Un dels problemes que té la gent de l'Opus (el tenen els i les que jo conec, que per dir-ho d'alguna manera són els més progres, si em permeteu l'expressió, o sigui que imagineu com són els altres) és d'un dèficit cultural bestial. Parlo dels espanyols i dels catalans, que de la resta en sé poca cosa, excepte d'uns italians que conec i uns francesos, que són molt diferents dels d'aquí. Han quedat descol·locats, ells que eren tan moderns i que haurien de ser moderns de manera automàtica per la seva vocació d'estar-se enmig del món. Han quedat descol·locats perquè no saben destriar el gra de la palla, l'essencial de la fe catòlica que professen (i en això els acompanyo: jo també sóc tan catòlica com ells) del que són els corrents culturals de l'època. És veritat que hi ha molta gent que no són de l'Opus Dei i que no són cristians que també tenen aquestes confusions. L'altre dia vaig llegir un article, i d'aquests se'n publiquen molts, d'un historiador que titllava els bisbes espanyols de franquistes perquè defensen la unitat d'Espanya com una cosa sagrada i també "perquè defensen el matrimoni tradicional". Jo estic d'acord amb els bisbes que cal defensar la família de tota la vida (una mare i un pare, sempre que sigui possible, i fills, si en tenen), tot i que jo no la defensaria amb els mateixos arguments que els bisbes, i em sembla evident que defensar això no té res a veure amb el franquisme. Però és clar, com que alguns bisbes, alhora, defensen tant la unitat d'Espanya (com una cosa sagrada, ho diuen ells!), posen aquesta mena de crítiques de doble tall ("defensen la unitat d'Espanya i el matrimoni!") en safata.
Doncs, bé, com deia, els de l'Opus molt sovint s'han quedat sols defensant coses opinables, costums, maneres de fer, idees que són d'altres èpoques. No han assimilat prou bé el Concili Vaticà II (n'hi ha que el miren com amb sospita, i com dient "bé, ara toca defensar-lo i apuntar-nos-hi, però tots sabem el que va passar allà i...") i tampoc són capaços d'assimilar moltes coses de la modernitat que són ben positives. Tot el que és modern els sembla sospitós: "per aquí es comença...", diuen, com avisant que la cosa anirà a mal borràs. Que les dones treballin fora de casa, que els adolescents duguin pírcings, que la gent sigui més sentimental que abans, que es pot vestir de moltes maneres i anar igualment elegants, que es pot ser monolingüe català, etc. etc. etc. Si algú vol, ja li faré una llista. Estic cansada de dir a les meves amigues de l'Opus que així no van enlloc i que un dia tindran un col·lapse... Però res, elles (i ells també, pel que veig en els seus col·legis i clubs, els ecos que m'arriben) estan tan contentes perquè continuen tenint famílies al seu voltant i gent jove i tal. No s'adonen que cada cop es tanquen més dins un gueto. I em sap greu, perquè l'Opus és una bona idea... sempre que funcioni com Déu mana.
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris gueto. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris gueto. Mostrar tots els missatges
dissabte, de març 31, 2007
dissabte, de gener 13, 2007
Opus Dei català
(Aquí sembla que no hi entra gaire gent. Suposo que deu ser que si no en fas propaganda i no mantens el blog al dia no hi ha manera que aparegui als cercadors. I jo cada dia tinc altres coses a fer que no parlar de l’Opus. Estimo l’Opus, de la meva manera, però no fins al punt d’estar-hi pensant cada dia de cada dia. El cas és que encara no m'he atrevit a dir-li a ningú que tinc aquest blog obert).
Ja ho he dit alguna altra vegada. L’Opus Dei té mala peça al teler a Catalunya, si no canvia. He parlat fa poc amb una amiga que hi ha estat bastants anys i que ho ha deixat córrer fa poc. No ha marxat per despit ni massa emprenyada, només enamorada d’un company de feina, però sí que diu que tenia des de gairebe el primer dia un fibló clavat que li molestava. I era el tema del castellà. L’Opus a Catalunya funciona molt en castellà. Els catalanoparlants són com a màxim una mena de reserva índia a la qual se’ls concedeix alguna engruna, però són la minoria. I com que són la minoria, ho continuaran sent, perquè les amigues de la meva amiga, per exemple, no volien anar als centres de l’Obra de cap manera. Com les meves amigues, de fet, si alguna vegada he mirat d’anar-hi amb alguna. Ara, quan vaig a alguna cosa de l’Opus, quasi sempre hi vaig sola... i allà ja em trobo “les amigues”, però és com si fossin d’un món a part. Perquè parlar en castellà i fer les coses en castellà vol dir, a Catalunya, envoltar-te de gent d’un àmbit cultural molt concret, molt exclusiu i força excloent. I això és el que no m’agrada a mi i a les meves amigues, i a la meva amiga que ha marxat i a les seves pròpies amigues. L'Opus s'està desenvolupant (?) a Catalunya deixant de banda la meitat de la població, i justament la meitat de la població més arrelada, la de tota la vida. Això em sembla que contradiu el que segons els papers vol ser l'Opus Dei a cada lloc on fa la seva tasca.
