Entrevista sobre l'Opus Dei a Catalunya

No coneixia aquest capellà, "el senyor Pujals", que diu la presentadora. A TV3 està prohibit dir "mossèn"? L'entrevista comença al minut 7:15 i dura uns 18 minuts. No és que sigui molt brillant, però això és el que hi ha d'actual, en català i no fet per ells (vull dir: el mossèn és "d'ells", però l'entrevistadora és de TV3).



A YouTube he trobat també en català aquest vídeo supersenzill. Suposo que aquest sí que deu estar fet per algú de l'Opus:


-----

Llei d'educació de Catalunya: cal felicitar l'Opus Dei

Confesso que no m'ho esperava, i també dic que en el fons me n'alegro pel que suposa de respecte a la llibertat, tot i que el model a mi no em convenci. Contra tots els pronòstics, la nova llei d'educació catalana aprovada avui beneeix els concerts amb les escoles que ofereixen l'ensenyament separat per a nois i noies, i fins i tot obre la porta perquè els governs catalans (no l'actual, segurament) estableixin en el futur nous acords amb aquest tipus d'escoles.

Com deia, doncs, sorpresa i admirada com estic, crec que cal felicitar l'Opus perquè ha aconseguit, amb l'ajuda de CiU, una cosa que semblava impossible. Almenys, a mi m'ho semblava, i ho vaig escriure aquí. Jo estava convençuda que amb els arguments jurídics que havia ofert el Tribunal Suprem d'Espanya, el tripartit ho tenia molt fàcil per resoldre aquesta qüestió per la via directa: s'han acabat els concerts per a aquestes escoles.

I no, no ha estat així. Catalunya demostra un respecte a la llibertat i al pluralisme, davant tot l'Estat i totes les altres comunitats autònomes, que a mi mateixa m'ha sorprès, favorablement.

Felicitats, doncs, a l'Opus, felicitats a CiU pel seu esforç (sobretot perquè no deu creure íntimament massa en el model de la separació d'aules), felicitats al tripartit (fins i tot a Iniciativa, l'aportació dels quals també ha estat important en la capacitat integradora d'aquesta llei, encara que finalment s'hagin desmarcat d'alguns dels acords majoritaris dels altres) i felicitats a Catalunya, perquè s'ha demostrat que tenim un tarannà democràtic bastant arrelat.

I el meu menyspreu al Partit Popular de Catalunya, que ha estat incapaç de superar els seus traumes naziespanyolistes i no ha donat suport ni a un sol article de la llei, perquè "no garantiza suficientemente el castellano". Quina colla d'impresentables paranoics. Espero que la gent de l'Opus catalana que encara dóna suport als "populars" s'hagin adonat que a l'hora de la veritat els seus amics del PP no donaran la cara per ells, i que en canvi sí que ho faran, perquè creuen en la llibertat, els anomenats "nacionalistes catalans", i fins i tot els socialistes (els socialistes!) i els d'Esquerra (Carod i companyia!).

Aquesta llei ha estat una bona lliçó per a molta gent.
-----

26 de juny

Vaig anar a treure el cap a l'església de Montalegre el dia 26 al vespre, que hi feien la missa de sant Josemaria Escrivà. Hi havia força gent. El que em va cridar més l'atenció és que al sermó el capellà que presidia va parlar una estona de la necessitat d'estimar el món tal com és, de vibrar amb les il·lusions i els afanys dels homes i dones actuals, amb els seus desigs de pau i de solidaritat, i vaig pensar: carai, això comença a canviar. Fins ara, tot eren condemnes i crides a la prudència davant el món.

L'Opus Dei només tirarà endavant si s'adona d'una vegada que la "societat cristiana" és no només una utopia, sinó, allà on ha existit, una fàbrica d'hipòcrites. Que la gent no se "salvarà" mai a la força. Que els temps de la "civilització catòlica" i dels "països catòlics" ja han passat i, si Déu vol -i segur que ho vol-, no tornaran.

