Les que se’n van de l’Opus Dei (2)

Quan llegim testimonis publicats de les que se n’han anat, amb acusacions fortes, hem de tenir en compte que les que es queden molt sovint no diuen tot el que saben, per prudència o perquè no volen sumar a la pena de perdre definitivament una germana l’altra pena d’esbombar-ne els motius, que normalment són bilaterals: quan dos es barallen molt sovint tots dos en tenen la culpa. N’hi ha, de les que se’n van, que sense adonar-se s’aprofiten d’aquest cert mutisme de l’altra part (perquè en el moment que ho fan estan molt emprenyades), i volen passar comptes per greuges soferts –que poden ser ben reals–, però alhora impedeixen que les puguem jutjar amb equilibri, perquè ens falta una bona part de la versió de l’altra part. I aquesta versió de l’altra part no la tindrem: només tindrem el que la primera part ens dirà que ha dit la segona part, però segurament no tindrem cap confirmació d’aquesta segona part. De vegades un “no puc dir res” ja és significatiu i fins i tot indiscret.

Un exemple. Si jo me n’hagués anat emprenyada amb una directora i expliqués que aquella directora, entre altres coses, m’havia acusat injustament d’intentar seduir una companya del pis, la directora, evidentment, no es defensarà mai –em sembla, vaja– airejant converses privades sobre aquestes qüestions ni dient en públic quines dades tenia ella, si és que realment m’havia acusat de lesbianisme actiu, per acusar-me d’allò.

El que vull dir és que les que es queden estan almenys teòricament més lligades que les que se’n van a l’hora de parlar de segons què.

Les que se’n van de l’Opus Dei (1)

Les que se’n van sense dir res a ningú, no pensen en les que es queden? Totes les han tractat malament? Totes són dolentes? No fan amb les altres el que diuen que els han fet a elles, maltractar-les amb el seu menyspreu? Això ho vaig viure jo amb una, a qui sempre havia tractat de manera exquisida, i quan va marxar no em va dir ni mu. Després, al cap dels anys, quan em vaig trobar, com si diguéssim, en la mateixa situació que ella, un dia ens vam veure, i li vaig dir allò que m’havia sobtat i ferit. No em va demanar disculpes: va dir que en aquells dies no podia actuar de manera racional i que era natural que no estigués pels detalls. No vaig insistir dient-li que si tu vius com a germana amb dues persones més (ho dic així per simplificar: érem més colla), i una d’elles et maltracta (se suposa), no té cap sentit que te’n vagis sense dir res a la tercera: això no és un detall sinó que és substancial. En fi, que no ens vam entendre i no ens hem vist més, perquè ella continuava molt bel•ligerant –tot i que va reconèixer que no tenia res en contra meva–, mentre que jo, ja ho veieu, m’ho prenc tot amb molta calma i sóc, em penso, força més equilibrada en els judicis. Potser vam viure realitats diferents, i després cadascú és com és i té la sensibilitat que té. Però jo no aconsegueixo empassar-me que no tingui cap mena de culpa, qui marxa, si se’n va sense ni acomiadar-se de les que no teníem cap culpa de la seva marxa. Ara, pobreta, no sé què se n’ha fet: fa temps que no en sé res.

Un documental sobre l’Opus

Ahir a la nit vaig veure el programa 60 minuts, al Canal 33, que hi feien "Opus Dei i el codi Da Vinci", una producció canadenca dirigida pel periodista i exmonjo Mark Down, el qual feia un recorregut per l'interior de l'Opus per poder diferenciar el que és veritat del que és mentida en el llibre i en la pel·lícula, i mostrar com funciona en l'actualitat l'Opus Dei.

