"El missatge cristià no comença indicant als homes i dones què han de fer, sinó mostrant el que Déu ha fet per tots els homes i dones a través de Jesucrist." (Aquesta citació, que reprodueixo de memòria, la vaig llegir l'altre dia en una revista interna de l'Opus; com a cooperadora tinc dret a llegir algunes publicacions de les que fan per als seus).
Per això que diu el text reproduït, és molt important, com deia sant Josepmaria Escrivà, que en els centres i esplais de l'Opus Dei, abans d'exigir obligacions, s'ensenyi a la gent a pregar, a contemplar Jesucrist i a reflexionar sobre el que va ser la vida, la mort i la resurrecció d'aquell home que alhora era Déu. Que les "obligacions" surtin de dins de cada una, de la meditació pròpia (amb orientació, sens dubte: ningú no neix ensenyat i fins i tot en aquest àmbit de la pregària hi ha el perill gran que una acabi parlant amb si mateixa i no amb Déu, que s'acabi creient que les pròpies dèries són "Déu mateix que parla a través de la meva consciència" i coses d'aquestes que poden conduir fins i tot a negar els manaments o els sagraments en nom de la sagrada consciència). Però és important que s'insisteixi en això, en la pregària personal, perquè com deia el fundador de l'Opus amb molt d'encert si les noies que s'acosten a l'Obra no aprenen a pregar, tota la tasca que es faci és una pèrdua de temps.
Per l'experiència que he viscut i per les converses que tinc, crec que això, en general, a l'Opus d'ara es continua fent bé. Hi pot haver excepcions, és clar, algú que ho hagi viscut de manera diferent i que li hagi fet la impressió que tot el que li deien eren obligacions i deures secs, però em penso que les de l'Opus Dei això de la pregària ho tenen bastant clar.
dimarts, de desembre 01, 2009
dimecres, de novembre 04, 2009
Més sobre el Raval de Barcelona
Un altre article sobre el centre Braval, aquest cop sense amagar-ne la filiació opusdeística. I és del diari El País!:
L’article el firma Enric González i s’ha publicat el 4 de novembre del 2009.
-----
No crean que lo más difícil, en el Raval, es ser un niño inmigrante o hijo de inmigrantes. Quien ha visto a sus padres emprender la tremenda aventura de la migración ha visto ya una demostración de voluntad y de ánimo, y ésa no es una mala lección para empezar. Los educadores de la zona consideran que, en general, son los niños españoles (algo más del 50%) quienes suelen llevarlo peor: están más resignados a su suerte.
En Braval, una de las entidades asistenciales del barrio, se ocupan de la integración de niños y jóvenes españoles y extranjeros. Por explicarlo rápido, les atraen con deportes y actividades extraescolares, les enseñan a convivir e intentan que, ya puestos en ello, estudien. Braval es del Opus Dei, lo cual puede suscitar cierto recelo a según quien. El Ayuntamiento de Barcelona les ha denegado este año la subvención porque sólo trabajan con chicos (tienen otra cosa para chicas y mujeres jóvenes, llamada Terral), y eso no se aviene, al parecer, con las directrices municipales sobre integración sexual.
Tampoco es que la subvención recibida en años anteriores fuera para tirar cohetes. En 2008 ascendió a unos 3.000 euros. Teniendo en cuenta que Braval paga unos 8.000 euros anuales en concepto de alquiler de equipamientos deportivos municipales, sólo significa que el Ayuntamiento hará aún más negocio en el presente ejercicio.
Vale la pena visitar las instalaciones de Braval, fundada en 2002 en la calle de la Cera, para ver el Raval desde abajo, desde el punto de vista de los niños. Tiene sus símbolos cristianos, su capilla y su placa dedicada a Escrivá de Balaguer, pero el barullo (las idas y venidas de los chavales, la limpieza de las camisetas deportivas, la manutención de los ordenadores) y la mezcla (chicos procedentes de 30 países, con 10 idiomas distintos y nueve religiones, sin contar con los no religiosos) generan un cierto ecumenismo. En cualquier caso, el objetivo de Braval no consiste en salvar almas, sino en resolver urgencias muy concretas y materiales. Su director, Pep Masabeu, un tipo tremendamente pesado cuando se trata de conseguir cosas para sus chavales (casi 250 este ejercicio), es pedagogo. ¿Sus máximos orgullos? Que seis de sus críos hayan llegado ya a la Universidad, que una cincuentena hayan encontrado trabajo regular, que varios de ellos se hayan convertido a su vez en voluntarios para ayudar a los que están llegando.
En el Bronx neoyorquino existe un centro similar, el Cretona, también del Opus. Lo visité hace unos años. Pregunté a un voluntario (numerario del Opus Dei) si los chicos, de entre 10 y 18 años, tenían que ir a misa. "¿Misa? Mi trabajo consiste ahora mismo en evitar que ese cabronazo de ahí (y señaló con una sonrisa a un chavalín que tendría 11 o 12) acabe robando en las iglesias pistola en mano, e intentaré que estudie y se imponga un mínimo de autodisciplina; a partir de ahí, él sabrá". La idea viene a ser ésa.
L’article el firma Enric González i s’ha publicat el 4 de novembre del 2009.
-----
dimarts, de novembre 03, 2009
Sant Escrivà s'equivocava
De vegades s'equivocava, sí, fins i tot interpretant l'evangeli, com ja vaig dir a propòsit del llibre Camí i a propòsit del mateix papa de Roma.
I llavors, tot i que els errors són evidents, veus com els meus amics i amigues de l'Opus el defensen sempre, de manera absoluta, com si no hagués comès cap error en la seva vida, i reprodueixen tots els seus textos sense ni un bri d'autocrítica, com si tot el que va dir i escriure fos vàlid per a tots els temps, com si tot fos incontrovertible.
No: es va equivocar. Ja ho vaig dir, entre altres, a propòsit del marquesat de Peralta, i en aquest cas, com en altres, a Escrivà li faltava context, perspectiva històrica i fins i tot tal vegada capacitat operativa de consultar-ho a algú que li pogués dir que no. Llegint les seves biografies de vegades fa l'efecte com si només parlés amb gent que li deia que sí. Segur que no era així, però les biografies pequen massa d'hagiografia. No hi ha cap biografia d'Escrivá, per exemple, que parli de Pérez-Tenessa, i algun dia n'hauran de parlar, no? No per defensar-lo ni per atacar-lo, sinó per explicar la història, simplement com van anar les coses, de la manera més objectiva possible.
En això d'equivocar-se i de, passats els anys, voler reblar el clau i no fer marxa enrera de cap manera, crec que hi va tenir un paper molt important Àlvar del Portillo, el seu successor. Amb tota la seva bona voluntat, va voler protegir-lo de totes totes, volent impedir de qualsevol manera que ningú posés en dubte no sols la seva rectitud d'intenció, sinó també el seu encert. Tal com explicava les coses el seu fidel deixeble i escuder Àlvar (sigui dit amb tot el respecte: estic segur que el qui els de l'Opus anomenen "don Álvaro" és ben sant), fins i tot quan s'equivocava, en realitat el fundador no s'equivocà mai, sinó que, segons com, vist des de tal perspectiva o des d'aquest punt de vista, en realitat...
