Fa uns dies es va saber que l'alcalde de Saragossa, del PSOE, havia decidit dedicar un carrer de la ciutat a sant Josepmaria, i l'opinió pública de la ciutat (sobretot les esquerres, és clar..., tot i que no hauria de ser "és clar", perquè l'Opus no hauria de veure's com una cosa de dretes) es va posar a bullir.
Jo crec que l'Opus Dei hauria de plantejar-se seriosament aquest tema, no veure'l només com una mena de "reconeixement públic merescut" i prou. Darrere de la majoria d'aquestes distincions hi ha gent de l'Opus que ho demana, que ho busca. I no crec que actuïn pel seu compte. Crec que s'haurien de plantejar molt seriosament no acceptar mai cap reconeixement d'aquest tipus si no és per unanimitat de tots els que ho han de decidir (en aquest cas, tots els regidors de l'ajuntament de Saragossa). I això en situacions democràtiques. Perquè en situacions no democràtiques crec que s'haurian de plantejar molt seriosament no acceptar de cap manera ni carrers, ni terrenys, ni reconeixements, ni favors de cap mena. En situacions no democràtiques (franquisme, pinochetisme, etc.), si l'Opus hagués estat una mica menys protagonista (no dic els seus membres, dic l'Opus com a institució, els seus dirigents, les seves obres corporatives, que podien haver defugit una mica més els contactes amb el poder), la seva credibilitat no hauria quedat tan injustament malmesa com va passr a Espanya, a Xile i en algun altre país, i el temps que durarà.
O sigui, carrers a l'Opus Dei, a sant Josepmaria, etcètera, només per unanimitat.
-----
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris franquisme. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris franquisme. Mostrar tots els missatges
dilluns, de març 02, 2009
dissabte, de juny 30, 2007
26 de juny
Vaig anar a treure el cap a l'església de Montalegre el dia 26 al vespre, que hi feien la missa de sant Josemaria Escrivà. Hi havia força gent. El que em va cridar més l'atenció és que al sermó el capellà que presidia va parlar una estona de la necessitat d'estimar el món tal com és, de vibrar amb les il·lusions i els afanys dels homes i dones actuals, amb els seus desigs de pau i de solidaritat, i vaig pensar: carai, això comença a canviar. Fins ara, tot eren condemnes i crides a la prudència davant el món.
L'Opus Dei només tirarà endavant si s'adona d'una vegada que la "societat cristiana" és no només una utopia, sinó, allà on ha existit, una fàbrica d'hipòcrites. Que la gent no se "salvarà" mai a la força. Que els temps de la "civilització catòlica" i dels "països catòlics" ja han passat i, si Déu vol -i segur que ho vol-, no tornaran.
Dins d'aquest món que cal estimar, no poden ser crítics, els de l'Opus Dei? Sí, és clar, com a ciutadans poden dir i pensar el que els roti, però han d'anar amb molt de compte que les seves actituds individuals o col·lectives -ai, aquests bisbes i capellans que sembla que encara enyoren el franquisme i la "unidad sacrosanta de España"!- no facin pensar a la gent normal i corrent que volen tornar a l'edat mitjana.
Hi ha encara massa llast franquista en determinades actituds públiques de gent de l'Opus Dei. I que no em diguin que és opinable: quan es fa mal a l'Església-misteri, i se'n fa, les actituds properes al nacionalcatolicisme no són opinables: són rebutjables, són dissolvents, són menyspreables.
Senyors i senyores de l'Opus Dei que ja ho aneu entenent, com el capellà de l'altre dia: benvinguts al món! Al món que heu de santificar. Treieu-vos de sobre la mentalitat de gueto, que no es correspon amb el vostre esperit, i fareu una bona feina.
Una bona feina que, a Catalunya, heu de començar per fer-la en català: això també és part de la vostra vocació de santificar-vos enmig del món... del món català, en aquest cas.
Que cansada estic de repetir sempre el mateix...
L'Opus Dei només tirarà endavant si s'adona d'una vegada que la "societat cristiana" és no només una utopia, sinó, allà on ha existit, una fàbrica d'hipòcrites. Que la gent no se "salvarà" mai a la força. Que els temps de la "civilització catòlica" i dels "països catòlics" ja han passat i, si Déu vol -i segur que ho vol-, no tornaran.
