Un dèficit cultural

Un dels problemes que té la gent de l'Opus (el tenen els i les que jo conec, que per dir-ho d'alguna manera són els més progres, si em permeteu l'expressió, o sigui que imagineu com són els altres) és d'un dèficit cultural bestial. Parlo dels espanyols i dels catalans, que de la resta en sé poca cosa, excepte d'uns italians que conec i uns francesos, que són molt diferents dels d'aquí. Han quedat descol·locats, ells que eren tan moderns i que haurien de ser moderns de manera automàtica per la seva vocació d'estar-se enmig del món. Han quedat descol·locats perquè no saben destriar el gra de la palla, l'essencial de la fe catòlica que professen (i en això els acompanyo: jo també sóc tan catòlica com ells) del que són els corrents culturals de l'època. És veritat que hi ha molta gent que no són de l'Opus Dei i que no són cristians que també tenen aquestes confusions. L'altre dia vaig llegir un article, i d'aquests se'n publiquen molts, d'un historiador que titllava els bisbes espanyols de franquistes perquè defensen la unitat d'Espanya com una cosa sagrada i també "perquè defensen el matrimoni tradicional". Jo estic d'acord amb els bisbes que cal defensar la família de tota la vida (una mare i un pare, sempre que sigui possible, i fills, si en tenen), tot i que jo no la defensaria amb els mateixos arguments que els bisbes, i em sembla evident que defensar això no té res a veure amb el franquisme. Però és clar, com que alguns bisbes, alhora, defensen tant la unitat d'Espanya (com una cosa sagrada, ho diuen ells!), posen aquesta mena de crítiques de doble tall ("defensen la unitat d'Espanya i el matrimoni!") en safata.

Doncs, bé, com deia, els de l'Opus molt sovint s'han quedat sols defensant coses opinables, costums, maneres de fer, idees que són d'altres èpoques. No han assimilat prou bé el Concili Vaticà II (n'hi ha que el miren com amb sospita, i com dient "bé, ara toca defensar-lo i apuntar-nos-hi, però tots sabem el que va passar allà i...") i tampoc són capaços d'assimilar moltes coses de la modernitat que són ben positives. Tot el que és modern els sembla sospitós: "per aquí es comença...", diuen, com avisant que la cosa anirà a mal borràs. Que les dones treballin fora de casa, que els adolescents duguin pírcings, que la gent sigui més sentimental que abans, que es pot vestir de moltes maneres i anar igualment elegants, que es pot ser monolingüe català, etc. etc. etc. Si algú vol, ja li faré una llista. Estic cansada de dir a les meves amigues de l'Opus que així no van enlloc i que un dia tindran un col·lapse... Però res, elles (i ells també, pel que veig en els seus col·legis i clubs, els ecos que m'arriben) estan tan contentes perquè continuen tenint famílies al seu voltant i gent jove i tal. No s'adonen que cada cop es tanquen més dins un gueto. I em sap greu, perquè l'Opus és una bona idea... sempre que funcioni com Déu mana.

La missa en llatí, una novetat?

Ara resulta que el papa ha dit que es podia tornar a fer la missa d’abans del Concili Vaticà II i els diaris han dit que es tornava a les misses en llatí. Un dels problemes més grossos que té la gent d’Església és aconseguir que els seus missatges es reprodueixin tal com els han expressat. I la premsa no fila gaire prim (en cap tema, però quan et toca més de prop te n’adones). Aquest és un dels problemes més grossos que ha tingut l’Opus al llarg de la seva història, aconseguir que el seu missatge arribi al públic nítidament. És veritat que ells mateixos de vegades el compliquen i també de vegades hi ha membres de l’Opus Dei que no fan prou bé les coses, però després hi ha la dada objectiva que el seu missatge no és tan fàcil d’explicar com el de les monges de Mare Teresa o les missions dels claretians, i llavors passa que el missatge, a més de ser complex, arriba distorsionat.

Bé, en el cas de la missa en llatí, em consta que no havia desaparegut mai. Molt sovint hem vist per la TV com el papa –aquest, l’anterior i l’altre, o sigui tots des del Concili– feia la missa en llatí. I ara diuen que “torna la missa en llatí”? La missa en llatí no havia desaparegut, i era relativament freqüent trobar-te-la en ambients catòlics internacionals, posant per cas als grans santuaris. La prova és que en la majoria dels missals de tots els idiomes al final hi ha sempre el formulari de la missa en llatí. El que torna, doncs, diguin el que diguin els mitjans de comunicació, no és la missa en llatí, que no havia marxat mai, sinó un ritu de la missa, una manera de celebrar-la que havia desaparegut (no del tot, hi havia gent que tenia permís per fer-la) arran del Concili. I no és que torni i prengui el lloc de la missa en llengües modernes, sinó que torna com una possibilitat més per a tothom que tingui raons per fer la missa de la manera antiga.

Litúrgia pròpia

M’expliquen els meus amics de l’Opus –i jo mateixa ho he vist, en cerimònies que fan a les seves esglésies públiques– que encara conserven alguns costums litúrgics d’abans del Concili Vaticà II: postures, vestidures, detallets que sols conserven ells... Entre poc i massa, no? No ha passat prou temps com perquè integrin les novetats. Jo recordo de la meva època que els de l’Opus es distingien sobretot perquè complien les normes establertes. I ara suposo que també, oi?, però ¿cal també que conservin determinats trets que ara com ara només els veus en ells –ni el Papa!, penseu en els dits junts després de la consagració, o en la manera d’aixecar l’hòstia–, cal que els de l’Opus es distingeixin no sols per una litúrgia ben cuidada –que això em sembla correcte–, sinó també per una litúrgia pròpia?