Però sí, es va equivocar. Més d'una vegada, i de dues, i de tres...
I no passa res: tots els sants s'han equivocat començant per sant Pere i sant Pau. El que fa gran a un ésser humà, a un home o a una dona, no és que no s'equivoqui, perquè això és humà, justament, sinó que sàpiga rectificar. I estic bastant segura que Escrivà va saber rectificar sempre que se'n va adonar o sempre que li van fer adonar que s'havia equivocat.
Per tant, els de l'Opus Dei farien bé, per exemple, de no sacralitzar tot el que va dir i fer sant Josepmaria. Els de l'Opus no han de ser fanàtics ni de l'Opus. Ho va dir més d'una vegada el seu fundador. I per tant els seus fills no han de ser fanàtics ni del seu pare.
Jo diria que sant Josepmaria s'horroritzaria, de vegades, veient algun dels seus escrits, alguna de les afirmacions que va fer en determinats contextos molt concrets, reproduïts en lletra impresa, de vegades lletra grossa i tot, quaranta o cinquanta anys després, sense matisos ni peus de pàgina, sense explicacions al marge, com si res no hagués passat.
Com ho diu aquell punt de Camí? No posar "en berlina" els teus superiors. Doncs això. Gent de l'Opus, amigues meves, no poseu en ridícul el vostre pare, sant Josepmaria.
Per no caure en aquest parany, cal que els de l'Opus que es cuiden d'aquestes coses siguin gent de món, que sàpiguen en quin ambient i en quina direcció es belluga la humanitat, la cultura moderna, diguem-ne, "bona" (o almenys indiferent). I aquí tenim un problema, perquè pot passar que moltes directores de l'Opus (dels directors d'ells no ho sé, perquè no els conec, però m'imagino que deu ser semblant) s'eternitzin en el càrrec i no mantinguin una feina exterior. I si és així, si estan sempre en les seves assessories i les seves delegacions i els seus consells locals, perden el món de vista. I encara que hi hagi renovació, si és d'una en una o de dues en dues, la majoria que ja eren a la direcció des de fa temps imposen la visió "realista" i "experimentada" a les que acaben d'arribar potser amb idees noves. I llavors no hi ha renovació veritable.
Això, ja ho sé, passa en totes les grans empreses i institucions. Per això crec que caldria de tant en tant una bona sacsejada, fer net de tot plegat: canviar de dalt a baix l'assessoria o la delegació, i "tornar a començar". No caure en el burocratisme i la inèrcia de les coses sabudes. Oi que estem parlant d'una cosa sobrenatural? Doncs ànim, que no passa res i hi guanyareu molt.
Però tot això ja és un altre problema. Ja en parlarem un altre dia.
I llavors, tot i que els errors són evidents, veus com els meus amics i amigues de l'Opus el defensen sempre, de manera absoluta, com si no hagués comès cap error en la seva vida, i reprodueixen tots els seus textos sense ni un bri d'autocrítica, com si tot el que va dir i escriure fos vàlid per a tots els temps, com si tot fos incontrovertible.
No: es va equivocar. Ja ho vaig dir, entre altres, a propòsit del marquesat de Peralta, i en aquest cas, com en altres, a Escrivà li faltava context, perspectiva històrica i fins i tot tal vegada capacitat operativa de consultar-ho a algú que li pogués dir que no. Llegint les seves biografies de vegades fa l'efecte com si només parlés amb gent que li deia que sí. Segur que no era així, però les biografies pequen massa d'hagiografia. No hi ha cap biografia d'Escrivá, per exemple, que parli de Pérez-Tenessa, i algun dia n'hauran de parlar, no? No per defensar-lo ni per atacar-lo, sinó per explicar la història, simplement com van anar les coses, de la manera més objectiva possible.
En això d'equivocar-se i de, passats els anys, voler reblar el clau i no fer marxa enrera de cap manera, crec que hi va tenir un paper molt important Àlvar del Portillo, el seu successor. Amb tota la seva bona voluntat, va voler protegir-lo de totes totes, volent impedir de qualsevol manera que ningú posés en dubte no sols la seva rectitud d'intenció, sinó també el seu encert. Tal com explicava les coses el seu fidel deixeble i escuder Àlvar (sigui dit amb tot el respecte: estic segur que el qui els de l'Opus anomenen "don Álvaro" és ben sant), fins i tot quan s'equivocava, en realitat el fundador no s'equivocà mai, sinó que, segons com, vist des de tal perspectiva o des d'aquest punt de vista, en realitat...
Però sí, es va equivocar. Més d'una vegada, i de dues, i de tres...
I no passa res: tots els sants s'han equivocat començant per sant Pere i sant Pau. El que fa gran a un ésser humà, a un home o a una dona, no és que no s'equivoqui, perquè això és humà, justament, sinó que sàpiga rectificar. I estic bastant segura que Escrivà va saber rectificar sempre que se'n va adonar o sempre que li van fer adonar que s'havia equivocat.
Per tant, els de l'Opus Dei farien bé, per exemple, de no sacralitzar tot el que va dir i fer sant Josepmaria. Els de l'Opus no han de ser fanàtics ni de l'Opus. Ho va dir més d'una vegada el seu fundador. I per tant els seus fills no han de ser fanàtics ni del seu pare.
Jo diria que sant Josepmaria s'horroritzaria, de vegades, veient algun dels seus escrits, alguna de les afirmacions que va fer en determinats contextos molt concrets, reproduïts en lletra impresa, de vegades lletra grossa i tot, quaranta o cinquanta anys després, sense matisos ni peus de pàgina, sense explicacions al marge, com si res no hagués passat.
Com ho diu aquell punt de Camí? No posar "en berlina" els teus superiors. Doncs això. Gent de l'Opus, amigues meves, no poseu en ridícul el vostre pare, sant Josepmaria.
Per no caure en aquest parany, cal que els de l'Opus que es cuiden d'aquestes coses siguin gent de món, que sàpiguen en quin ambient i en quina direcció es belluga la humanitat, la cultura moderna, diguem-ne, "bona" (o almenys indiferent). I aquí tenim un problema, perquè pot passar que moltes directores de l'Opus (dels directors d'ells no ho sé, perquè no els conec, però m'imagino que deu ser semblant) s'eternitzin en el càrrec i no mantinguin una feina exterior. I si és així, si estan sempre en les seves assessories i les seves delegacions i els seus consells locals, perden el món de vista. I encara que hi hagi renovació, si és d'una en una o de dues en dues, la majoria que ja eren a la direcció des de fa temps imposen la visió "realista" i "experimentada" a les que acaben d'arribar potser amb idees noves. I llavors no hi ha renovació veritable.
Això, ja ho sé, passa en totes les grans empreses i institucions. Per això crec que caldria de tant en tant una bona sacsejada, fer net de tot plegat: canviar de dalt a baix l'assessoria o la delegació, i "tornar a començar". No caure en el burocratisme i la inèrcia de les coses sabudes. Oi que estem parlant d'una cosa sobrenatural? Doncs ànim, que no passa res i hi guanyareu molt.
