a l'ex-cònjuge, etc.), qualsevol cosa et servirà per atacar allò que odies. És exactament això el que els ha passat als bisbes catalans i espanyols per no haver-se apuntat al cerimonial general de lloances a l’exjesuïta Vicente Ferrer. Dic "exjesuïta" amb tots els respectes i de cap manera pejorativament: no seré jo precisament qui farà el judici d'algú per ser "ex", i menys encara en aquest cas, que el bon home va ser fidel a les seves idees i, com deia Roig, no va fer mai sang amb les idees de l'Església, tot i que evidentment no hi combregava. Als crítics dels bisbes, doncs, els és igual Ferrer i el que Ferrer hagi fet: el cooperant mort de l'Índia és només una excusa per a la tasca incansable del menjacapellanisme.

I tornant als ex-Opus i a les seves crítiques constants a l'Opus i als seus membres, és curiós com funcionen aquests caus. Diuen que han sortit "gràcies a Déu" d'una secta i resulta que aquestes webs no accepten ni un sol punt d'autocrítica pel que diuen. (Per començar, a tall d'anècdota, ells ni tan sols tenen cap versió catalana de la seva web, com sí que té l'Opus des del primer dia. O sigui, acusen l'Opus de secta i ells continuen tancats amb l'espanyol, sense saber que "el castellano" no és la llengua comuna de l'univers, i ni tan sols de tot Espanya. Però això, com dic, sent significatiu del tipus de gent que ho porta, és anecdòtic.)

El cas més clar del funcionament sectari d'aquests ex-Opus és el del capellà que dèiem més amunt. Els ex-Opus reprodueixen sense vergonya la carta dura que el prelat Echevarría li va enviar a aquell pobre home (es va morir al cap de poc, mentre encara durava l'anomenat "procés canònic" de les dispenses) i en canvi no reprodueixen la carta o les cartes que es veu que el capellà va enviar al prelat abans, uns escrits als quals la carta del prelat fa referència explícita, i Déu n'hi do com devien ser aquestes cartes prèvies, per la reacció contundent d'Echevarría.

Quina barra! Publiquen només la meitat de la història del capellà (almenys pel que fa als documents) i tenen la barra de dir que l'Opus és una secta! Si l'Opus és una secta, que jo no ho crec (té defectes però no és sectària), vosaltres sou doblement secta. Perquè com vosaltres mateixos dieu l'Opus d'aquest tema dels exmembres no en parla, senzillament, i això vol dir que no critica els exmembres, els ignora, com si no existissin (com fan d'altra banda moltes ex parelles respecte a l'altre). En canvi, vosaltres, al explicar la meitat de la història amb la meitat dels documents, no sols amagueu la meitat de la veritat, sinó que mentiu descaradament, calumnieu i difameu (com fan una part, crec que petita, de les ex-parelles, que van a vendre l'exclusiva de la seva mitja història a la revista de torn o a la perruqueria de la cantonada). Quina barra que teniu!! I encara una altra cosa que se'm va acudir al llegir la famosa carta del prelat i la vostra mitja història: pel que dieu, sembla que el capellà va escriure al prelat acomiadant-se i va marxar tot seguit, sense esperar resposta: va desaparèixer. O sigui, ni tan sols els quinze dies de termini d'un contracte laboral? També això ho trobeu normal, després del munt d'anys de relació que dieu que havia tingut el pobre home amb l'Opus? Una carta de comiat i desaparèixer?

No vaig conèixer aquest capellà i em sap molt de greu el que va passar. Sembla que tenia molt mala salut (per això es va morir). Us asseguro, si algun ex-membre llegeix això, que no li faltarà un Parenostre meu quan pensi en ell (i ara mateix n'acabo de resar un), perquè em saben molt de greu aquestes històries, però el que no podeu fer és, com deia, criticar l'Opus pel que fa (un funeral) i alhora pel que no fa (s'oblida dels exmembres). Jo he conegut un altre excapellà de l'Opus i l'he tractat sempre molt bé. Fins i tot un cop em vaig anar a confessar amb ell, a la parròquia on ell estava. O sigui que jo de sectària ni gota.

Em consta de tota manera, com deia, que els ex-Opus que participen en aquestes webs són una ínfima minoria dels exmembres. Em sembla que una gran majoria, com ja vaig explicar, érem a Roma a la canonització del "nostre" sant, almenys parcialment nostre, l'any 2002. Jo hi vaig veure un munt d'antigues companyes meves que, com jo, eren ex-Opus i hi havien anat amb les seves actuals famílies, tan contentes.
-----

Les autoritats militars

No tinc temps per entretindre'm aquí ara, però volia dir que vaig estar a la reunió de monsenyor Javier Echevarría, prelat de l'Opus Dei, al col·legi Viaró, dissabte passat, i haig de dir un parell o tres de coses. Si puc, més endavant en faré alguna glosa més extensa.

Una, em vaig quedar parada de la quantitat de gent jove que hi havia. Jo em pensava que la cosa anava de baixa i no, ni de lluny.