Crec que era un bon documental. S’hi descriuen les seves pràctiques més comunes, com l'oració i els "càstigs" corporals –poca cosa, la veritat, no crec que s'espantés ningú–, la disciplina interna, el paper dels supernumeraris, les famílies nombroses i moltes altres coses. Hi apareixen diferents membres de l'Opus Dei i també alguns dissidents. Hi ha assumptes que queden enlaire: per exemple, es diu de passada que els membres de l’Opus treballen en feines normals i corrents, però el que es veu és com si estiguessin tot el dia pregant i fent vida als seus centres, com si fossin monjos. Caldria haver-los acompanyat fins al seu lloc habitual de treball, on passen una bona part del dia, i potser se n’hauria donat una imatge diferent. També es presenta una mare de família, amb cinc o sis criatures, que sembla que digui que les mares de família no poden treballar fora de casa, com si no hi hagués cap alternativa. Jo tinc amigues de l'Opus amb bastants fills que treballen fora de casa. I no és només que s'ho passin bomba i se sentin molt realitzades treballant, és que necessiten el segon sou, justament perquè tenen tants fills!

Impressiona veure l’edifici de l’Opus a Manhattan, un gratacels, i si no ets americà no et convenç l’explicació que en donen: “Aquest edifici està destinat a la glòria de Déu... és com dir a la gent: estem amb vosaltres.” Suposo que aquella senyora que ho explicava volia dir que tenir un edifici com aquell a Manhattan és una manera de dir a la mentalitat nord-americana: “Som tan americans com vosaltres.” No sóc capaç de posar-me a la seva pell. Jo, cooperadora de l’Opus Dei, si m’haguessin demanat ajuda per fer allò, hauria dit que no. Entenc la idea, però em sembla desproporcionat el resultat. És clar que jo no sóc ianqui.

Tampoc no queda clar al documental el procés de canonització d’Escrivá, si va ser prou net, si va ser prou objectiu, si hi va haver contraprestacions per part de l’Opus al Vaticà... Jo no ho crec, sincerament, però em sembla que en aquest punt els de l’Opus (el postulador Capucci) s’expliquen força malament. És clar que els de l’altra banda, el pare Felzmann (ex de l’Opus) i els de l’organització antiopus, s’expliquen encara més malament: resulten patètiques les seves acusacions, i a més es veu que són antigues, sovint es refereixen a qüestions ja superades o corregides de fa temps.

Anar-me'n de l'Opus, per culpa meva?

Del que deia aquest matí, i de cara a la història, perquè de moment aquí sembla que no hi entra ningú ;-) voldria fer un parell de precisions:

1, encara que ho he dit així com qui no vol la cosa, que me'n vaig anar de l'Opus per culpa meva, la veritat és que em costa dir-ho. En el fons del fons sé que va ser així, però em costa reconeixe-ho perquè sempre hi ha el cuc que et diu que tal persona et va fer això, i tal altra persona allò altre, i va passar allò, i allò de més enllà... Però sé que són excuses. És allò que deia de les parelles que es trenquen, que moltes vegades -no sempre- la culpa és de tots dos, però en primer lloc del que trenca la relació i no dóna cap més opció a l'altre.... encara que estigui carregada de raons per emprenyar-se. O sigui, reconec que en el meu cas hi havia "raons", tal com diu Escrivá, però jo no tenia prou raó. Si l'Opus és una família, que ho és, no té sentit que en un moment determinat vulguem escollir les característiques dels nostres familiars per fer-los al nostre gust. No sé si s'entén. Si de cas, ja hi tornaré un altre dia. En qualsevol cas, tot i que em costa dir-ho, jo em vaig equivocar plantejant-ho com ho vaig plantejar.