Però tot això ja és un altre problema. Ja en parlarem un altre dia.
dijous, d’octubre 22, 2009
Bon article sobre una cosa que es diu Braval
Un bon article sobre una iniciativa solidària al Raval de Barcelona. Bon article si no fos que... després us ho explico.
Deia que era un bon article... però no esmenta l'Opus Dei, que és l'entitat que està al darrere d'aquesta iniciativa! Ja vaig explicar que l'Opus va ser una de les primeres institucions catòliques que es va ficar al barri del Raval, quan encara no era moda fer-ho. ¿Com voleu que la gent tingui una idea equilibrada de l'Opus si quan es parla de els coses que fa l'Opus de manera corporativa, com aquesta, no s'esmenta l'Opus, i en canvi quan un banquer, un polític, un empresari, etc. diuen o fan a títol personal qualsevol tonteria, de seguida s'esmenta l'Opus, si aquell personatge hi té alguna relació, encara que la relació, real o suposada, sigui només de la persona i no del banc, ni del partit, ni de l'empresa?
Amigues i amics de l'Opus, ja us entenc, ja.
De tota manera, jo sempre em dic a mi mateixa que si gent de bona fe et tracta malament o incorrectament o injustament, potser d'alguna manera t'ho has guanyat... Avui, però, si esteu enfadats, us dono tota la raó del món.
-----
Braval
Hi ha alguna cosa en el doctor en pedagogia Josep Masabeu del gran Dustin Hoffman. Bastant. Em refereixo al físic. Podrien ser germans. O sigui, que Masabeu és un paio encantador, eficient i necessari. Per això dirigeix Braval, obra social ubicada al Raval, que es proposa, mitjançant el voluntariat, promoure la cohesió social i facilitar la incorporació dels immigrants en la nostra societat.
El que els polítics i les seves lleis ni volen ni saben solucionar ho han de solucionar persones com Masabeu, que és de Sabadell i, a més a més, sap cuinar molt bé. Fins i tot plats filipins, un dels quals vam compartir, entre d’altres, amb l’empresari Josep Maria Pujol i una gran dona, també eficient, Núria Gispert, expresidenta de Càritas. La van decapitar a Madrid quan volia descentralitzar la institució. Aquí l’eficiència sempre et costa el cap. Sobretot en aquests temps que algú, amb un gran encert, va definir com a líquids.
Però érem a Braval, que sorprèn fins i tot per les seves instal·lacions. Braval, que demostra com a través de l’esport, futbol i bàsquet, es pot aconseguir que els xavals del Raval facin cada tarda els seus deures, que estudiïn i que aprovin. Perquè el curs passat, dels 11 nois que estudiaven 4t d’ESO, el van superar 10. Dels tres que cursaven 2n de batxillerat, dos van aprovar la selectivitat i van ingressar a la universitat. Nou van acabar un cicle formatiu de grau mitjà de formació professional. Sis alumnes ja van realitzar estudis universitaris, etcètera. Aquesta autoritat en llibertat que tant es reclama últimament és el que es respira a Braval.
No tot, doncs, al Raval és prostitució, violència i drogues. Que els ho preguntin a aquells nois, autòctons i procedents de 30 països, que van diàriament a Braval. O als seus pares. Nois que, des de fa 10 anys, troben a Braval un espai comú de convivència on se’ls ensenya que qui s’ha d’adaptar a una determinada cultura és el que hi arriba. I no pas al revés.
Colla’ls, Pep. Als polítics.
Arturo San Agustín, "El Pianista del Majestic" (El Periódico de Catalunya, 22 d'octubre del 2009)
Deia que era un bon article... però no esmenta l'Opus Dei, que és l'entitat que està al darrere d'aquesta iniciativa! Ja vaig explicar que l'Opus va ser una de les primeres institucions catòliques que es va ficar al barri del Raval, quan encara no era moda fer-ho. ¿Com voleu que la gent tingui una idea equilibrada de l'Opus si quan es parla de els coses que fa l'Opus de manera corporativa, com aquesta, no s'esmenta l'Opus, i en canvi quan un banquer, un polític, un empresari, etc. diuen o fan a títol personal qualsevol tonteria, de seguida s'esmenta l'Opus, si aquell personatge hi té alguna relació, encara que la relació, real o suposada, sigui només de la persona i no del banc, ni del partit, ni de l'empresa?
Amigues i amics de l'Opus, ja us entenc, ja.
De tota manera, jo sempre em dic a mi mateixa que si gent de bona fe et tracta malament o incorrectament o injustament, potser d'alguna manera t'ho has guanyat... Avui, però, si esteu enfadats, us dono tota la raó del món.
-----
dimecres, d’octubre 07, 2009
"Don" Álvaro?
Les meves amigues de l'Opus Dei continuen parlant de "don Álvaro".
S'han parat a pensar com sona "don Álvaro" fora de l'àmbit estricte del castellà (del castellà de Castella, no pas l'espanyol de l'Amèrica Llatina) i de l'italià? Sona com "don Quijote", un tractament encarcarat, antic. O sona elitista, de "señorito" andalús o madrileny. Ja sé que en castellà sona normal, un tractament com tenim en català el de "senyor Tal" o "senyora Qual". Però com és que els meus amics i les meves amigues de l'Opus no ho "tradueixen"? Per què ho deixen en castellà?
No han pensat, a més, que quan una persona mor ja no calen tractaments? Oi que estan convençudes i convençuts que "mossèn Álvaro" (o "monsenyor Álvaro") és al cel? I jo també n'estic convençuda i fins i tot li reso l'oració alguna vegada, tot i que no m'agrada gaire com està formulada (em sembla massa complexa, com la de sant Josepmaria, tal com vaig escriure l'altre dia: es volen dir massa coses). Però encara que no fos sant, no veuen que continuar tractant una persona amb aquest títol resulta poc natural? Quin problema hi ha que li diguin "Álvaro", sense el "don", ni el "mossèn", ni el monsenyor", ni el "padre"?
I en català "Àlvar", per suposat, només faltaria. Com tots els sants i santes del món, o els candidats a ser sants o santes.
S'han parat a pensar com sona "don Álvaro" fora de l'àmbit estricte del castellà (del castellà de Castella, no pas l'espanyol de l'Amèrica Llatina) i de l'italià? Sona com "don Quijote", un tractament encarcarat, antic. O sona elitista, de "señorito" andalús o madrileny. Ja sé que en castellà sona normal, un tractament com tenim en català el de "senyor Tal" o "senyora Qual". Però com és que els meus amics i les meves amigues de l'Opus no ho "tradueixen"? Per què ho deixen en castellà?
No han pensat, a més, que quan una persona mor ja no calen tractaments? Oi que estan convençudes i convençuts que "mossèn Álvaro" (o "monsenyor Álvaro") és al cel? I jo també n'estic convençuda i fins i tot li reso l'oració alguna vegada, tot i que no m'agrada gaire com està formulada (em sembla massa complexa, com la de sant Josepmaria, tal com vaig escriure l'altre dia: es volen dir massa coses). Però encara que no fos sant, no veuen que continuar tractant una persona amb aquest títol resulta poc natural? Quin problema hi ha que li diguin "Álvaro", sense el "don", ni el "mossèn", ni el monsenyor", ni el "padre"?