Dins d'aquest món que cal estimar, no poden ser crítics, els de l'Opus Dei? Sí, és clar, com a ciutadans poden dir i pensar el que els roti, però han d'anar amb molt de compte que les seves actituds individuals o col·lectives -ai, aquests bisbes i capellans que sembla que encara enyoren el franquisme i la "unidad sacrosanta de España"!- no facin pensar a la gent normal i corrent que volen tornar a l'edat mitjana.
Hi ha encara massa llast franquista en determinades actituds públiques de gent de l'Opus Dei. I que no em diguin que és opinable: quan es fa mal a l'Església-misteri, i se'n fa, les actituds properes al nacionalcatolicisme no són opinables: són rebutjables, són dissolvents, són menyspreables.
Senyors i senyores de l'Opus Dei que ja ho aneu entenent, com el capellà de l'altre dia: benvinguts al món! Al món que heu de santificar. Treieu-vos de sobre la mentalitat de gueto, que no es correspon amb el vostre esperit, i fareu una bona feina.
Una bona feina que, a Catalunya, heu de començar per fer-la en català: això també és part de la vostra vocació de santificar-vos enmig del món... del món català, en aquest cas.
Que cansada estic de repetir sempre el mateix...
dissabte, de març 31, 2007
Un dèficit cultural
Un dels problemes que té la gent de l'Opus (el tenen els i les que jo conec, que per dir-ho d'alguna manera són els més progres, si em permeteu l'expressió, o sigui que imagineu com són els altres) és d'un dèficit cultural bestial. Parlo dels espanyols i dels catalans, que de la resta en sé poca cosa, excepte d'uns italians que conec i uns francesos, que són molt diferents dels d'aquí. Han quedat descol·locats, ells que eren tan moderns i que haurien de ser moderns de manera automàtica per la seva vocació d'estar-se enmig del món. Han quedat descol·locats perquè no saben destriar el gra de la palla, l'essencial de la fe catòlica que professen (i en això els acompanyo: jo també sóc tan catòlica com ells) del que són els corrents culturals de l'època. És veritat que hi ha molta gent que no són de l'Opus Dei i que no són cristians que també tenen aquestes confusions. L'altre dia vaig llegir un article, i d'aquests se'n publiquen molts, d'un historiador que titllava els bisbes espanyols de franquistes perquè defensen la unitat d'Espanya com una cosa sagrada i també "perquè defensen el matrimoni tradicional". Jo estic d'acord amb els bisbes que cal defensar la família de tota la vida (una mare i un pare, sempre que sigui possible, i fills, si en tenen), tot i que jo no la defensaria amb els mateixos arguments que els bisbes, i em sembla evident que defensar això no té res a veure amb el franquisme. Però és clar, com que alguns bisbes, alhora, defensen tant la unitat d'Espanya (com una cosa sagrada, ho diuen ells!), posen aquesta mena de crítiques de doble tall ("defensen la unitat d'Espanya i el matrimoni!") en safata.
Doncs, bé, com deia, els de l'Opus molt sovint s'han quedat sols defensant coses opinables, costums, maneres de fer, idees que són d'altres èpoques. No han assimilat prou bé el Concili Vaticà II (n'hi ha que el miren com amb sospita, i com dient "bé, ara toca defensar-lo i apuntar-nos-hi, però tots sabem el que va passar allà i...") i tampoc són capaços d'assimilar moltes coses de la modernitat que són ben positives. Tot el que és modern els sembla sospitós: "per aquí es comença...", diuen, com avisant que la cosa anirà a mal borràs. Que les dones treballin fora de casa, que els adolescents duguin pírcings, que la gent sigui més sentimental que abans, que es pot vestir de moltes maneres i anar igualment elegants, que es pot ser monolingüe català, etc. etc. etc. Si algú vol, ja li faré una llista. Estic cansada de dir a les meves amigues de l'Opus que així no van enlloc i que un dia tindran un col·lapse... Però res, elles (i ells també, pel que veig en els seus col·legis i clubs, els ecos que m'arriben) estan tan contentes perquè continuen tenint famílies al seu voltant i gent jove i tal. No s'adonen que cada cop es tanquen més dins un gueto. I em sap greu, perquè l'Opus és una bona idea... sempre que funcioni com Déu mana.
