De vegades s'equivocava, sí, fins i tot interpretant l'evangeli, com ja vaig dir a propòsit del llibre Camí i a propòsit del mateix papa de Roma.
I llavors, tot i que els errors són evidents, veus com els meus amics i amigues de l'Opus el defensen sempre, de manera absoluta, com si no hagués comès cap error en la seva vida, i reprodueixen tots els seus textos sense ni un bri d'autocrítica, com si tot el que va dir i escriure fos vàlid per a tots els temps, com si tot fos incontrovertible.
No: es va equivocar. Ja ho vaig dir, entre altres, a propòsit del marquesat de Peralta, i en aquest cas, com en altres, a Escrivà li faltava context, perspectiva històrica i fins i tot tal vegada capacitat operativa de consultar-ho a algú que li pogués dir que no. Llegint les seves biografies de vegades fa l'efecte com si només parlés amb gent que li deia que sí. Segur que no era així, però les biografies pequen massa d'hagiografia. No hi ha cap biografia d'Escrivá, per exemple, que parli de Pérez-Tenessa, i algun dia n'hauran de parlar, no? No per defensar-lo ni per atacar-lo, sinó per explicar la història, simplement com van anar les coses, de la manera més objectiva possible.
En això d'equivocar-se i de, passats els anys, voler reblar el clau i no fer marxa enrera de cap manera, crec que hi va tenir un paper molt important Àlvar del Portillo, el seu successor. Amb tota la seva bona voluntat, va voler protegir-lo de totes totes, volent impedir de qualsevol manera que ningú posés en dubte no sols la seva rectitud d'intenció, sinó també el seu encert. Tal com explicava les coses el seu fidel deixeble i escuder Àlvar (sigui dit amb tot el respecte: estic segur que el qui els de l'Opus anomenen "don Álvaro" és ben sant), fins i tot quan s'equivocava, en realitat el fundador no s'equivocà mai, sinó que, segons com, vist des de tal perspectiva o des d'aquest punt de vista, en realitat...
Però sí, es va equivocar. Més d'una vegada, i de dues, i de tres...
I no passa res: tots els sants s'han equivocat començant per sant Pere i sant Pau. El que fa gran a un ésser humà, a un home o a una dona, no és que no s'equivoqui, perquè això és humà, justament, sinó que sàpiga rectificar. I estic bastant segura que Escrivà va saber rectificar sempre que se'n va adonar o sempre que li van fer adonar que s'havia equivocat.
Per tant, els de l'Opus Dei farien bé, per exemple, de no sacralitzar tot el que va dir i fer sant Josepmaria. Els de l'Opus no han de ser fanàtics ni de l'Opus. Ho va dir més d'una vegada el seu fundador. I per tant els seus fills no han de ser fanàtics ni del seu pare.
Jo diria que sant Josepmaria s'horroritzaria, de vegades, veient algun dels seus escrits, alguna de les afirmacions que va fer en determinats contextos molt concrets, reproduïts en lletra impresa, de vegades lletra grossa i tot, quaranta o cinquanta anys després, sense matisos ni peus de pàgina, sense explicacions al marge, com si res no hagués passat.
Com ho diu aquell punt de Camí? No posar "en berlina" els teus superiors. Doncs això. Gent de l'Opus, amigues meves, no poseu en ridícul el vostre pare, sant Josepmaria.
Per no caure en aquest parany, cal que els de l'Opus que es cuiden d'aquestes coses siguin gent de món, que sàpiguen en quin ambient i en quina direcció es belluga la humanitat, la cultura moderna, diguem-ne, "bona" (o almenys indiferent). I aquí tenim un problema, perquè pot passar que moltes directores de l'Opus (dels directors d'ells no ho sé, perquè no els conec, però m'imagino que deu ser semblant) s'eternitzin en el càrrec i no mantinguin una feina exterior. I si és així, si estan sempre en les seves assessories i les seves delegacions i els seus consells locals, perden el món de vista. I encara que hi hagi renovació, si és d'una en una o de dues en dues, la majoria que ja eren a la direcció des de fa temps imposen la visió "realista" i "experimentada" a les que acaben d'arribar potser amb idees noves. I llavors no hi ha renovació veritable.
Això, ja ho sé, passa en totes les grans empreses i institucions. Per això crec que caldria de tant en tant una bona sacsejada, fer net de tot plegat: canviar de dalt a baix l'assessoria o la delegació, i "tornar a començar". No caure en el burocratisme i la inèrcia de les coses sabudes. Oi que estem parlant d'una cosa sobrenatural? Doncs ànim, que no passa res i hi guanyareu molt.
Però tot això ja és un altre problema. Ja en parlarem un altre dia.
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Josemaria Escrivà. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Josemaria Escrivà. Mostrar tots els missatges
dimarts, de novembre 03, 2009
dijous, de juny 11, 2009
L'Opus Dei no està al darrere de l'espoli de la Franja de Ponent (VI)
6. Els espanyols de l'Opus són generalment espanyolistes, quina sorpresa
Vaig acabant. Com deia, estic convençuda del tot, completament segura, que és fals de totes totes que l'Opus estigui al darrere de l'espoliació que Espanya està fent del bisbat de Lleida i del seu patrimoni, un patrimoni adquirit de manera justa, equitativa i transparent al llarg del temps per evitar que es perdés.
Que hi ha un "expert" de la Universitat de Navarra (Opus) nomenat per la Conferència Episcopal espanyola que diu que el patrimoni ha d'anar a l'Aragó? I què? Què voleu que digui un expert nomenat pels bisbes espanyols per tal que els doni la raó, sigui de l'Opus o no sigui de l'Opus? Us penseu que la gent de l'Opus espanyola no són espanyols? És clar que ho són. I molts d'ells nacionalespanyolistes, com ho són la majoria dels espanyols. Però això no afecta l'Opus: afecta Espanya i afecta l'Església espanyola. Afecta la gent que ha demanat a aquest senyor de Pamplona que hi digui la seva, en comptes de demanar-ho a un altre senyor, que també podria ser de l'Opus, que afavorís les raons catalanes, per exemple monsenyor Lluís Clavell o mossèn Francesc Faus (que es va haver d'exiliar al Brasil per la seva militància catalanista, sent capellà: vegeu les memòries d'Albert Manent, que ho explica), o monsenyor Joan-Baptista Torelló, si encara és viu (i suposo que n'hi ha d'altres, però aquests són els catalanistes de l'Opus més famosos que conec).
L'Opus, en aquest punt, és transversal. Quina culpa hi té l'Opus, que demanin l'opinió d'un senyor de Pamplona? O és que volen que l'Opus controli el que diu la seva gent? I llavors acusaran l'Opus de ser una secta on tothom va teledirigit, com se l'ha acusat alguna vegada.
Per sort, els bisbes de Lleida han blindat de mica en mica (gràcies, Malla, Ciuraneta, fins i tot Salinas) amb les seves decisions la permanència al Segrià del patrimoni del bisbat, culminades en la creació del museu interinstitucional. Almenys fins que de l'altra banda no ho demanin ben demanat. Si arriba l'hora de les paraules i cessen els insults, llavors potser se'n podrà parlar. Però sense cap obligació prèvia per part catalana, ni parlar-ne.
No sóc de l'Opus, però en aquest punt defenso l'Opus al màxim i m'hi poso farruca, perquè em molesten molt les acusacions falses, sobretot quan vénen de l'àmbit clerical. O de l'àmbit polític, però orientades des de l'àmbit clerical. Escrivá deia que ell era "anticlerical" en el bon sentit (no fer servir Déu per a finalitats polítiques) i jo en això estic completament d'acord amb ell, només faltaria.
- I. L'interès d'Escrivá pel bisbat de Barbastre
- II. Torreciudad continuaria sent d'Aragó amb Franja o sense
- III. L'Opus, a-català
- IV. I la gent de l'Opus catalana, què?
- V. Catalunya té tota la raó
-----
Vaig acabant. Com deia, estic convençuda del tot, completament segura, que és fals de totes totes que l'Opus estigui al darrere de l'espoliació que Espanya està fent del bisbat de Lleida i del seu patrimoni, un patrimoni adquirit de manera justa, equitativa i transparent al llarg del temps per evitar que es perdés.
Que hi ha un "expert" de la Universitat de Navarra (Opus) nomenat per la Conferència Episcopal espanyola que diu que el patrimoni ha d'anar a l'Aragó? I què? Què voleu que digui un expert nomenat pels bisbes espanyols per tal que els doni la raó, sigui de l'Opus o no sigui de l'Opus? Us penseu que la gent de l'Opus espanyola no són espanyols? És clar que ho són. I molts d'ells nacionalespanyolistes, com ho són la majoria dels espanyols. Però això no afecta l'Opus: afecta Espanya i afecta l'Església espanyola. Afecta la gent que ha demanat a aquest senyor de Pamplona que hi digui la seva, en comptes de demanar-ho a un altre senyor, que també podria ser de l'Opus, que afavorís les raons catalanes, per exemple monsenyor Lluís Clavell o mossèn Francesc Faus (que es va haver d'exiliar al Brasil per la seva militància catalanista, sent capellà: vegeu les memòries d'Albert Manent, que ho explica), o monsenyor Joan-Baptista Torelló, si encara és viu (i suposo que n'hi ha d'altres, però aquests són els catalanistes de l'Opus més famosos que conec).
L'Opus, en aquest punt, és transversal. Quina culpa hi té l'Opus, que demanin l'opinió d'un senyor de Pamplona? O és que volen que l'Opus controli el que diu la seva gent? I llavors acusaran l'Opus de ser una secta on tothom va teledirigit, com se l'ha acusat alguna vegada.
Per sort, els bisbes de Lleida han blindat de mica en mica (gràcies, Malla, Ciuraneta, fins i tot Salinas) amb les seves decisions la permanència al Segrià del patrimoni del bisbat, culminades en la creació del museu interinstitucional. Almenys fins que de l'altra banda no ho demanin ben demanat. Si arriba l'hora de les paraules i cessen els insults, llavors potser se'n podrà parlar. Però sense cap obligació prèvia per part catalana, ni parlar-ne.
No sóc de l'Opus, però en aquest punt defenso l'Opus al màxim i m'hi poso farruca, perquè em molesten molt les acusacions falses, sobretot quan vénen de l'àmbit clerical. O de l'àmbit polític, però orientades des de l'àmbit clerical. Escrivá deia que ell era "anticlerical" en el bon sentit (no fer servir Déu per a finalitats polítiques) i jo en això estic completament d'acord amb ell, només faltaria.
- I. L'interès d'Escrivá pel bisbat de Barbastre
- II. Torreciudad continuaria sent d'Aragó amb Franja o sense
- III. L'Opus, a-català
- IV. I la gent de l'Opus catalana, què?
- V. Catalunya té tota la raó
-----
L'Opus Dei no està al darrere de l'espoli de la Franja de Ponent (V)
5. Catalunya té tota la raó
Encara no ho he dit però cal cridar-ho fort: en aquest cas el dret i la història i la justícia estan de la banda del bisbat de Lleida, i això fins i tot hi ha gent de l'Opus de la banda espanyola que m'ho han reconegut. O sigui: concedeixen que els catalans teníem raó ("teníem", perquè són d'aquells que afegeixen allò de "Roma locuta, causa finita", i no es plantegen res més: obediència cega a Roma, encara que Roma hagi actuat al dictat de Madrid i sense mirar res més que el que li deia la Conferència Episcopal). Ara bé, encara que et reconeguin que teníem raó, ho diuen baixet, perquè si ho diguessin més fort tothom a Espanya se'ls tiraria a sobre. No és cap secret que defensar els catalans fora de Catalunya, ni que sigui en "un antic dret històric" (això és el màxim que són capaços de reconeixe'ns, per allò de "Roma locuta"), no queda gens bé.
Però el fet cert és que la cosa no té nom. Resulta que el bisbat de Lleida s'ha preocupat durant segles de conservar patrimoni que s'hauria perdut, resulta que tots els aragonesos i espanyols poden contemplar-lo sempre que vulguin en un museu molt ben muntat que hi ha a Lleida, i alhora resulta que no sols no agraeixen l'esforç fet sinó que menteixen des d'Espanya dient que Lleida "ha robat" aquest patrimoni (no havíem quedat, des del seu punt de vista, que "Lleida és Espanya"?) i l'exigeixen de mala manera, i menteixen al Vaticà per aconseguir que se'ls "retorni allò que és seu" però que mai no ha sigut "seu": era d'unes parròquies que ARA estan a la seva banda, però quan el títol de propietat de les peces en litigi passà legítimament de les parròquies de la Franja al bisbat de Lleida aquelles parròquies no estaven a la seva banda, sinó a la nostra. Tot plegat, doncs, és vergonyós.