I en català "Àlvar", per suposat, només faltaria. Com tots els sants i santes del món, o els candidats a ser sants o santes.
dimecres, de setembre 02, 2009
Les estampes de l'Opus
No les tinc totes perquè ara n'hi ha un munt (sant Josepmaria Escrivà, l'"argentino-espanyol" Isidoro Zorzano, la catalana Montse Grases, Álvaro del Portillo, Encarnita Ortega (a qui vaig conèixer personalment), José Luis Múzquiz (també el vaig veure una vegada), José María Hernández Garnica, Tomás i Paquita Alvira, el suís Toni Zweifel (no sé si ho he escrit bé), el doctor Cofiño de Guatemala, els germans Ortiz de Landázuri, i potser no les he vistes totes. Però de les que recordo la de Montse és la que em sembla més correcta. Perquè no és "proselitista", és senzillament una pregària i prou. Algunes de les altres, especialment la de sant Josepmaria i la d'Álvaro del Portillo, són massa "doctrinàries", expliquen moltes coses sobre l'Opus Dei o comprometen massa a qui les resa amb relació a l'Opus, i a molta gent que agafa l'estampa per primer cop no sé si li interessen gaire, o gens ni mica, ser "més de l'Opus". Simplement volen pregar a un sant de l'Església i prou.
Vull dir, de vegades els de l'Opus van massa directes al "proselitisme" (fins quan aquesta paraula, amigues meves?, no veieu que ni tan sols l'Església la utilitza des de fa anys si no és en sentit negatiu?) i s'obliden del fonamental. Abans de resar als sants de l'Opus Dei (o al mateix temps, si voleu), cal inculcar la necessitat de resar, no? Que ara hi ha gent que no sap res de res. O sigui, pot ser que hi hagi gent que vegi un "afany proselitista" innecessari el primer dia que té el primer contacte i el que vol és una orientació espiritual, religiosa, i no específica.
És per això que posats a resar estampes (la qual cosa de vegades és força consoladora, encara que siguis una cristiana "madura i progre" com jo ;-)), la de la Montse m'agrada més que les altres. Jo la reso molts dies.
Vull dir, de vegades els de l'Opus van massa directes al "proselitisme" (fins quan aquesta paraula, amigues meves?, no veieu que ni tan sols l'Església la utilitza des de fa anys si no és en sentit negatiu?) i s'obliden del fonamental. Abans de resar als sants de l'Opus Dei (o al mateix temps, si voleu), cal inculcar la necessitat de resar, no? Que ara hi ha gent que no sap res de res. O sigui, pot ser que hi hagi gent que vegi un "afany proselitista" innecessari el primer dia que té el primer contacte i el que vol és una orientació espiritual, religiosa, i no específica.
És per això que posats a resar estampes (la qual cosa de vegades és força consoladora, encara que siguis una cristiana "madura i progre" com jo ;-)), la de la Montse m'agrada més que les altres. Jo la reso molts dies.
dilluns, d’agost 10, 2009
Compromisos juvenils a l'Opus Dei
Uns amics m'han dit que un fill seu els ha anunciat que s'havia fet "de Sant Rafael", i només té 13 anys. Els meus amics no són de l'Opus, però sí bons cristians. Tanmateix, s'han espantat que el seu fill hagi adquirit un compromís tan jovenet.
Sovint s'ataca l'Opus perquè "capta" nens i nenes massa petits. No estic d'acord amb aquesta crítica. No és cristiana, crec, o resulta difícilment compatible amb la praxi cristiana de molts segles.
Faig servir aquí arguments presos d'una explicació sobre el tema d'un de l'Opus que conec. Estic completament d'acord amb ell en aquest punt.
Crec que els cristians no hem de tenir por dels compromisos en coses bones de les criatures. L'Església ha actuat amb aquest criteri sempre. Penseu, per exemple, en el compromís que es demana a un nen o una nena de 6-8 anys quan fa la primera comunió. Es compromet a anar a missa cada diumenge fins que es mori, no? I té 6 anys. I el compromís de la confirmació? I el compromís que es demana als nens acabats de néixer (a través dels pares i padrins) quan se'ls bateja? I les escoles apostòliques dels ordes religiosos? I l'escolania de Montserrat? I els seminaris menors?
No ens podem deixar endur pels fracassos. Les experiències dolentes que tots coneixem, de gent rebotada i allunyada de l'Església després d'una experiència de compromís amb Déu (o amb una institució de l'Església, si ho voleu separar), si ens dominessin, ens farien estar plegats de braços en tot els projectes religiosos que ens plantegéssim. En això no hi ha edats, sempre es pot triomfar i sempre es pot fracassar. Aquestes experiències doloroses no ho són més pel fet que comencessin a la infància; es donen casos traumàtics i no traumàtics en totes les edats. El que passa és que si vas començar de petita, llavors sembla que tens més excusa per rebotar-te i per demanar comptes (als pares, a les que segons tu et van engalipar, a l'Església, a l'Opus, a Déu...)
Que la gent jove es comprometi no és dolent, em sembla que 2000 anys d'experiència de l'Església ho confirmen.
Fa uns dies vaig veure una sèrie de la RAI sobre la vida de sant Joan Bosco. Un dels seus primers seguidors va ser Domingo Savio, un noiet de 12 anys que es va morir de seguida, i els salesians el consideren un dels seus encara que només hi havia un compromís subjectiu: volia ser capellà com don Bosco. I l'Església el va canonitzar, per aquest compromís adquirit per ell quan era petit. El consideren salesià, tot i que es va morir (crec que amb 13 anys, o abans i tot) quan encara no existien els salesians: només hi havia don Bosco i un grupet de nois. I no sé si sant Domènec Savio va ser canonitzat abans que don Bosco i tot.
Penseu en els pastorets de Fàtima, en el seu compromís a 9-10 anys amb la Mare de Déu. O santa Caterina de Siena, una patrona oficial de l'Opus Dei, per cert, que decideix que serà verge a la mateixa edat. I tants sants i tantes santes de la història.
No podem jutjar aquestes coses amb ulls només humans i amb les pors de la societat actual, tan refractària als compromisos de tot tipus. La societat actual viu terroritzada pels compromisos, i les lleis dels homes fan tots els possibles perquè no hi hagi ni tan sols la possibilitat de fer promeses per a tota la vida, com en el cas del matrimoni. Les úniques excepcions són les qüestions econòmiques: si tens una hipoteca per a tota la vida, la tindràs per a tota la vida, peti qui peti; amb els diners, poca broma.
I de què ens queixem ara? D'un nen o una nena que es compromet a rebre formació cristiana en un local de l'Opus? Ens hem d'espantar? Crec que no. Ni ara ni més endavant si hi ha altres compromisos. És Déu qui bufa (servint-se d'altres persones, és clar; o voleu que els vostres fills responguin a una vocació només si els crida directament l'arcàngel sant Gabriel?).