Dues, el tema del castellà no minva. Ni una sola paraula en català, ni un avemaria (mira que és fàcil dir-li al del costat: resa tu una avemaria en català, que la gent estarà contenta, doncs res). O sigui, molta gent, però m'imagino que la majoria tipus PP sector Aznar, per entendre'ns (ho dic després de sentir unes quantes converses allà).

Tres, monsenyor va pregar en públic per les autoritats militars. Sembla que ningú li ha explicat que a l'Estat espanyol no n'hi ha, d'autoritats militars (són tots funcionaris d'un ministeri, com els mestres o els metges que treballen en el sector públic), i que pregant per ells d'aquesta manera diguem-ne distingida, a més de fer "cosa" a molta gent, sembla que vulguis cridar-los a fer un pas endavant.

L'Opus és una entitat destinada a santificar el món des de dins, però n'hi ha que viuen molt fora del món. I aquí no vull culpar el bisbe Echevarría: són altres els que l'haurien d'avisar que hi ha coses tan anacròniques que el situen en un altre planeta. També sobre això vaig sentir algun comentari aïllat.

L'Opus Dei també celebra el Dia de la Dona Treballadora

M'ha alegrat que el bisbe de l'Opus Dei, Javier Echevarría, "don Javier" –jo el vaig conèixer quan tothom li deia així– hagi escrit un article de premsa amb motiu del Dia Internacional de la Dona Treballadora, que va ser el dia 8. Van publicar l'article diversos diaris d'Europa i Amèrica. Jo l'he llegit al Corriere della Sera. Us en reprodueixo uns quants fragments:

«El món necessita el geni femení

»El 8 de març és una data que recorda la història dels esforços per superar la discriminació de la dona: una tasca que afecta també el present. Convé a més mirar al futur, imaginar què succeirà i quants beneficis s'assoliran quan la dona estigui plenament incorporada als àmbits de la societat. Abans de res, però, cal partir del reconeixement de la dignitat igual entre home i dona. Des del principi mateix de la Sagrada Escriptura, als relats del Gènesi, se'ns revela que Déu ha creat l'home i la dona com dues formes de ser persona, dues expressions d'una humanitat comuna. La dona és imatge de Déu, ni més ni menys que l’home, i els dos són cridats a la identificació amb Jesucrist, perfecte Déu i perfecte home.

»Amb aquestes premisses essencials de fe cristiana, s'entén amb profunditat especial la perversió que suposa maltractar qualsevol persona, home o dona. Els maltractaments prenen de vegades forma violenta i, en altres ocasions, maneres molt subtils: es comercia brutalment amb el cos de la dona, considerant-la com a cosa, no com a persona; o bé se li fa saber, amablement però insidiosa, que un embaràs és incompatible amb el seu contracte laboral. Segueixen existint molts motius per a recordar la necessitat d'oposar-se a aquestes discriminacions. També al Gènesi trobem un segon element fonamental i evident: la diversitat. Pensem per exemple en la família: pare i mare ocupen rols distints, igualment necessaris, però no intercanviables. La responsabilitat és la mateixa, però difereix la modalitat de participació. Sol dir-se que un dels problemes més aguts de la família en els nostres dies consisteix precisament en la crisi de la paternitat. L’home no pot considerar-se «una segona mare», ni tampoc ha de desatendre les responsabilitats de la llar, sinó que necessita aprendre a ser pare. Una mica el mateix cal dir de la societat en el seu conjunt, on cadascú ha de trobar la seva posició. L’home té el dret a desenvolupar-se com a home; la dona, com a dona. Sempre sense donar cabuda a mimetismes que produeixen crisis d'identitat, complexos psicològics i problemes socials de gran transcendència.

»[...] En les primeres paraules del Gènesi llegim també que Déu, en la seva bondat, confia el món a l'home i a la dona. Hem rebut la missió de tenir cura junts del món i de fer-lo progressar. Aquest apassionant projecte compartit ajuda a col•locar al seu lloc la qüestió de la relació entre ambdós sexes. No estem davant un assumpte tancat sobre ell mateix, estret i problemàtic, sinó davant una qüestió positiva i oberta: amb igual responsabilitat, amb aportacions adequades al propi geni, hem de treballar junts per una societat millor. Les qualitats masculines i les femenines es necessiten mútuament per a realitzar aquesta tasca col•lectiva. En definitiva, només s'arriba al bé comú –comú a tots, homes i dones– mitjançant un treball conjunt. Aquest quadre mostra que la discriminació de la dona no representa només una ofensa per a ella: constitueix una vergonya també per a l’home i un problema molt seriós per al món.

»[...] Sant Josepmaria recordava que "davant Déu, cap ocupació és per ella mateixa gran ni petita. Tot adquireix el valor de l'Amor amb què es realitza". Quan descobrim que l'important és la persona, les discriminacions de tot gènere tenen els dies comptats. La fe cristiana posseeix la capacitat de ser veritable ferment d'un canvi cultural en aquest terreny, si les dones i els homes de fe sabem encarnar-la a la nostra vida corrent.»