No senyora, no és seu. És de Lleida. I si no es reconeix primer que allò és ARA de Lleida i que ho té amb tots els drets, entenc perfectament l'Ajuntament de Lleida, la Diputació i la Generalitat de Catalunya quan diuen que no pensen cedir ni un mil·límetre.
- I. L'interès d'Escrivá pel bisbat de Barbastre
- II. Torreciudad continuaria sent d'Aragó amb Franja o sense
- III. L'Opus, a-català
- IV. I la gent de l'Opus catalana, què?
- VI. Els espanyols de l'Opus són generalment espanyolistes, quina sorpresa
-----
Encara no ho he dit però cal cridar-ho fort: en aquest cas el dret i la història i la justícia estan de la banda del bisbat de Lleida, i això fins i tot hi ha gent de l'Opus de la banda espanyola que m'ho han reconegut. O sigui: concedeixen que els catalans teníem raó ("teníem", perquè són d'aquells que afegeixen allò de "Roma locuta, causa finita", i no es plantegen res més: obediència cega a Roma, encara que Roma hagi actuat al dictat de Madrid i sense mirar res més que el que li deia la Conferència Episcopal). Ara bé, encara que et reconeguin que teníem raó, ho diuen baixet, perquè si ho diguessin més fort tothom a Espanya se'ls tiraria a sobre. No és cap secret que defensar els catalans fora de Catalunya, ni que sigui en "un antic dret històric" (això és el màxim que són capaços de reconeixe'ns, per allò de "Roma locuta"), no queda gens bé.
Però el fet cert és que la cosa no té nom. Resulta que el bisbat de Lleida s'ha preocupat durant segles de conservar patrimoni que s'hauria perdut, resulta que tots els aragonesos i espanyols poden contemplar-lo sempre que vulguin en un museu molt ben muntat que hi ha a Lleida, i alhora resulta que no sols no agraeixen l'esforç fet sinó que menteixen des d'Espanya dient que Lleida "ha robat" aquest patrimoni (no havíem quedat, des del seu punt de vista, que "Lleida és Espanya"?) i l'exigeixen de mala manera, i menteixen al Vaticà per aconseguir que se'ls "retorni allò que és seu" però que mai no ha sigut "seu": era d'unes parròquies que ARA estan a la seva banda, però quan el títol de propietat de les peces en litigi passà legítimament de les parròquies de la Franja al bisbat de Lleida aquelles parròquies no estaven a la seva banda, sinó a la nostra. Tot plegat, doncs, és vergonyós.
No senyora, no és seu. És de Lleida. I si no es reconeix primer que allò és ARA de Lleida i que ho té amb tots els drets, entenc perfectament l'Ajuntament de Lleida, la Diputació i la Generalitat de Catalunya quan diuen que no pensen cedir ni un mil·límetre.
- I. L'interès d'Escrivá pel bisbat de Barbastre
- II. Torreciudad continuaria sent d'Aragó amb Franja o sense
- III. L'Opus, a-català
- IV. I la gent de l'Opus catalana, què?
- VI. Els espanyols de l'Opus són generalment espanyolistes, quina sorpresa
-----
L'Opus Dei no està al darrere de l'espoli de la Franja de Ponent (IV)
4. I la gent de l'Opus catalana, què?
Hi ha bisbes i capellans catalans de l'Opus o molt pròxims a l'Opus que estan emprenyats amb el fet que la Franja passés a mans aragoneses i consideren que va ser una decisió política, sens dubte. Estan convençuts que l'Opus Dei no hi ha tingut res a veure. També estan emprenyats a la banda espanyola altres bisbes i capellans de l'Opus o pròxims que no estimen gaire Catalunya, o almenys ho sembla, i que volen que els anomenats "béns de la Franja" se'n vagin a l'Aragó, i ho demanen i ho reclamen des de l'any 95. Aquests són els fets, incontrovertibles. O sigui, els catalans de l'Opus, com la majoria dels catalans, estan molt majoritàriament en contra d'enviar el patrimoni diocesà de la Franja a l'Aragó, i els espanyols de l'Opus, com la majoria dels espanyols, fan costat a Barbastre (en bona part per l'anticatalanisme espanyol, que no és exclusiu de l'Opus).
Ara bé, els catalans i les catalanes, siguin de l'Opus o no siguem de l'Opus, en aquest tema i en tots, fins ara, som minoria respecte als espanyols.
Però tot això, tornem-hi, no té a veure amb l'Opus ni amb Torreciudad, i ni l'Opus ni Torreciudad no s'hi fiquen. Hi ha gent de l'Opus o simpatitzants a les terres catalanes de Ponent que em consta que han treballat silenciosament per conservar l'art de la Franja a la banda catalana, o que s'han mobilitzat com tothom quan hi ha hagut manifestacions ciutadanes a Lleida. Ara, és clar, alguns potser després ho han deixat córrer, si a cada reunió o a cada concentració s'han sentit acusats de còmplices de l'espoli. Jo vaig estar fa anys en alguna d'aquestes reunions i, tot i que ja no era de l'Opus, em vaig sentir insultada. Quan t'acusen d'una falsedat us asseguro que et sents molt malament, molt. I hi ha gent que ho fa cada dia, això d'insultar l'Opus i en general l'Església catòlica, cada cop que parlen del tema. Ni tan sols "l'Església" en general, s'ha d'atacar. Quan ens adonarem els catalans que si critiquem "l'Església" quan volem criticar l'organització eclesiàstica espanyola perdem el possible aliat que hauria de ser el Vaticà? No ho veieu, que les crítiques generalitzades, sense distincions, ens fan més sospitosos i, per tant, donen armes retòriques als catòlics espanyols? "Ja ho veieu -criden-, on porta el 'nacionalisme català'!"(com si els espanyols no fossin molt més nacionalistes): "Els porta a rebutjar l'autoritat doctrinal i moral de l'Església! Els porta a la rebel·lió!"
Jo miro de no fer-ho. Si parlant d'aquestes qüestions se m'escapa algun menyspreu, no és voluntari. Jo sóc crítica amb determinades coses pràctiques de l'Opus i del funcionament de l'Església, però faig les crítiques de manera respectuosa, em sembla. En canvi, aquests altres que sempre acusen sense proves, s'estranyen que llavors es trobin gent de l'Opus a l'altra banda, a la banda espanyola? Si els hi han enviat ells mateixos, els han volgut enemics!
Però, hi torno, el col·lectiu Opus (l'Opus Dei corporatiu) no és a l'altra banda. L'Opus, una part del qual podria estar perfectament en aquesta banda, es manté al marge. És clar, faci el que faci (i fins i tot si deixa de fer, com és el cas) rep per tots cantons...
- I. L'interès d'Escrivá pel bisbat de Barbastre
- II. Torreciudad continuaria sent d'Aragó amb Franja o sense
- III. L'Opus, a-català
- V. Catalunya té tota la raó
- VI. Els espanyols de l'Opus són generalment espanyolistes, quina sorpresa
-----
Hi ha bisbes i capellans catalans de l'Opus o molt pròxims a l'Opus que estan emprenyats amb el fet que la Franja passés a mans aragoneses i consideren que va ser una decisió política, sens dubte. Estan convençuts que l'Opus Dei no hi ha tingut res a veure. També estan emprenyats a la banda espanyola altres bisbes i capellans de l'Opus o pròxims que no estimen gaire Catalunya, o almenys ho sembla, i que volen que els anomenats "béns de la Franja" se'n vagin a l'Aragó, i ho demanen i ho reclamen des de l'any 95. Aquests són els fets, incontrovertibles. O sigui, els catalans de l'Opus, com la majoria dels catalans, estan molt majoritàriament en contra d'enviar el patrimoni diocesà de la Franja a l'Aragó, i els espanyols de l'Opus, com la majoria dels espanyols, fan costat a Barbastre (en bona part per l'anticatalanisme espanyol, que no és exclusiu de l'Opus).
Ara bé, els catalans i les catalanes, siguin de l'Opus o no siguem de l'Opus, en aquest tema i en tots, fins ara, som minoria respecte als espanyols.
Però tot això, tornem-hi, no té a veure amb l'Opus ni amb Torreciudad, i ni l'Opus ni Torreciudad no s'hi fiquen. Hi ha gent de l'Opus o simpatitzants a les terres catalanes de Ponent que em consta que han treballat silenciosament per conservar l'art de la Franja a la banda catalana, o que s'han mobilitzat com tothom quan hi ha hagut manifestacions ciutadanes a Lleida. Ara, és clar, alguns potser després ho han deixat córrer, si a cada reunió o a cada concentració s'han sentit acusats de còmplices de l'espoli. Jo vaig estar fa anys en alguna d'aquestes reunions i, tot i que ja no era de l'Opus, em vaig sentir insultada. Quan t'acusen d'una falsedat us asseguro que et sents molt malament, molt. I hi ha gent que ho fa cada dia, això d'insultar l'Opus i en general l'Església catòlica, cada cop que parlen del tema. Ni tan sols "l'Església" en general, s'ha d'atacar. Quan ens adonarem els catalans que si critiquem "l'Església" quan volem criticar l'organització eclesiàstica espanyola perdem el possible aliat que hauria de ser el Vaticà? No ho veieu, que les crítiques generalitzades, sense distincions, ens fan més sospitosos i, per tant, donen armes retòriques als catòlics espanyols? "Ja ho veieu -criden-, on porta el 'nacionalisme català'!"(com si els espanyols no fossin molt més nacionalistes): "Els porta a rebutjar l'autoritat doctrinal i moral de l'Església! Els porta a la rebel·lió!"
Jo miro de no fer-ho. Si parlant d'aquestes qüestions se m'escapa algun menyspreu, no és voluntari. Jo sóc crítica amb determinades coses pràctiques de l'Opus i del funcionament de l'Església, però faig les crítiques de manera respectuosa, em sembla. En canvi, aquests altres que sempre acusen sense proves, s'estranyen que llavors es trobin gent de l'Opus a l'altra banda, a la banda espanyola? Si els hi han enviat ells mateixos, els han volgut enemics!
Però, hi torno, el col·lectiu Opus (l'Opus Dei corporatiu) no és a l'altra banda. L'Opus, una part del qual podria estar perfectament en aquesta banda, es manté al marge. És clar, faci el que faci (i fins i tot si deixa de fer, com és el cas) rep per tots cantons...
- I. L'interès d'Escrivá pel bisbat de Barbastre
- II. Torreciudad continuaria sent d'Aragó amb Franja o sense
- III. L'Opus, a-català
- V. Catalunya té tota la raó
- VI. Els espanyols de l'Opus són generalment espanyolistes, quina sorpresa
-----
L'Opus Dei no està al darrere de l'espoli de la Franja de Ponent (III)
3. L'Opus, a-català
Ara seriosament: l'Opus podríem dir (i ho he dit més d'una vegada) que és a-català, però no crec que sigui anticatalà. És a dir, no ha assumit que Catalunya, tot i no ser estat, és un país, una nació. I llavors tracta Catalunya com si fos una regió que parla una mena de patuès, i a vegades es nota que els molesta. L'espanyolisme fàctic (cert) de l'Opus actual (i Déu n'hi do l'evolució que hi ha hagut els últims anys, tot s'ha de dir) està encara molt lluny del que molts catalans desitjaríem per a tota l'Església i per a cadascuna de les seves institucions. Però l'actitud de l'Opus respecte al catalanisme crec que no es manifesta a través d'una via política activa, és més aviat inercial. Simplement, com que a l'Església-Vaticà i a l'episcopat espanyol els sembla que les fronteres estatals ho són tot a l'hora d'autoorganitzar-se, és per això que l'Opus actua adaptat a aquesta mentalitat (l'Opus Dei, si alguna cosa té, és que és molt "institucional"), i se'ns presenta "molt espanyol" també a Catalunya (últimament no tant, però, com bastants ordes religiosos de monges i frares que només parlen en castellà i només fan misses en castellà), senzillament perquè és un fet que avui i ara Catalunya, políticament, és Espanya. I llavors ells diuen: no som nosaltres els qui hem de resoldre aquesta qüestió, no ens toca a nosaltres posicionar-nos. Aquesta és la descripció més exacta, crec, del que pensa l'Opus sobre tot plegat.