Parlant d'àngels, sant Rafael és l'arcàngel que va portar Tobies fins a trobar la seva dona. És el patró dels qui es casen. La tasca que fa l'Opus amb la gent jove està encomanada a sant Rafael, per una banda, i a sant Joan, l'apòstol cèlibe, per si Déu demana més. Però se'n diu "obra de Sant Rafael", d'aquesta tasca, perquè sabia sant Josep Maria que la immensa majoria dels joves que hi participessin tirarien pel camí del matrimoni.
Ara, si Déu demana més i un fill diu que sí, crec que no s'ha de tenir por. S'ha de deixar que sigui el que Déu vulgui. És molt pitjor retallar la llibertat que impedir fer coses que en principi els cristians hem de considerar bones.
En el que sí que estaria d'acord és en criticar la "captació" d'un nen o una nena sense que els seus pares sabessin ni tan sols que va a un centre o a un esplai de l'Opus. Compromisos adolescents i juvenils sí, però no enganyar els pares.
Ara, un cop que els pares deixen que el seu fill o filla vagi per aquell esplai i se'ls ha dit que allò és de l'Opus Dei i se'ls ha donat informació sobre l'Opus Dei, llavors ja no es poden "queixar" si després el fill o la filla prenen decisions (evidentment orientades pels seus monitors o monitores).
O sigui, no a l'engany, però també no a la ingenuïtat ni a demanar comptes a tercers si el nen o la nena van més enllà del compte. Els pares que volen que els seus fills es formin en un ambient de l'Opus no poden pretendre que la formació i les propostes que rebran els nens i nenes serà "a la carta", d'acord amb els desitjos dels pares: "Al meu li podeu explicar tot, excepte tal cosa." No: serà com a tothom. I si no t'agrada, no l'hi portis. I si l'hi portes, després no et queixis.
La vida cristiana exigent que proposa l'Opus és un risc: et poden captar, pots dir que sí, pots estar-hi una temporada o tota la vida, pots sortir-ne rebotada, pots sortir-ne més o menys indemne (com jo), etc. El risc és el risc.
Jo m'haig de considerar un "fracàs" de l'Opus, perquè no vaig perseverar? Haig de considerar tota la meva vida un fracàs perquè vaig estar a l'Opus una vintena d'anys? No, no ho crec, no hi estic disposada. Hi vaig entrar, en vaig sortir al cap d'uns anys pels motius que siguin i la vida continua. Em dol tot plegat, però no més que el que pot doldre un amor juvenil trencat. Va anar així i punt.
I no diguem res dels "perills" del matrimoni. Quantes parelles acaben trencades? És clar que dol, però no has de deixar de casar-te, o de festejar amb la idea de casar-te més endavant, pel fet que no saps si funcionarà tota la vida. Què, doncs? La gent no ha de festejar per por que no funcioni? La vida és risc per a grans i petits.
L'altra possibilitat és educar els fills perquè no es comprometin a res fins als 18 anys. Però qui es pensi que això no té riscos de cara al futur, és una inconscient de ca l'ample. Perquè als 18 anys és molt possible que ja estigui "compromesa", amb bombo i tot, i el "compromís" (el trauma) no se'l treurà del damunt mai més, tant si tira endavant l'embaràs com si no.
De vegades, la veritat, hi ha gent que sembla que baixi de l'hort. Ni tan sols recorden la seva pròpia història.
Sovint s'ataca l'Opus perquè "capta" nens i nenes massa petits. No estic d'acord amb aquesta crítica. No és cristiana, crec, o resulta difícilment compatible amb la praxi cristiana de molts segles.
Faig servir aquí arguments presos d'una explicació sobre el tema d'un de l'Opus que conec. Estic completament d'acord amb ell en aquest punt.
Crec que els cristians no hem de tenir por dels compromisos en coses bones de les criatures. L'Església ha actuat amb aquest criteri sempre. Penseu, per exemple, en el compromís que es demana a un nen o una nena de 6-8 anys quan fa la primera comunió. Es compromet a anar a missa cada diumenge fins que es mori, no? I té 6 anys. I el compromís de la confirmació? I el compromís que es demana als nens acabats de néixer (a través dels pares i padrins) quan se'ls bateja? I les escoles apostòliques dels ordes religiosos? I l'escolania de Montserrat? I els seminaris menors?
No ens podem deixar endur pels fracassos. Les experiències dolentes que tots coneixem, de gent rebotada i allunyada de l'Església després d'una experiència de compromís amb Déu (o amb una institució de l'Església, si ho voleu separar), si ens dominessin, ens farien estar plegats de braços en tot els projectes religiosos que ens plantegéssim. En això no hi ha edats, sempre es pot triomfar i sempre es pot fracassar. Aquestes experiències doloroses no ho són més pel fet que comencessin a la infància; es donen casos traumàtics i no traumàtics en totes les edats. El que passa és que si vas començar de petita, llavors sembla que tens més excusa per rebotar-te i per demanar comptes (als pares, a les que segons tu et van engalipar, a l'Església, a l'Opus, a Déu...)
Que la gent jove es comprometi no és dolent, em sembla que 2000 anys d'experiència de l'Església ho confirmen.
Fa uns dies vaig veure una sèrie de la RAI sobre la vida de sant Joan Bosco. Un dels seus primers seguidors va ser Domingo Savio, un noiet de 12 anys que es va morir de seguida, i els salesians el consideren un dels seus encara que només hi havia un compromís subjectiu: volia ser capellà com don Bosco. I l'Església el va canonitzar, per aquest compromís adquirit per ell quan era petit. El consideren salesià, tot i que es va morir (crec que amb 13 anys, o abans i tot) quan encara no existien els salesians: només hi havia don Bosco i un grupet de nois. I no sé si sant Domènec Savio va ser canonitzat abans que don Bosco i tot.
Penseu en els pastorets de Fàtima, en el seu compromís a 9-10 anys amb la Mare de Déu. O santa Caterina de Siena, una patrona oficial de l'Opus Dei, per cert, que decideix que serà verge a la mateixa edat. I tants sants i tantes santes de la història.
No podem jutjar aquestes coses amb ulls només humans i amb les pors de la societat actual, tan refractària als compromisos de tot tipus. La societat actual viu terroritzada pels compromisos, i les lleis dels homes fan tots els possibles perquè no hi hagi ni tan sols la possibilitat de fer promeses per a tota la vida, com en el cas del matrimoni. Les úniques excepcions són les qüestions econòmiques: si tens una hipoteca per a tota la vida, la tindràs per a tota la vida, peti qui peti; amb els diners, poca broma.
I de què ens queixem ara? D'un nen o una nena que es compromet a rebre formació cristiana en un local de l'Opus? Ens hem d'espantar? Crec que no. Ni ara ni més endavant si hi ha altres compromisos. És Déu qui bufa (servint-se d'altres persones, és clar; o voleu que els vostres fills responguin a una vocació només si els crida directament l'arcàngel sant Gabriel?).