Doncs, bé, com deia, els de l'Opus molt sovint s'han quedat sols defensant coses opinables, costums, maneres de fer, idees que són d'altres èpoques. No han assimilat prou bé el Concili Vaticà II (n'hi ha que el miren com amb sospita, i com dient "bé, ara toca defensar-lo i apuntar-nos-hi, però tots sabem el que va passar allà i...") i tampoc són capaços d'assimilar moltes coses de la modernitat que són ben positives. Tot el que és modern els sembla sospitós: "per aquí es comença...", diuen, com avisant que la cosa anirà a mal borràs. Que les dones treballin fora de casa, que els adolescents duguin pírcings, que la gent sigui més sentimental que abans, que es pot vestir de moltes maneres i anar igualment elegants, que es pot ser monolingüe català, etc. etc. etc. Si algú vol, ja li faré una llista. Estic cansada de dir a les meves amigues de l'Opus que així no van enlloc i que un dia tindran un col·lapse... Però res, elles (i ells també, pel que veig en els seus col·legis i clubs, els ecos que m'arriben) estan tan contentes perquè continuen tenint famílies al seu voltant i gent jove i tal. No s'adonen que cada cop es tanquen més dins un gueto. I em sap greu, perquè l'Opus és una bona idea... sempre que funcioni com Déu mana.
dissabte, de gener 13, 2007
Opus Dei català
(Aquí sembla que no hi entra gaire gent. Suposo que deu ser que si no en fas propaganda i no mantens el blog al dia no hi ha manera que aparegui als cercadors. I jo cada dia tinc altres coses a fer que no parlar de l’Opus. Estimo l’Opus, de la meva manera, però no fins al punt d’estar-hi pensant cada dia de cada dia. El cas és que encara no m'he atrevit a dir-li a ningú que tinc aquest blog obert).
Ja ho he dit alguna altra vegada. L’Opus Dei té mala peça al teler a Catalunya, si no canvia. He parlat fa poc amb una amiga que hi ha estat bastants anys i que ho ha deixat córrer fa poc. No ha marxat per despit ni massa emprenyada, només enamorada d’un company de feina, però sí que diu que tenia des de gairebe el primer dia un fibló clavat que li molestava. I era el tema del castellà. L’Opus a Catalunya funciona molt en castellà. Els catalanoparlants són com a màxim una mena de reserva índia a la qual se’ls concedeix alguna engruna, però són la minoria. I com que són la minoria, ho continuaran sent, perquè les amigues de la meva amiga, per exemple, no volien anar als centres de l’Obra de cap manera. Com les meves amigues, de fet, si alguna vegada he mirat d’anar-hi amb alguna. Ara, quan vaig a alguna cosa de l’Opus, quasi sempre hi vaig sola... i allà ja em trobo “les amigues”, però és com si fossin d’un món a part. Perquè parlar en castellà i fer les coses en castellà vol dir, a Catalunya, envoltar-te de gent d’un àmbit cultural molt concret, molt exclusiu i força excloent. I això és el que no m’agrada a mi i a les meves amigues, i a la meva amiga que ha marxat i a les seves pròpies amigues. L'Opus s'està desenvolupant (?) a Catalunya deixant de banda la meitat de la població, i justament la meitat de la població més arrelada, la de tota la vida. Això em sembla que contradiu el que segons els papers vol ser l'Opus Dei a cada lloc on fa la seva tasca.
O sigui, si la cosa continua, l’Opus caldrà que algun dia es refundi a Catalunya: col·legis, clubs, recessos, convivències, etc. “Refundar” és una paraula forta, però la cosa del castellà fa massa anys que dura i s’ha fet crònica, de manera que ja trobes molt poca gent de l’Opus, ells i elles, que siguin catalanoparlants d'origen. N’hi ha molt poques i molt pocs! I això... vol dir que es tanca cada vegada més el cercle viciós.
Com a mínim, si no es refunda, almenys caldrà començar per obrir algun centre clarament catalanoparlant, algun club clarament catalanoparlant i alguns altres àmbits, sobretot a Barcelona, que siguin clarament catalanoparlants. Enteneu-me: catalanoparlant no vol dir “exclusivament catalanoparlant”, perquè això ara com ara tampoc existeix massa a la societat, però sí majoritàriament catalanoparlant, o inicialment catalanoparlant, o naturalment catalanoparlant. Centres on quan t’obren la porta o et despengin el telèfon no et diguin “Buenas tardes” o “Digame”, sinó “Bona tarda” i “Digui?”. I que continuïn parlant en català un cop que ets dins la casa o continua la conversa.