O sigui, si la cosa continua, l’Opus caldrà que algun dia es refundi a Catalunya: col·legis, clubs, recessos, convivències, etc. “Refundar” és una paraula forta, però la cosa del castellà fa massa anys que dura i s’ha fet crònica, de manera que ja trobes molt poca gent de l’Opus, ells i elles, que siguin catalanoparlants d'origen. N’hi ha molt poques i molt pocs! I això... vol dir que es tanca cada vegada més el cercle viciós.
Com a mínim, si no es refunda, almenys caldrà començar per obrir algun centre clarament catalanoparlant, algun club clarament catalanoparlant i alguns altres àmbits, sobretot a Barcelona, que siguin clarament catalanoparlants. Enteneu-me: catalanoparlant no vol dir “exclusivament catalanoparlant”, perquè això ara com ara tampoc existeix massa a la societat, però sí majoritàriament catalanoparlant, o inicialment catalanoparlant, o naturalment catalanoparlant. Centres on quan t’obren la porta o et despengin el telèfon no et diguin “Buenas tardes” o “Digame”, sinó “Bona tarda” i “Digui?”. I que continuïn parlant en català un cop que ets dins la casa o continua la conversa.
Si no, ja ho dic, aquestes i aquests de l’Opus Dei tenen mala peça al teler. Si Catalunya no s’ensorra (que també pot passar, i llavors els de l'Opus podran dir que ells ja s'havien avançat a la nova situació), seran ells els que s’ensorraran. I això em faria molta pena. Perquè aquesta manera d’actuar no era, n’estic segura, la que voldria el fundador de l’Opus Dei, sant Josepmaria Escrivà de Balaguer. O si la volia així, era per l’època i les circumstàncies que ell va viure (es va morir abans que Franco, i podria ser que tingués poca cultura sobre fets diferencials “regionals”). Ara, a començaments del 2006, segur que seria partidari que l’Opus Dei a Catalunya fos un Opus Dei català. Català i universal, però aquí català.
Caldrà esperar que hi hagi un “Padre” o prelat no espanyol, perquè facin el tomb?
Ja ho he dit alguna altra vegada. L’Opus Dei té mala peça al teler a Catalunya, si no canvia. He parlat fa poc amb una amiga que hi ha estat bastants anys i que ho ha deixat córrer fa poc. No ha marxat per despit ni massa emprenyada, només enamorada d’un company de feina, però sí que diu que tenia des de gairebe el primer dia un fibló clavat que li molestava. I era el tema del castellà. L’Opus a Catalunya funciona molt en castellà. Els catalanoparlants són com a màxim una mena de reserva índia a la qual se’ls concedeix alguna engruna, però són la minoria. I com que són la minoria, ho continuaran sent, perquè les amigues de la meva amiga, per exemple, no volien anar als centres de l’Obra de cap manera. Com les meves amigues, de fet, si alguna vegada he mirat d’anar-hi amb alguna. Ara, quan vaig a alguna cosa de l’Opus, quasi sempre hi vaig sola... i allà ja em trobo “les amigues”, però és com si fossin d’un món a part. Perquè parlar en castellà i fer les coses en castellà vol dir, a Catalunya, envoltar-te de gent d’un àmbit cultural molt concret, molt exclusiu i força excloent. I això és el que no m’agrada a mi i a les meves amigues, i a la meva amiga que ha marxat i a les seves pròpies amigues. L'Opus s'està desenvolupant (?) a Catalunya deixant de banda la meitat de la població, i justament la meitat de la població més arrelada, la de tota la vida. Això em sembla que contradiu el que segons els papers vol ser l'Opus Dei a cada lloc on fa la seva tasca.