Parlant d'àngels, sant Rafael és l'arcàngel que va portar Tobies fins a trobar la seva dona. És el patró dels qui es casen. La tasca que fa l'Opus amb la gent jove està encomanada a sant Rafael, per una banda, i a sant Joan, l'apòstol cèlibe, per si Déu demana més. Però se'n diu "obra de Sant Rafael", d'aquesta tasca, perquè sabia sant Josep Maria que la immensa majoria dels joves que hi participessin tirarien pel camí del matrimoni.
Ara, si Déu demana més i un fill diu que sí, crec que no s'ha de tenir por. S'ha de deixar que sigui el que Déu vulgui. És molt pitjor retallar la llibertat que impedir fer coses que en principi els cristians hem de considerar bones.
En el que sí que estaria d'acord és en criticar la "captació" d'un nen o una nena sense que els seus pares sabessin ni tan sols que va a un centre o a un esplai de l'Opus. Compromisos adolescents i juvenils sí, però no enganyar els pares.
Ara, un cop que els pares deixen que el seu fill o filla vagi per aquell esplai i se'ls ha dit que allò és de l'Opus Dei i se'ls ha donat informació sobre l'Opus Dei, llavors ja no es poden "queixar" si després el fill o la filla prenen decisions (evidentment orientades pels seus monitors o monitores).
O sigui, no a l'engany, però també no a la ingenuïtat ni a demanar comptes a tercers si el nen o la nena van més enllà del compte. Els pares que volen que els seus fills es formin en un ambient de l'Opus no poden pretendre que la formació i les propostes que rebran els nens i nenes serà "a la carta", d'acord amb els desitjos dels pares: "Al meu li podeu explicar tot, excepte tal cosa." No: serà com a tothom. I si no t'agrada, no l'hi portis. I si l'hi portes, després no et queixis.
La vida cristiana exigent que proposa l'Opus és un risc: et poden captar, pots dir que sí, pots estar-hi una temporada o tota la vida, pots sortir-ne rebotada, pots sortir-ne més o menys indemne (com jo), etc. El risc és el risc.
Jo m'haig de considerar un "fracàs" de l'Opus, perquè no vaig perseverar? Haig de considerar tota la meva vida un fracàs perquè vaig estar a l'Opus una vintena d'anys? No, no ho crec, no hi estic disposada. Hi vaig entrar, en vaig sortir al cap d'uns anys pels motius que siguin i la vida continua. Em dol tot plegat, però no més que el que pot doldre un amor juvenil trencat. Va anar així i punt.
I no diguem res dels "perills" del matrimoni. Quantes parelles acaben trencades? És clar que dol, però no has de deixar de casar-te, o de festejar amb la idea de casar-te més endavant, pel fet que no saps si funcionarà tota la vida. Què, doncs? La gent no ha de festejar per por que no funcioni? La vida és risc per a grans i petits.
L'altra possibilitat és educar els fills perquè no es comprometin a res fins als 18 anys. Però qui es pensi que això no té riscos de cara al futur, és una inconscient de ca l'ample. Perquè als 18 anys és molt possible que ja estigui "compromesa", amb bombo i tot, i el "compromís" (el trauma) no se'l treurà del damunt mai més, tant si tira endavant l'embaràs com si no.
De vegades, la veritat, hi ha gent que sembla que baixi de l'hort. Ni tan sols recorden la seva pròpia història.
dijous, de juliol 23, 2009
El papa hauria de dir a Berlusconi: "Silvio, utilitza preservatiu"
"No sóc un sant", va dir ahir Silvio Berlusconi referint-se a les seves aventures sexuals, esbombades aquestes últimes setmanes per la premsa italiana. Tot i això, el president italià manté un índex de popularitat de gairebé el 50% (potser són tots els homes, encantats de la vida amb un president campió... no, això era broma, eh?).
Sembla, doncs, que Berlusconi accepta les històries que s'expliquen d'ell, una de les quals és que sol exigir a les prostitutes follar sense preservatiu. Si la meuca contractada no ho accepta, se'n busca una altra: sempre n'hi haurà alguna disposada a fer content l'amo d'Itàlia, que segur que paga bé. Que és un tita fresca, vaja, un irresponsable, sembla que no ho pot evitar (són casos d'aquells que només s'arreglen amb unes bones tisores... una altra broma feminista).
Doncs justament en aquests casos està molt indicat el preservatiu. Potser li ho podria dir el mateix papa (en privat): "Escolta, Silvio, ja es veu que no te'n pots estar. Almenys, no contribueixis a escampar malalties lletges. Si no pots impedir les teves pulsions, posa't preservatiu". Dic el papa perquè em sembla molt difícil que una cosa d'aquestes la pugui dir a Berlusconi un dels seus subordinats, encara que sigui ministre de salut. I el papa deu ser una de les poques persones no subordinades a Berlusconi en tot el país.
És molt diferent això a escampar en general "la necessitat" del preservatiu. Si ho dius en general, tractes tothom com a irresponsable i contribueixes a banalitzar el sexe. Si ho dius a un irresponsable, a ell personalment, fas un servei a la salut pública.
Benet XVI i els condons
Més sobre el papa i els preservatius
Més sobre l’Àfrica, el papa i els preservatius
Fins i tot els teòlegs més progres donen suport al papa sobre els preservatius
-----
Sembla, doncs, que Berlusconi accepta les històries que s'expliquen d'ell, una de les quals és que sol exigir a les prostitutes follar sense preservatiu. Si la meuca contractada no ho accepta, se'n busca una altra: sempre n'hi haurà alguna disposada a fer content l'amo d'Itàlia, que segur que paga bé. Que és un tita fresca, vaja, un irresponsable, sembla que no ho pot evitar (són casos d'aquells que només s'arreglen amb unes bones tisores... una altra broma feminista).
Doncs justament en aquests casos està molt indicat el preservatiu. Potser li ho podria dir el mateix papa (en privat): "Escolta, Silvio, ja es veu que no te'n pots estar. Almenys, no contribueixis a escampar malalties lletges. Si no pots impedir les teves pulsions, posa't preservatiu". Dic el papa perquè em sembla molt difícil que una cosa d'aquestes la pugui dir a Berlusconi un dels seus subordinats, encara que sigui ministre de salut. I el papa deu ser una de les poques persones no subordinades a Berlusconi en tot el país.
És molt diferent això a escampar en general "la necessitat" del preservatiu. Si ho dius en general, tractes tothom com a irresponsable i contribueixes a banalitzar el sexe. Si ho dius a un irresponsable, a ell personalment, fas un servei a la salut pública.
Benet XVI i els condons
Més sobre el papa i els preservatius
Més sobre l’Àfrica, el papa i els preservatius
Fins i tot els teòlegs més progres donen suport al papa sobre els preservatius
-----
dimecres, de juliol 08, 2009
Entrevista sobre l'Opus Dei a Catalunya
No coneixia aquest capellà, "el senyor Pujals", que diu la presentadora. A TV3 està prohibit dir "mossèn"? L'entrevista comença al minut 7:15 i dura uns 18 minuts. No és que sigui molt brillant, però això és el que hi ha d'actual, en català i no fet per ells (vull dir: el mossèn és "d'ells", però l'entrevistadora és de TV3).