Si no, ja ho dic, aquestes i aquests de l’Opus Dei tenen mala peça al teler. Si Catalunya no s’ensorra (que també pot passar, i llavors els de l'Opus podran dir que ells ja s'havien avançat a la nova situació), seran ells els que s’ensorraran. I això em faria molta pena. Perquè aquesta manera d’actuar no era, n’estic segura, la que voldria el fundador de l’Opus Dei, sant Josepmaria Escrivà de Balaguer. O si la volia així, era per l’època i les circumstàncies que ell va viure (es va morir abans que Franco, i podria ser que tingués poca cultura sobre fets diferencials “regionals”). Ara, a començaments del 2006, segur que seria partidari que l’Opus Dei a Catalunya fos un Opus Dei català. Català i universal, però aquí català.
Caldrà esperar que hi hagi un “Padre” o prelat no espanyol, perquè facin el tomb?
Ja ho he dit alguna altra vegada. L’Opus Dei té mala peça al teler a Catalunya, si no canvia. He parlat fa poc amb una amiga que hi ha estat bastants anys i que ho ha deixat córrer fa poc. No ha marxat per despit ni massa emprenyada, només enamorada d’un company de feina, però sí que diu que tenia des de gairebe el primer dia un fibló clavat que li molestava. I era el tema del castellà. L’Opus a Catalunya funciona molt en castellà. Els catalanoparlants són com a màxim una mena de reserva índia a la qual se’ls concedeix alguna engruna, però són la minoria. I com que són la minoria, ho continuaran sent, perquè les amigues de la meva amiga, per exemple, no volien anar als centres de l’Obra de cap manera. Com les meves amigues, de fet, si alguna vegada he mirat d’anar-hi amb alguna. Ara, quan vaig a alguna cosa de l’Opus, quasi sempre hi vaig sola... i allà ja em trobo “les amigues”, però és com si fossin d’un món a part. Perquè parlar en castellà i fer les coses en castellà vol dir, a Catalunya, envoltar-te de gent d’un àmbit cultural molt concret, molt exclusiu i força excloent. I això és el que no m’agrada a mi i a les meves amigues, i a la meva amiga que ha marxat i a les seves pròpies amigues. L'Opus s'està desenvolupant (?) a Catalunya deixant de banda la meitat de la població, i justament la meitat de la població més arrelada, la de tota la vida. Això em sembla que contradiu el que segons els papers vol ser l'Opus Dei a cada lloc on fa la seva tasca.
O sigui, si la cosa continua, l’Opus caldrà que algun dia es refundi a Catalunya: col·legis, clubs, recessos, convivències, etc. “Refundar” és una paraula forta, però la cosa del castellà fa massa anys que dura i s’ha fet crònica, de manera que ja trobes molt poca gent de l’Opus, ells i elles, que siguin catalanoparlants d'origen. N’hi ha molt poques i molt pocs! I això... vol dir que es tanca cada vegada més el cercle viciós.
Com a mínim, si no es refunda, almenys caldrà començar per obrir algun centre clarament catalanoparlant, algun club clarament catalanoparlant i alguns altres àmbits, sobretot a Barcelona, que siguin clarament catalanoparlants. Enteneu-me: catalanoparlant no vol dir “exclusivament catalanoparlant”, perquè això ara com ara tampoc existeix massa a la societat, però sí majoritàriament catalanoparlant, o inicialment catalanoparlant, o naturalment catalanoparlant. Centres on quan t’obren la porta o et despengin el telèfon no et diguin “Buenas tardes” o “Digame”, sinó “Bona tarda” i “Digui?”. I que continuïn parlant en català un cop que ets dins la casa o continua la conversa.