O sigui, si la cosa continua, l’Opus caldrà que algun dia es refundi a Catalunya: col·legis, clubs, recessos, convivències, etc. “Refundar” és una paraula forta, però la cosa del castellà fa massa anys que dura i s’ha fet crònica, de manera que ja trobes molt poca gent de l’Opus, ells i elles, que siguin catalanoparlants d'origen. N’hi ha molt poques i molt pocs! I això... vol dir que es tanca cada vegada més el cercle viciós.
Com a mínim, si no es refunda, almenys caldrà començar per obrir algun centre clarament catalanoparlant, algun club clarament catalanoparlant i alguns altres àmbits, sobretot a Barcelona, que siguin clarament catalanoparlants. Enteneu-me: catalanoparlant no vol dir “exclusivament catalanoparlant”, perquè això ara com ara tampoc existeix massa a la societat, però sí majoritàriament catalanoparlant, o inicialment catalanoparlant, o naturalment catalanoparlant. Centres on quan t’obren la porta o et despengin el telèfon no et diguin “Buenas tardes” o “Digame”, sinó “Bona tarda” i “Digui?”. I que continuïn parlant en català un cop que ets dins la casa o continua la conversa.
Si no, ja ho dic, aquestes i aquests de l’Opus Dei tenen mala peça al teler. Si Catalunya no s’ensorra (que també pot passar, i llavors els de l'Opus podran dir que ells ja s'havien avançat a la nova situació), seran ells els que s’ensorraran. I això em faria molta pena. Perquè aquesta manera d’actuar no era, n’estic segura, la que voldria el fundador de l’Opus Dei, sant Josepmaria Escrivà de Balaguer. O si la volia així, era per l’època i les circumstàncies que ell va viure (es va morir abans que Franco, i podria ser que tingués poca cultura sobre fets diferencials “regionals”). Ara, a començaments del 2006, segur que seria partidari que l’Opus Dei a Catalunya fos un Opus Dei català. Català i universal, però aquí català.
Caldrà esperar que hi hagi un “Padre” o prelat no espanyol, perquè facin el tomb?
dimecres, de novembre 08, 2006
La missa en llatí, una novetat?
Ara resulta que el papa ha dit que es podia tornar a fer la missa d’abans del Concili Vaticà II i els diaris han dit que es tornava a les misses en llatí. Un dels problemes més grossos que té la gent d’Església és aconseguir que els seus missatges es reprodueixin tal com els han expressat. I la premsa no fila gaire prim (en cap tema, però quan et toca més de prop te n’adones). Aquest és un dels problemes més grossos que ha tingut l’Opus al llarg de la seva història, aconseguir que el seu missatge arribi al públic nítidament. És veritat que ells mateixos de vegades el compliquen i també de vegades hi ha membres de l’Opus Dei que no fan prou bé les coses, però després hi ha la dada objectiva que el seu missatge no és tan fàcil d’explicar com el de les monges de Mare Teresa o les missions dels claretians, i llavors passa que el missatge, a més de ser complex, arriba distorsionat.
Bé, en el cas de la missa en llatí, em consta que no havia desaparegut mai. Molt sovint hem vist per la TV com el papa –aquest, l’anterior i l’altre, o sigui tots des del Concili– feia la missa en llatí. I ara diuen que “torna la missa en llatí”? La missa en llatí no havia desaparegut, i era relativament freqüent trobar-te-la en ambients catòlics internacionals, posant per cas als grans santuaris. La prova és que en la majoria dels missals de tots els idiomes al final hi ha sempre el formulari de la missa en llatí. El que torna, doncs, diguin el que diguin els mitjans de comunicació, no és la missa en llatí, que no havia marxat mai, sinó un ritu de la missa, una manera de celebrar-la que havia desaparegut (no del tot, hi havia gent que tenia permís per fer-la) arran del Concili. I no és que torni i prengui el lloc de la missa en llengües modernes, sinó que torna com una possibilitat més per a tothom que tingui raons per fer la missa de la manera antiga.