A YouTube he trobat també en català aquest vídeo supersenzill. Suposo que aquest sí que deu estar fet per algú de l'Opus:
-----
A YouTube he trobat també en català aquest vídeo supersenzill. Suposo que aquest sí que deu estar fet per algú de l'Opus:
-----
dimecres, de juliol 01, 2009
L'Església, Vicente Ferrer i l'Opus Dei
Han atacat l’Església perquè no s’ha lamentat públicament de la mort de Vicente Ferrer. No cal dir que els mateixos que l’han atacada, o molts d’ells, l’ataquen sempre, facin el que facin els bisbes. Simplement aprofiten la més mínima oportunitat per bolcar la seva rancúnia. De vegades, amb motiu. En aquest cas, crec que no. Penso que l’Església, en general, ha mantingut un silenci oficial que s'ha de considerar respectuós. Com deia Escrivá referint-se a coses de l'Església, "si no pots lloar, calla". En el cas de Vicente Ferrer hi ha motius de lloança, però és difícil fer-ho sense que sembli que a l'Església no li ve d'aquí que aquest bon home hagués deixat els jesuïtes. D'altra banda, hi ha hagut moltes lloances d'eclesiàstics i gent de missa, a títol individual, sobre la tasca enorme feta per Ferrer, i aquest vespre a Santa Maria del Mar (potser l'església catòlica més significativa de Barcelona) no s'hi cabia. Amb això crec que n'hi ha prou.
En aquest cas, a més a més, hi ha hagut un articulista a l’Avui que ha posat el dit a la nafra:
La història aquesta de Vicente Ferrer i el seu funeral m'ha recordat que l’Opus Dei ha conegut almenys un episodi similar recentment, per una actuació que va tenir fa dos o tres anys anys amb motiu també d'un difunt. Hi ha un grupet d'antics rebotats de l’Opus (en algun cas coneguts militants antieclesiàstics, com Alberto Moncada, i no em feu dir més noms perquè en conec més d'un i d'una, encara que s'amaguin amb pseudònim) que mantenen tres o quatre poderoses webs (dues a l'Estat Espanyol) per reivindicar la maldat de l'Opus, del seu fundador i de tots els que "encara hi són dins" o n'hem marxat però "amb síndrome d'Estocolm" (són les seves expressions habituals). Vaig llegir fa un temps en una d'aquestes webs que criticaven fortament la seva ex-institució perquè l'Opus va organitzar un funeral a un capellà que es veu que estava en tràmits per abandonar la prelatura, i mentre s'arreglaven els papers es va morir de sobte. Criticaven l’Opus per organitzar-li un funeral amb divuit celebrants, quan aquell capellà ja no volia saber res de l’Opus! Què haurien dit si l’Opus no li hagués fet el funeral? Pots comptar. Haurien dit que "ni tan sols en la mort li han fet costat!, quan tècnicament encara era de l'Opus!!". Etcètera.
Quan al teu cor només hi ha odi (a l’Església, a l’Opus, a l'ex-cònjuge, etc.), qualsevol cosa et servirà per atacar allò que odies. És exactament això el que els ha passat als bisbes catalans i espanyols per no haver-se apuntat al cerimonial general de lloances a l’exjesuïta Vicente Ferrer. Dic "exjesuïta" amb tots els respectes i de cap manera pejorativament: no seré jo precisament qui farà el judici d'algú per ser "ex", i menys encara en aquest cas, que el bon home va ser fidel a les seves idees i, com deia Roig, no va fer mai sang amb les idees de l'Església, tot i que evidentment no hi combregava. Als crítics dels bisbes, doncs, els és igual Ferrer i el que Ferrer hagi fet: el cooperant mort de l'Índia és només una excusa per a la tasca incansable del menjacapellanisme.
I tornant als ex-Opus i a les seves crítiques constants a l'Opus i als seus membres, és curiós com funcionen aquests caus. Diuen que han sortit "gràcies a Déu" d'una secta i resulta que aquestes webs no accepten ni un sol punt d'autocrítica pel que diuen. (Per començar, a tall d'anècdota, ells ni tan sols tenen cap versió catalana de la seva web, com sí que té l'Opus des del primer dia. O sigui, acusen l'Opus de secta i ells continuen tancats amb l'espanyol, sense saber que "el castellano" no és la llengua comuna de l'univers, i ni tan sols de tot Espanya. Però això, com dic, sent significatiu del tipus de gent que ho porta, és anecdòtic.)
El cas més clar del funcionament sectari d'aquests ex-Opus és el del capellà que dèiem més amunt. Els ex-Opus reprodueixen sense vergonya la carta dura que el prelat Echevarría li va enviar a aquell pobre home (es va morir al cap de poc, mentre encara durava l'anomenat "procés canònic" de les dispenses) i en canvi no reprodueixen la carta o les cartes que es veu que el capellà va enviar al prelat abans, uns escrits als quals la carta del prelat fa referència explícita, i Déu n'hi do com devien ser aquestes cartes prèvies, per la reacció contundent d'Echevarría.
Quina barra! Publiquen només la meitat de la història del capellà (almenys pel que fa als documents) i tenen la barra de dir que l'Opus és una secta! Si l'Opus és una secta, que jo no ho crec (té defectes però no és sectària), vosaltres sou doblement secta. Perquè com vosaltres mateixos dieu l'Opus d'aquest tema dels exmembres no en parla, senzillament, i això vol dir que no critica els exmembres, els ignora, com si no existissin (com fan d'altra banda moltes ex parelles respecte a l'altre). En canvi, vosaltres, al explicar la meitat de la història amb la meitat dels documents, no sols amagueu la meitat de la veritat, sinó que mentiu descaradament, calumnieu i difameu (com fan una part, crec que petita, de les ex-parelles, que van a vendre l'exclusiva de la seva mitja història a la revista de torn o a la perruqueria de la cantonada). Quina barra que teniu!! I encara una altra cosa que se'm va acudir al llegir la famosa carta del prelat i la vostra mitja història: pel que dieu, sembla que el capellà va escriure al prelat acomiadant-se i va marxar tot seguit, sense esperar resposta: va desaparèixer. O sigui, ni tan sols els quinze dies de termini d'un contracte laboral? També això ho trobeu normal, després del munt d'anys de relació que dieu que havia tingut el pobre home amb l'Opus? Una carta de comiat i desaparèixer?
No vaig conèixer aquest capellà i em sap molt de greu el que va passar. Sembla que tenia molt mala salut (per això es va morir). Us asseguro, si algun ex-membre llegeix això, que no li faltarà un Parenostre meu quan pensi en ell (i ara mateix n'acabo de resar un), perquè em saben molt de greu aquestes històries, però el que no podeu fer és, com deia, criticar l'Opus pel que fa (un funeral) i alhora pel que no fa (s'oblida dels exmembres). Jo he conegut un altre excapellà de l'Opus i l'he tractat sempre molt bé. Fins i tot un cop em vaig anar a confessar amb ell, a la parròquia on ell estava. O sigui que jo de sectària ni gota.