Si no, ja ho dic, aquestes i aquests de l’Opus Dei tenen mala peça al teler. Si Catalunya no s’ensorra (que també pot passar, i llavors els de l'Opus podran dir que ells ja s'havien avançat a la nova situació), seran ells els que s’ensorraran. I això em faria molta pena. Perquè aquesta manera d’actuar no era, n’estic segura, la que voldria el fundador de l’Opus Dei, sant Josepmaria Escrivà de Balaguer. O si la volia així, era per l’època i les circumstàncies que ell va viure (es va morir abans que Franco, i podria ser que tingués poca cultura sobre fets diferencials “regionals”). Ara, a començaments del 2006, segur que seria partidari que l’Opus Dei a Catalunya fos un Opus Dei català. Català i universal, però aquí català.
Caldrà esperar que hi hagi un “Padre” o prelat no espanyol, perquè facin el tomb?
divendres, de febrer 03, 2006
“Memòria ingènua”
Us recomano –i de seguida us en diré les pegues que hi trobo– un llibre diferent sobre l’Opus Dei, escrit des de dins amb una visió força menys encarcarada del que és habitual en les biografies sobre gent de l’Obra. Em refereixo a l’autobiografia d’Alfons Balcells, titulada Memòria ingènua. Està molt ben escrita i hi surten coses que no he vist enlloc més, per exemple, el paper de Raimon Panikkar en el començament de l’Opus a Catalunya, i coses d’aquestes. L’editorial és La Formiga d’Or (cosa també curiosa, no és Palabra, ni Rialp, ni EUNSA...) Balcells es va morir fa un parell d'anys i el llibre s'ha publicat després, pel que sembla, perquè ell mateix ho havia demanat al seu germà, que suposo que és supernumerari.
El problema que us deia és que, com tants altres, Balcells era un franquista de pedra picada, i lògicament defensa bastant Franco i el seu règim. Només hi ha una visió una mica allunyada del franquisme en alguns punts secundaris. Reflecteix el comportament típic de tantes famílies burgeses que van donar suport al dictador.
Jo recordo haver llegit articles de Balcells a La Vanguardia, fa anys, i tenien un estil bastant directe, poc barroc, tot i que sovint no hi estava d’acord. Ara, em sembla que superaven en bastants aspectes els que escriu ara Miró i Ardèvol sobre els mateixos temes.
En fi, continua quedant pendent una història de la gent de l’Opus que no va estar al costat dels guanyadors de la guerra.
El problema que us deia és que, com tants altres, Balcells era un franquista de pedra picada, i lògicament defensa bastant Franco i el seu règim. Només hi ha una visió una mica allunyada del franquisme en alguns punts secundaris. Reflecteix el comportament típic de tantes famílies burgeses que van donar suport al dictador.
Jo recordo haver llegit articles de Balcells a La Vanguardia, fa anys, i tenien un estil bastant directe, poc barroc, tot i que sovint no hi estava d’acord. Ara, em sembla que superaven en bastants aspectes els que escriu ara Miró i Ardèvol sobre els mateixos temes.
En fi, continua quedant pendent una història de la gent de l’Opus que no va estar al costat dels guanyadors de la guerra.
dimecres, de gener 25, 2006
Anar-me'n de l'Opus, per culpa meva?
Del que deia aquest matí, i de cara a la història, perquè de moment aquí sembla que no hi entra ningú ;-) voldria fer un parell de precisions:
1, encara que ho he dit així com qui no vol la cosa, que me'n vaig anar de l'Opus per culpa meva, la veritat és que em costa dir-ho. En el fons del fons sé que va ser així, però em costa reconeixe-ho perquè sempre hi ha el cuc que et diu que tal persona et va fer això, i tal altra persona allò altre, i va passar allò, i allò de més enllà... Però sé que són excuses. És allò que deia de les parelles que es trenquen, que moltes vegades -no sempre- la culpa és de tots dos, però en primer lloc del que trenca la relació i no dóna cap més opció a l'altre.... encara que estigui carregada de raons per emprenyar-se. O sigui, reconec que en el meu cas hi havia "raons", tal com diu Escrivá, però jo no tenia prou raó. Si l'Opus és una família, que ho és, no té sentit que en un moment determinat vulguem escollir les característiques dels nostres familiars per fer-los al nostre gust. No sé si s'entén. Si de cas, ja hi tornaré un altre dia. En qualsevol cas, tot i que em costa dir-ho, jo em vaig equivocar plantejant-ho com ho vaig plantejar.