En resum, el dia que Catalunya sigui independent (si hi arribem un dia), jo diria que l'Opus serà el primer de canviar, de manera radical, sense problemes, com va ser una de les primeres entitats a apuntar-se al .cat de seguida que es va aprovar internacionalment aquesta matrícula d'internet. Ho va fer el primer dia (vaig llegir-ho al Racó Català, cau d'independentistes, i la notícia anava acompanyada de comentaris admirats). Això sí, si arriba la independència, hi haurà gent de l'Opus que ara viu a Catalunya que marxarà, sens dubte, com hi haurà molts espanyols que també marxaran. Catòlics i no catòlics.
- I. L'interès d'Escrivá pel bisbat de Barbastre
- II. Torreciudad continuaria sent d'Aragó amb Franja o sense
- IV. I la gent de l'Opus catalana, què?
- V. Catalunya té tota la raó
- VI. Els espanyols de l'Opus són generalment espanyolistes, quina sorpresa
-----
Ara seriosament: l'Opus podríem dir (i ho he dit més d'una vegada) que és a-català, però no crec que sigui anticatalà. És a dir, no ha assumit que Catalunya, tot i no ser estat, és un país, una nació. I llavors tracta Catalunya com si fos una regió que parla una mena de patuès, i a vegades es nota que els molesta. L'espanyolisme fàctic (cert) de l'Opus actual (i Déu n'hi do l'evolució que hi ha hagut els últims anys, tot s'ha de dir) està encara molt lluny del que molts catalans desitjaríem per a tota l'Església i per a cadascuna de les seves institucions. Però l'actitud de l'Opus respecte al catalanisme crec que no es manifesta a través d'una via política activa, és més aviat inercial. Simplement, com que a l'Església-Vaticà i a l'episcopat espanyol els sembla que les fronteres estatals ho són tot a l'hora d'autoorganitzar-se, és per això que l'Opus actua adaptat a aquesta mentalitat (l'Opus Dei, si alguna cosa té, és que és molt "institucional"), i se'ns presenta "molt espanyol" també a Catalunya (últimament no tant, però, com bastants ordes religiosos de monges i frares que només parlen en castellà i només fan misses en castellà), senzillament perquè és un fet que avui i ara Catalunya, políticament, és Espanya. I llavors ells diuen: no som nosaltres els qui hem de resoldre aquesta qüestió, no ens toca a nosaltres posicionar-nos. Aquesta és la descripció més exacta, crec, del que pensa l'Opus sobre tot plegat.
En resum, el dia que Catalunya sigui independent (si hi arribem un dia), jo diria que l'Opus serà el primer de canviar, de manera radical, sense problemes, com va ser una de les primeres entitats a apuntar-se al .cat de seguida que es va aprovar internacionalment aquesta matrícula d'internet. Ho va fer el primer dia (vaig llegir-ho al Racó Català, cau d'independentistes, i la notícia anava acompanyada de comentaris admirats). Això sí, si arriba la independència, hi haurà gent de l'Opus que ara viu a Catalunya que marxarà, sens dubte, com hi haurà molts espanyols que també marxaran. Catòlics i no catòlics.
- I. L'interès d'Escrivá pel bisbat de Barbastre
- II. Torreciudad continuaria sent d'Aragó amb Franja o sense
- IV. I la gent de l'Opus catalana, què?
- V. Catalunya té tota la raó
- VI. Els espanyols de l'Opus són generalment espanyolistes, quina sorpresa
-----
L'Opus Dei no està al darrere de l'espoli de la Franja de Ponent (II)
2. Torreciudad continuaria sent d'Aragó amb Franja o sense
Que l'Església redissenyi els bisbats i segueixi fil per randa les fronteres de les províncies dibuixades per l'Estat també podria ser a canvi de res: pur possibilisme polític ("les fronteres són les que són, adaptem-nos-hi"). O potser és a canvi d'alguna cosa (els acords Espanya-Vaticà del 1979?, l'assignació tributària?), però sé gairebé amb certesa (amb més certesa que els que diuen el contrari, perquè jo he vist més documents que ells no han vist) que l'Opus no hi ha intervingut. Hi torno: Escrivà es va limitar a pressionar la cúria perquè no fos eliminat el bisbat els anys 40-50. Un cop aconseguit allò, ja en va tenir prou. I el 75, com deia, es va morir.
O sigui, tota la "informació actual" sobre "l'Opus barbastrenc" que ha corregut els darrers trenta anys per la banda catalana és pura invenció, creada o deduïda a partir d'uns fets (reals) de fa més de 50 anys. Jo crec, i us asseguro que sóc sincera, que als de Torreciudad els és ben igual que la seva diòcesi sigui Barbastre com Lleida, perquè això no afecta el seu funcionament. Però és que en qualsevol cas, si la seva diòcesi no fos la de Barbastre, seria la d'Osca!, no la de Lleida, que això sembla que ningú no ho tingui en compte.
Osca, no Lleida! Si hagués desaparegut Barbastre, el seu territori (el que tenia d'abans de l'annexió de la franja nostra) hauria anat a parar a Osca. Aquest és l'error fatal, radical, dels autors esmentats més amunt i d'uns quants més que també han tocat el tema sense tenir prou clares les dades. Torreciudad és a la banda est del riu Cinca, certament, però aquella zona pertany a l'Aragó civilment i eclesiàsticament des de fa molts segles, no és una cosa del segle passat: la comarca del Sobrarb passà a l'Aragó l'any 1305. Per tant, no hi té res a veure Escrivà, en això, ni per tant l'Opus, que no existia. La franja superior de l'est del Cinca la va perdre Catalunya "in illo tempore". Torreciudad, doncs, com deia, si Barbastre desaparegués passaria a dependre d'una hipotètica diòcesi anomenada Osca-Barbastre-Montsó, o Osca a seques. Això sembla que no ho hagin tingut en compte, o que ho amaguin els interessats a aprofundir l'anticatalanisme del qual té tanta fama l'Opus.
Després hi ha el tema "Torreciudad com a centre de poder mundial de l'Opus", però aquesta teoria, que podia ser bona l'any 75, ara ja falla: primer perquè s'ha confirmat el que l'Opus va dir des del primer dia, que a Escrivá no l'enterrarien allà, i segon perquè ja hi ha al món instal·lacions de l'Opus més potents, molt més, que Torreciudad: a Amèrica del Sud (els complexos universitaris de l'Argentina i Xile, especialment) i del Nord (un gratacels a Nova York, altres complexos enormes a Mèxic), per exemple. Fins i tot l'IESE de Barcelona deu ser ara més gran que Torreciudad, amb els edificis nous que han fet al capdamunt de l'avinguda Pearson. Si els va inaugurar el rei d'Espanya i tot, em penso!
El que no ens expliquen mai els amants de les conspiracions (que sembla que hagin inspirat el poti-poti aquell del Codi da Vinci) és què aconseguiria exactament l'Opus amb això de Barbastre. Es dóna per descomptat que "l'Opus pressiona i hi està interessat" i que "és lògic, perquè allà hi ha Torreciudad". Però jo no hi veig la lògica. Sóc tonta?
- I. L'interès d'Escrivá pel bisbat de Barbastre
- III. L'Opus, a-català
- IV. I la gent de l'Opus catalana, què?
- V. Catalunya té tota la raó
- VI. Els espanyols de l'Opus són generalment espanyolistes, quina sorpresa
-----
Que l'Església redissenyi els bisbats i segueixi fil per randa les fronteres de les províncies dibuixades per l'Estat també podria ser a canvi de res: pur possibilisme polític ("les fronteres són les que són, adaptem-nos-hi"). O potser és a canvi d'alguna cosa (els acords Espanya-Vaticà del 1979?, l'assignació tributària?), però sé gairebé amb certesa (amb més certesa que els que diuen el contrari, perquè jo he vist més documents que ells no han vist) que l'Opus no hi ha intervingut. Hi torno: Escrivà es va limitar a pressionar la cúria perquè no fos eliminat el bisbat els anys 40-50. Un cop aconseguit allò, ja en va tenir prou. I el 75, com deia, es va morir.
O sigui, tota la "informació actual" sobre "l'Opus barbastrenc" que ha corregut els darrers trenta anys per la banda catalana és pura invenció, creada o deduïda a partir d'uns fets (reals) de fa més de 50 anys. Jo crec, i us asseguro que sóc sincera, que als de Torreciudad els és ben igual que la seva diòcesi sigui Barbastre com Lleida, perquè això no afecta el seu funcionament. Però és que en qualsevol cas, si la seva diòcesi no fos la de Barbastre, seria la d'Osca!, no la de Lleida, que això sembla que ningú no ho tingui en compte.
Osca, no Lleida! Si hagués desaparegut Barbastre, el seu territori (el que tenia d'abans de l'annexió de la franja nostra) hauria anat a parar a Osca. Aquest és l'error fatal, radical, dels autors esmentats més amunt i d'uns quants més que també han tocat el tema sense tenir prou clares les dades. Torreciudad és a la banda est del riu Cinca, certament, però aquella zona pertany a l'Aragó civilment i eclesiàsticament des de fa molts segles, no és una cosa del segle passat: la comarca del Sobrarb passà a l'Aragó l'any 1305. Per tant, no hi té res a veure Escrivà, en això, ni per tant l'Opus, que no existia. La franja superior de l'est del Cinca la va perdre Catalunya "in illo tempore". Torreciudad, doncs, com deia, si Barbastre desaparegués passaria a dependre d'una hipotètica diòcesi anomenada Osca-Barbastre-Montsó, o Osca a seques. Això sembla que no ho hagin tingut en compte, o que ho amaguin els interessats a aprofundir l'anticatalanisme del qual té tanta fama l'Opus.
Després hi ha el tema "Torreciudad com a centre de poder mundial de l'Opus", però aquesta teoria, que podia ser bona l'any 75, ara ja falla: primer perquè s'ha confirmat el que l'Opus va dir des del primer dia, que a Escrivá no l'enterrarien allà, i segon perquè ja hi ha al món instal·lacions de l'Opus més potents, molt més, que Torreciudad: a Amèrica del Sud (els complexos universitaris de l'Argentina i Xile, especialment) i del Nord (un gratacels a Nova York, altres complexos enormes a Mèxic), per exemple. Fins i tot l'IESE de Barcelona deu ser ara més gran que Torreciudad, amb els edificis nous que han fet al capdamunt de l'avinguda Pearson. Si els va inaugurar el rei d'Espanya i tot, em penso!
El que no ens expliquen mai els amants de les conspiracions (que sembla que hagin inspirat el poti-poti aquell del Codi da Vinci) és què aconseguiria exactament l'Opus amb això de Barbastre. Es dóna per descomptat que "l'Opus pressiona i hi està interessat" i que "és lògic, perquè allà hi ha Torreciudad". Però jo no hi veig la lògica. Sóc tonta?
- I. L'interès d'Escrivá pel bisbat de Barbastre
- III. L'Opus, a-català
- IV. I la gent de l'Opus catalana, què?
- V. Catalunya té tota la raó
- VI. Els espanyols de l'Opus són generalment espanyolistes, quina sorpresa
-----
L'Opus Dei no està al darrere de l'espoli de la Franja de Ponent (I)
1. L'interès d'Escrivá pel bisbat de Barbastre
L'Opus Dei no està al darrere de l'espoli de la Franja. Cal dir-ho així, de manera contundent, perquè hi ha gent que diu de la mateixa manera contundent el contrari. I el contrari és fals.
Anem a pams, que ho he estudiat i he examinat amb calma les dades. Joaquim Montclús, Eugeni Casanova, Montse Macià, Jaume Gilabert, Joaquim Garriga, Anscari Mundó i d'altres que han parlat d'aquesta qüestió amb tanta seguretat tenen les mateixes dades que jo, però els falten les dades de l'altra part: mai no han volgut saber què diu l'Opus (i altra gent no-Opus que els autors esmentats consideren pro-Opus simplement perquè no els dóna la raó) sobre el tema o, si mai s'ho miren pel damunt, ho despatxen amb un "què vols que digui aquest, si és d'ells?". I jo sí que m'ho he mirat amb detall, des de fa anys. Perquè sóc catalana i m'interessa l'afer, perquè se'm feia difícil de creure que Escrivá i els seus es fiquessin en aquestes històries i perquè em dolia la posició del Vaticà (de no voler entrar al fons del problema) en aquesta qüestió. (Aquí quan parlo de Vaticà vull dir Vaticà-estat, no Santa Seu, no autoritat religiosa del sant pare. Hi ha qui no distingeix aquests dos vessants, i em penso que és molt important, molt, distingir-los; els catòlics ens estalviaríem molts maldecaps: l'Estat del Vaticà no és inherent a l'Església catòlica, sinó una circumstància històrica que de moment és d'aquesta manera però demà podria ser d'una altra).