Dins d'aquest món que cal estimar, no poden ser crítics, els de l'Opus Dei? Sí, és clar, com a ciutadans poden dir i pensar el que els roti, però han d'anar amb molt de compte que les seves actituds individuals o col·lectives -ai, aquests bisbes i capellans que sembla que encara enyoren el franquisme i la "unidad sacrosanta de España"!- no facin pensar a la gent normal i corrent que volen tornar a l'edat mitjana.

Hi ha encara massa llast franquista en determinades actituds públiques de gent de l'Opus Dei. I que no em diguin que és opinable: quan es fa mal a l'Església-misteri, i se'n fa, les actituds properes al nacionalcatolicisme no són opinables: són rebutjables, són dissolvents, són menyspreables.

Senyors i senyores de l'Opus Dei que ja ho aneu entenent, com el capellà de l'altre dia: benvinguts al món! Al món que heu de santificar. Treieu-vos de sobre la mentalitat de gueto, que no es correspon amb el vostre esperit, i fareu una bona feina.

Una bona feina que, a Catalunya, heu de començar per fer-la en català: això també és part de la vostra vocació de santificar-vos enmig del món... del món català, en aquest cas.

Que cansada estic de repetir sempre el mateix...

Opus Dei català

(Aquí sembla que no hi entra gaire gent. Suposo que deu ser que si no en fas propaganda i no mantens el blog al dia no hi ha manera que aparegui als cercadors. I jo cada dia tinc altres coses a fer que no parlar de l’Opus. Estimo l’Opus, de la meva manera, però no fins al punt d’estar-hi pensant cada dia de cada dia. El cas és que encara no m'he atrevit a dir-li a ningú que tinc aquest blog obert).

Ja ho he dit alguna altra vegada. L’Opus Dei té mala peça al teler a Catalunya, si no canvia. He parlat fa poc amb una amiga que hi ha estat bastants anys i que ho ha deixat córrer fa poc. No ha marxat per despit ni massa emprenyada, només enamorada d’un company de feina, però sí que diu que tenia des de gairebe el primer dia un fibló clavat que li molestava. I era el tema del castellà. L’Opus a Catalunya funciona molt en castellà. Els catalanoparlants són com a màxim una mena de reserva índia a la qual se’ls concedeix alguna engruna, però són la minoria. I com que són la minoria, ho continuaran sent, perquè les amigues de la meva amiga, per exemple, no volien anar als centres de l’Obra de cap manera. Com les meves amigues, de fet, si alguna vegada he mirat d’anar-hi amb alguna. Ara, quan vaig a alguna cosa de l’Opus, quasi sempre hi vaig sola... i allà ja em trobo “les amigues”, però és com si fossin d’un món a part. Perquè parlar en castellà i fer les coses en castellà vol dir, a Catalunya, envoltar-te de gent d’un àmbit cultural molt concret, molt exclusiu i força excloent. I això és el que no m’agrada a mi i a les meves amigues, i a la meva amiga que ha marxat i a les seves pròpies amigues. L'Opus s'està desenvolupant (?) a Catalunya deixant de banda la meitat de la població, i justament la meitat de la població més arrelada, la de tota la vida. Això em sembla que contradiu el que segons els papers vol ser l'Opus Dei a cada lloc on fa la seva tasca.

O sigui, si la cosa continua, l’Opus caldrà que algun dia es refundi a Catalunya: col·legis, clubs, recessos, convivències, etc. “Refundar” és una paraula forta, però la cosa del castellà fa massa anys que dura i s’ha fet crònica, de manera que ja trobes molt poca gent de l’Opus, ells i elles, que siguin catalanoparlants d'origen. N’hi ha molt poques i molt pocs! I això... vol dir que es tanca cada vegada més el cercle viciós.

Com a mínim, si no es refunda, almenys caldrà començar per obrir algun centre clarament catalanoparlant, algun club clarament catalanoparlant i alguns altres àmbits, sobretot a Barcelona, que siguin clarament catalanoparlants. Enteneu-me: catalanoparlant no vol dir “exclusivament catalanoparlant”, perquè això ara com ara tampoc existeix massa a la societat, però sí majoritàriament catalanoparlant, o inicialment catalanoparlant, o naturalment catalanoparlant. Centres on quan t’obren la porta o et despengin el telèfon no et diguin “Buenas tardes” o “Digame”, sinó “Bona tarda” i “Digui?”. I que continuïn parlant en català un cop que ets dins la casa o continua la conversa.