Bé, en el cas de la missa en llatí, em consta que no havia desaparegut mai. Molt sovint hem vist per la TV com el papa –aquest, l’anterior i l’altre, o sigui tots des del Concili– feia la missa en llatí. I ara diuen que “torna la missa en llatí”? La missa en llatí no havia desaparegut, i era relativament freqüent trobar-te-la en ambients catòlics internacionals, posant per cas als grans santuaris. La prova és que en la majoria dels missals de tots els idiomes al final hi ha sempre el formulari de la missa en llatí. El que torna, doncs, diguin el que diguin els mitjans de comunicació, no és la missa en llatí, que no havia marxat mai, sinó un ritu de la missa, una manera de celebrar-la que havia desaparegut (no del tot, hi havia gent que tenia permís per fer-la) arran del Concili. I no és que torni i prengui el lloc de la missa en llengües modernes, sinó que torna com una possibilitat més per a tothom que tingui raons per fer la missa de la manera antiga.
dimecres, de gener 25, 2006
Anar-me'n de l'Opus, per culpa meva?
Del que deia aquest matí, i de cara a la història, perquè de moment aquí sembla que no hi entra ningú ;-) voldria fer un parell de precisions:
1, encara que ho he dit així com qui no vol la cosa, que me'n vaig anar de l'Opus per culpa meva, la veritat és que em costa dir-ho. En el fons del fons sé que va ser així, però em costa reconeixe-ho perquè sempre hi ha el cuc que et diu que tal persona et va fer això, i tal altra persona allò altre, i va passar allò, i allò de més enllà... Però sé que són excuses. És allò que deia de les parelles que es trenquen, que moltes vegades -no sempre- la culpa és de tots dos, però en primer lloc del que trenca la relació i no dóna cap més opció a l'altre.... encara que estigui carregada de raons per emprenyar-se. O sigui, reconec que en el meu cas hi havia "raons", tal com diu Escrivá, però jo no tenia prou raó. Si l'Opus és una família, que ho és, no té sentit que en un moment determinat vulguem escollir les característiques dels nostres familiars per fer-los al nostre gust. No sé si s'entén. Si de cas, ja hi tornaré un altre dia. En qualsevol cas, tot i que em costa dir-ho, jo em vaig equivocar plantejant-ho com ho vaig plantejar.
2, sobre el tema de mirar a Madrid, penso que a Catalunya les coses de l'Església han anat sempre bé quan s'ha mirat més a Roma que a Madrid, i les coses han anat força malament quan s'ha mirat més a Madrid que a Roma. Ara no sé cap a on mirem els catòlics catalans, començant pels nostres bisbes, i jo diria que més aviat no mirem gaire cap a enlloc, però hi ha un ròssec de dependència de Madrid que fins que no ens l'espolsem del damunt aniran mal dades. Amb Madrid col·laboració, però no submissió, perquè el que hi surt perdent és l'Església. El tarannà català mai no l'entendran a Madrid. A Roma, potser amb dificultats, si voleu, però és més fàcil que ens entenguem si hi tenim relació directa. I doncs, mutatis mutandis pel que fa a l'Opus. Mentre depengui tant de Madrid la gent de l'Opus catalana, i en depèn molt, no anirem bé. I si a tot arreu costen les noves vocacions, sobretot de gent jove, aquí costaran el doble, perquè es deixa de banda una part molt important de la societat catalana, la més genuïna, que no mira contínuament a Madrid i que s'expressa en català, especialment en les relacions amb Déu i amb l'Església. Això, l'Opus ho té mal entès, continua funcionant amb les categories del franquisme. Les últimes catalanes-catalanes de l'Opus som les que hi vam entrar en l'època de Franco. (Ara hi ha algunes excepcions, però poques). Llavors no t'estranyava que es parlés en castellà, perquè era com ho feia tothom gairebé a tot arreu, i els catalans no ens hi sentíem discriminats. Però va arribar una època, ja amb Franco enterrat, que es va posar molt de manifest la distància progressiva que els ambients de l'Opus creaven respecte a la societat catòlica que els envoltava. I parlo dels catòlics ortodoxos, eh? Però catalanoparlants. Va ser llavors quan jo ho vaig deixar córrer, no per això, però sí, parcialment, amb aquesta excusa.