Escrivà de Balaguer, nascut a Barbastre l'any 1902, va tenir interès, certament, en la conservació del bisbat de Barbastre. Si bé des de l'any 1915, que tota la família va haver de marxar del poble (van fugir de nit!, perquè no els veiés ningú) per uns motius econòmics que ells sempre van considerar injustos, fins als anys 70 (55 anys després!) ell no hi va tornar a posar els peus, sentia un cert afecte pel seu poble natal. Hi ha uns fets (cartes, peticions i gestions diverses) que estan recollits i reconeguts per l'Opus mateix, públicament, en diversos llocs: hi ha testimonis i documents en abundància (cf. Barbastro y el Beato Josemaría Escrivá, Manuel Garrido, Ayuntamiento de Barbastro, 1995). El Vaticà volia suprimir el petit bisbat de Barbastre entre els anys 40 i 50 del segle passat (per exemple, va estar des de la guerra civil fins al 1946 sense bisbe) i alguns barbastrencs es van adreçar a l'encara jove prevere, aviat monsenyor, que ja vivia a Roma (igual van fer amb altres aragonesos no de l'Opus que vivien també a Roma i tenien relacions amb la cúria), perquè fes valdre la seva encara petita influència (per exemple, llavors eren amics amb monsenyor Montini, que després seria el papa Pau VI) per aconseguir que aquell pla no es dugués a terme. El Vaticà, finalment, es va desdir dels seus propòsits i va garantir la continuïtat del bisbat. El mateix Pau VI es va adreçar anys després a uns pelegrins de Barbastre i va fer referència explícita a Escrivá com a fill il·lustre de la població. Aquí, però, segons els documents, es va acabar l'assumpte. Com he dit, Escrivá s'estimava el seu poble però fins a cert punt, perquè la família es va sentir maltractada en haver d'anar-se'n d'allà, humiliada i empobrida, l'any 1915. I no hi van tornar.
Els de l'Opus, cap als anys 60-70, van adquirir la casa natal d'Escrivá a Barbastre, ja molt malmesa, però no amb la idea de fer-hi un museu, sinó un esplai per al jovent del poble, un cop que s'enderroqués l'edifici. I això és el que han fet. En aquell racó de la plaça del Mercado hi ha un local dirigit per les dones de l'Obra. Jo mateixa hi he estat, fa anys. No crida l'atenció, ni hi ha rètols al carrer que diguin que allà hi va néixer Escrivá. O sigui, ja es veu que no busquen mitificar res.
A partir d'això que he explicat, la resta d'interessos suposats de l'Opus sobre els límits de les diòcesis, sobre el museu de Lleida, etc., és pura invenció. Escrivà es va morir l'any 1975 i amb això es va acabar "la influència de l'Opus" als bisbats aragonesos. Ell està enterrat a Roma i mai no hi ha hagut cap propòsit, que jo sàpiga (no consta absolutament enlloc), de portar-lo a Torreciudad. En tot el que ha vingut després, inclòs l'escapçament del bisbat de Lleida dissenyat des de Madrid a partir de finals dels anys 70 i començaments dels 80, ni Escrivà ni l'Opus no hi han tingut res a veure. El propòsit espanyol era retallar Lleida, recloure el seu bisbat en el límit provincial; el fet que la diòcesi veïna (i, per tant, beneficiada) fos Barbastre era una qüestió absolutament col·lateral. I qui digui el contrari ha de demostrar-ho, perquè és molt fàcil dir-ho però no n'hi ha prou amb dir-ho. També diuen des de l'altra banda (la banda espanyola) que "l'Opus català controla els bisbes de Lleida" i que a través d'ells el mateix Opus Dei està impedint que "tornin" a l'Aragó les peces del museu! No, no menteixo, no exagero: aquestes coses sobre l'Opus també es diuen a Espanya. Feu una cerca amb el Google i ho trobareu de seguida.
I és que si fas afirmacions d'aquesta mena ("l'Opus està al darrere de tot això!") tothom t'aplaudeix, aquí i allà, perquè la gent necessita un culpable, un boc expiatori, i l'Opus és un bon culpable: té la fama que té. Les teories sobre conspiracions ocultes sempre han tingut èxit per consolar-se de la impotència. Jo crec que en bona part la fama de mafiosa és immerescuda, pel que jo hi he vist, però el que volia dir és que no es pot negar que l'Opus té aquesta mala fama (com els jesuïtes tenen altres creus, per fets històrics reals, apòcrifs o mig inventats). I llavors, qualsevol cosa que diguis sobre l'Opus, si és dolenta, la gent se la creu sense necessitat de demostració. "Ah, és clar, ara s'explica tot". (Jo, quan sento un historiador o una historiadora que diuen això, penso: així és com s'escriu la història?, i em passen les ganes de continuar llegint aquell/a erudit/a). A més, avui dia és més fàcil que et faci de boc l'Opus Dei, que últimament calla bastant (i ben fet que fa) que no pas l'Església sencera (que quan s'hi torna de vegades fa por) o el govern d'Espanya, que estic convençuda que no és gens innocent en tot aquest afer (tots: des del primer postfranquisme de la UCD i les seves suposades "reformes", passant pel PP digne hereu del franquisme, i fins al PSOE actual tan "constitucionalista").
- II. Torreciudad continuaria sent d'Aragó amb Franja o sense
- III. L'Opus, a-català
- IV. I la gent de l'Opus catalana, què?
- V. Catalunya té tota la raó
- VI. Els espanyols de l'Opus són generalment espanyolistes, quina sorpresa
-----
L'Opus Dei no està al darrere de l'espoli de la Franja. Cal dir-ho així, de manera contundent, perquè hi ha gent que diu de la mateixa manera contundent el contrari. I el contrari és fals.
Anem a pams, que ho he estudiat i he examinat amb calma les dades. Joaquim Montclús, Eugeni Casanova, Montse Macià, Jaume Gilabert, Joaquim Garriga, Anscari Mundó i d'altres que han parlat d'aquesta qüestió amb tanta seguretat tenen les mateixes dades que jo, però els falten les dades de l'altra part: mai no han volgut saber què diu l'Opus (i altra gent no-Opus que els autors esmentats consideren pro-Opus simplement perquè no els dóna la raó) sobre el tema o, si mai s'ho miren pel damunt, ho despatxen amb un "què vols que digui aquest, si és d'ells?". I jo sí que m'ho he mirat amb detall, des de fa anys. Perquè sóc catalana i m'interessa l'afer, perquè se'm feia difícil de creure que Escrivá i els seus es fiquessin en aquestes històries i perquè em dolia la posició del Vaticà (de no voler entrar al fons del problema) en aquesta qüestió. (Aquí quan parlo de Vaticà vull dir Vaticà-estat, no Santa Seu, no autoritat religiosa del sant pare. Hi ha qui no distingeix aquests dos vessants, i em penso que és molt important, molt, distingir-los; els catòlics ens estalviaríem molts maldecaps: l'Estat del Vaticà no és inherent a l'Església catòlica, sinó una circumstància històrica que de moment és d'aquesta manera però demà podria ser d'una altra).
Escrivà de Balaguer, nascut a Barbastre l'any 1902, va tenir interès, certament, en la conservació del bisbat de Barbastre. Si bé des de l'any 1915, que tota la família va haver de marxar del poble (van fugir de nit!, perquè no els veiés ningú) per uns motius econòmics que ells sempre van considerar injustos, fins als anys 70 (55 anys després!) ell no hi va tornar a posar els peus, sentia un cert afecte pel seu poble natal. Hi ha uns fets (cartes, peticions i gestions diverses) que estan recollits i reconeguts per l'Opus mateix, públicament, en diversos llocs: hi ha testimonis i documents en abundància (cf. Barbastro y el Beato Josemaría Escrivá, Manuel Garrido, Ayuntamiento de Barbastro, 1995). El Vaticà volia suprimir el petit bisbat de Barbastre entre els anys 40 i 50 del segle passat (per exemple, va estar des de la guerra civil fins al 1946 sense bisbe) i alguns barbastrencs es van adreçar a l'encara jove prevere, aviat monsenyor, que ja vivia a Roma (igual van fer amb altres aragonesos no de l'Opus que vivien també a Roma i tenien relacions amb la cúria), perquè fes valdre la seva encara petita influència (per exemple, llavors eren amics amb monsenyor Montini, que després seria el papa Pau VI) per aconseguir que aquell pla no es dugués a terme. El Vaticà, finalment, es va desdir dels seus propòsits i va garantir la continuïtat del bisbat. El mateix Pau VI es va adreçar anys després a uns pelegrins de Barbastre i va fer referència explícita a Escrivá com a fill il·lustre de la població. Aquí, però, segons els documents, es va acabar l'assumpte. Com he dit, Escrivá s'estimava el seu poble però fins a cert punt, perquè la família es va sentir maltractada en haver d'anar-se'n d'allà, humiliada i empobrida, l'any 1915. I no hi van tornar.
Els de l'Opus, cap als anys 60-70, van adquirir la casa natal d'Escrivá a Barbastre, ja molt malmesa, però no amb la idea de fer-hi un museu, sinó un esplai per al jovent del poble, un cop que s'enderroqués l'edifici. I això és el que han fet. En aquell racó de la plaça del Mercado hi ha un local dirigit per les dones de l'Obra. Jo mateixa hi he estat, fa anys. No crida l'atenció, ni hi ha rètols al carrer que diguin que allà hi va néixer Escrivá. O sigui, ja es veu que no busquen mitificar res.
A partir d'això que he explicat, la resta d'interessos suposats de l'Opus sobre els límits de les diòcesis, sobre el museu de Lleida, etc., és pura invenció. Escrivà es va morir l'any 1975 i amb això es va acabar "la influència de l'Opus" als bisbats aragonesos. Ell està enterrat a Roma i mai no hi ha hagut cap propòsit, que jo sàpiga (no consta absolutament enlloc), de portar-lo a Torreciudad. En tot el que ha vingut després, inclòs l'escapçament del bisbat de Lleida dissenyat des de Madrid a partir de finals dels anys 70 i començaments dels 80, ni Escrivà ni l'Opus no hi han tingut res a veure. El propòsit espanyol era retallar Lleida, recloure el seu bisbat en el límit provincial; el fet que la diòcesi veïna (i, per tant, beneficiada) fos Barbastre era una qüestió absolutament col·lateral. I qui digui el contrari ha de demostrar-ho, perquè és molt fàcil dir-ho però no n'hi ha prou amb dir-ho. També diuen des de l'altra banda (la banda espanyola) que "l'Opus català controla els bisbes de Lleida" i que a través d'ells el mateix Opus Dei està impedint que "tornin" a l'Aragó les peces del museu! No, no menteixo, no exagero: aquestes coses sobre l'Opus també es diuen a Espanya. Feu una cerca amb el Google i ho trobareu de seguida.
I és que si fas afirmacions d'aquesta mena ("l'Opus està al darrere de tot això!") tothom t'aplaudeix, aquí i allà, perquè la gent necessita un culpable, un boc expiatori, i l'Opus és un bon culpable: té la fama que té. Les teories sobre conspiracions ocultes sempre han tingut èxit per consolar-se de la impotència. Jo crec que en bona part la fama de mafiosa és immerescuda, pel que jo hi he vist, però el que volia dir és que no es pot negar que l'Opus té aquesta mala fama (com els jesuïtes tenen altres creus, per fets històrics reals, apòcrifs o mig inventats). I llavors, qualsevol cosa que diguis sobre l'Opus, si és dolenta, la gent se la creu sense necessitat de demostració. "Ah, és clar, ara s'explica tot". (Jo, quan sento un historiador o una historiadora que diuen això, penso: així és com s'escriu la història?, i em passen les ganes de continuar llegint aquell/a erudit/a). A més, avui dia és més fàcil que et faci de boc l'Opus Dei, que últimament calla bastant (i ben fet que fa) que no pas l'Església sencera (que quan s'hi torna de vegades fa por) o el govern d'Espanya, que estic convençuda que no és gens innocent en tot aquest afer (tots: des del primer postfranquisme de la UCD i les seves suposades "reformes", passant pel PP digne hereu del franquisme, i fins al PSOE actual tan "constitucionalista").