2, sobre el tema de mirar a Madrid, penso que a Catalunya les coses de l'Església han anat sempre bé quan s'ha mirat més a Roma que a Madrid, i les coses han anat força malament quan s'ha mirat més a Madrid que a Roma. Ara no sé cap a on mirem els catòlics catalans, començant pels nostres bisbes, i jo diria que més aviat no mirem gaire cap a enlloc, però hi ha un ròssec de dependència de Madrid que fins que no ens l'espolsem del damunt aniran mal dades. Amb Madrid col·laboració, però no submissió, perquè el que hi surt perdent és l'Església. El tarannà català mai no l'entendran a Madrid. A Roma, potser amb dificultats, si voleu, però és més fàcil que ens entenguem si hi tenim relació directa. I doncs, mutatis mutandis pel que fa a l'Opus. Mentre depengui tant de Madrid la gent de l'Opus catalana, i en depèn molt, no anirem bé. I si a tot arreu costen les noves vocacions, sobretot de gent jove, aquí costaran el doble, perquè es deixa de banda una part molt important de la societat catalana, la més genuïna, que no mira contínuament a Madrid i que s'expressa en català, especialment en les relacions amb Déu i amb l'Església. Això, l'Opus ho té mal entès, continua funcionant amb les categories del franquisme. Les últimes catalanes-catalanes de l'Opus som les que hi vam entrar en l'època de Franco. (Ara hi ha algunes excepcions, però poques). Llavors no t'estranyava que es parlés en castellà, perquè era com ho feia tothom gairebé a tot arreu, i els catalans no ens hi sentíem discriminats. Però va arribar una època, ja amb Franco enterrat, que es va posar molt de manifest la distància progressiva que els ambients de l'Opus creaven respecte a la societat catòlica que els envoltava. I parlo dels catòlics ortodoxos, eh? Però catalanoparlants. Va ser llavors quan jo ho vaig deixar córrer, no per això, però sí, parcialment, amb aquesta excusa.
1, encara que ho he dit així com qui no vol la cosa, que me'n vaig anar de l'Opus per culpa meva, la veritat és que em costa dir-ho. En el fons del fons sé que va ser així, però em costa reconeixe-ho perquè sempre hi ha el cuc que et diu que tal persona et va fer això, i tal altra persona allò altre, i va passar allò, i allò de més enllà... Però sé que són excuses. És allò que deia de les parelles que es trenquen, que moltes vegades -no sempre- la culpa és de tots dos, però en primer lloc del que trenca la relació i no dóna cap més opció a l'altre.... encara que estigui carregada de raons per emprenyar-se. O sigui, reconec que en el meu cas hi havia "raons", tal com diu Escrivá, però jo no tenia prou raó. Si l'Opus és una família, que ho és, no té sentit que en un moment determinat vulguem escollir les característiques dels nostres familiars per fer-los al nostre gust. No sé si s'entén. Si de cas, ja hi tornaré un altre dia. En qualsevol cas, tot i que em costa dir-ho, jo em vaig equivocar plantejant-ho com ho vaig plantejar.
2, sobre el tema de mirar a Madrid, penso que a Catalunya les coses de l'Església han anat sempre bé quan s'ha mirat més a Roma que a Madrid, i les coses han anat força malament quan s'ha mirat més a Madrid que a Roma. Ara no sé cap a on mirem els catòlics catalans, començant pels nostres bisbes, i jo diria que més aviat no mirem gaire cap a enlloc, però hi ha un ròssec de dependència de Madrid que fins que no ens l'espolsem del damunt aniran mal dades. Amb Madrid col·laboració, però no submissió, perquè el que hi surt perdent és l'Església. El tarannà català mai no l'entendran a Madrid. A Roma, potser amb dificultats, si voleu, però és més fàcil que ens entenguem si hi tenim relació directa. I doncs, mutatis mutandis pel que fa a l'Opus. Mentre depengui tant de Madrid la gent de l'Opus catalana, i en depèn molt, no anirem bé. I si a tot arreu costen les noves vocacions, sobretot de gent jove, aquí costaran el doble, perquè es deixa de banda una part molt important de la societat catalana, la més genuïna, que no mira contínuament a Madrid i que s'expressa en català, especialment en les relacions amb Déu i amb l'Església. Això, l'Opus ho té mal entès, continua funcionant amb les categories del franquisme. Les últimes catalanes-catalanes de l'Opus som les que hi vam entrar en l'època de Franco. (Ara hi ha algunes excepcions, però poques). Llavors no t'estranyava que es parlés en castellà, perquè era com ho feia tothom gairebé a tot arreu, i els catalans no ens hi sentíem discriminats. Però va arribar una època, ja amb Franco enterrat, que es va posar molt de manifest la distància progressiva que els ambients de l'Opus creaven respecte a la societat catòlica que els envoltava. I parlo dels catòlics ortodoxos, eh? Però catalanoparlants. Va ser llavors quan jo ho vaig deixar córrer, no per això, però sí, parcialment, amb aquesta excusa.