2, sobre el tema de mirar a Madrid, penso que a Catalunya les coses de l'Església han anat sempre bé quan s'ha mirat més a Roma que a Madrid, i les coses han anat força malament quan s'ha mirat més a Madrid que a Roma. Ara no sé cap a on mirem els catòlics catalans, començant pels nostres bisbes, i jo diria que més aviat no mirem gaire cap a enlloc, però hi ha un ròssec de dependència de Madrid que fins que no ens l'espolsem del damunt aniran mal dades. Amb Madrid col·laboració, però no submissió, perquè el que hi surt perdent és l'Església. El tarannà català mai no l'entendran a Madrid. A Roma, potser amb dificultats, si voleu, però és més fàcil que ens entenguem si hi tenim relació directa. I doncs, mutatis mutandis pel que fa a l'Opus. Mentre depengui tant de Madrid la gent de l'Opus catalana, i en depèn molt, no anirem bé. I si a tot arreu costen les noves vocacions, sobretot de gent jove, aquí costaran el doble, perquè es deixa de banda una part molt important de la societat catalana, la més genuïna, que no mira contínuament a Madrid i que s'expressa en català, especialment en les relacions amb Déu i amb l'Església. Això, l'Opus ho té mal entès, continua funcionant amb les categories del franquisme. Les últimes catalanes-catalanes de l'Opus som les que hi vam entrar en l'època de Franco. (Ara hi ha algunes excepcions, però poques). Llavors no t'estranyava que es parlés en castellà, perquè era com ho feia tothom gairebé a tot arreu, i els catalans no ens hi sentíem discriminats. Però va arribar una època, ja amb Franco enterrat, que es va posar molt de manifest la distància progressiva que els ambients de l'Opus creaven respecte a la societat catòlica que els envoltava. I parlo dels catòlics ortodoxos, eh? Però catalanoparlants. Va ser llavors quan jo ho vaig deixar córrer, no per això, però sí, parcialment, amb aquesta excusa.

Les meves credencials

Sembla que de moment navego tota sola per aquest mar de blogs. Tinc la certesa que ja m’acabaran trobant, jo no penso fer res. Els cercadors d’internet ja faran la feina, “Opus Dei” és un tag que es repeteix molt sovint a les cerques. De tota manera, potser un dia d’aquests dic alguna cosa al blog del madrileny que tinc enllaçat aquí a la dreta, més que res perquè si té lectors catalans sàpiguen que no tot l’Opus bloguer s’acaba a Madrid. A Madrid, per desgràcia, s’hi acaben bastantes coses en aquest Estat, i també bastantes coses de l’Opus –aquesta serà segurament una crítica recurrent en mig de l’apologia general–, però amb aquest blog meu aspiro que hi hagi un lloc obert i sa on, sense fanatismes de cap mena –i us asseguro que he vist fanàtics molt més desllorigats antiopus que intraopus–, es pugui parlar tranquil·lament de l’Obra en català.

Les meves credencials. He sigut de l’Opus força anys. Per això tinc informació de primera mà. Ho vaig deixar córrer per culpa meva, ho reconec. Potser un dia ho explico amb més detall (però no gaires detalls, perquè no vull que m’identifiqueu, almenys de moment). Vistos tots els pros i contres, a dins s’hi estava força bé. La gent té defectes com en qualsevol família. Després, passat el temps, em vaig plantejar jo soleta de tornar-hi com a supernumerària, però fins ara no m’he vist amb cor de fer el pas, potser en part per la qüestió nacional que deia abans: l’Opus, sobretot a l'Estat espanyol (i per tant a Catalunya), és molt nacionalista castellà, mira molt a Madrid, i això no m’ho acabo d’empassar. De fet, ja va ser una cosa que m’emprenyava quan hi era dins. Però a diferència d’unes quantes rebotades i rebotats que corren pel món, i que fan tant soroll, jo i la majoria d’ex-Opus, almenys la immensa majoria que jo conec, tenen una bona impressió global de l’Opus Dei i de la seva gent. De vegades han hagut de passar un tràngol, el mateix que passa qui es divorcia o qui penja els hàbits, que totes les culpes són de l’altre, però després el seny s’imposa. Si la majoria dels ex érem a la plaça de Sant Pere de Roma a la canonització. Jo n’hi vaig veure milers!

Ah, no em dic Txell, és un pseudònim. El nom que vaig posar quan me'l demanaven, a l'obrir el blog, va ser Meritxell Bonaigua. A qui no li faci gràcia, que s'aguanti.