- II. Torreciudad continuaria sent d'Aragó amb Franja o sense
- III. L'Opus, a-català
- IV. I la gent de l'Opus catalana, què?
- V. Catalunya té tota la raó
- VI. Els espanyols de l'Opus són generalment espanyolistes, quina sorpresa
-----
dilluns, de març 02, 2009
Carrers a l'Opus Dei, només per unanimitat
Fa uns dies es va saber que l'alcalde de Saragossa, del PSOE, havia decidit dedicar un carrer de la ciutat a sant Josepmaria, i l'opinió pública de la ciutat (sobretot les esquerres, és clar..., tot i que no hauria de ser "és clar", perquè l'Opus no hauria de veure's com una cosa de dretes) es va posar a bullir.
Jo crec que l'Opus Dei hauria de plantejar-se seriosament aquest tema, no veure'l només com una mena de "reconeixement públic merescut" i prou. Darrere de la majoria d'aquestes distincions hi ha gent de l'Opus que ho demana, que ho busca. I no crec que actuïn pel seu compte. Crec que s'haurien de plantejar molt seriosament no acceptar mai cap reconeixement d'aquest tipus si no és per unanimitat de tots els que ho han de decidir (en aquest cas, tots els regidors de l'ajuntament de Saragossa). I això en situacions democràtiques. Perquè en situacions no democràtiques crec que s'haurian de plantejar molt seriosament no acceptar de cap manera ni carrers, ni terrenys, ni reconeixements, ni favors de cap mena. En situacions no democràtiques (franquisme, pinochetisme, etc.), si l'Opus hagués estat una mica menys protagonista (no dic els seus membres, dic l'Opus com a institució, els seus dirigents, les seves obres corporatives, que podien haver defugit una mica més els contactes amb el poder), la seva credibilitat no hauria quedat tan injustament malmesa com va passr a Espanya, a Xile i en algun altre país, i el temps que durarà.
O sigui, carrers a l'Opus Dei, a sant Josepmaria, etcètera, només per unanimitat.
-----
Jo crec que l'Opus Dei hauria de plantejar-se seriosament aquest tema, no veure'l només com una mena de "reconeixement públic merescut" i prou. Darrere de la majoria d'aquestes distincions hi ha gent de l'Opus que ho demana, que ho busca. I no crec que actuïn pel seu compte. Crec que s'haurien de plantejar molt seriosament no acceptar mai cap reconeixement d'aquest tipus si no és per unanimitat de tots els que ho han de decidir (en aquest cas, tots els regidors de l'ajuntament de Saragossa). I això en situacions democràtiques. Perquè en situacions no democràtiques crec que s'haurian de plantejar molt seriosament no acceptar de cap manera ni carrers, ni terrenys, ni reconeixements, ni favors de cap mena. En situacions no democràtiques (franquisme, pinochetisme, etc.), si l'Opus hagués estat una mica menys protagonista (no dic els seus membres, dic l'Opus com a institució, els seus dirigents, les seves obres corporatives, que podien haver defugit una mica més els contactes amb el poder), la seva credibilitat no hauria quedat tan injustament malmesa com va passr a Espanya, a Xile i en algun altre país, i el temps que durarà.
O sigui, carrers a l'Opus Dei, a sant Josepmaria, etcètera, només per unanimitat.
-----
dilluns, de desembre 01, 2008
"Camí", comentari de l'Evangeli
El llibre "Camí" de sant Josepmaria, tan maltractat avui pels ben pensants de la societat occidental, no deixa de ser un comentari, punt per punt, de l'Evangeli i de la sagrada escriptura. I igual com no es pot criticar la Bíblia des de coordenades d'avui, perquè no és honrat, tampoc no es pot criticar "Camí" des de la mentalitat d'avui.
A mi també hi ha punts que no m'agraden, és clar, com aquell que apel·la a la discreció de les dones, però després he descobert que l'autor es limitava a copiar justament en aquell punt un text de l'escriptura, ara no me'n recordo si era del llibre dels Proverbis. O sigui, no s'hi val a ser superficial en la crítica.
I cal tenir sempre en compte que l'autor parlava a nois, majoria universitaris, dels anys 30. I llavors era revolucionari el que deia! Per tant, no es pot dir, com fan alguns, que és una vergonya que els de l'Opus tinguin aquest llibre com a referent, i coses similars. No el tenen com a referent, pel que jo sé (i ja no ho era quan jo estava a dins, i mira que fa anys), però de fet fa servei encara a molta gent no tan enrarida ni complexa com l'opulenta i superdesenvolupada del món occidental, gent del "sud", per dir-ho així. I, d'altra banda, els de l'Opus no poden fer res per "maquillar" el text: va ser escrit així els anys 30 i així s'ha quedat. Què volen els crítics que facin els de l'Opus? Que publiquin un "Camí" censurat, "políticament correcte"? Llavors sí que hi hauria crítiques per amagar l'ou, i llavors sí que les crítiques serien justes.
Suposo que, en el futur, "Camí" sortirà en versions adaptades al llenguatge actual, o en la "versió original" però amb notes a peu de pàgina, per explicar alguna cosa del context que a mesura que passa el temps costa més de comprendre. Per cert, quan es faci això, ja avanço una idea. No he entès mai com l'autor, a Camí i en altres llibres, parla de la vocació de Mateu com un exemple que Jesús crida els seus "enmig" de la seva feina ordinària, com dient: això vol dir que els de l'Opus, com Mateu, també poden santificar-se fent de banquers. Contesto: sens dubte els de l'Opus poden santificar-se fent de banquers i fins i tot de cobradors d'impostos i altres feines similars, però no es pot al·legar com a raó que Jesús cridés sant Mateu quan s'hi dedicava, perquè si alguna cosa queda clara a l'evangeli és que Mateu, quan va ser cridat, va deixar immediatament la seva feina, i no consta enlloc (com sí que consta d'altres apòstols, com ara els pescadors) que s'hi tornés a dedicar. O sigui, en aquest punt Escrivá va fallar, perquè em sembla clar que la vocació de Mateu no serveix com a exemple de "crida universal" o de "crida a santificar-se en la pròpia feina".
A mi també hi ha punts que no m'agraden, és clar, com aquell que apel·la a la discreció de les dones, però després he descobert que l'autor es limitava a copiar justament en aquell punt un text de l'escriptura, ara no me'n recordo si era del llibre dels Proverbis. O sigui, no s'hi val a ser superficial en la crítica.
I cal tenir sempre en compte que l'autor parlava a nois, majoria universitaris, dels anys 30. I llavors era revolucionari el que deia! Per tant, no es pot dir, com fan alguns, que és una vergonya que els de l'Opus tinguin aquest llibre com a referent, i coses similars. No el tenen com a referent, pel que jo sé (i ja no ho era quan jo estava a dins, i mira que fa anys), però de fet fa servei encara a molta gent no tan enrarida ni complexa com l'opulenta i superdesenvolupada del món occidental, gent del "sud", per dir-ho així. I, d'altra banda, els de l'Opus no poden fer res per "maquillar" el text: va ser escrit així els anys 30 i així s'ha quedat. Què volen els crítics que facin els de l'Opus? Que publiquin un "Camí" censurat, "políticament correcte"? Llavors sí que hi hauria crítiques per amagar l'ou, i llavors sí que les crítiques serien justes.
Suposo que, en el futur, "Camí" sortirà en versions adaptades al llenguatge actual, o en la "versió original" però amb notes a peu de pàgina, per explicar alguna cosa del context que a mesura que passa el temps costa més de comprendre. Per cert, quan es faci això, ja avanço una idea. No he entès mai com l'autor, a Camí i en altres llibres, parla de la vocació de Mateu com un exemple que Jesús crida els seus "enmig" de la seva feina ordinària, com dient: això vol dir que els de l'Opus, com Mateu, també poden santificar-se fent de banquers. Contesto: sens dubte els de l'Opus poden santificar-se fent de banquers i fins i tot de cobradors d'impostos i altres feines similars, però no es pot al·legar com a raó que Jesús cridés sant Mateu quan s'hi dedicava, perquè si alguna cosa queda clara a l'evangeli és que Mateu, quan va ser cridat, va deixar immediatament la seva feina, i no consta enlloc (com sí que consta d'altres apòstols, com ara els pescadors) que s'hi tornés a dedicar. O sigui, en aquest punt Escrivá va fallar, perquè em sembla clar que la vocació de Mateu no serveix com a exemple de "crida universal" o de "crida a santificar-se en la pròpia feina".
dissabte, de juny 30, 2007
26 de juny
Vaig anar a treure el cap a l'església de Montalegre el dia 26 al vespre, que hi feien la missa de sant Josemaria Escrivà. Hi havia força gent. El que em va cridar més l'atenció és que al sermó el capellà que presidia va parlar una estona de la necessitat d'estimar el món tal com és, de vibrar amb les il·lusions i els afanys dels homes i dones actuals, amb els seus desigs de pau i de solidaritat, i vaig pensar: carai, això comença a canviar. Fins ara, tot eren condemnes i crides a la prudència davant el món.
L'Opus Dei només tirarà endavant si s'adona d'una vegada que la "societat cristiana" és no només una utopia, sinó, allà on ha existit, una fàbrica d'hipòcrites. Que la gent no se "salvarà" mai a la força. Que els temps de la "civilització catòlica" i dels "països catòlics" ja han passat i, si Déu vol -i segur que ho vol-, no tornaran.
Dins d'aquest món que cal estimar, no poden ser crítics, els de l'Opus Dei? Sí, és clar, com a ciutadans poden dir i pensar el que els roti, però han d'anar amb molt de compte que les seves actituds individuals o col·lectives -ai, aquests bisbes i capellans que sembla que encara enyoren el franquisme i la "unidad sacrosanta de España"!- no facin pensar a la gent normal i corrent que volen tornar a l'edat mitjana.
Hi ha encara massa llast franquista en determinades actituds públiques de gent de l'Opus Dei. I que no em diguin que és opinable: quan es fa mal a l'Església-misteri, i se'n fa, les actituds properes al nacionalcatolicisme no són opinables: són rebutjables, són dissolvents, són menyspreables.
Senyors i senyores de l'Opus Dei que ja ho aneu entenent, com el capellà de l'altre dia: benvinguts al món! Al món que heu de santificar. Treieu-vos de sobre la mentalitat de gueto, que no es correspon amb el vostre esperit, i fareu una bona feina.
Una bona feina que, a Catalunya, heu de començar per fer-la en català: això també és part de la vostra vocació de santificar-vos enmig del món... del món català, en aquest cas.
Que cansada estic de repetir sempre el mateix...
L'Opus Dei només tirarà endavant si s'adona d'una vegada que la "societat cristiana" és no només una utopia, sinó, allà on ha existit, una fàbrica d'hipòcrites. Que la gent no se "salvarà" mai a la força. Que els temps de la "civilització catòlica" i dels "països catòlics" ja han passat i, si Déu vol -i segur que ho vol-, no tornaran.
Dins d'aquest món que cal estimar, no poden ser crítics, els de l'Opus Dei? Sí, és clar, com a ciutadans poden dir i pensar el que els roti, però han d'anar amb molt de compte que les seves actituds individuals o col·lectives -ai, aquests bisbes i capellans que sembla que encara enyoren el franquisme i la "unidad sacrosanta de España"!- no facin pensar a la gent normal i corrent que volen tornar a l'edat mitjana.
Hi ha encara massa llast franquista en determinades actituds públiques de gent de l'Opus Dei. I que no em diguin que és opinable: quan es fa mal a l'Església-misteri, i se'n fa, les actituds properes al nacionalcatolicisme no són opinables: són rebutjables, són dissolvents, són menyspreables.
Senyors i senyores de l'Opus Dei que ja ho aneu entenent, com el capellà de l'altre dia: benvinguts al món! Al món que heu de santificar. Treieu-vos de sobre la mentalitat de gueto, que no es correspon amb el vostre esperit, i fareu una bona feina.
Una bona feina que, a Catalunya, heu de començar per fer-la en català: això també és part de la vostra vocació de santificar-vos enmig del món... del món català, en aquest cas.
Que cansada estic de repetir sempre el mateix...
dissabte, de gener 13, 2007
Opus Dei català
(Aquí sembla que no hi entra gaire gent. Suposo que deu ser que si no en fas propaganda i no mantens el blog al dia no hi ha manera que aparegui als cercadors. I jo cada dia tinc altres coses a fer que no parlar de l’Opus. Estimo l’Opus, de la meva manera, però no fins al punt d’estar-hi pensant cada dia de cada dia. El cas és que encara no m'he atrevit a dir-li a ningú que tinc aquest blog obert).