dissabte, de gener 21, 2006
Opus Dei i Franco
Fa uns anys vaig poder llegir un treball d’una periodista italiana que parlava de l’Opus Dei i el franquisme. Curiosament, en aquell treball es donaven dades que no he vist mai enlloc més. Entenc que si a Espanya no s’han publicat deu ser perquè encara molesta desfer mites i prejudicis del franquisme, entre els quals un de molt fixat entre la majoria dels historiadors: l’Opus va ser un suport important per al franquisme, especialment al final. I després, entre la gent de l'Opus em sembla que encara manen força alguns nostàlgics del franquisme, tot s'ha de dir, i controlen bastant les publicacions, de manera que fins que no passi una generació més no sembla probable que surtin a la llum dades que comportin un allunyament més clar de l'Opus i el franquisme.
Ara no tinc aquell document de la italiana, no en conservo la referència i no sé on trobar-lo, però recordo que aportava documentació sobre gent de l’Opus que va patir repressió, presó i exili per oposar-se a Franco. Entre els de l’Opus dels primers temps hi havia també republicans i nacionalistes bascos, cosa que sempre s’ha negat des de la historiografia teòricament més solvent. I allò de la repressió i la presó no era només per a Calvo Serer i prou –Calvo, a més, havia estat un reaccionari d'allò més bel·ligerant en els primers anys del franquisme–, no, eren més d’una vintena de casos, i la majoria molt sincers i dramàtics. Però alguns d’ells, prou coneguts –recordo, per exemple, que hi havia una persona molt propera a Azaña–, no eren coneguts per ser de l’Opus. Per què? No sé, suposo que a ells mateixos no els devia agradar que se sabés... i menys quan va començar a córrer la veu que l’Opus formava part del règim, que va ser un cop que van fracassar els frustrats intents falangistes de posar l’Opus fora de la llei –fora de la llei franquista, s’entén–, ja que en 40 anys van passar moltes coses i al començament l'Opus va ser perseguit, sí.
Em direu: i els exercicis que Escrivá va predicar a Franco? Doncs, per descomptat que no seré jo qui negarà la immensa ingenuïtat d’Escrivá en tots aquells anys –la carta que va escriure a Solís Ruiz anys després, i que jo vaig veure amb els meus ulls perquè se’n van fer milers de còpies, demanant-li una treva en els atacs de la premsa contra l’Opus, és una manifestació d’ingenuïtat gairebé patètica, com si Escrivá no sabés que a Espanya hi havia una dictadura–, no seré jo qui aplaudiré Escrivá per haver anat a El Pardo a complaure el dictador, que volia comprovar el bitxo, a veure si mossegava. Però el fet que Escrivá cedís a una petició d’aquesta mena els anys 40, quan resistir-se un capellà a una petició del Generalísimo hauria estat impossible (i més si es té en compte que fins no feia gaire l'Opus estava sota sospita i vigilat per la Falange), no invalida la tesi principal meva, avalada amb dades, que a l’Opus hi havia ja des del començament gent de tota mena, i després de la guerra també antifranquistes, en uns moments en què ser antifranquista i catòlic era gairebé un miracle dins l’Estat espanyol. I també és curiós que es parli tan poc dels religiosos que aquells mateixos anys van predicar exercicis a Franco, i no una vegada sinó unes quantes. Ningú no parla dels exercicis i hores santes dels pares jesuïtes Barcón, De la Cueva, Peiró... I, com els jesuïtes, els dominics, els benedictins, els agustins, els franciscans i tota la resta, molts dels quals repetien. Escrivá no va repetir, i no em sona que ningú de l'Opus fes altres exercicis a El Pardo (els crítics sempre parlen dels "exercicis que va predicar Escrivá"; si no parlen d'exercicis predicats per altres capellans de l'Opus, suposo que vol dir que no n'hi va haver, perquè si n'hi hagués hagut ho dirien, n'estic ben segura). Potser és perquè Escrivá va dir coses que no agradaven al dictador? És una hipòtesi com qualsevol altra.