Si no, ja ho dic, aquestes i aquests de l’Opus Dei tenen mala peça al teler. Si Catalunya no s’ensorra (que també pot passar, i llavors els de l'Opus podran dir que ells ja s'havien avançat a la nova situació), seran ells els que s’ensorraran. I això em faria molta pena. Perquè aquesta manera d’actuar no era, n’estic segura, la que voldria el fundador de l’Opus Dei, sant Josepmaria Escrivà de Balaguer. O si la volia així, era per l’època i les circumstàncies que ell va viure (es va morir abans que Franco, i podria ser que tingués poca cultura sobre fets diferencials “regionals”). Ara, a començaments del 2006, segur que seria partidari que l’Opus Dei a Catalunya fos un Opus Dei català. Català i universal, però aquí català.

Caldrà esperar que hi hagi un “Padre” o prelat no espanyol, perquè facin el tomb?

Navarro-Valls

Ara que ha plegat de portaveu del Vaticà, he de dir tres coses que no m’han agradat de la seva tasca: una, que ha transcendit molts cops que és un nacionalista espanyol de pedra picada, i a mi sempre m’han molestat els nacionalismes imperialistes. Dues, que quan va començar la guerra de l’Iraq, crec que era la segona, la de la foto a les Açores de Bush-Blair-Aznar, es va notar molt que el senyor Navarro-Valls no volia molestar els amos del món ni sobretot el president espanyol i va ser més papista que el Papa, va “traduir” diverses vegades els missatges de condemna del Papa com si no fossin de condemna, com si fossin condescendents, i va arribar a dir que el papa Joan Pau II no era pacifista. Si Wojtyla no és pacifista, Navarro, què és? Bel·licista? Això, que és més papista que el papa. I tres, ara fa unes setmanes, quan el papa Benet va venir a València –per mi si algú va a València en dic “venir”, no “anar”, i no precisament perquè em senti espanyola–, el senyor Navarro-Valls va fer unes consideracions sobre l’absència del senyor Zapatero –pel qual no tinc cap mena de simpatia, que quedi clar– que eren clarament partidistes. Va dir que Fidel Castro i no sé qui més van anar a la missa del papa i que no entenia com és que Zapatero no hi anava –quina mala educació i que poc ecumènic i diplomàtic, no trobeu?–, i es va “oblidar” que altres dirigents més democràtics que Castro –com els mateixos Bush i Blair, o Chirac– tampoc no solien assistir a la missa del papa quan el papa anava al seu país.

Ara dit això, suposo que ha fet globalment una molt bona tasca a favor de l’Església, especialment de cara a altres països. De cara a altres països, perquè de cara a l’Estat espanyol i no diguem de cara a la visibilitat i l’amabilitat de l’Església a Catalunya, no ha fet gaires coses positives. De fet, mires al voltant i sembla que el pontificat del papa Wojtyla a Catalunya sigui un miratge. Aquí ha deixat poca empremta, és veritat, en part per culpa del soroll eclesiàstic espanyolista, magnificat per l’actitud nacionalista del senyor Navarro-Valls.

Però és molt guapo, eh? I seductor, i parla molt bé. I és molt intel·ligent, molt espavilat: sap treure partit de les coses més menudes. Era un portaveu a la mesura d’un papa gran com ho va ser Joan Pau II. Llàstima, doncs, que Navarro-Valls tingués aquest defecte torero de ser tan i tan espanyol. En fi, ja veieu que és un defecte que no em puc treure del cap.