Ja ho he dit alguna altra vegada. L’Opus Dei té mala peça al teler a Catalunya, si no canvia. He parlat fa poc amb una amiga que hi ha estat bastants anys i que ho ha deixat córrer fa poc. No ha marxat per despit ni massa emprenyada, només enamorada d’un company de feina, però sí que diu que tenia des de gairebe el primer dia un fibló clavat que li molestava. I era el tema del castellà. L’Opus a Catalunya funciona molt en castellà. Els catalanoparlants són com a màxim una mena de reserva índia a la qual se’ls concedeix alguna engruna, però són la minoria. I com que són la minoria, ho continuaran sent, perquè les amigues de la meva amiga, per exemple, no volien anar als centres de l’Obra de cap manera. Com les meves amigues, de fet, si alguna vegada he mirat d’anar-hi amb alguna. Ara, quan vaig a alguna cosa de l’Opus, quasi sempre hi vaig sola... i allà ja em trobo “les amigues”, però és com si fossin d’un món a part. Perquè parlar en castellà i fer les coses en castellà vol dir, a Catalunya, envoltar-te de gent d’un àmbit cultural molt concret, molt exclusiu i força excloent. I això és el que no m’agrada a mi i a les meves amigues, i a la meva amiga que ha marxat i a les seves pròpies amigues. L'Opus s'està desenvolupant (?) a Catalunya deixant de banda la meitat de la població, i justament la meitat de la població més arrelada, la de tota la vida. Això em sembla que contradiu el que segons els papers vol ser l'Opus Dei a cada lloc on fa la seva tasca.
O sigui, si la cosa continua, l’Opus caldrà que algun dia es refundi a Catalunya: col·legis, clubs, recessos, convivències, etc. “Refundar” és una paraula forta, però la cosa del castellà fa massa anys que dura i s’ha fet crònica, de manera que ja trobes molt poca gent de l’Opus, ells i elles, que siguin catalanoparlants d'origen. N’hi ha molt poques i molt pocs! I això... vol dir que es tanca cada vegada més el cercle viciós.
Com a mínim, si no es refunda, almenys caldrà començar per obrir algun centre clarament catalanoparlant, algun club clarament catalanoparlant i alguns altres àmbits, sobretot a Barcelona, que siguin clarament catalanoparlants. Enteneu-me: catalanoparlant no vol dir “exclusivament catalanoparlant”, perquè això ara com ara tampoc existeix massa a la societat, però sí majoritàriament catalanoparlant, o inicialment catalanoparlant, o naturalment catalanoparlant. Centres on quan t’obren la porta o et despengin el telèfon no et diguin “Buenas tardes” o “Digame”, sinó “Bona tarda” i “Digui?”. I que continuïn parlant en català un cop que ets dins la casa o continua la conversa.
Si no, ja ho dic, aquestes i aquests de l’Opus Dei tenen mala peça al teler. Si Catalunya no s’ensorra (que també pot passar, i llavors els de l'Opus podran dir que ells ja s'havien avançat a la nova situació), seran ells els que s’ensorraran. I això em faria molta pena. Perquè aquesta manera d’actuar no era, n’estic segura, la que voldria el fundador de l’Opus Dei, sant Josepmaria Escrivà de Balaguer. O si la volia així, era per l’època i les circumstàncies que ell va viure (es va morir abans que Franco, i podria ser que tingués poca cultura sobre fets diferencials “regionals”). Ara, a començaments del 2006, segur que seria partidari que l’Opus Dei a Catalunya fos un Opus Dei català. Català i universal, però aquí català.
Caldrà esperar que hi hagi un “Padre” o prelat no espanyol, perquè facin el tomb?
Ja ho he dit alguna altra vegada. L’Opus Dei té mala peça al teler a Catalunya, si no canvia. He parlat fa poc amb una amiga que hi ha estat bastants anys i que ho ha deixat córrer fa poc. No ha marxat per despit ni massa emprenyada, només enamorada d’un company de feina, però sí que diu que tenia des de gairebe el primer dia un fibló clavat que li molestava. I era el tema del castellà. L’Opus a Catalunya funciona molt en castellà. Els catalanoparlants són com a màxim una mena de reserva índia a la qual se’ls concedeix alguna engruna, però són la minoria. I com que són la minoria, ho continuaran sent, perquè les amigues de la meva amiga, per exemple, no volien anar als centres de l’Obra de cap manera. Com les meves amigues, de fet, si alguna vegada he mirat d’anar-hi amb alguna. Ara, quan vaig a alguna cosa de l’Opus, quasi sempre hi vaig sola... i allà ja em trobo “les amigues”, però és com si fossin d’un món a part. Perquè parlar en castellà i fer les coses en castellà vol dir, a Catalunya, envoltar-te de gent d’un àmbit cultural molt concret, molt exclusiu i força excloent. I això és el que no m’agrada a mi i a les meves amigues, i a la meva amiga que ha marxat i a les seves pròpies amigues. L'Opus s'està desenvolupant (?) a Catalunya deixant de banda la meitat de la població, i justament la meitat de la població més arrelada, la de tota la vida. Això em sembla que contradiu el que segons els papers vol ser l'Opus Dei a cada lloc on fa la seva tasca.
O sigui, si la cosa continua, l’Opus caldrà que algun dia es refundi a Catalunya: col·legis, clubs, recessos, convivències, etc. “Refundar” és una paraula forta, però la cosa del castellà fa massa anys que dura i s’ha fet crònica, de manera que ja trobes molt poca gent de l’Opus, ells i elles, que siguin catalanoparlants d'origen. N’hi ha molt poques i molt pocs! I això... vol dir que es tanca cada vegada més el cercle viciós.
Com a mínim, si no es refunda, almenys caldrà començar per obrir algun centre clarament catalanoparlant, algun club clarament catalanoparlant i alguns altres àmbits, sobretot a Barcelona, que siguin clarament catalanoparlants. Enteneu-me: catalanoparlant no vol dir “exclusivament catalanoparlant”, perquè això ara com ara tampoc existeix massa a la societat, però sí majoritàriament catalanoparlant, o inicialment catalanoparlant, o naturalment catalanoparlant. Centres on quan t’obren la porta o et despengin el telèfon no et diguin “Buenas tardes” o “Digame”, sinó “Bona tarda” i “Digui?”. I que continuïn parlant en català un cop que ets dins la casa o continua la conversa.
Si no, ja ho dic, aquestes i aquests de l’Opus Dei tenen mala peça al teler. Si Catalunya no s’ensorra (que també pot passar, i llavors els de l'Opus podran dir que ells ja s'havien avançat a la nova situació), seran ells els que s’ensorraran. I això em faria molta pena. Perquè aquesta manera d’actuar no era, n’estic segura, la que voldria el fundador de l’Opus Dei, sant Josepmaria Escrivà de Balaguer. O si la volia així, era per l’època i les circumstàncies que ell va viure (es va morir abans que Franco, i podria ser que tingués poca cultura sobre fets diferencials “regionals”). Ara, a començaments del 2006, segur que seria partidari que l’Opus Dei a Catalunya fos un Opus Dei català. Català i universal, però aquí català.
Caldrà esperar que hi hagi un “Padre” o prelat no espanyol, perquè facin el tomb?
dijous, d’agost 03, 2006
Un documental sobre l’Opus
Ahir a la nit vaig veure el programa 60 minuts, al Canal 33, que hi feien "Opus Dei i el codi Da Vinci", una producció canadenca dirigida pel periodista i exmonjo Mark Down, el qual feia un recorregut per l'interior de l'Opus per poder diferenciar el que és veritat del que és mentida en el llibre i en la pel·lícula, i mostrar com funciona en l'actualitat l'Opus Dei.
Crec que era un bon documental. S’hi descriuen les seves pràctiques més comunes, com l'oració i els "càstigs" corporals –poca cosa, la veritat, no crec que s'espantés ningú–, la disciplina interna, el paper dels supernumeraris, les famílies nombroses i moltes altres coses. Hi apareixen diferents membres de l'Opus Dei i també alguns dissidents. Hi ha assumptes que queden enlaire: per exemple, es diu de passada que els membres de l’Opus treballen en feines normals i corrents, però el que es veu és com si estiguessin tot el dia pregant i fent vida als seus centres, com si fossin monjos. Caldria haver-los acompanyat fins al seu lloc habitual de treball, on passen una bona part del dia, i potser se n’hauria donat una imatge diferent. També es presenta una mare de família, amb cinc o sis criatures, que sembla que digui que les mares de família no poden treballar fora de casa, com si no hi hagués cap alternativa. Jo tinc amigues de l'Opus amb bastants fills que treballen fora de casa. I no és només que s'ho passin bomba i se sentin molt realitzades treballant, és que necessiten el segon sou, justament perquè tenen tants fills!
Impressiona veure l’edifici de l’Opus a Manhattan, un gratacels, i si no ets americà no et convenç l’explicació que en donen: “Aquest edifici està destinat a la glòria de Déu... és com dir a la gent: estem amb vosaltres.” Suposo que aquella senyora que ho explicava volia dir que tenir un edifici com aquell a Manhattan és una manera de dir a la mentalitat nord-americana: “Som tan americans com vosaltres.” No sóc capaç de posar-me a la seva pell. Jo, cooperadora de l’Opus Dei, si m’haguessin demanat ajuda per fer allò, hauria dit que no. Entenc la idea, però em sembla desproporcionat el resultat. És clar que jo no sóc ianqui.
Tampoc no queda clar al documental el procés de canonització d’Escrivá, si va ser prou net, si va ser prou objectiu, si hi va haver contraprestacions per part de l’Opus al Vaticà... Jo no ho crec, sincerament, però em sembla que en aquest punt els de l’Opus (el postulador Capucci) s’expliquen força malament. És clar que els de l’altra banda, el pare Felzmann (ex de l’Opus) i els de l’organització antiopus, s’expliquen encara més malament: resulten patètiques les seves acusacions, i a més es veu que són antigues, sovint es refereixen a qüestions ja superades o corregides de fa temps.
Crec que era un bon documental. S’hi descriuen les seves pràctiques més comunes, com l'oració i els "càstigs" corporals –poca cosa, la veritat, no crec que s'espantés ningú–, la disciplina interna, el paper dels supernumeraris, les famílies nombroses i moltes altres coses. Hi apareixen diferents membres de l'Opus Dei i també alguns dissidents. Hi ha assumptes que queden enlaire: per exemple, es diu de passada que els membres de l’Opus treballen en feines normals i corrents, però el que es veu és com si estiguessin tot el dia pregant i fent vida als seus centres, com si fossin monjos. Caldria haver-los acompanyat fins al seu lloc habitual de treball, on passen una bona part del dia, i potser se n’hauria donat una imatge diferent. També es presenta una mare de família, amb cinc o sis criatures, que sembla que digui que les mares de família no poden treballar fora de casa, com si no hi hagués cap alternativa. Jo tinc amigues de l'Opus amb bastants fills que treballen fora de casa. I no és només que s'ho passin bomba i se sentin molt realitzades treballant, és que necessiten el segon sou, justament perquè tenen tants fills!
Impressiona veure l’edifici de l’Opus a Manhattan, un gratacels, i si no ets americà no et convenç l’explicació que en donen: “Aquest edifici està destinat a la glòria de Déu... és com dir a la gent: estem amb vosaltres.” Suposo que aquella senyora que ho explicava volia dir que tenir un edifici com aquell a Manhattan és una manera de dir a la mentalitat nord-americana: “Som tan americans com vosaltres.” No sóc capaç de posar-me a la seva pell. Jo, cooperadora de l’Opus Dei, si m’haguessin demanat ajuda per fer allò, hauria dit que no. Entenc la idea, però em sembla desproporcionat el resultat. És clar que jo no sóc ianqui.