L’altre episodi famós d'Escrivá i el franquisme és el del marquesat de Peralta. En parlarem un altre dia. Però ja avanço que per mi en aquella ocasió Escrivá es va equivocar molt. I és que, tot i la maldat que alguns li atribueixen, estic convençuda que en realitat era força ingenu.
Ara no tinc aquell document de la italiana, no en conservo la referència i no sé on trobar-lo, però recordo que aportava documentació sobre gent de l’Opus que va patir repressió, presó i exili per oposar-se a Franco. Entre els de l’Opus dels primers temps hi havia també republicans i nacionalistes bascos, cosa que sempre s’ha negat des de la historiografia teòricament més solvent. I allò de la repressió i la presó no era només per a Calvo Serer i prou –Calvo, a més, havia estat un reaccionari d'allò més bel·ligerant en els primers anys del franquisme–, no, eren més d’una vintena de casos, i la majoria molt sincers i dramàtics. Però alguns d’ells, prou coneguts –recordo, per exemple, que hi havia una persona molt propera a Azaña–, no eren coneguts per ser de l’Opus. Per què? No sé, suposo que a ells mateixos no els devia agradar que se sabés... i menys quan va començar a córrer la veu que l’Opus formava part del règim, que va ser un cop que van fracassar els frustrats intents falangistes de posar l’Opus fora de la llei –fora de la llei franquista, s’entén–, ja que en 40 anys van passar moltes coses i al començament l'Opus va ser perseguit, sí.
Em direu: i els exercicis que Escrivá va predicar a Franco? Doncs, per descomptat que no seré jo qui negarà la immensa ingenuïtat d’Escrivá en tots aquells anys –la carta que va escriure a Solís Ruiz anys després, i que jo vaig veure amb els meus ulls perquè se’n van fer milers de còpies, demanant-li una treva en els atacs de la premsa contra l’Opus, és una manifestació d’ingenuïtat gairebé patètica, com si Escrivá no sabés que a Espanya hi havia una dictadura–, no seré jo qui aplaudiré Escrivá per haver anat a El Pardo a complaure el dictador, que volia comprovar el bitxo, a veure si mossegava. Però el fet que Escrivá cedís a una petició d’aquesta mena els anys 40, quan resistir-se un capellà a una petició del Generalísimo hauria estat impossible (i més si es té en compte que fins no feia gaire l'Opus estava sota sospita i vigilat per la Falange), no invalida la tesi principal meva, avalada amb dades, que a l’Opus hi havia ja des del començament gent de tota mena, i després de la guerra també antifranquistes, en uns moments en què ser antifranquista i catòlic era gairebé un miracle dins l’Estat espanyol. I també és curiós que es parli tan poc dels religiosos que aquells mateixos anys van predicar exercicis a Franco, i no una vegada sinó unes quantes. Ningú no parla dels exercicis i hores santes dels pares jesuïtes Barcón, De la Cueva, Peiró... I, com els jesuïtes, els dominics, els benedictins, els agustins, els franciscans i tota la resta, molts dels quals repetien. Escrivá no va repetir, i no em sona que ningú de l'Opus fes altres exercicis a El Pardo (els crítics sempre parlen dels "exercicis que va predicar Escrivá"; si no parlen d'exercicis predicats per altres capellans de l'Opus, suposo que vol dir que no n'hi va haver, perquè si n'hi hagués hagut ho dirien, n'estic ben segura). Potser és perquè Escrivá va dir coses que no agradaven al dictador? És una hipòtesi com qualsevol altra.
L’altre episodi famós d'Escrivá i el franquisme és el del marquesat de Peralta. En parlarem un altre dia. Però ja avanço que per mi en aquella ocasió Escrivá es va equivocar molt. I és que, tot i la maldat que alguns li atribueixen, estic convençuda que en realitat era força ingenu.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)