1, encara que ho he dit així com qui no vol la cosa, que me'n vaig anar de l'Opus per culpa meva, la veritat és que em costa dir-ho. En el fons del fons sé que va ser així, però em costa reconeixe-ho perquè sempre hi ha el cuc que et diu que tal persona et va fer això, i tal altra persona allò altre, i va passar allò, i allò de més enllà... Però sé que són excuses. És allò que deia de les parelles que es trenquen, que moltes vegades -no sempre- la culpa és de tots dos, però en primer lloc del que trenca la relació i no dóna cap més opció a l'altre.... encara que estigui carregada de raons per emprenyar-se. O sigui, reconec que en el meu cas hi havia "raons", tal com diu Escrivá, però jo no tenia prou raó. Si l'Opus és una família, que ho és, no té sentit que en un moment determinat vulguem escollir les característiques dels nostres familiars per fer-los al nostre gust. No sé si s'entén. Si de cas, ja hi tornaré un altre dia. En qualsevol cas, tot i que em costa dir-ho, jo em vaig equivocar plantejant-ho com ho vaig plantejar.
2, sobre el tema de mirar a Madrid, penso que a Catalunya les coses de l'Església han anat sempre bé quan s'ha mirat més a Roma que a Madrid, i les coses han anat força malament quan s'ha mirat més a Madrid que a Roma. Ara no sé cap a on mirem els catòlics catalans, començant pels nostres bisbes, i jo diria que més aviat no mirem gaire cap a enlloc, però hi ha un ròssec de dependència de Madrid que fins que no ens l'espolsem del damunt aniran mal dades. Amb Madrid col·laboració, però no submissió, perquè el que hi surt perdent és l'Església. El tarannà català mai no l'entendran a Madrid. A Roma, potser amb dificultats, si voleu, però és més fàcil que ens entenguem si hi tenim relació directa. I doncs, mutatis mutandis pel que fa a l'Opus. Mentre depengui tant de Madrid la gent de l'Opus catalana, i en depèn molt, no anirem bé. I si a tot arreu costen les noves vocacions, sobretot de gent jove, aquí costaran el doble, perquè es deixa de banda una part molt important de la societat catalana, la més genuïna, que no mira contínuament a Madrid i que s'expressa en català, especialment en les relacions amb Déu i amb l'Església. Això, l'Opus ho té mal entès, continua funcionant amb les categories del franquisme. Les últimes catalanes-catalanes de l'Opus som les que hi vam entrar en l'època de Franco. (Ara hi ha algunes excepcions, però poques). Llavors no t'estranyava que es parlés en castellà, perquè era com ho feia tothom gairebé a tot arreu, i els catalans no ens hi sentíem discriminats. Però va arribar una època, ja amb Franco enterrat, que es va posar molt de manifest la distància progressiva que els ambients de l'Opus creaven respecte a la societat catòlica que els envoltava. I parlo dels catòlics ortodoxos, eh? Però catalanoparlants. Va ser llavors quan jo ho vaig deixar córrer, no per això, però sí, parcialment, amb aquesta excusa.
dijous, de gener 19, 2006
Gent molt diversa
A l'Opus hi ha gent molt diversa, de moltes menes. Avui parlarem de dues d'aquestes menes. N'hi ha que es dediquen gairebé full time a coses de l'Opus: locals propis, escoles, activitats diverses. No ho critico -en tota organització hi ha d'haver gent dedicada a l'estructura-, però em sembla que actualment aquest apartat està sobredimensionat. Tot i que és una part molt important de l'Obra, no hi tinc gaires amics ni amigues. Jo hi tinc amics -més amics que amigues, tot s'ha de dir-, a l'Opus, d'una altra mena: gent que treballa fora de les coses de l'Opus, que està ficada realment enmig del món, que és d'esquerres o almenys de "centre", que són catalanoparlants, que tenen una gran preocupació social al marge -o sigui, a més a més, de manera suplementària- de la que els ha portat a dedicar-se a l'Opus, gent que també dedica temps a les activitats de l'Opus però no són el seu principal medi ambient.
Entre els primers també hi deu haver gent una mica -una mica- d'esquerres, amb preocupacions socials generals i catalanoparlant, però pel que jo he vist són una minoria en aquell grup.
Si és que es pot parlar de grups...
Podríem fer altres divisions de gent de l'Opus i segurament no acabaríem mai, perquè si en tinc una idea clara és que a l'Opus hi ha de tot, absolutament de tot.
Entre els primers també hi deu haver gent una mica -una mica- d'esquerres, amb preocupacions socials generals i catalanoparlant, però pel que jo he vist són una minoria en aquell grup.
Si és que es pot parlar de grups...
Podríem fer altres divisions de gent de l'Opus i segurament no acabaríem mai, perquè si en tinc una idea clara és que a l'Opus hi ha de tot, absolutament de tot.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)