Em consta de tota manera, com deia, que els ex-Opus que participen en aquestes webs són una ínfima minoria dels exmembres. Em sembla que una gran majoria, com ja vaig explicar, érem a Roma a la canonització del "nostre" sant, almenys parcialment nostre, l'any 2002. Jo hi vaig veure un munt d'antigues companyes meves que, com jo, eren ex-Opus i hi havien anat amb les seves actuals famílies, tan contentes.
-----
En aquest cas, a més a més, hi ha hagut un articulista a l’Avui que ha posat el dit a la nafra:
"L’energia desplegada a alinear el senyor Ferrer amb el concepte esbiaixat que els catalans tenim de la solidaritat ha estat colossal. Si poden, observin les entrevistes que li van fer en vida. Tot volent aprofitar que va abandonar la Companyia de Jesús, els entrevistadors s’entossudien a fer que el senyor Ferrer renegués del Papa, que assegurés que l'avortament ha de ser lliure i gratuït... o que afirmés que la causa de la pobresa mundial és culpa de l'Occident colonial. Però mai ho va fer." (Xavier Roig, Avui, 26 de juny del 2009).
La història aquesta de Vicente Ferrer i el seu funeral m'ha recordat que l’Opus Dei ha conegut almenys un episodi similar recentment, per una actuació que va tenir fa dos o tres anys anys amb motiu també d'un difunt. Hi ha un grupet d'antics rebotats de l’Opus (en algun cas coneguts militants antieclesiàstics, com Alberto Moncada, i no em feu dir més noms perquè en conec més d'un i d'una, encara que s'amaguin amb pseudònim) que mantenen tres o quatre poderoses webs (dues a l'Estat Espanyol) per reivindicar la maldat de l'Opus, del seu fundador i de tots els que "encara hi són dins" o n'hem marxat però "amb síndrome d'Estocolm" (són les seves expressions habituals). Vaig llegir fa un temps en una d'aquestes webs que criticaven fortament la seva ex-institució perquè l'Opus va organitzar un funeral a un capellà que es veu que estava en tràmits per abandonar la prelatura, i mentre s'arreglaven els papers es va morir de sobte. Criticaven l’Opus per organitzar-li un funeral amb divuit celebrants, quan aquell capellà ja no volia saber res de l’Opus! Què haurien dit si l’Opus no li hagués fet el funeral? Pots comptar. Haurien dit que "ni tan sols en la mort li han fet costat!, quan tècnicament encara era de l'Opus!!". Etcètera.
Quan al teu cor només hi ha odi (a l’Església, a l’Opus, a l'ex-cònjuge, etc.), qualsevol cosa et servirà per atacar allò que odies. És exactament això el que els ha passat als bisbes catalans i espanyols per no haver-se apuntat al cerimonial general de lloances a l’exjesuïta Vicente Ferrer. Dic "exjesuïta" amb tots els respectes i de cap manera pejorativament: no seré jo precisament qui farà el judici d'algú per ser "ex", i menys encara en aquest cas, que el bon home va ser fidel a les seves idees i, com deia Roig, no va fer mai sang amb les idees de l'Església, tot i que evidentment no hi combregava. Als crítics dels bisbes, doncs, els és igual Ferrer i el que Ferrer hagi fet: el cooperant mort de l'Índia és només una excusa per a la tasca incansable del menjacapellanisme.
I tornant als ex-Opus i a les seves crítiques constants a l'Opus i als seus membres, és curiós com funcionen aquests caus. Diuen que han sortit "gràcies a Déu" d'una secta i resulta que aquestes webs no accepten ni un sol punt d'autocrítica pel que diuen. (Per començar, a tall d'anècdota, ells ni tan sols tenen cap versió catalana de la seva web, com sí que té l'Opus des del primer dia. O sigui, acusen l'Opus de secta i ells continuen tancats amb l'espanyol, sense saber que "el castellano" no és la llengua comuna de l'univers, i ni tan sols de tot Espanya. Però això, com dic, sent significatiu del tipus de gent que ho porta, és anecdòtic.)
El cas més clar del funcionament sectari d'aquests ex-Opus és el del capellà que dèiem més amunt. Els ex-Opus reprodueixen sense vergonya la carta dura que el prelat Echevarría li va enviar a aquell pobre home (es va morir al cap de poc, mentre encara durava l'anomenat "procés canònic" de les dispenses) i en canvi no reprodueixen la carta o les cartes que es veu que el capellà va enviar al prelat abans, uns escrits als quals la carta del prelat fa referència explícita, i Déu n'hi do com devien ser aquestes cartes prèvies, per la reacció contundent d'Echevarría.
Quina barra! Publiquen només la meitat de la història del capellà (almenys pel que fa als documents) i tenen la barra de dir que l'Opus és una secta! Si l'Opus és una secta, que jo no ho crec (té defectes però no és sectària), vosaltres sou doblement secta. Perquè com vosaltres mateixos dieu l'Opus d'aquest tema dels exmembres no en parla, senzillament, i això vol dir que no critica els exmembres, els ignora, com si no existissin (com fan d'altra banda moltes ex parelles respecte a l'altre). En canvi, vosaltres, al explicar la meitat de la història amb la meitat dels documents, no sols amagueu la meitat de la veritat, sinó que mentiu descaradament, calumnieu i difameu (com fan una part, crec que petita, de les ex-parelles, que van a vendre l'exclusiva de la seva mitja història a la revista de torn o a la perruqueria de la cantonada). Quina barra que teniu!! I encara una altra cosa que se'm va acudir al llegir la famosa carta del prelat i la vostra mitja història: pel que dieu, sembla que el capellà va escriure al prelat acomiadant-se i va marxar tot seguit, sense esperar resposta: va desaparèixer. O sigui, ni tan sols els quinze dies de termini d'un contracte laboral? També això ho trobeu normal, després del munt d'anys de relació que dieu que havia tingut el pobre home amb l'Opus? Una carta de comiat i desaparèixer?
No vaig conèixer aquest capellà i em sap molt de greu el que va passar. Sembla que tenia molt mala salut (per això es va morir). Us asseguro, si algun ex-membre llegeix això, que no li faltarà un Parenostre meu quan pensi en ell (i ara mateix n'acabo de resar un), perquè em saben molt de greu aquestes històries, però el que no podeu fer és, com deia, criticar l'Opus pel que fa (un funeral) i alhora pel que no fa (s'oblida dels exmembres). Jo he conegut un altre excapellà de l'Opus i l'he tractat sempre molt bé. Fins i tot un cop em vaig anar a confessar amb ell, a la parròquia on ell estava. O sigui que jo de sectària ni gota.
Em consta de tota manera, com deia, que els ex-Opus que participen en aquestes webs són una ínfima minoria dels exmembres. Em sembla que una gran majoria, com ja vaig explicar, érem a Roma a la canonització del "nostre" sant, almenys parcialment nostre, l'any 2002. Jo hi vaig veure un munt d'antigues companyes meves que, com jo, eren ex-Opus i hi havien anat amb les seves actuals famílies, tan contentes.
-----
Subscriure's a:
Comentaris (Atom)