“El padre”

Em costa d’entendre, que quasi cada vegada que parlo amb algú de l’Opus catalanoparlant, com que tenen confiança amb mi em parlen del seu bisbe o prelat, a qui donen tractament de “pare”, però no li diuen “pare”, com correspon a la llengua que parlen, sinó “padre”, així, en castellà. No entenc per què ho fan d’aquesta manera, però és gairebé unànime. En cap altra llengua la gent de l’Opus diuen “padre”, sinó que diuen “père”, “father”, “vater” o el que sigui. Jo els ho faig veure, i em diuen que potser sí que tinc raó, però com que jo sóc poc fiable, perquè al cap i a la fi vaig marxar, doncs continuen igual, i la vegada següent que ens trobem, jo que per cortesia potser els demano pel seu prelat, i em diuen que el “padre” no sé què.

Hi ha pendent a l’Opus encara una gran feina de normalització lingüística. El problema que poden tenir és que potser hi ha poca gent que els la pugui fer, si tenen tanta predilecció com vaig dir per les famílies castellanoparlants. La cosa continua igual, pel que he pogut anar veient.

I de moment, això que encara no té visites, sembla. Només alguna molt de tant en tant, segons les estadístiques. I són passavolants poc participatius.

Anar-me'n de l'Opus, per culpa meva?

Del que deia aquest matí, i de cara a la història, perquè de moment aquí sembla que no hi entra ningú ;-) voldria fer un parell de precisions:

1, encara que ho he dit així com qui no vol la cosa, que me'n vaig anar de l'Opus per culpa meva, la veritat és que em costa dir-ho. En el fons del fons sé que va ser així, però em costa reconeixe-ho perquè sempre hi ha el cuc que et diu que tal persona et va fer això, i tal altra persona allò altre, i va passar allò, i allò de més enllà... Però sé que són excuses. És allò que deia de les parelles que es trenquen, que moltes vegades -no sempre- la culpa és de tots dos, però en primer lloc del que trenca la relació i no dóna cap més opció a l'altre.... encara que estigui carregada de raons per emprenyar-se. O sigui, reconec que en el meu cas hi havia "raons", tal com diu Escrivá, però jo no tenia prou raó. Si l'Opus és una família, que ho és, no té sentit que en un moment determinat vulguem escollir les característiques dels nostres familiars per fer-los al nostre gust. No sé si s'entén. Si de cas, ja hi tornaré un altre dia. En qualsevol cas, tot i que em costa dir-ho, jo em vaig equivocar plantejant-ho com ho vaig plantejar.

2, sobre el tema de mirar a Madrid, penso que a Catalunya les coses de l'Església han anat sempre bé quan s'ha mirat més a Roma que a Madrid, i les coses han anat força malament quan s'ha mirat més a Madrid que a Roma. Ara no sé cap a on mirem els catòlics catalans, començant pels nostres bisbes, i jo diria que més aviat no mirem gaire cap a enlloc, però hi ha un ròssec de dependència de Madrid que fins que no ens l'espolsem del damunt aniran mal dades. Amb Madrid col·laboració, però no submissió, perquè el que hi surt perdent és l'Església. El tarannà català mai no l'entendran a Madrid. A Roma, potser amb dificultats, si voleu, però és més fàcil que ens entenguem si hi tenim relació directa. I doncs, mutatis mutandis pel que fa a l'Opus. Mentre depengui tant de Madrid la gent de l'Opus catalana, i en depèn molt, no anirem bé. I si a tot arreu costen les noves vocacions, sobretot de gent jove, aquí costaran el doble, perquè es deixa de banda una part molt important de la societat catalana, la més genuïna, que no mira contínuament a Madrid i que s'expressa en català, especialment en les relacions amb Déu i amb l'Església. Això, l'Opus ho té mal entès, continua funcionant amb les categories del franquisme. Les últimes catalanes-catalanes de l'Opus som les que hi vam entrar en l'època de Franco. (Ara hi ha algunes excepcions, però poques). Llavors no t'estranyava que es parlés en castellà, perquè era com ho feia tothom gairebé a tot arreu, i els catalans no ens hi sentíem discriminats. Però va arribar una època, ja amb Franco enterrat, que es va posar molt de manifest la distància progressiva que els ambients de l'Opus creaven respecte a la societat catòlica que els envoltava. I parlo dels catòlics ortodoxos, eh? Però catalanoparlants. Va ser llavors quan jo ho vaig deixar córrer, no per això, però sí, parcialment, amb aquesta excusa.