Tampoc no queda clar al documental el procés de canonització d’Escrivá, si va ser prou net, si va ser prou objectiu, si hi va haver contraprestacions per part de l’Opus al Vaticà... Jo no ho crec, sincerament, però em sembla que en aquest punt els de l’Opus (el postulador Capucci) s’expliquen força malament. És clar que els de l’altra banda, el pare Felzmann (ex de l’Opus) i els de l’organització antiopus, s’expliquen encara més malament: resulten patètiques les seves acusacions, i a més es veu que són antigues, sovint es refereixen a qüestions ja superades o corregides de fa temps.
dimarts, de març 14, 2006
L'Opus Dei també celebra el Dia de la Dona Treballadora
M'ha alegrat que el bisbe de l'Opus Dei, Javier Echevarría, "don Javier" –jo el vaig conèixer quan tothom li deia així– hagi escrit un article de premsa amb motiu del Dia Internacional de la Dona Treballadora, que va ser el dia 8. Van publicar l'article diversos diaris d'Europa i Amèrica. Jo l'he llegit al Corriere della Sera. Us en reprodueixo uns quants fragments:
«El món necessita el geni femení
»El 8 de març és una data que recorda la història dels esforços per superar la discriminació de la dona: una tasca que afecta també el present. Convé a més mirar al futur, imaginar què succeirà i quants beneficis s'assoliran quan la dona estigui plenament incorporada als àmbits de la societat. Abans de res, però, cal partir del reconeixement de la dignitat igual entre home i dona. Des del principi mateix de la Sagrada Escriptura, als relats del Gènesi, se'ns revela que Déu ha creat l'home i la dona com dues formes de ser persona, dues expressions d'una humanitat comuna. La dona és imatge de Déu, ni més ni menys que l’home, i els dos són cridats a la identificació amb Jesucrist, perfecte Déu i perfecte home.
»Amb aquestes premisses essencials de fe cristiana, s'entén amb profunditat especial la perversió que suposa maltractar qualsevol persona, home o dona. Els maltractaments prenen de vegades forma violenta i, en altres ocasions, maneres molt subtils: es comercia brutalment amb el cos de la dona, considerant-la com a cosa, no com a persona; o bé se li fa saber, amablement però insidiosa, que un embaràs és incompatible amb el seu contracte laboral. Segueixen existint molts motius per a recordar la necessitat d'oposar-se a aquestes discriminacions. També al Gènesi trobem un segon element fonamental i evident: la diversitat. Pensem per exemple en la família: pare i mare ocupen rols distints, igualment necessaris, però no intercanviables. La responsabilitat és la mateixa, però difereix la modalitat de participació. Sol dir-se que un dels problemes més aguts de la família en els nostres dies consisteix precisament en la crisi de la paternitat. L’home no pot considerar-se «una segona mare», ni tampoc ha de desatendre les responsabilitats de la llar, sinó que necessita aprendre a ser pare. Una mica el mateix cal dir de la societat en el seu conjunt, on cadascú ha de trobar la seva posició. L’home té el dret a desenvolupar-se com a home; la dona, com a dona. Sempre sense donar cabuda a mimetismes que produeixen crisis d'identitat, complexos psicològics i problemes socials de gran transcendència.
»[...] En les primeres paraules del Gènesi llegim també que Déu, en la seva bondat, confia el món a l'home i a la dona. Hem rebut la missió de tenir cura junts del món i de fer-lo progressar. Aquest apassionant projecte compartit ajuda a col•locar al seu lloc la qüestió de la relació entre ambdós sexes. No estem davant un assumpte tancat sobre ell mateix, estret i problemàtic, sinó davant una qüestió positiva i oberta: amb igual responsabilitat, amb aportacions adequades al propi geni, hem de treballar junts per una societat millor. Les qualitats masculines i les femenines es necessiten mútuament per a realitzar aquesta tasca col•lectiva. En definitiva, només s'arriba al bé comú –comú a tots, homes i dones– mitjançant un treball conjunt. Aquest quadre mostra que la discriminació de la dona no representa només una ofensa per a ella: constitueix una vergonya també per a l’home i un problema molt seriós per al món.
»[...] Sant Josepmaria recordava que "davant Déu, cap ocupació és per ella mateixa gran ni petita. Tot adquireix el valor de l'Amor amb què es realitza". Quan descobrim que l'important és la persona, les discriminacions de tot gènere tenen els dies comptats. La fe cristiana posseeix la capacitat de ser veritable ferment d'un canvi cultural en aquest terreny, si les dones i els homes de fe sabem encarnar-la a la nostra vida corrent.»
«El món necessita el geni femení
»El 8 de març és una data que recorda la història dels esforços per superar la discriminació de la dona: una tasca que afecta també el present. Convé a més mirar al futur, imaginar què succeirà i quants beneficis s'assoliran quan la dona estigui plenament incorporada als àmbits de la societat. Abans de res, però, cal partir del reconeixement de la dignitat igual entre home i dona. Des del principi mateix de la Sagrada Escriptura, als relats del Gènesi, se'ns revela que Déu ha creat l'home i la dona com dues formes de ser persona, dues expressions d'una humanitat comuna. La dona és imatge de Déu, ni més ni menys que l’home, i els dos són cridats a la identificació amb Jesucrist, perfecte Déu i perfecte home.
»Amb aquestes premisses essencials de fe cristiana, s'entén amb profunditat especial la perversió que suposa maltractar qualsevol persona, home o dona. Els maltractaments prenen de vegades forma violenta i, en altres ocasions, maneres molt subtils: es comercia brutalment amb el cos de la dona, considerant-la com a cosa, no com a persona; o bé se li fa saber, amablement però insidiosa, que un embaràs és incompatible amb el seu contracte laboral. Segueixen existint molts motius per a recordar la necessitat d'oposar-se a aquestes discriminacions. També al Gènesi trobem un segon element fonamental i evident: la diversitat. Pensem per exemple en la família: pare i mare ocupen rols distints, igualment necessaris, però no intercanviables. La responsabilitat és la mateixa, però difereix la modalitat de participació. Sol dir-se que un dels problemes més aguts de la família en els nostres dies consisteix precisament en la crisi de la paternitat. L’home no pot considerar-se «una segona mare», ni tampoc ha de desatendre les responsabilitats de la llar, sinó que necessita aprendre a ser pare. Una mica el mateix cal dir de la societat en el seu conjunt, on cadascú ha de trobar la seva posició. L’home té el dret a desenvolupar-se com a home; la dona, com a dona. Sempre sense donar cabuda a mimetismes que produeixen crisis d'identitat, complexos psicològics i problemes socials de gran transcendència.
»[...] En les primeres paraules del Gènesi llegim també que Déu, en la seva bondat, confia el món a l'home i a la dona. Hem rebut la missió de tenir cura junts del món i de fer-lo progressar. Aquest apassionant projecte compartit ajuda a col•locar al seu lloc la qüestió de la relació entre ambdós sexes. No estem davant un assumpte tancat sobre ell mateix, estret i problemàtic, sinó davant una qüestió positiva i oberta: amb igual responsabilitat, amb aportacions adequades al propi geni, hem de treballar junts per una societat millor. Les qualitats masculines i les femenines es necessiten mútuament per a realitzar aquesta tasca col•lectiva. En definitiva, només s'arriba al bé comú –comú a tots, homes i dones– mitjançant un treball conjunt. Aquest quadre mostra que la discriminació de la dona no representa només una ofensa per a ella: constitueix una vergonya també per a l’home i un problema molt seriós per al món.
»[...] Sant Josepmaria recordava que "davant Déu, cap ocupació és per ella mateixa gran ni petita. Tot adquireix el valor de l'Amor amb què es realitza". Quan descobrim que l'important és la persona, les discriminacions de tot gènere tenen els dies comptats. La fe cristiana posseeix la capacitat de ser veritable ferment d'un canvi cultural en aquest terreny, si les dones i els homes de fe sabem encarnar-la a la nostra vida corrent.»
dimecres, de gener 25, 2006
Anar-me'n de l'Opus, per culpa meva?
Del que deia aquest matí, i de cara a la història, perquè de moment aquí sembla que no hi entra ningú ;-) voldria fer un parell de precisions:
1, encara que ho he dit així com qui no vol la cosa, que me'n vaig anar de l'Opus per culpa meva, la veritat és que em costa dir-ho. En el fons del fons sé que va ser així, però em costa reconeixe-ho perquè sempre hi ha el cuc que et diu que tal persona et va fer això, i tal altra persona allò altre, i va passar allò, i allò de més enllà... Però sé que són excuses. És allò que deia de les parelles que es trenquen, que moltes vegades -no sempre- la culpa és de tots dos, però en primer lloc del que trenca la relació i no dóna cap més opció a l'altre.... encara que estigui carregada de raons per emprenyar-se. O sigui, reconec que en el meu cas hi havia "raons", tal com diu Escrivá, però jo no tenia prou raó. Si l'Opus és una família, que ho és, no té sentit que en un moment determinat vulguem escollir les característiques dels nostres familiars per fer-los al nostre gust. No sé si s'entén. Si de cas, ja hi tornaré un altre dia. En qualsevol cas, tot i que em costa dir-ho, jo em vaig equivocar plantejant-ho com ho vaig plantejar.
2, sobre el tema de mirar a Madrid, penso que a Catalunya les coses de l'Església han anat sempre bé quan s'ha mirat més a Roma que a Madrid, i les coses han anat força malament quan s'ha mirat més a Madrid que a Roma. Ara no sé cap a on mirem els catòlics catalans, començant pels nostres bisbes, i jo diria que més aviat no mirem gaire cap a enlloc, però hi ha un ròssec de dependència de Madrid que fins que no ens l'espolsem del damunt aniran mal dades. Amb Madrid col·laboració, però no submissió, perquè el que hi surt perdent és l'Església. El tarannà català mai no l'entendran a Madrid. A Roma, potser amb dificultats, si voleu, però és més fàcil que ens entenguem si hi tenim relació directa. I doncs, mutatis mutandis pel que fa a l'Opus. Mentre depengui tant de Madrid la gent de l'Opus catalana, i en depèn molt, no anirem bé. I si a tot arreu costen les noves vocacions, sobretot de gent jove, aquí costaran el doble, perquè es deixa de banda una part molt important de la societat catalana, la més genuïna, que no mira contínuament a Madrid i que s'expressa en català, especialment en les relacions amb Déu i amb l'Església. Això, l'Opus ho té mal entès, continua funcionant amb les categories del franquisme. Les últimes catalanes-catalanes de l'Opus som les que hi vam entrar en l'època de Franco. (Ara hi ha algunes excepcions, però poques). Llavors no t'estranyava que es parlés en castellà, perquè era com ho feia tothom gairebé a tot arreu, i els catalans no ens hi sentíem discriminats. Però va arribar una època, ja amb Franco enterrat, que es va posar molt de manifest la distància progressiva que els ambients de l'Opus creaven respecte a la societat catòlica que els envoltava. I parlo dels catòlics ortodoxos, eh? Però catalanoparlants. Va ser llavors quan jo ho vaig deixar córrer, no per això, però sí, parcialment, amb aquesta excusa.
1, encara que ho he dit així com qui no vol la cosa, que me'n vaig anar de l'Opus per culpa meva, la veritat és que em costa dir-ho. En el fons del fons sé que va ser així, però em costa reconeixe-ho perquè sempre hi ha el cuc que et diu que tal persona et va fer això, i tal altra persona allò altre, i va passar allò, i allò de més enllà... Però sé que són excuses. És allò que deia de les parelles que es trenquen, que moltes vegades -no sempre- la culpa és de tots dos, però en primer lloc del que trenca la relació i no dóna cap més opció a l'altre.... encara que estigui carregada de raons per emprenyar-se. O sigui, reconec que en el meu cas hi havia "raons", tal com diu Escrivá, però jo no tenia prou raó. Si l'Opus és una família, que ho és, no té sentit que en un moment determinat vulguem escollir les característiques dels nostres familiars per fer-los al nostre gust. No sé si s'entén. Si de cas, ja hi tornaré un altre dia. En qualsevol cas, tot i que em costa dir-ho, jo em vaig equivocar plantejant-ho com ho vaig plantejar.
2, sobre el tema de mirar a Madrid, penso que a Catalunya les coses de l'Església han anat sempre bé quan s'ha mirat més a Roma que a Madrid, i les coses han anat força malament quan s'ha mirat més a Madrid que a Roma. Ara no sé cap a on mirem els catòlics catalans, començant pels nostres bisbes, i jo diria que més aviat no mirem gaire cap a enlloc, però hi ha un ròssec de dependència de Madrid que fins que no ens l'espolsem del damunt aniran mal dades. Amb Madrid col·laboració, però no submissió, perquè el que hi surt perdent és l'Església. El tarannà català mai no l'entendran a Madrid. A Roma, potser amb dificultats, si voleu, però és més fàcil que ens entenguem si hi tenim relació directa. I doncs, mutatis mutandis pel que fa a l'Opus. Mentre depengui tant de Madrid la gent de l'Opus catalana, i en depèn molt, no anirem bé. I si a tot arreu costen les noves vocacions, sobretot de gent jove, aquí costaran el doble, perquè es deixa de banda una part molt important de la societat catalana, la més genuïna, que no mira contínuament a Madrid i que s'expressa en català, especialment en les relacions amb Déu i amb l'Església. Això, l'Opus ho té mal entès, continua funcionant amb les categories del franquisme. Les últimes catalanes-catalanes de l'Opus som les que hi vam entrar en l'època de Franco. (Ara hi ha algunes excepcions, però poques). Llavors no t'estranyava que es parlés en castellà, perquè era com ho feia tothom gairebé a tot arreu, i els catalans no ens hi sentíem discriminats. Però va arribar una època, ja amb Franco enterrat, que es va posar molt de manifest la distància progressiva que els ambients de l'Opus creaven respecte a la societat catòlica que els envoltava. I parlo dels catòlics ortodoxos, eh? Però catalanoparlants. Va ser llavors quan jo ho vaig deixar córrer, no per això, però sí, parcialment, amb aquesta excusa.
dimarts, de gener 24, 2006
El marqués de Peralta
Sí, ja deia que em semblava que havia estat un error. I no passa res, que Escrivá s'equivoqués una vegada o dues, no? O més i tot. El que no entenc és aquesta mania de defensar tot, absolutament tot el que va fer, com si en tot moment Escrivá fos la perfecció absoluta. No, dona, no, que era un tipus normal. Tenia defectes, i no passa res perquè els tingués.
Allò del marquesat em sembla un error, però a continuació dic que segur que ho va fer de bona fe i sens dubte sense buscar el propi profit ni la pròpia glòria. El que ell volia era, efectivament, compensar el seu germà petit, que heretaria el títol a la mort d'ell. La família Escrivá devia ser bastant monàrquica i tenia en molta consideració els títols nobiliaris. Com altres tenen en molta consideració sortir a la premsa, guanyar premis literaris o que parlin de tu "encara que sigui malament". No són aspiracions dolentes, són indiferents.
Per mi, l'error era que Escrivá no tenia dret a fer-ho posant en perill el bon nom de l'Opus Dei i del seu fundador, que era ell, i ho va fer. Jo crec que no va fer les consultes adequades, es va limitar a preguntar-ho a gent que mai no s'atreviria a dir-li que no, a gent que valorava com ell les coses o a gent que en general si haguessin tingut l'oportunitat d'arreplegar un títol, també ho haurien fet. L'argumentació que es dóna a les biografies per mi fa curt i penses: quina llàstima. Per exemple, podria haver-ho preguntat a Pau VI (si l'hagués rebut, que em penso que en aquella època no el rebia) i estic segura que el papa li hauria dit que millor que no ho fes.
En fi, ja dic que en qualsevol cas un error és un error i no passa res. No n'hi ha gaires més, d'errors d'Escrivá d'aquesta categoria. I com que "aquesta categoria" no és gaire cosa, ja es veu que per a mi Escrivá no tenia gaires errors. Però en tenia, eh?, gent de l'Opus, no sigueu més papistes que el papa.
I ara, un cops dits els pecats principals de l'Opus, a partir dels pròxims posts ja seré més l'apologeta que havia promès. Gent de l'Opus, no us espanteu, que vaig de bona fe.
Allò del marquesat em sembla un error, però a continuació dic que segur que ho va fer de bona fe i sens dubte sense buscar el propi profit ni la pròpia glòria. El que ell volia era, efectivament, compensar el seu germà petit, que heretaria el títol a la mort d'ell. La família Escrivá devia ser bastant monàrquica i tenia en molta consideració els títols nobiliaris. Com altres tenen en molta consideració sortir a la premsa, guanyar premis literaris o que parlin de tu "encara que sigui malament". No són aspiracions dolentes, són indiferents.
Per mi, l'error era que Escrivá no tenia dret a fer-ho posant en perill el bon nom de l'Opus Dei i del seu fundador, que era ell, i ho va fer. Jo crec que no va fer les consultes adequades, es va limitar a preguntar-ho a gent que mai no s'atreviria a dir-li que no, a gent que valorava com ell les coses o a gent que en general si haguessin tingut l'oportunitat d'arreplegar un títol, també ho haurien fet. L'argumentació que es dóna a les biografies per mi fa curt i penses: quina llàstima. Per exemple, podria haver-ho preguntat a Pau VI (si l'hagués rebut, que em penso que en aquella època no el rebia) i estic segura que el papa li hauria dit que millor que no ho fes.
En fi, ja dic que en qualsevol cas un error és un error i no passa res. No n'hi ha gaires més, d'errors d'Escrivá d'aquesta categoria. I com que "aquesta categoria" no és gaire cosa, ja es veu que per a mi Escrivá no tenia gaires errors. Però en tenia, eh?, gent de l'Opus, no sigueu més papistes que el papa.
I ara, un cops dits els pecats principals de l'Opus, a partir dels pròxims posts ja seré més l'apologeta que havia promès. Gent de l'Opus, no us espanteu, que vaig de bona fe.
dissabte, de gener 21, 2006
Opus Dei i Franco
Fa uns anys vaig poder llegir un treball d’una periodista italiana que parlava de l’Opus Dei i el franquisme. Curiosament, en aquell treball es donaven dades que no he vist mai enlloc més. Entenc que si a Espanya no s’han publicat deu ser perquè encara molesta desfer mites i prejudicis del franquisme, entre els quals un de molt fixat entre la majoria dels historiadors: l’Opus va ser un suport important per al franquisme, especialment al final. I després, entre la gent de l'Opus em sembla que encara manen força alguns nostàlgics del franquisme, tot s'ha de dir, i controlen bastant les publicacions, de manera que fins que no passi una generació més no sembla probable que surtin a la llum dades que comportin un allunyament més clar de l'Opus i el franquisme.
Ara no tinc aquell document de la italiana, no en conservo la referència i no sé on trobar-lo, però recordo que aportava documentació sobre gent de l’Opus que va patir repressió, presó i exili per oposar-se a Franco. Entre els de l’Opus dels primers temps hi havia també republicans i nacionalistes bascos, cosa que sempre s’ha negat des de la historiografia teòricament més solvent. I allò de la repressió i la presó no era només per a Calvo Serer i prou –Calvo, a més, havia estat un reaccionari d'allò més bel·ligerant en els primers anys del franquisme–, no, eren més d’una vintena de casos, i la majoria molt sincers i dramàtics. Però alguns d’ells, prou coneguts –recordo, per exemple, que hi havia una persona molt propera a Azaña–, no eren coneguts per ser de l’Opus. Per què? No sé, suposo que a ells mateixos no els devia agradar que se sabés... i menys quan va començar a córrer la veu que l’Opus formava part del règim, que va ser un cop que van fracassar els frustrats intents falangistes de posar l’Opus fora de la llei –fora de la llei franquista, s’entén–, ja que en 40 anys van passar moltes coses i al començament l'Opus va ser perseguit, sí.
Em direu: i els exercicis que Escrivá va predicar a Franco? Doncs, per descomptat que no seré jo qui negarà la immensa ingenuïtat d’Escrivá en tots aquells anys –la carta que va escriure a Solís Ruiz anys després, i que jo vaig veure amb els meus ulls perquè se’n van fer milers de còpies, demanant-li una treva en els atacs de la premsa contra l’Opus, és una manifestació d’ingenuïtat gairebé patètica, com si Escrivá no sabés que a Espanya hi havia una dictadura–, no seré jo qui aplaudiré Escrivá per haver anat a El Pardo a complaure el dictador, que volia comprovar el bitxo, a veure si mossegava. Però el fet que Escrivá cedís a una petició d’aquesta mena els anys 40, quan resistir-se un capellà a una petició del Generalísimo hauria estat impossible (i més si es té en compte que fins no feia gaire l'Opus estava sota sospita i vigilat per la Falange), no invalida la tesi principal meva, avalada amb dades, que a l’Opus hi havia ja des del començament gent de tota mena, i després de la guerra també antifranquistes, en uns moments en què ser antifranquista i catòlic era gairebé un miracle dins l’Estat espanyol. I també és curiós que es parli tan poc dels religiosos que aquells mateixos anys van predicar exercicis a Franco, i no una vegada sinó unes quantes. Ningú no parla dels exercicis i hores santes dels pares jesuïtes Barcón, De la Cueva, Peiró... I, com els jesuïtes, els dominics, els benedictins, els agustins, els franciscans i tota la resta, molts dels quals repetien. Escrivá no va repetir, i no em sona que ningú de l'Opus fes altres exercicis a El Pardo (els crítics sempre parlen dels "exercicis que va predicar Escrivá"; si no parlen d'exercicis predicats per altres capellans de l'Opus, suposo que vol dir que no n'hi va haver, perquè si n'hi hagués hagut ho dirien, n'estic ben segura). Potser és perquè Escrivá va dir coses que no agradaven al dictador? És una hipòtesi com qualsevol altra.
L’altre episodi famós d'Escrivá i el franquisme és el del marquesat de Peralta. En parlarem un altre dia. Però ja avanço que per mi en aquella ocasió Escrivá es va equivocar molt. I és que, tot i la maldat que alguns li atribueixen, estic convençuda que en realitat era força ingenu.
Ara no tinc aquell document de la italiana, no en conservo la referència i no sé on trobar-lo, però recordo que aportava documentació sobre gent de l’Opus que va patir repressió, presó i exili per oposar-se a Franco. Entre els de l’Opus dels primers temps hi havia també republicans i nacionalistes bascos, cosa que sempre s’ha negat des de la historiografia teòricament més solvent. I allò de la repressió i la presó no era només per a Calvo Serer i prou –Calvo, a més, havia estat un reaccionari d'allò més bel·ligerant en els primers anys del franquisme–, no, eren més d’una vintena de casos, i la majoria molt sincers i dramàtics. Però alguns d’ells, prou coneguts –recordo, per exemple, que hi havia una persona molt propera a Azaña–, no eren coneguts per ser de l’Opus. Per què? No sé, suposo que a ells mateixos no els devia agradar que se sabés... i menys quan va començar a córrer la veu que l’Opus formava part del règim, que va ser un cop que van fracassar els frustrats intents falangistes de posar l’Opus fora de la llei –fora de la llei franquista, s’entén–, ja que en 40 anys van passar moltes coses i al començament l'Opus va ser perseguit, sí.
Em direu: i els exercicis que Escrivá va predicar a Franco? Doncs, per descomptat que no seré jo qui negarà la immensa ingenuïtat d’Escrivá en tots aquells anys –la carta que va escriure a Solís Ruiz anys després, i que jo vaig veure amb els meus ulls perquè se’n van fer milers de còpies, demanant-li una treva en els atacs de la premsa contra l’Opus, és una manifestació d’ingenuïtat gairebé patètica, com si Escrivá no sabés que a Espanya hi havia una dictadura–, no seré jo qui aplaudiré Escrivá per haver anat a El Pardo a complaure el dictador, que volia comprovar el bitxo, a veure si mossegava. Però el fet que Escrivá cedís a una petició d’aquesta mena els anys 40, quan resistir-se un capellà a una petició del Generalísimo hauria estat impossible (i més si es té en compte que fins no feia gaire l'Opus estava sota sospita i vigilat per la Falange), no invalida la tesi principal meva, avalada amb dades, que a l’Opus hi havia ja des del començament gent de tota mena, i després de la guerra també antifranquistes, en uns moments en què ser antifranquista i catòlic era gairebé un miracle dins l’Estat espanyol. I també és curiós que es parli tan poc dels religiosos que aquells mateixos anys van predicar exercicis a Franco, i no una vegada sinó unes quantes. Ningú no parla dels exercicis i hores santes dels pares jesuïtes Barcón, De la Cueva, Peiró... I, com els jesuïtes, els dominics, els benedictins, els agustins, els franciscans i tota la resta, molts dels quals repetien. Escrivá no va repetir, i no em sona que ningú de l'Opus fes altres exercicis a El Pardo (els crítics sempre parlen dels "exercicis que va predicar Escrivá"; si no parlen d'exercicis predicats per altres capellans de l'Opus, suposo que vol dir que no n'hi va haver, perquè si n'hi hagués hagut ho dirien, n'estic ben segura). Potser és perquè Escrivá va dir coses que no agradaven al dictador? És una hipòtesi com qualsevol altra.
L’altre episodi famós d'Escrivá i el franquisme és el del marquesat de Peralta. En parlarem un altre dia. Però ja avanço que per mi en aquella ocasió Escrivá es va equivocar molt. I és que, tot i la maldat que alguns li atribueixen, estic convençuda que en realitat era força ingenu.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)